Doble ració de musculs

Dos dies agafant el telèfon i l'únic que n'he obtingut ha sigut un bon grapat de dolors musculars - alguns desconeguts fins al dia d'avui. Per posar-ho en context dir que el telefon es refereix al mític degotall previ al pas de bloc de les Garretes 7b+, res a veure amb la genial pel·lícula de Stanley Kubrick.

Feia dies que mirava la data al calendari i m'obsessionava pensar que la flauta no sonés, vaja que pensava amb l'avantbraç més que amb el cap. Poca cosa en coneixia d'aquesta mítica via, només alguna distant ullada de la primavera passada i alguns comentaris pertinents d'algun dels meus mestres. Però la rumorologia que m'havia arribat era d'una picantor de les que rasquen, calia fer-la per tastar els millors degotalls del Garraf.

El dissabte ja nerviós des de primera hora amb l'Oriol, el Jordi i en Joan varem anar fent torns i caient un darrera l'altre al maleït pas de bloc. És una via fàcil fins al descans inhumà, cinc passets apretadets fins el telèfon i després un pas bloc una mica torracullons, d'aquells que fas però que no acabes de fer. El gran problema es trincar bé el cantu invertit per poder blocar, on posteriorment pots elegir entre pas dur a l'esquerra o pas hiper dur a dalt de tot - les dues versions executades. Després tens 4 metres de catxu del bo fins la següent xapa i on finalment t'escapoleixes cap a l'esquerra per asseure't sense mans sobre una formació rocosa força curiosa, un parell de xapes més sobre bons agarres i cadena.

Dos pegues dignes i un tercer de pena. Tocat i enfonsat aprofito que hi ha el Novato per allà i em deixa desmuntar la Mossa 7b+ de segon. Gran via, germana de la Garretes, que no té cap pas dur però més sostinguda i amb alguns alejes d'aquells que fan agafar trempera.

Ració de musclos.

A la nit en Sergi i la Montse m'avisaven que al final el diumenge es deixarien caure per el Pas de la Mala Dona, i com que encara somiava truites no vaig dubtar ni un moment de tornar-hi el dia següent. Potser podria haver deixat les cintes ?

El diumenge ja amb el tipus cruixit em tornarà a passar el mateix que el dia anterior. Arribada al pas de bloc, caiguda, descans de 2 minuts, execució del pas de bloc i fins la R. Buff quina ràbia !!!

Com que sóc dels que a vegades perceben la realitat de forma esbiaixada ja torno a planificar un altre cap de setmana intensiu a aquesta escola per aquest mateix Desembre. Però per fer el plat més contundent doblarem la ració amb la Mossa.

Com passar-ho be sense encadenar

Amb les mans encara brutes d'arrossegar metres i metres de corda demano l'últim cafè del dia a la mateixa Via Laietana de Barcelona, necessito reposar i relaxar-me. Encenc un cigarret i faig un clop llarg del tallat, la cuinera m'observa tota pensativa. Segurament creu que vinc de currar, d'alguna obra on hi treballen sud-americans set dies a la setmana. Potser no m'acaba d'ubicar.

Tot i que durant la setmana anterior vaig utilitzar una tècnica negacionista per entaforar el meu possible cansament en el lloc més llunyà dels meus pensaments, el mister ja m'alertava que aquesta setmana seria dura, molt dura. Dissabte només després de fer els meus primers passos amb la Julia, el Miguel, la Ioulieta i la Montse i el Sergi al Mal Pas, vaig tornar a aflorar allò que tan lluny havia enterrat. El cansament estava present i amb més força que mai.

Vaig optar però per deixar-me endur i gaudir el màxim de totes les vies que pogués fer. I certament l'elecció va ser la correcte, gaudint en definitiva d'un dels millors caps de setmana d'escalada dels últims temps.

Al Mal Pas no vaig parar d'escalar. Escalfant de forma pausada en un 6a+ tècnic i preciós a l'esquerra de tot, apretant a un V+ a la dreta. Treballant el cap en un 6b rabiós de degotalls cabrons alertat per la Montse, provant de blocar a un impressionant 6c de desplom que vaig gaudir dues vegades i finalment caient a un 6c+ a l'últim pas tot i el flash amigo de la Julia.

Genial, feia temps que no gaudia d'una escalada tan poc fustigadora internament, sabia que estava venut des d'un bon principi, acceptar-ho de primeres va ser el millor camí que podia elegir.

A la nit amb la colla varem descobrir l'amabilitat del refugi del Coll de Merola. Un sopar increïble, un lloc per dormir quasi idíl·lic i unes 10 hores fantàstiques de descans tot i algun esglai fora de guió.

El diumenge volíem anar a la Vena a tibar una mica, però les nostres forces estaven a anys llum dels nostres estats d'ànim. Tot i això alguna sorpresa agradable :

- Muy bien Pau ya has encadenado algo - Comenta la Julia
- Buff pero quin 6a+ més dur tia - li responc
- Pero si es 6C - m'alerta

Després d'escalfar anem a la Vena i intentem tancar vells projectes, i el que sembla més a l'abast és l'Espantaocells 6c+ - 7a com una casa al meu poble. Pujo per equipar la via i caic al pas clau, descanso, xapo i arribo fins dalt. Cagun la puta, l'hauria d'haver encadenat perquè al segon pegue aniré molt nerviós i acabaré caient un cop superat el pas complicat.

La Julia per la seva part em dona una lliçó de que cal fer per encadenar una via quan vas massa petat.

Escalar, s'ho val

Alguns apunts que hauria de passar a net

Agafes un cantu gros i ja no recuperes, aixeques desmesuradament el peu i t'agafa una rampa, intentes blocar sobre una regleta roma i se t'escapa ..... tot i això segueixes trepant a mort, s'ho val.

No em fa res fer un parell de "suben bajen" a Margalef el cap de setmana per poder descansar a casa amb un bon plat de pasta, per poder trepar al següent dia al màxim s'ho val.

No em fa res tibar fins a la mort en l'últim pegue del dia a un desconegut 7a on ja he caigut a la segona xapa, perquè només el fet d'arribar a la cadena sense tornar a parar s'ho val.

Tot i que els Lolos diguin que Fenòmen es un 7b+ regaladet tu segueixes tibant com un cabró, perque la continuitat no es regala i fer series al boulder s'ho val.

Ens veiem per Montgrony.

Al mal temps bons encadenaments

Una fina pluja queia damunt del meu anorac, observava la Julia com patia massa a la primera via del dia. Era dissabte i el mal temps no ens podia jugar aquella mala passada, per endavant teníem masses hores i projectes com per fer-nos trontollar els objectius; metòdicament estudiats nits endarrere amb la sang als braços de tantes series al plafó.

No volia escoltar un crit dels nostres companys que ens fes pensar en en deixar d'escalar, vaig tornar a mirar a la Julia i seguia posant cintes, com aquell que creu que per a ell no val cosa. Per sort el temps va ser anecdòtic, el dia va cambiar del sol a la pluja però sense afectar a les nostres idees.

Sabia el que calia fer i ho portava anotat a dins meu, calentar i encadenar vells projectes. Primer va ser el Free Pendó 6b+ per passar després per la immillorable via de continuïtat El Somiatruites 6b+. D'allà vaig baixar eufòric, per primer cop en molts mesos no notava de forma pragmàtica els entrenaments als meus biceps.

Podia tibar i el meu cap funcionava com mai. Amb la Julia ens varem moure al primer gran projecte del dia Chachi qui chapi, 7a. Vaig posar-m'hi i no vaig parar de trepar com un boig. Xapant les cintes a l'altura del pit i descansant i recuperant com si res des de qualsevol bidit. Al final a l'últim moviment la força em va trair i vaig caure. Cap problema, desprès que la Julia s'endugues al Flash la via vaig donar-me un segon intent i aquest cop va caure, no fallant a l'últim dinàmic i encadenant una de les millors vies de continuïtat d'aquest grau que he pogut tastar.

Foto de Ioulietta Zindrou.

Amb en Sergi ho varem dir, ara feia un any que havíem estat per Margalef. Ara feia un any que havia provat l'Espinazo del Diablo 7a+. Era un bon moment de donar-li una altre oportunitat. Amb la Julia ens varem moure alguns metres mes enllà de Can Torxa. El mal temps i la pluja ja no amenaçava però feia
un fred que calava els ossos.

La Julia de forma reiterada va intentar muntar la via però la va tombar una i altre vegada el pas de bloc de la segona a la tercera cinta, certament una mica psicològic i de mal caure. Em va cedir el privilegi i vaig anar recordant tots els passos a mesura que els meus dits s'anaven acartronant per les gèlides temperatures.

A les 5 passades vaig decidir tirar la corda i intentar posar un punt vermell a la via, mesos endarrere m'hauria arraulit però incomprensiblement vaig tibar-li com mai, fins que les meves forces van dir prou. Massa aviat per poder encadenar-la però amb un somriure d'orella a orella per poder deixar aquest vell projecte tan aprop.

Foto de Ioulietta Zindrou.

Cansats i exhausts tota la tropa ens varem dirigir al poble, per intentar sopar quelcom i fer nit al Refugi. Llarga nit, aclucar l'ull intentant no escoltar els rítmics roncs dels meus veïns de llitera.

Al matí un cruiximent general havia impregnat el meu cos i el de molts altres, recordant que el dia anterior s'havia tibat com mai.

La idea del diumenge era provar Instint Animal 7b, al sector de cala Marta. Amb la Julia varem escalfar amb Hornimans 6b+, que de forma encoberta amagava una llarg i cru camí ple de monodits. Un cop varem tenir el projecte equipat corda avall i cap a dalt. Quatre moviments agònics entre la segona i la quarta xapa composats de monodits i bidits dolents avisaven que avui no era ni el dia ni el moment adequat per intentar encadenar-la, a partir de la quarta xapa continuitat de bona presa que es feia sense problemes.

La Julia un pel desencoratjada per tal com s'estava esdevenint el dia va provar un dels 7as de mes a l'esquerra, on la va sorprendre un xàfec constant fins a la R. Va baixar i seguint les ordres del seu cos i de les nostres supliques va omplir la motxilla per donar un llarg i calorós adéu a tanta penúria meteorològica.

No s'hi val a badar

Segueixo sense treure l'aigua clara a la f(x) del red point. Una malgama de variables que es comporten exponencialment - factors negatius - i altres logaritmicament - factors positius - apareixen borrosament en el meu subconscient anunciant que el punt d'equilibri o les zones de menys variació són incertes pero reals, tot es una qüestió de probabilitats amb marges d'error inclòs.

Qui bada la caga, qui no ha caigut anant a R per haver fet un encreuament que no tocava ? Evidentment tots, ara bé aquest però només és el vestigi del que anys endarrere havia sigut el pa de cada dia de molts de nosaltres. Badant entre bústia i bústia, badant mirant com de lluny estava la xapa de dalt, badant pensant com de lluny estàvem deixant la xapa de baix, badant pensant com agafar aquell cantu...... badant com badocs per perdre una vegada i altre les possibilitats d'encadenar.

Qui potser m'ha ensenyat més sobre l'art de superar l'embadaliment ha sigut un dels meus mestres, que mentres escalava xapava i no pas a la inversa. Però tenir un bon mestre no es garantia de tenir bons alumnes, encara queda molt de camí per recórrer.

En Yasku volant a 7b+ sense nom, foto Julia

Mentres assegurava a la Julia al seu segon 7a de la jornada un company del Penedès i jo comentàvem quines sensacions ens havia deixat la No ho se 7b - de gamma alta - a les nostres pells.

M'alertava que les havia passat putes als alejes de dalt. Vaig pensar que potser no n'hi havia per tant, de fet en cap moment havia dubtat en seguir pujant i xapar la ultima cinta i la R. Vaig repassar mentalment el segon pegue i vaig pensar que potser tot estava molt més aprop del que jo no volia veure. Llançament tenaç al cantu salvador a la 4 cinta evitant la caiguda a la figuera pel pels i experiència similar uns metres mes amunt quan cal remar dels romos per anar a un bec..... mesos endarrera això hauria sigut impensable.

Avui després d'encadenar Alta Mar 6c+, el Jordi - el bomber - m'ha dit que calia saber apreciar aquesta colla de detalls, aquests que simple vista poden passar desapercebuts i que ens haurien d'ajudar a veure amb més bona gratitud les nostres escalades, sobretot quan lluitem contra gegants de 2 caps deu vegades mes grans que tu.

Jo mateix al tram intermig d'Alta Mar, foto Miguel