dimarts, 24 de març del 2009

A Calders hi falta gent, passi de temporada

Cagun tot que fanàtics que estem, Calders s'ha tornat la nostra segona casa. Amb l'Oriol, el LLuís i jo mateix estem pensant en posar uns llençols a sota el desplom i algun moble de l'ikea. Sota la Gravetat Zero no quedaria malament.

Per alguns la temporada s'ha acabat i per altres acaba de començar, tot depèn del context en el que t'ho miris. Per mi el concepte de temporada és, com ho diria, buit de significat : començo el dia 1 de Gener i paro el 31 de Desembre i entre mig faig veure que escalo.

Be deixem la xerrameca per un altre dia, la questió és que estem abonats al petament Caldarenc com diuen per allà. Setmana darrera setmana als migdia ens trobem a l'aparcament de dalt per baixar amb la Naia a batallar en els nostres projectes, i el dia que ve el Jordi ens quedem boca badats de com les fa totes a vista. Fent ridículs els nostres intents :).

Avui era final de temporada pel Lluís, diu que es treu l'arnes per un parell de setmanes llargues. La Gravetat se li resisteix. Tot i tenir-la apresa de memòria li falla aquella mica de pila per poder enllaçar la vintena de metres de desplom. Avui tampoc no ha sigut el dia tot i els tres pegues que li ha fomut l'han tombat.


Lluís a Gravetat Zero 7c


L'Oriol m'ha ensenyat el nou 7a que tenia per encadenar, Colla de Pencus 7a/7a+. Un pas de bloc dur - força dur - a mitja secció de la via i poca cosa més. Ha necessitat tres pegues i l'ha deixat encadenada. Si aquest noi no vigila es polirà tots els 7as de Calders, pareu-lo si us plau !!!

Oriol a Colla de Pencus 7a


Per la meva part, també tres pegues i per mala fortuna o les poques ganes que tinc d'encadenar no ha sortit. No voldria sortir-me de les meves directrius internes i pagar una ronda de cerveses a aquesta colla de Pencus !!!

Com que les vies de Calders són curtes i la tarda s'allarga hem tingut temps de muntar Barruts 7a. Un parell de pegues per crani i finalment el LLuís apunta un encadene més al seu scoreboard del 8a.nu.


Oriol a Barruts 7a

A dos de vuit tanquem literalment el sector, deixant darrera només la roca amb el magnesi i moltes esperances impregnada a ella.

Nois per cert, a partir del dia 1 d'aquest mes vinent agafo una temporada de vacances de treballar i estaré disponible al 100% per escalar tots els dies, s'admenten propostes. Una salutació a tots els bous i boues que segur que no són pocs ni poques.

dimarts, 17 de març del 2009

Fissura automobilística al quadrant nord oest de Catalunya

Divendres al matí sortim del petit i inhumà pis de Gràcia com uns cohets, amb la son darrera de les orelles i amb l'estomac buit. El despertador ? la mandra ? el què no és semànticament important. Cal passar per Torrelavit i arribar a una hora prudent a Benabarre, per escalar una mica. Ja fa masses dies que no trepo i en tinc ganes. El problema : el cansament perpetu que sembla que portem tots acumulats.

Dues hores i un centenar de quilometres al darrera per arribar a Benabarre, abans em tingut temps de dubtar de masses carreteres, de parlar sobre el desgovern i escoltar els Negu Gorriak sobre una vella cinta de casset. Són quasi les quatre de la tarda i pica un sol de cullons. S'ha passat del cru hivern a la primavera amb un tancar i obrir d'ulls. L'Elva m'ensenya el sector El Molíno, obert no fa massa temps i que a primera vista sembla força interessant.

Baixem i em trobo que el sector es una barreja de picats amb natural, amb vies de bloc, força llargues i físiques, massa físiques per a dos escaladors empanats. No és el que més m'hauria agradat però no hi ha on més triar.

Per escalfar ens posem a Nuit de Bruixas V+, que la repetiré fins un total de 3 vegades entre una cosa i altre, repetint un i altre cop el petit pas de bloc que tomba a l'Elva. Sort que el cantu pla que el segueix fins a l'arribada a R es fa fàcil i fins i tot preciós. Quina llàstima aquesta pols que s'acumula com si d'una estanteria de llibres es tractes, si es barreja amb la suor del sol pot esdevenir quelcom poc confiable.

"Apretem" una mica més el grau i ens posem a Stop Kazikes 6b+. La munto força intranquil, de fet les tremolors del meu cos són ja un símptoma evident de la poca fe que tinc en mi mateix. A primera vista sembla molt física i els braços es posen enseguida com botifarres, baixo força descontent i descanso una miqueta per fer-li un segon pegue. A la segon flotu i l'encadeno , somrient a cada pas amb la mirada només pendent del que faré al proper moviment.

Se'ns fa tard i decidim plegar veles. La jornada no ha sigut gaire fructífera i el cansament acumulat fa forat entre l'expedició. Fem nit a Areny on se'ns acoplen la Martina i el Lluís.

Una altre nit terrible, ja fa massa dies que no dormo bé i això no és bo pel cos. Poso la cafetera en marxa i deixo que l'olor del cafè de bon matí i l'ambient m'abracin per uns moments. Mala sort, la Martina i el Lluís ja estan a fora per portar-nos cap a Boi a esquiar.

Feia 8 anys llargs que no esquiava, i resulta que això és com la bicicleta. Durant més de cinc hores fem el ritual de pujar amb els telecadires i baixar pista avall. Verda, blava o vermella qualsevol color sembla idoni per practicar les meves dubtoses arts amb l'esquí.


Jo mateix intentant esquiar, foto Martina-

Carda un sol de mil dimonis, li dic al Lluís que sóc immune al sol. Resultat, el meu rostre canvia de color de forma agosarada cap a un vermell de gamba més típic de l'estiu.

Cansats de tanta esquiada, esperem l'arribada del mestre Makey amb les seves dues filles a Areny, tot preparant una cassola de macarrons de proporcions desproporcionades. Digne d'aliment d'una tropa de maquis famèlics. Hi ha maquis encara a Areny ? De dinosaures si que varen tenir-ne.

Diumenge ens llevem amb agulletes. Acabem de posar els macarrons sobrants en unes improvisades carmanyoles i emplatem les dotzenes de talls de llom arrebossat. La frase del dia : No deixis de menjar avui el que no saps segur que menjaràs demà.

Fem via cap a Bruixes resseguint les novíssimes carreteres adequades per que el nostres estimat rei Borbó pugui esquiar a Vaqueria Baret. En sentit invers fem un tall al Principat, com una fissura al quadrant nord oest.

Una paret, dues, tres .... desenes de parets encloten el pantà de Terradets, fent d'aquest indret un lloc inoblidable a la vista. Un cop arribes al sector t'adones que aquest es un altre univers, un univers desconegut per tu. Una gran paret d'una trentena de metres corbada cap a l'interior que forma un desplom màgic. De la part alta de la paret neixen xorreres que baixen marcant el pas més inaudit de l'aigua, impregnades de magnesi especulen sobre multitud de vies. Els Bous i les Boues ja estàn treballant, atiats pels seus asseguradors lluiten de forma irreverent contra la gravetat. La duresa de la batalla és inimaginable.



Bruixes i bruixetes, foto Martina.


El grau a Bruixes s'estira massa amunt, mires una via 7b, en mires un altre 7c, i mires les tres seguents i no baixa de 8a. El Lluis i el Makey han vingut a fer tientos a Occident 7c, jo per la meva part començaré escalfant amb les vies de l'esquerra. Bloqueres, pulides i per que no dir-ho no gaire bones.

Provem Chasquilla. 6a de bloc amb un principi relliscós. Després es deixa fer. Com si fos premonitori em calen un parell de tientos per deixar-la encadenada. Per déu quan feia que no em treia un 6a a primer pegue.

Resseguim la paret i ens posem a la seva veina Bordi na 6c/6c+ i tornem a trobar-nos amb un pas de bloc entre la primera i segona xapa, agonicament intento fer el pas però acaba per resistir-se, faig trampa i segueixo sense problemes - més dels previstos - fins a la R. Donem per finiquitada la nostra visita a les vies de l'esquerra.

El Lluís i el Makey estan fent pegues de segon a la Occident, la via és un espectacle. Una primera part d'uns 10 metres d'una xorrera que cal encarar amb tècnica i una mica de morro. Vas a parar a un forat a l'esquerra on tens el primer repos - baixada de voltes - per encarar el següent tram de 2 xapes fins al principi del desplom fort. El desplom es una seqüencia de remades sobre cantu gros fins acabar abans del primer pas de bloc. Bloques amb esquerra, pujes la dreta al forat del costat, cerques una regleta d'espatlla força dolenta per acabar remant d'un monodit, fins aquí 7b segons el Lluis. Després d'això tens un parell de passos mes, bloqueig amb el genoll per agafar una mini xorrera amb pinça per acabar xapant i finalment el pas més dur de tots abans de la R, del qual poca cosa us podré explicar.


Lluís a la primera part d'Occident, foto Martina.


Com que mai abans havia tingut un 7c muntat a huevo com aquest, li foto un top rop, Que no és propi de mi. Surto força airós del primer recorregut de la xorrera, i abans del desplom més agònic haig de descansar per tenir botifarres en comptes de braços. Faig la part del desplom i descanso a bans del pas del monodit, i amb certa destresa puc fer el pas. Un cop allà dalt, decideixo que això es suficient, les dues xapes abans de la R hauran d'esperar una mica.


Jo mateix després de baixar d'Occident i amb cara vermella del dia anterior, foto Martina

Descansats i amb la panxa plena - macarrons, llibrets de llom, pa amb tomàquet i galetes Noguerenques - fem camí de tornada, somiant en el proper cop que visitaré Bruixes. Abans d'arribar al final de les vies li faig una ullada a una d'elles, Jam Session 7b. Tu seràs la següent.

diumenge, 1 de març del 2009

Valenta desgràcia

T'aixeques a les 7 del matí, no has esperat a que el despertador soni. Encara tens una horeta per endavant abans de marxar cap a Vilanova de Meià, temps volàtil dedicat al cafè i cigarret matinal. Aprofites per repassar la meteorologia i sembla que la cosa es pot arreglar.

Carretera i més carretera, passes per Cervera, per Aretesa de Segre fins l'arribada a Vilanova. En Lluís i en Jordi s'atabalen un a l'altre sobre quines dates caurà Gravetat Zero 7c/c+.

El pas de dalt ja el tinc controlat, el pas de baix em surt amb la punta de la faba, es questió d'aguantar la pila i ser decisiu al moment de cercar els cantus, aquest dimarts dono el campanazo i després a per la Uruk-hai 7c+.....

Ahir repassava les fotografies de l'última i única visita a la Cúpula. Rey del Mambo 7a, 7a+ o 7b, és igual pensava si el que tinc ganes es de marcar un cony de punt vermell a aquesta preciosa via. Em fotia una mica de pànic xapar el segon paravolt i el lanze després de les classes pràctiques a Albarracín hauria de ser cosir i cantar, a veure que passa.

Últimament estem en plena època resistencialista, no hi ha forma d'encadenar els objectius. Una darrera l'altre les vies m'escupen violentament creant una sensació de buidor que res pot omplir. Emocions massa fortes que no passen desapercebudes m'esgoten i em persegueixen allà on vaig.

Divendres, ara recordo, m'entonava a mi mateix el dolç insult. Valenta desgràcia pensava després de caure per enèsima vegada de Bèstia Parda. Bufes, gemegues, crides de ràbia, vull plorar i no puc.

Reflexiones, penses i et preguntes. No obtens resposta. La ràbia t'encega.

Amb el Piju havíem passat bons moments a Kalymnos, compartint molt bones vies i també algun inoblidable encadene, encara et recordo Dafni. El dissabte, dia gris, volíem compartir quelcom a Cetaci 7a+. La fredor de la por que no s'apaga ni amb un bon plumes va orbitar delirantment pel nostre voltant, aquell tridit amb lanze el veia ara vagament, distorsionat i fent-me empetitir.

A Vilanova està tot xop, fa fred i vull marxar cap a casa. M'assec al cotxe i deixo que el meu cap pensi en altres coses, a vegades l'escalada també pot ser esquerpa.

Diuen que parlar es el millor dels remeis a les pors efímeres, no ho sé però segurament serà un primer pas.