Fanatisme a la Cúpula

Dies complicats per a escalar, la pluja sembla que s'ha desbocat completament i mig país està sota una llevantada d'escàndol. Però quan el fanatisme apreta sempre es pot escalar, com moltes vegades el Lluís em recorda plogui o nevi sempre hi ha algun desplomazo sec i preparat per trepar.

Dissabte al matí ens trobem amb en Jordi que està de re entrada després de l'estiu al Franken i el Lluís per anar a l'oest, allà on els mapes del temps donen bon temps. El primer objectiu es la cova Disblia a St Llorenç de Montgai però veient que la boira i les baixes temperatures ens poden jugar una mala passada fem un canvi de plans i fem via cap a Vilanova de Meia, objectiu La Cúpula.

A les 12 del migdia, després de dues hores de cotxe, ens plantem sota el gran desplom de la Cúpula. Impressionant sector de Vilanova de Meià amb unes vies que són senzillament del millor que he vist mai. Un desplom de 20 metres on predomina l'escalada atlètica i una mica bloquera. Grau mínim a dins la cova propiament dit, 7a+/7b.

Jordi al principi de El Rei del Mambo

Com que no hi ha molt a triar degut al meu grau haig de centrar els meus esforços a El Rei del Mambo. Una de les primeres vies que es va equipar en aquest sector conjuntament amb la Llima del 4, inicialment cotat com a 7b i ara semi decotat a 7a+. Dos passos durets i tot el demès cantu impressionant i resistència a tope.

El Lluís i el Jordi li foten un parell de tientos per escalfar i em cedeixen el privilegi d'escalar una de les millors vies que he pogut tastar mai. La via té dos passos força durs, un entre la primera i la segona xapa i entre la quarta i la cinquena. Aquest últim pas l'intento resoldre de forma infructuosa mitjançant llançaments però el tacte inhumanament fred de la roca no em permet tancar la ma en el moment precís, em salto el pas i gaudeixo dels cantus inhumans que té aquesta via fins a la R. Brutal!

Jo mateix abans del pas clau, foto Lluís.

Fer aquest tipus de vies, que estan força lluny de les teves possibilitats, t'ajuden a visualitzar quins són els teus límits i què cal treballar per a superar-los. Definitivament em falta resistència, molta resistència. El segon pegue a la via va ser desastrós, els xapatges els feia al límit i els braços s'obrien en canal.

El Jordi per la seva part prova El Rei del Mam 7b+ i flipa amb colors amb el pas de bloc del mig. No sap com resoldre'l, és inhumanament llarg. El Lluís també la tasta i certifica que com a 7b+ està una mica apretat. Pero com que no en tenen prou i encara tenim unes hores de llum el Lluís també munta Cupuladors 7c. A aquesta ja si posa millor, li veu color i va treien tots els passos, el proper cop que tornem serà el seu objectiu.

Jo per acabar la jornada faig un tope rope a l'inhumà El Rei del Mambo i la desmonto, tot el que no va al sac va a l'avantbraç. Dit i fet, destrossats com unes mules de càrrega fem via cap al bar del poble a recuperar una mica de forces.

Red Point a Subirats, Instint Bàsic

Desprès de la panadera de calders fem una matinal ràpida a Subirats amb la Montse i el Sergi, objectiu la lluna, be millor dit Instint Bàsic.

Tot i que aquest matí m'he aixecat tocat al final ha sonat la flauta i al segon pegue he encadenat Instint Bàsic 6c+/7a. Força assequible dintre del grau però amb uns passos al mig de la via de desplom molt bonics de fer. Aquesta vegada fins i tot tenim reportatge de vídeo.




Merci Montse i Sergi per la matinal !!

Calders m'atonyina

Sempre que vaig a Calders torno com si els grans de la classe m'haguessin clavat una panadera de la hòstia, però amb la moral alta d'haver fer un paper digne. Avui panadera i la moral pel terra.

Visita nadalenca per terres bagenques amb en Lluís que surt d'una grip que la deixat tísic. El dia és de sol radiant amb una temperatura més que excepcional. Semblava un dia tremendu per encadenar, fins i tot el temps ens acompanyava.

Ja havia llegit que a Calders s'ha d'anar-hi amb humilitat, que el conte de la lletera val més deixar-lo ben guardat. Jo com soc tossut com una mula i sóc amant del risc, ahir ja comptava botelles, i entre elles hi havia el Panxacontent 6c i La Bèstia Parda 7a. Doncs ni l'assa ni la bèstia, cap a casa amb el sarró buit.

Escalfem amb el 6a del costat del Panxacontent per pujar de forma seguida al cony d'espina que fa temps que tinc clavat. El Panxacontent és un d'aquells 6c que et posa les idees a lloc, no pots ser cagadubtes. Dues primeres xapes de bloc i amb uns passos que no pots improvisar - com a mínim jo - i una tercera de pas hiper llarg. Quan surt d'aquí la via es deixa dominar, aixo vol dir que has de tirar de romus una bona estona fins la cadena :)

Ja li he dit al Lluís, no hi gastaré mes esforços que un pegue i d'aquesta manera fins el dia que em jubili - si segueix aixins la cosa serà aviat. Dit i fet, caic al tram de la segona a la tercera xapa i baixo.

La Bèstia Parda és un 7a que anteriorment havia estat a 7a+, me'l miro des de baix i la línia és maquíssima, si surto del cony de laja crec que la puc treure. Arranco, i em miro com funciona el primer pas, finalment bloco a un tridit precari per anar al forat bo, xapo la segona i sense pensar-m'ho em llanço al canto intermig per fer un rebot a la laja i aguanto la porta com un campió, talonejo i xapo tranquil·lament. Descanso i trec el seguent pas, que per a mi em sembla més dur perpò no impossible. Juas això esta tirat, i a partir d'aqui m'arrossego per un conjunt de romos fins a la R i em deixen esgotat. Baixo i penso, ummm potser si que la puc fer. Segon pegue i la porta s'obre tan que em caic, malaeixo els meus ossos i els dels altres, m'arrossego fins dalt i baixo emprenyadíssim. Estic fos.

El Lluís que està en fase de recuperació després d'una grip que sembla vinguda d'algun vaixell pirata del port de Barcelona de mitjans de segle X, munta Ànsies per Pujar un altre 7a. Li foto un pegue de primer i patapam, no soc capaç de resoldre els dos únics passos de la via. Y sigan pasando !


Per acabar un servidor fa el cuc - si si el cuc - a la Bèstia Parda per desmotar-la. A les 5 a casa i entrepà de morcilla que la gana apreta. Demà serà un altre dia i m'espera una matinal a Subirats.

Salut i a tibar-li bous, només desitjar-vos a tots molta més sort i força que la que he tingut jo avui.

La revolta de les emocions, Margalef

La revolta de les emocions, d'aquesta manera podria resumir en poques paraules el cap de setmana a Margalef. L'escalada té la gran virtut de saber aflorar diversos sentiments, a vegades
contradictoris, en un curt espai de temps. Ara recordo en Met quan deia que per a ell el bloc era com el jaco per al yonkee, quina gran veritat.

Margalef està de moda, un cap de setmana com el darrer et pots trobar austríacs, francesos, espanyols i lolos, molts lolos. El dissabte vaig tenir la possibilitat de veure el que uns anys enredera havia sigut un dels primers referents en el món de l'escalada, Iker Pou. Aquell mateix que ja farà alguns anys marcava un red point a la mítica Action Direct - fanàtic salt de monodit - aquest dissabte escalfava els seus immensos braços al nostre costat. El diumenge a les espadelles, que encara està més de moda, veiem la Daila Ojeada escalfant amb un 7c+ tremendu amb una acompanyant que marejava de tanta sensualitat.

Lolos i loles al racó de les Espadelles

Tornant a les emocions, als sentiments, als fets, a tot allò intangible - diguis sinapsis neuronals - que ens fa humans.

L'alegria. Dos setmanes sense entrenaments i el meu cos comença a reaccionar i és llavors quan et preguntes que està passant. Escalfes en aquell 6b que tan t'havia costat mesos enredera i ara levites per aquells grans forats. Proves a vista el 6b+ del costat, i arribes a dalt de la R sense quasi immutar-te, caus dius quelcom groller i xapes la R. Arribes a baix i proclames a tothom que ha arribat el moment d'escalar, avui no repetiré cap via, avui vull provar-ho tot.

La inconsciència. Després de l'intent a Chachi qui Chapi 7a, i ja en van tres, i veure que et demana repeticions i no en tens ganes, fas l'animal dient que vols enfrontar-te a tot. En Sergi munta El Espinazo del Diablo 7a+, i em cedix el privilegi. Saltes, taloneges i llances el braç dret contra un invertit lateral, xapes i saltes a un bidit amb esquerra i les cames volen - bua quina sensació - intentes blocar amb esquerra i tornar a posar els peus a la paret i de cop i volta tot es fa merescudament dolent. El pas més complicat de la via es la tercera xapa, cal fer una travessia quasi romàntica per un parell de romos i blocar amb dreta per poder xapar amb esquerra. La cara de la Montse ho diu tot, aquest tiu s'em va a baix, després de no més de 5 segons infinits aconsegueixo xapar. El cansament es tal que em salten les llàgrimes, faig un parell de xapes mes i el cos es divorsia de la ment i rebutja qualsevol ordre lògica, cal baixar ara o prendré mal de veritat. Em pensava que em podia menjar el món i el món se'm va empassar.

Sergi a la secció central del Espinazo del Diablo

La tristor. Diumenge també vull escalar a vista, a les espadelles tot està a rebentar i el 7a Que passa Neng ha exhaurit tots els tiquets per aquell dia. Ens cal conformar-nos amb les vies de més a l'esquerra del sector dret. Escalfem directament amb un 6b+, no surt a vista però em sento pletòric. Mig encadeno el 6c del costat a vista pero finalment arriba la garrotada. Em poso amb un 6b+ del costat i el cap comença a fallar estrepitosament, tots els seguros estan psicològicament lluny, molt lluny. La via es fa eterna, difícil i em trenca, em sento trist.

La felicitat. Última hora de diumenge, ens desplacem al principi de les espadelles. Allà aprendré que és la felicitat, la felicitat de no encadenar però de volar com mai i sentir-te realizat, a vegades la felicitat és més a prop del que un es pot pensar. La via un 6c+ de resistència, dur i amb uns alejes tremendos, fins i tot amb un escalèstric de dues cintes al pas més compromès. Encaro la quarta xapa, està a uns tres metres i per davant tinc una sessió de bidits de tres o quatre passos força durs, em quedo a un pam de la cinta i avall, torno a provar-ho i avall, torno a provar-ho i avall, torn.ho a provar-ho i avall ...... uff. Torn-ho a provar-ho i aconsegueixo llançar el braç per agafar la cinta, no tinc forces ni per pujar, no podré blocar això és el final i avall fent un crit d'horror, em sento feliç.

Jo al tram delicat de bidits, foto S.B

De tornada i amb la panxa plena, quedo esmorteït al darrera de la furgoneta i m'adormo en un són profund, crec que vaig somiar que escalava, que escalava com mai.

Finalment recollim fruits, Paparres

Brutal la sensació que pogut viure avui, després de mes de dos mesos de travessia pel desert amb encadenes impossibles a Montgrony, Arbolí, Mussara, Calders i tantes altres escoles avui finalment ha caigut el meu primer 6c+, ha sigut a les Paparres i no podia creure-m'ho. La via Albert.

I això que el dia no semblava que tingues que portar gaires emocions positives, ahir amb en Lluís varem estar trepant a Calders i tots dos ens varem endur unes bones hòsties i un bon cansament de regal. Ell a Inadaptats 7b+ i un camarada a Pantxacontent 6c. Dos projectes separats per un univers de graus que varen interseccionar com si la gravetat fos capaç de corbar el més intangible. A Calders tot es doblega.

Amb un dia certament hivernal aquest matí de diumenge ens em deixat veure per la ja coneguda escola de Paparres, Olesa de Montserrat. En pocs metres cuadrats de paret podem trobar dels millors 6c i 7a de la zona amb un calcari desplomat ple de foradots, totxos i alguna xorrera. L'últim cop que varem estar-hi en Lluis va estar tastant l'Eric 7b+/7c que més tard s'enduria i jo mateix fent alguns pegues a la via mes assequible d'aquella paret, Albert 6c+.

Secció central de les Paparres, on hi ha les millors vies

Avui després d'escalfar muntant-la li he pogut fer un bon pegue i a diferència de l'altre dia he sabut talonejar on ha calgut per superar el crux de la via. Amb els dits gelats m'he plantat a la part final de després del desplom i un parell de cintes més amunt he pogut cridar erre. Uff que brutal, feia dos mesos que havia encadenat el meu primer 6c, i avui ha caigut el meu primer 6c+ !!!! La sensació de felicitat ha sigut impressionant, finalment alguns dels fruits del treball es fan visibles.

Jo mateix fent el borinot a dalt de la R de la via Albert, foto Lluís.

En Lluís ha encadenat un altre 6c/6c+ del mateix pany de paret anomenat Libanés per muntar-se posteriorment el 7c+ del costat anomenat Marroquí. Enjoiat anímicament encara he pogut fer un bon parell de tientos a la Libanés. Unes primers 5 cintes amb passos molt desplomats fins arribar al diedre on s'ajunta amb la seva via germana que dona nom al sector, despres ressegueix una linia clara i fàcil fins la reunió. Via molt bona però físicament molt exigent. Hauré d'esperar al proper dia per poder encadenar-la.

Hawai, bombai no es el paraiso.

Dilluns, útim dia de pont i amb els col.legues fem una visita a la nostra estimada escola del Coll de la Barraca. No em quedarà més remei que apretar les dents i intentar encadenar la Hawai.

L'últim i primer cop que la vaig tastar la vaig trobar assequible dintre de la duresa de la via, l'havia deixat amb un parell de descansos abans dels dos passos de bloc. Ahir la vaig deixar pitjor de com la tenia, els dos pegues que li vaig fotre em van deixar fos i la vaig trobar mes terrible que l'última vegada.

Vaig apretar massa, fins i tot allà on no cal, i tot i que treballo millor en els moments de mes pressió aquest cop em va superar. Ara però soc capaç de fer-ne un anàlisis detallat de tots els seus moviments, abstenir-se si la voleu fer a vista :)

Surts en un primer tram de quatre moviments sobre una placa de regletes fins al sostre, t'aixeques blocant amb una fissura d'esquerra per aixecar peus i anar a cercar una regleta molt petita on ajuntes mans, pujes el peu esquerra i si ets llarg pots arribar a una segona regleta amb esquerra per acabar ajuntant mans, després d'això tens un canto on baixar voltes per encarar el pas mes difícil de la via.

Amb la ma esquerra blocada a sota el sostre treus la ma dreta per xapar la tercera cinta i cerca un canto que l'agafes de lateral invertit i treus el cos al mateix moment que portes la ma esquerra cap dalt al millor cantu. Pujes el peu esquerra i de forma precària pujes el peu dret a una petita pedreta del sostre, com si estiguessis cagant pujes breument el braç esquerra a l'invertit que et permet recolocar el cos i llançar la ma dreta a un lateral amb invertit, xapes.

Encarant el pas clau, foto Montse.

Després venen tres passos fàcils, grau màxim 6b/c. Primer cap a l'esquerra, despres cap a la dreta i despres cap a l'esquerra per arribar a un descans sense mans. Ara toca encarar l'últim pas de bloc, vas a cercar un tridit i l'agafes amb invertit amb l'esquerra, pujes peus i vas a cercar amb la dreta força amunt una pinça molt dolenta que t'ha d'ajudar a pujar una mica mes els peus i llavors et llances amb la ma esquerra a un lateral de mes amunt per després enllaçar amb la dreta a un lateral encara mes bo, xapes i baixes voltes.

Ara ja només et queda la R, un altre pas delicat de 6b+. Pujes peus blocant a sota i creient.ho envies la ma dreta cap a una petita fisura horitzontal, pujes la ma esquerra a un monodit dolent i et llances amb dreta a una petita repisa on despres pots ajuntar mans. Pujes peus i vas a cercar un bidit amb esquerra, bloques pujes peus i xapes la R.

Bona tibada.

Pinçament neuronal a Montgrony i Corones.

Dissabte a les 10 del matí passades i després de fer de mecànics improvisats, arranquem la furgoneta i fem via cap al Ripollès, destinació Montgrony. A bon ritme anem fent camí, a les 12 del migdia ja estem a l'altura de Mollet del Vallés, a la una del migdia ja estem a Vic i a les tres de la tarda a Montgrony. Total quasi cinc hores de viatge, si no tinguéssim tres dies per endavant ara mateix podríem estar parlant d'algun acte de violència indiscriminat.

Tenim tres hores per endavant i masses xorreres per escalar, per tant anem directament al gra. En Lluís té deures pendents amb Tormenta cerebral 7b+/c,15 metres amb un desplom dels que marquen època. Al tercer pegue el Lluís ens ensenya que el principi d'incertesa de Heisenberg és un fet no només a l'univers de les partícules si no en el món de l'escalada, pq ? doncs per aquesta senzilla raó : crònica apassionada d'un encadene que va existir i no va existir.
Va tiu que que fot una rasca que t'hi cagues aquí, a veure si la treus i anem al solet de Viatje a Venus. Surts amb les dues primeres xapades que si no això es dispara i ja veig fent de crashpad improvisat. El Lluís encara el primer pas volant les cames amb les dues mans fent pinces a les dues xorreres inferiors, ai ai ai que això fa mala pinta, segueix amunt i arriba al cantu/bolu de la dreta que el permet xapar la tercera cinta i "descansar". Bloca a l'esquerra i xapa amb nanosegons la quarta xapa, bua tiu ja ho tens vinga amunt. Tira cap a la dreta i xapa la següent, ja està ja ho te ara només li queden un parell de xapatges de 6b/c com a màxim. Fa el pas cap a la última cinta i després de xapar no sap si aixecar el peu dret o esquerra per fer el pas final cap a la R, estarà pensant si pagar-me el sopar o una birra. Arriba a la R i un pinçament neuronal l'impedeix pensar amb racionalitat i decideix apostar pel tot o res, i m'estira la corda per xapar la R fins que aquesta es bloqueja i el tira endarrera. M'entres cau sento com diu CORDA i jo reacciono desbloquejant l'EDYY i després de més de 6 metres de caiguda el gran, molt gran EDYY es torna a bloquejar


Jo per la meva banda no penso tornar a petar-me a l'espantaocells. Tot i tenir uns col.legues de terres reusenques que em conviden a provar-la prefereixo provar noves coses, diguem més relaxades. Com ara Que la Força t'acompanyi 7a de 15 metres més dur que la pedra. Li fotu un pegue per montar-lo a veure que tal. Que si ara bloco aquí, ara bloco allà, ara xapo en precari, ara ja no tinc forces .... total un parell de descansos i el pas de baix sense sortir per tan millor desmontar.

Com que encara no n'he tingut prou em foto a la via del costat anomenada Viatje a Venus - fent un símil amb l'aparell reproductor femení - un altre 7a que t'hi cagues. Igual que l'anterior però aquest cop fent de robocop i pinçant xorrera amb dreta i xorrera amb esquerra, a mitja via ja em salten els cargols, total que arribo a dalt i deixideixo demontar, tot això em va una mica gran i el sol ja s'esmicola a l'horitzó.

Amb la feina per fer i els braços com llonganisses fem via cap a Campdevànol, uns pintxos unes birres i una sessió magistral del Barça ens ajudarà a recobrar forces per l'endemà, la desconeguda escola de Corones ens espera.

A les 10 del matí arribem a peu de via i tenim tot el dia per endavant. Una escola regletera, tècnica i semi desplomada ens espera. Per escalfar en Lluís prova Sopars de duru 6b+ amb mala bava i amb una línia sinusoïdal que mareja que fa por. Jo em poso al 6a+ del costat que es deixa fer i només té un pas una mica tonto al final.

Lluís pensant Corones m'esborrona, foto P.F

Volem començar a moure el cos i al costat mateix tenim Leiv Motiv un 7a que sembla, a primera vista, força assequible. El Lluís la munta i les passa putes, té dos passos de bloc molt emprenyadors que et tomben. Ondi tu com les gasten aquí. Jo no passo de mitja via, tinc un pinçament neuronal que fa por.

Veient el tema baixo les expectatives i m'en vaig a fer un 6c de fissura del final de tot, al costat d'un 6a. Sense voler ser massa catastrofista em baixo a tres quarts de via i aprofito que tinc uns nòrdics de dos metres d'alt per dos metres d'ampla que proven la via del costat perquè em tornin les cintes. El Lluís per no ser menys li fot un pegue de segon a un 6b+ que volta per allà, la cosa no està per tirar cohets i val més no temptar excessivament la mala sort.

La travessia pel desert segueix immutable i amb visos de no canviar, sort que el barça està que se surt.

L'entrenament al plafó, l'altre cara de la moneda

Avui comentàvem amb un company del roco que està començant a escalar la importància de no deixar mai d'anar a roca. Anar de forma regular a fer vies naturals et permetrà com a mínim treballar el cos en el context adequat i el més important de tot passar-t'ho bé. El plafó per a només és un mitjà i no una finalitat.

Ara farà poc meś de dos mesos que vaig començar les meves sessions regulars de plafó, alternant dos dies setmanals si no estava molt cansat o bé un si el cap de setmana havia trepat a mort - com acostuma a ser habitual. En total crec que podem estar al voltant de les 10 o 12 sessions a molt estirar.

L'entrenament ha estat dirigit per en Jordi i en Toni, depenent de les setmanes. I les sessions acostumen a ser força homogènies les unes amb les altres. Els dimarts canya i els dijous més relaxades per posar el cos apunt per a la roca.

Una sessió típica al rocodrom dura unes tres hores, comptant escalfament, exercicis i descansos obligats. El conjunt d'exercicis que formen un dia amb canya està composat per :

• Escalfament de 10 a 20 minuts, tres o quatre passades per la part baixa de les vies del rocòdrom en lateral. Primer amb les dues mans, després amb el braç esquerra i finalment amb el braç dret. En total una passada pot estar composat d'uns 20 moviments de grau IV. Cal dir que en els últims entrenaments el Jordi m'estirava fins a les 5 passades amb les dues últimes d'anada i tornada
• Descans de 5 minuts.
• Ens posem l'arnes i equipem la via amb desplom. Tres sèries de 5 minuts intentant fer el màxim de pujades i baixades, cada pujada i baixada poden ser al voltant de 15 moviments de 6a amb un desplom de 15 graus. En la meva última realització d'aquest exercici vaig deixar-ho amb 3-3, 3-2, 2-2 on el primer digit és el número de pujades i el segon el número de baixades.
• Descans de 10 a 20 minuts, segons la mandra.
• Enfortiment de dits a la paret de ciment. Fer travessies a una paret de ciment amb preses amb totes les combinacions de dits, comences amb 5 dits, després amb 4, després amb les diferents combinacions de 3, combinacions de 2 més el polze, combinacions de 2 dits i si pots 1 dit. La travessia pot estar al voltant dels 15 moviments i no supera el V.
• Descans de 10 a 20 minuts, aquí si vols ja pots plegar jo segueixo
  
• Serie d'exercicis amb la barra fent abdominals o dominades, en el cas de les abdominals fem normalment 10 series de 10 abdominals a la barra, centrals i laterals. En el cas de les dominades fem series decreixents de 5 a 1 i creixents de 1 a 5.
• Descans fins que et dongui la gana
• Arriba la sessió de bloc al desplom de 30 graus, petites series de 4 a 6 moviments de blocs durs. La graduació es força enganyosa, des de 6a a 6b+. Normalment es fan entre 3 o 4 blocs diferents i tres o quatre intents per pas.
  
• Si encara et queden forces, jo ho intento, ens muntem llavors el típic joc de 2+2 amb dues o tres persones. En total fem series d'entre els 15 i els 30 moviments.

Aquest seria més o menys un protíp d'entrenament, a vegades es substitueix algun dels exercicis anteriors per un de resistència pura a la paret de preses sense deplóm amb 4 travessies de grau IV, V, 6a, 6b d'uns 30 moviments cada una.

Si el que es vol es no fotre canya s'entrena els passos de bloc sobre les vies amb alçada amb la corda per davant, passos de 6b a 7a sobre micropreses. Un veritable suplici !

El curs però s'ha acabat i no torna a començar fins el proper 1 de febrer, part dels col·legues varem decidir que intentaríem continuar nosaltres mateixos els entrenaments i no descansar. Avui em fet el primer entrenament no dirigit i una mica anarquista, al final ha sortit quelcom força acceptable :

• Tres passades de travessia a les vies amb alçada per escalfar
• Sessions de blocs a la paret no deplomada
• Sessió de dits, totes les combinacions
  
• Proves amb una via inventada sobre el ciment, que he encadenat al segon pegue :)
• Sessió de 2+2 amb un total de 30 moviments seguits sobre el desplom de 45 graus.

En total han sigut quasi tres hores, un xic mes relaxades però força divertides.

Ara anem a les conclusions, que he après de tot això ?

Anar el plafó es una forma de posar-te fort, però no et pensis que el teu cos farà un canvi d'un dia per l'altre, tot necessita el seu temps. Tu et marques el límit en tot moment, i si no estàs disposat a treballar al límit les sessions no et serviran per enfortir-te si no per mantenir-te, crec que aquesta es una faceta clau de l'entrenament.

Un dels desavantatges de fer plafó es el cansament acomulat i la necessitat de compaginar els entrenaments amb l'escalada de cap de setmana. Recorda que la setmana només té 7 dies i si el temps no ens fa la guitza n'escalaràs un mínim de 2 i uns altres dos els dedicaràs a l'entrenament, per força això ho notaràs. De fet aquest es el handicap més cabrón de tots, abans podia trepar tres dies seguits, ara si hi dedico dissabte i diumenge acabo rendit.

Una cosa realment espectacular es veure com el teu cos s'adapta a treballar amb un grau de patiment físic molt més alt sobre vies de grau mig, això es francament important.

Però he notat millora de força i pila ? Aquesta pregunta és força difícil de respondre de forma objectiva, pero crec que si. He millorat molt en passos de força extrema i de bloc, però menys en resistència. Segurament l'augment de la resistència es produeixi en el moment que sigui capaç d'assimilar millor els entrenaments i no m'esgotin tant.

Abans de començar les classes de plafó no havia provat cap 7a, des de farà uns dos mesos n'he provat 4 i les sensacions han sigut cap a millor fins a deixar-los nomes amb un parell de descansos. I a tots ells he sapigut treure els passos més durs, amb l'excepció del 7a+ últim que vaig provar a la Mussara.

En tot cas el temps dirà.

La Mussara, fissura va fissura vengo

Diumenge, després de superar la innata capacitat humana per no posar-se d'acord aconseguim fer via cap a la Mussara. Que us haig de dir sobre aquesta escola que no sapigueu. Calcari semblant al de Mont-Ral, però plena de vies amb unes regletes hyperpunyeteres. Es la primera vegada que hi vaig i la Montse ja m'avisa que aquí el grau no el regalen, que baixi les meves expectatives. Com que tinc tantes expectatives com reserves de forces decideixo no esperar res, a veure que surt.

A les 11 del matí després d'un bon esmorzar a les Borges arribem a sota la paret de l'imponent sector de Lo Soterrani, allà ens trobem en en Juanra i la Laura que estan tibant a un 6c anomenat Love Without Frointers de fissura que sembla força inaccessible. Més tard la provarem.

Per escalfar ens fotem en un 6b+ anomenat Prisioneros del deseo, 25 metres de calcari de la Mussara. Que traduït voldria dir quelcom : pilla aquesta merdeta aquí, puja els peuets allà, equilibra el cul i resa una pregaria per no caure. El Sergi la munta i ens la ven com un 6b+ 5 estrelles. Seguidament la Montse li fot un pegue i la deixa apunt d'encadenar, diu que li fotrà un altre pegue. El meu torn, la Montse em va flashejant els passos i a la que m'adono ja he fet tres quarts de la via i nomes em queda el pas mes mal parit per encadenar la via. Imagina la situació, la cinta als peus pillat d'una regleta que no farà mes d'un centímetre d'ampla i tres forats - si es poden dir forats - romos on només es pot acariciar la roca per finalment anar a espategar al cantu salvador. Tot i lluitar-ho fins la mort caic. Llàstima era el meu primer 6b+ a flash. La Montse la repeteix i l'encadena !!!

Montse a Prisioneros del Deseo 6b+, foto P.F

En Sergi necessita una mica de canya i es fot a la via Capitan Pedales, un 6c molt infernal. Amb un pas a dalt que el deixa dubitatiu per uns moments, ara si, ara no, etc .... finalment elecció encertada, per l'esquerra i encadena a vista. Esta fort el molt cabron.

Ens movem i anem cap al 6c de fissura, i li foto jo primer. Entrada guapa i uns primers 5 o 10 metres fàcils de 6a fins a la repisa, i allà começa el tomaquet. Una paret fina com un paper i una fissura al costat de més d'un pam d'ample, aixo vol dir que no pots fer empotraments ni amb el puny !!! Cal anar fent la via a l'estil Chris Sharma i tenir molta fe i molt valor. El tram de fissura son 5 xapes, aconsegueixo xapar les primeres tres. Tinc els braços cardadíssims i les mans inflades de tan manxar, intento empotrar els peus i caic. La caiguda quasi passa desapercebuda per l'assegurador, el Sergi, però em quedo a menys de mig metre de la repisa, uffff. Despres d'això xapo passo una de les cintes amb A0 i acabo la via. Mare de deu quin patir aquesta via. La Montse i el "mismisim" Sergi pateixen com uns condemnats per pujar aquella maleïda fissura.

Montse a Love Without Frountiers 6c, Foto S.B

Desprès d'això el meu cos reacciona, em sento amb més força, tinc ganes de tibar-li més. Li dic a Laura que em monti el 7a+ del costat dell 7b+ que estan provant, Todo tiene su fin 7a+. Com si el nom fos premonitori arribo a mitja via exhaust i resulta que encara no he passat el pitjor, un tram a dalt de nanoregletes romes que em deixen fos. Definitivament és la cosa més dura que he tastat mai, quina hòstia que m'ha fotut.

Fotografia de final de Jornada, S.B

Ara si, recollim trastos i enfilem cap el cotxe per anar a fer unes birres miraculoses a un bar del poble de l'Aviol. Allà en Juanra i la Laura en expliquen la majestuositat de les vies que ens esperen a Kalymnos. En Juanra va dir-me explicitament : " Uff el sector Oddisey, comences a mirar aquella gran cova i totes les vies son boníssimes. Mandangus, xorreres, col i flors, estalactites i d'aquesta manera fins acabar la paret. Agafes la guia i li fots un cop de cossa, totes les vies són 5 estrelles"

Invasió a Can Jorba, la tropa del roco tasta la paret

Dissabte a les 7 i quart del matí sona del despertador, he quedat a les 8 a Palau Reial per anar a escalar a Montserrat. A diferencia de les altres vegades el plan es planteja força diferent i amb alguna incògnita important, el temps.

He seguit la meteo tota la setmana, i qualsevol persona amb dos dits de seny no hauria n'hi donat dos duros per escalar aquest dissabte, de fet tots els meus amics d'escalada es varen quedar fent el manta a casa. Jo i els companys del rocòdrom varem ser mes perseverants i moguts per una fe agnòstica varem creure que potser seria possible. I d'aquesta manera va ser :P

A les 8 del matí i després de fer una petita reunió a Palau Reial recullo l'Eloi i la Natàlia i enfilem amb el cotxe destinació el bar Anna. Tothom esta força nerviós i no les té totes amb el temps, fem un cafè mes o menys ràpid - tot i els problemes de dissipació d'algun got de cola cao - i fem via cap al pàrking de Can Jorba.

Unes 15 persones, i sense cap gos !!!, fem camí cap al sector central. Allà el Toni, amb les seves malles llargues, està equipant cinquens a tort i a dret. Ni les primres gotes de pluja semblen espantar-lo i a crits de Vinga, vinga a trepar mobilitza al personal. Que si un arnes per aqui, que si un casc per allà i en menys de dos minuts la paret està repleta de gent del rocòdrom amb ganes de tibar-li fort.

El personal pren la paret literalment parlant, foto Leo

Un grupet veient el panorama i al crit d'això està a petar, fem una petita aproximació al sector del gronxador, també anomenat columpio, on ens esperen un bon grup de parets verges - de persones es clar. La cosa pero no pinta molt be, el temps es amenaçant i no para de ploure. L'Eloi, la Natàlia, en Ricard i en Ruben em miren i esperen alguna decisió per part meva. Finalment, tot i no portar les botes d'aigua, els monto un V+ una mica punyetero del sector central i COMENCEM A ESCALAR !!!.

Les cares d'entusiasme ho diuen tot, foto P.F

A partir d'aqui ja no parem, que si ara aquesta que és un 6a+, que si ara aquesta altre és un 6b. A mida que anem equipant el temps va canviant i de cop i volta el sol fa acte de presència. Brutal la sensació, fins i tot per uns moments puc quedar-me amb samarreta de màniga curta. Tots escalem, assegurem i per sobre de tot difrutem.

Mes tard ens tornem a reunir amb el grup principal, i ens trobem la Maribel que li ha fotut un pegue a l'Ancestres. El Jordi que està més fort que el vinagre em diu que es un 6b, i la guia diu 6c+. Be es igual, li foto un pegue de segón i m'hi deixo les mans, els avantbraços i per acabar-ho d'adovar les ulleres. Es una via bastant infernal, ja l'havia provada i la selgueixo trobant duríssima. En Ricard també li fot un pegue i tasta la duresa de la roca, pero fa una bona pujada.

Com que el nivell de fanatisme no disminueix, acabem la jornada a la paret mes soleiada fent uns quants pegues a un 6b+/6c - així no hi haurà disputes - que té una entrada una mica bloquera. Que si ara manxo per aquí, que si ara atrapo el bidit aquell, despres giro les cames i finalment vaig a un bolo mes romo que la presa 467 del plafó del rocódrom. Vaja que tots plegats acabem de rebentar les poques forces que ens quedaven i fem via cap a la Masia de Can Jorba, en Jordi i el Toni ens tenen preparats un parell de sorpreses.

Reunió al final de tot buscant objectes perduts, foto J.C

Sempre he sentit que despres de fer un esforç físic cal fer estiraments, i això precisament es el que haurien pensat en Jordi i en Toni. Per acabar ens fan carregar un boulder - si si un boulder - a una furgoneta. Poca cosa, unes 15 plantxes de 50 kilos cada una. Uf desprès d'això ja em sento més estirat :). Sort que després ens recompensen amb un pa amb tomaquet, unes birres i una llarg de foc que podriem dir que no té preu !!!!

Un brindis per les nostres vides, foto J.C.

Fem petar la xerrada, comentem les vies fetes, expliquem acudits de funcionaris, parlem de les ulleres i les lentilles, de les baixes laborals expedides per futurs metges .... de mil i una coses que ens permet gaudir del millor moment del dia.

Fins la propera