Fe i Valor, l'art de l'escalada

Jornades intrèpides al Cargolaire

2012-01-24T06:49:00.000-08:00

L'any comença i el bloc segueix encallat. Per poder escriure cal estar motivat......

Les escalades han estat ininterrumpudes, uns ultims mesos sortint cada cap de setmana. Amb frequents visites a Montgrony i caps d'any a Margalef, alguns encadenaments i posts pendents. Estava cansat de tanta quilometrada i preveia un inici de cicle d'entrenaments durs aquest gener. El millor que podia passar era recuperar la familia original i passar el mes de Gener al Cargolaire.

Vies explosives que no et demanen massa pila i en les que cultives el bloc, amb les sessions semanals al plafo d'ultra volum semblava la millor opció ... tatxem algunes de les vies mitiques del sector Cargolada 7b+, Cargoladreta 7b+ i deixem pendent El Pispa 7c - passaken inhumha de fanatic i dur. Queda pendent encara tastar la Agur 7b+, Aznar Mort 7b, Kaixo 7a+ i Korrika 7a+ i posar un punt vermell a l'Africa 7b+ ... encara queden alguns caps de setmana de sol per tatxar el sector. Les mes dures hauran d'esperar que el bistec sigui més gros.

Montgrony, capitol II

2011-11-29T07:14:00.001-08:00

Dissabte amb ressol, cansament acumulat i l'estómac comença a donar senyals d'alertes ... la nit no ha sigut reparadora, del tridit bo avui no manxo.

Diumenge, un pel millor. Ja torno a manxar del tridit bo. Encara tinc algun pegue digne. Finalment torno a caure on ja vaig caure el primer dia .... un altre dia serà.

Montgrony capitol I

2011-11-28T11:38:00.001-08:00

Montgrony segueix deserta, ens trobem els mateixos. Visites inesperades, pegues inhumans, degotalls que s'escapen i tridits que tremolen ....

Us deixo amb el Joel executant un dels nous 7c+ que hi ha al parking de la Vena. Al seguent pegue ja no relliscarà i tancara un altre front. Inhumans s'estan posant.

Càmera per part de Manu Velazquez. Per veure amb HD aneu al site de vimeo.

Animes incompreses per Margalef.

2011-11-07T10:12:00.000-08:00

La roca estava seca, les linies es mantenien moribundes i el magnesi havia desaparegut, quedant només un rastre més humil i menys culpidor.... les Espadelles estaven isolades en un mar de pedres i boira, la tempesta tocava retirada i la gent s'havia quedat a casa.

Una humitat va recargolar-se de forma infinita dins els nostres cossos, fent-se ubiqua a dits, esquena i mans. Extenen-se de forma ininterrumpuda als mosquetons, aprells d'assegurar i altres estris quotidians. Potser exagero, la cosa no era tan aterradora, pero no queda del tot malament i posa epica a la historia.

Amb mes pena que gloria i acomodats en la victoria permanet, varem visitar les Espadelles, una altre batalla, segurament una altre batalla per guanyar. El vent estava de part nostra. Els timbals varen aturdir les parets anunciant la nostra arribada, i amb un compas atronador varem escalfar de forma infinita ... maleït siga Felix son les tres de la tarda i encara estem escalfant !!!!

Com si d'una pedra a la sabata es tractés, o millor dit al ronyo. La primera colleja ens la va donar la Sudoku 7c. Arrancada de bidits petits amb pas llarg, cerca un monodit i un parell de creuats fins al segon monodit. Per acabar fent un pass llarg fins al cantu salvador. No se si va faltar molt o va faltar poc, l'únic que recordo es que vaig acabar amb la cua entre cames.

Al costat el Lluis i el Felix s'enduien la Drakulin 7a+, i el Ramon es quedava a les portes de l'encadene. Per la seva part el Manu feia un bon toc a la Maligna 7c+, i el Joel feia el nenaza passant el dia enviant missatges amb el mobil.

Al bar, i despres de ni despedirnos del Lluis i la Naia com a bons amics, amb una birra/cafe amb llet tot es veia d'un altre color. Que si el cantu tal, qui el cantu pascual, que si casi la trec ..... memories d'una sepia.

Ens varem donar una altre oportunitat al Culample 4, calia aprofitar que la plebe estava a casa per fer-nos amos i senyors del sector. Escalfant amb un 7a facilet per posar una vena als ulls i montar una de les millors vies de Margalef, Wisky Compadre 7c ( a la guia nova de 7b+, pero que demanem entre tots una rectificació publica a la plaça de la vila amb l'alcalde present de la més que necessaria recotació a 8a/8a+)

La muntem amb mes gloria que pena, pero serà el Manu qui caigui un cop ja tenia el pas dur de la penultima cinta superat, i el Joel fara finalment un paper digne caient dos cops al pas. Jo per la meva part prefereixo no informar de l'infumable paper representat.

Per la seva part en Felix i el Ramon començaran a escalfar a les 11 del mati i acabaran d'escalfar a les 5 de la tarda. No fare comentaris al respecte.

Ni amb ulleres 3d varem veure els cantus

Frankenjura 2011

2011-10-27T00:15:00.000-07:00

Video final del viatge a Frankenjura amb en Felix, Lluis, Joel i jo mateix .. les vies que surten per ordre d'aparició són : Dani de Vito 8+, Atomkraft 9/9+, Cumbawamba 9-, Jumanji 9-, Lutsher 9

Puta mandra

2011-10-24T13:56:00.000-07:00

Un titól encertat per explicar de forma rapida i no gens exagerada la situació del bloc, i per desgracia o fortuna d'altres coses. No se on cony anirà a parar això del fe i valor, que per cert recordo de forma memorable qui en va ser el padrí.

En Joel, el Lluis i el Fèlix encara deuen esperar que fagi la composició del video de l'últim mega stage al Franken, quasi un mes rulan per aquelles parets i desenes de videos per editar, barrejar i musicalitzar .... quina feinada.

Això de la mandra s'esten com una mala cosa i ja fa dies que vaig una mica mandrós a les parets, no es tan per una questio de tornar als entrenaments si no dels asquerosos divendres a la feina que em deixen baldat fins a l'extenuació. Sort que aquest finde el Joel m'apretava de valent, el diumenge a última hora i amb les ultimes forces m'enduia Amor i Odi versió escaqueo, primer 7c en el dia, Yupii.

El dijous pero, aprofitant la setmana light a Can Masià i amb l'excusa de la lumbalgia feia una visita llampec a la Pau Barrios 7c+, per escalar una estona amb la bowa Julia. Escalfem amb el 6b de torn i de pet a la via.

Inici comú amb la Vianant, vaig fred pero apreto igualment, engalomo - i aixi tres cops seguits - la part de baix que ja es un bon 7a+, i em miro la part de dalt un cop ja he caigut. A diferencia de la Vianant aquesta te un xic menys de pila i és mes rabiosa, de caràcter. Abans d'entrar al crux passes per un parell de cintes separades de passos molt llargs i algun bloqueig de presa petita, la volada de peus al entrar al sostre es inevitable. Un cop entres al crux canvia completament l'estètica de la via, presa petita i sequencia dura i llarga. Bidit, regleta, rebot a lateral, proa amb la cama dreta, monodit + pinça, un parell de bidits romus i cantu per xapar ... en total deixes la xapa a 3 metres dels peus... interessant. La sortida a la R tampoc no l'agafis a la lleugera, te una bona castanya i el grau no es tan relaxat com el del final de la Vianant.

En resum un viot com el que m'agraden a mi, dels que no fan una mandra terrible pel pànic escènic.

En tres hores, tres tocs i tres caigudes cada cop mes amunt, la deixo a huevo per noves visites ... que no se quan cony seran per aquesta puta mandra.

Per si de cas no torno a aparèixer en uns mesos us deixo un tast del stage al franken.

Untitled from Pau Freixes on Vimeo.

Entre lolos anda el juego

2011-05-02T11:15:00.000-07:00

Dijous, tornem a la roca Montserratina amb el Philip. Apadrinat temporalment com a membre a la família. Fem 45 Aniversari 6b, Alta Mar 6c+ i Canela 7a+. Amb els cossos calents ens posem a Vianant 7c/7c+. Em toca posar cintes avui per tant no m'acoquino i arribo a cadena sense problemes, recordo tots els passos de lany passat de forma mil·limetrada. Baixo, asseguro i teledirigeixo al Philip. A mitja via, al descans comença a caure un xàfec dels que fan història, el noi va tirant i jo intento fer baixar l'aigua de les ulleres. Vaig cridant i el noi va fent, sembla com si no s'immutes de la pluja, està en mode ingràvid. Arriba a les ultimes cintes, el xàfec és torna més insuportable. M'etziba si es per la dreta o per l'esquerra, quasi no l'entenc. Segueixo intentant teledirigir aquest monstre mentre l'aigua ofega la meva veu. Arriba a la cadena, baixa desmuntant la via escoltant llamps i trons. Arriba a terra, un xoc de mans i fugim ràpids com la llum. El camí de tornada el fem en menys de 10 minuts, l'aigua s'impregna de forma metàl·lica als meus texans. Pesen massa i cauen, ensenyo el cul.

Dissabte, cansat. Avui invadim la Xina a la Riba. Escalfem amb un 6c i un 7a. En Philip segueix inhumà, es poleix a vista posant cintes Jocs de Llit 7c. Jo m'arrossego com una meuca, el Joel cau al Flash ja anant a R. L'Edu escalfa i s'emporta posant cintes Amanece que no es poco 7a+/7b i la clava amb el 7b de bloc del Lluis. El dia però encara ens guarda algun esdeveniment, al tercer pegue i de forma titànica en Philip s'emporta Columna Durruti 7c+/8a. Està indomable.

Diumenge, més cansat. Escalada a vista a Montserrat, fem 5 vies amb en Phlip. Avui em toca posar cintes a mi. Comencem amb 6c, seguim amb 7a, després amb 7b, seguim amb un altre 7b i finalment amb 7a. El Philip les encadena totes a vista i quasi sense despentinar-se. Em diu a cau d'orella que esta cansat i una mica desmotivat, que necessita tornar a casa aviat. Pleguem veles, a les 8 ja som a Barcelona.

Terra trucant a feivalor.....

2011-04-26T07:27:00.000-07:00

De cop i volta els patrons hivernals son substituïts gradualment per la generosa i elàstica jornada lumínica, creixent cap al seu màxim zenit ampliem orgàsmicament els dies d'escalada. Dies de molta roca i poca "blogada", quan el cos et demana escalar no pots parar. Dies eterns, benvinguts.

Els calendaris van quadrant i els projectes d'estiu s'hi estampen de forma inamovible, cal començar a posar-se en forma. Treballar els punts febles. La pila esdevé, el bloc i la resistència es treballen a copia de sang i la suor. Quan el grau es torna inflexible i el cap et juga males passades buscant aquella mirada compassiva per tornar als forats de Margalef cal dir-se A poc a poc, bow. A poc a poc .....

Tot està per fer

El tema de Calders estava mig premeditat, feia dos anys que no hi treia com qui diu el cap i sabia que en algun moment m'hi hauria de posar. Algun moment hauria d'aprendre a escalar a aquella escola. Algun moment hauria de poder compartir moments amb els companys més avesats a aquell entorn.

A cada jornada, a la tornada el discurs victimista i més nenaza - stop trolls - s'amagava un xic més. Des del primer dia vaig comprendre i fer-me meva la idea que allò s'havia de prendre com un procés necessari, on calia habituar-me dia darrera dia, via darrera via a la gestualitat dels moviments, a la eficiencia i a la pura coreografia Calderenca.

Tardes amb en MBI, el Jordi, el Lluis o be el Felipe el Lolo. Tot començava amb un escalfament premeditat : enderrocs 6b i la dels Xais 6b+ per passar-me seguidament a les series descontrolades a la de la Terra 7b/7b+ i finalitzant les forces a la Radicals LLiures 7c/7c+. Amb algun tast introductori a la Gravetat Zero 7c/7c+.

Crec que no va ser fins a l'últim dia d'aquest primer stage on ja vaig escoltar el meu cos parlant la mateixa llengua que la roca de Calders. Vaig flipar com flutava per la Bestia Parda 7a+ posant cintes o com feia quasi sense despentinar-me a la més que "asediada" de la Terra. I com finalment la Radicals s'aprova una mica més .... pero de moment només una mica més.

Un primer stage, esperant un segon assalt després del descans de setmana santa.

Braços lactats, la compressió del dèbil.

El difícil camí del pupil descontrolat no només passa per Calders, un cop oberta la temporada a Rodellar ja ens hi hem deixat caure dos llargs caps de setmana. Aquí la idea es retrobar el camí de la pila sobre el desplom i seguir jugant amb parets que guarden similituds calderenques com Egocentrismo o be Aquest any si.

Com si d'un plat de llenties es tractes, es repetia el mateix discurs. Cal fer espai al caparró per aprendre a escalar, cal prendre mesures/mètriques noves a la compressió entre el braç i la cama. Cal baixar el nivell de lactació en 3,2 1 !!!!

Allà comencem a provar i sentir que graus que farà un any a Rodellar estaven a les antípodes comencen a apropar-se tímidament. I tot i no emportar-me la Trilogia - EL Sici, Aquest any si, Soldados de Salamina 7b+ - com els bows del Joel i el Wey, com a mínim m'emportava el primer dels capítols, després d'un asedio descontrolat. I fornicava passos a la cruel i fanàtica Pequeño Mateo 7b+ - amb un bloc de 6C tranquil·lament - o deixava amb bon gust de boca la Nanuk 7c.

Qui no plora no mama

Entre tant masoquisme algun viatge a Margalef per donar vidilla a la llibreta d'encadenes, ni que siguin SOFT sempre ajuden a fer passar millor la pedra per la gola.

Finalment i quasi sense despentinar-me m'apuntava Antològica 7c - potser millor de 7b+/7c - o feia posant cintes - provada anys endarrere quan era foll- Fenoman 7b, que una decotació de 7b+ a 7b no seria pas creadora d'una controvèrsia.

Seguirem informant des de l'òrbita marciana, feivalor.

Dard enverinat

2011-03-21T04:02:00.000-07:00

Un somriure càlid, dolç i probablement irreal havia sortit d'aquella irradiant i inabastable mirada. Aquell curt i enumerable espai que mi separaven s'esmicolava de forma pronunciada fins fer-se infinit. Amb els ulls clucs, amb el cafè a la ma feia filigranes mentals, deixava que la irracionalitat s'apoderes de la inalterable realitat. Calia ser franc, i només trobava l'engany a cada cantonada.

Cabrioles, salts acrobàtics i corredisses .... la patacada estava servida. Calia revertir aquell efímer i poc pragmàtic discurs. La constància del funambulisme, que camina amb peus de plom sobre una línia infinita era digne d'admirar.

En el fons aquestes són les coses que t'enfonsen més enllà de la merda. Però cal quantificar-les i qualificar-les deixant l'auto flagel·lació de la forma més ràpida possible. Per sort els esdeveniments no són immutables en el temps, som - per sort - mestres i posseïdors del destí.

Buff, quanta palla per exclamar que la Yarak 7c+ va tombar-me al segon assalt. Com aquell que et dona una mica de vidilla a la primera per estomacar-te de valent seguidament. El Marginao estava mullat i era una excusa perfecte per no enfrontar-me a les llunyanies dels ancoratges, a la Yarak tot estava mes apropet. Fins i tot en un primer toc semblava que tot podria sortir. Falç miratge, en una tarda vaig recular de forma estrepitosa a cada toc. Perdent la noció dels tres segments que disparaven el grau de la via. Un somriure en forma de fissura recorria tres parabolts, poc més de 12 passos que s'anaven difuminant proporcionalment a cada intent, a cada minut que passava.

Era divendres, i tan el Lluis com jo estàvem rebentats. Teníem per davant encara tot un cap de setmana que intentaríem passar de la millor manera.

Bidits, bitidts i més bidits. Sort d'aquell 6a que s'utilitzava de catalitzador a les vies superiors del Cabernet. El Jordi, l'Oriol, el Lluis, el Joel, el Ramon, l'Edu i jo mateix l'utilitzaríem d'ase dels cops, bramant queixes i paraules grolleres per desfogar les nostres alegries i penes. Potser l'Edu n'estava fins els pebrots, però no tenia molta queixa a la que agafar-se. El noi s'enduia finalment Califato Coach 7b i el Joel amb el seu inalterable somriure - només interromput pel robatori de galetes de xocolata - feia a vista Gresca 7b+. El Jordi començava a gaudir dels bidits, i llàstima que ja l'agafés massa cansat a les vies d'última hora pq segurament les coses haurien anat d'una altre manera. En definitiva un dissabte de molts metres i bidits recorreguts.

El Cabernet i un servidor, Foto Jordi C.

El diumenge per canviar una mica d'espectacle, i fer un gir de 360 graus varem decidir anar al Laboratori. Allà hi havia una via molt fanàtica a la dreta de Zona 30, un 7b+ d'aquells que cal manxar-li sense parar - de bramar. Dinàmic, volades de peus, bloquejos ràpids, algun xapatge tens i un final d'equilibris amb passos llargs sobre preses no tan bones. Una via que cal fer. Sort de l'encadenament del Joel i el més que digne pegue del Lluis, que farien menys eixuta la tarda del grup.

Joel assegurat pel Lluis al Laboratori.

STOP !!

2011-03-14T07:47:00.000-07:00

Sense actuar premeditadament d'una forma egoista envers el inequívoc discurs de l'ambigua realitat de les reserves de petroli existents ..... aquests quatre dies he recorregut un total de 946 kilòmetres. Que ha rascat a la butxaca dels col.legues - i la meva - uns 75 euros de benzina.

De fet si el diumenge ens haguéssim quedat a Calders provant alguna animalada ja m'hauria estat bé. Però algú apretava per tornar a la Batcova a tatxar els deures pendents que havíem deixat el dia anterior. Mala pensada. Santa Linya el diumenge ja filtrava de forma exagerada, s'havia passat de la humitat exagerada a la indubtable viscositat de l'aigua. Pla B, el Futbolín, que per coses de la vida ja era ben sec.

Dijous varem inaugurar la carretada de kilòmetres amb una visita de cortesia al Coll de la Barraca, que per local que sigui des de BCN la hora i mitja no te la treu ningú. Sort que varem engalomar la Kiowa 7b+ i seguim d'aquesta manera fent coixí en aquest grau. La via tanca poder la meva exitosa i ràpida temporada al Coll fins a proper avis.

Divendres a la nit i amb total impunitat el Ricard m'apreta per anar a Gelida, només cal que posi o escrigui el nom de La Boca plena de Sika 8a i ja s'ha guanyat el meu cor. Divendres m'aixeco a les sis i poc de la matinada a st Pere per poder ser aviat a la feina. A dos quarts de quatre m'esperen a la Font Freda. Ja vaig rebentadíssim.

Escalfem amb el 6b+ de la dreta i directes a la feina. El Ricard ja la tenia provada, va motivadíssim i extremadament suelto. Un parell de grapades i cau fent el moviment dur de la via., a la primera i a la segona vegada. Llàstima perquè després de caure li surt el moviment de forma fàcil. No tardarà a posar-li un punt vermell.

Jo per la meva part, aprofito i em fa un màster en forma de flash i encadeno fins a la tercera cinta. Passos físics sense peus, un lanze de regle, posicions laterals ... brutal una passada, m'encanta !!!!. Paro i a partir d'aquí anem fent tots els passos de forma mes o menys fàcil fins el pas de bloc - diuen que és de pila però amb poc menys de 30 moviments alguna garrotada hi ha d'haver. Costa posicionar els peus per pillar la primera merda, però finalment surt. Un parell de pegues i acabo destrossat .... però habemus project, que és del que es tractava.

La Batcova.

Dissabte el Joel m'apreta per anar a Santa Linya, el Edu està en plan nenaza i es queda a casa a jugar a la Wii. Dos hores de cotxe i ens plantem a la Batcova. Allà hi trobem el Ville, la Júlia i el Philip. La frase del dia és el "pilla pilla" ... el Joel i jo ens concentrem amb Assaltinbankis 7b+. 30 metracus de desplom, amb un primer tram de menys cantu del que voldríem. Tres pegues i cap a casa amb la cua entre cames.

Dissabte a la nit a casa, el Lluis ha tornat de Dubai fanàtic. M'apreta i fem plans per anar a fer un tast a algun projecte per la propera temporada a Calders. Finalment s'apunten l'Edu i el Joel. Calders està moll, tan moll que les prediccions diuen que fins d'aquí dues setmanes mínim no val la pena tornar-hi a treure el cap .... el Joel apretà per anar a Santa Linya. Jo m'arrugo i segueixo els plans de la majoria. Si cal morir ho farem amb les botes posades.

PD : com podeu llegir, aquí tothom apreta.

Regletes, degotalls, romus i la inocua eternitat

2011-02-21T03:30:00.001-08:00

Amb els dits adolorits vaig picant les tecles. Intento trobar un moment d'excitació, un moment d'adrenalina, quelcom que recordi al passat més recent. No hi ha manera, la gestualitat de la rutina s'ha tornat automàtica. La impremta és massa recent, només el pas de les hores m'ajudarà a diluir els records. Només la transformació del fanatisme en cansament ajudarà a reordenar els meus pensaments, definitivament els dilluns s'estan tornant eterns.

Diumenge, assegut a peu de via. El sol m'està fustigant de valent. Observo el Joel com fa de pare, observo l'Edu com esbufega amb Ulls de Neptú L2 7a+. Observo el Manu com ironitza sobre els comentaris en calent de l'escalador ... tot ho veig de reull. A dins meu interioritzo el discurs de l'últim pegue .... li torno a fotre o no ? .... pregunta recurrent que en el meu cas s'està cada cop més decantant per la vesant més fanàtica ... a muerte !!. Trenta minuts més tard cauré al pas de Titular 7b+. Estic terriblement esgotat.

Però recapitulem, on va començar tot plegat ?

Divendres, sortida al Coll de la Barraca. Escola odiada i estimada. Formadora d'escaladors del Penedès, de joves i no tant joves. Exigent, de regleta franca o de romus/picats amb mala llet.

Finalment quedo amb l'Oriol, fa quasi un any que no ens veiem. Més tard s'apuntaran el Lluís i el Jordi.

Escalfem una mica a la ja mítica i més que repetida Si te dicen que caí 6a+, per anar ja de pet a la mítica i per mi desconeguda Hanki Panki 7b, el projecte de l'Oriol. La munta amb solvència i em dedica un Flash - aquest cop per sort no és enemigo. La via té dues parts separades, una primera placa de regleta que per mi podria ser un bon 6c i una segona part, de poc més de 15 moviments que li donen el grau. Separades ambdues parts per un sostre on cal entrar-hi via monodit romo. Anant al Flash caic amb el monodit i flipo bastant amb els posteriors moviments, els trobo molt dinàmics, de peus terriblement febles i de molta potencia sobre una barreja de cantells bons i dolents .... joder amb el 7b.

L'Oriol fa un segon toc i la clava, la clava tan que fa la via volant. Felicitats nanu pel teu primer 7b homologat - per mi homologadíssim i hardíssim. En el meu torn arribo al sostre i no recordo cap peu, l'única opció es anar fent dinàmics per tots els cantus bons i saltar-me les merdes, i aixi vaig fent fins a la R. Arribo extenuat i amb la sensació d'haver escalat molt malament, pero amb un bon encadenament sota el braç. La via es indiscutiblement boníssima i exigent, no apte com a primer 7b.

En Jordi al 7a+/7c del Solarium.

Pugem més tard al Solàrium, allà trobem en Jordi fent un pegue magnific a una de les vies estrelles de l'escola, Kiowa 7b+. Cau de forma incomprensible ja a l'últim cantell de la via, per deu !!! Al seu torn el Lluís que ja comença a tenir l'escola quasi totalment tatxada segueix fent pegues fanàtics als 7a+/7c que queden a l'esquerra de la Kiowa. I aquest cop no es una / efímera. El pas de bloc d'entrada podria voltar el 6C+, molt més dur per exemple que el pas de baix de la Viatge Imaginari 7b+. Jo per la meva part faré un parell de tientus a la Kiowa.

La Kiowa té dues seccions molt diferenciades. Una primera part que s'esmuny per una placa tècnica i física, de regletes laterals i peus únics amb un aleje final que el fas amb un previ ma/peu, un timonazo de la cama dreta i un doble lanze amb la ma dreta. Extraodinari. Després tens un repòs sense mans i el pas final. Un invertit sobre una xorrera roma i petiteta, un minilanze a una patata dolenta, xapes amb una esquerra bona i el tomaquet final. Bidit negatiu que el treballes amb empotrament - quin mal que carda - i pujades de canyes per anar a un lateral amb esquerres no massa bo, per acabar-ho d'adobar dos passos més tràgics anant a R.

La via és complerta, exigent i boníssima. A mi em quedarà pendent per una nova visita. Segur que nhi haurà una altre. I com deiem amb el Lluis i el Jordi, aquestes vies t'ajuden a progressar com a persona i com escalador per fer front als reptes més estridents.

El cap de setmana però tot just havia començat, el dissabte marxàvem amb l'Edu i el Joel cap a Montgrony. Destinació Angie. Més tard s'unirien de forma bipartita el Lluis, la Martina amb la Marta i finalment el Manu.

Jo estava cansat, la jornada al coll m'havia deixat els avantbraços molt carregats, no em notava gens fi. Només escalfar al tipic 6b+ i l'intent per segona vegada posant cintes de Daltabaix 7b només m'ajudaven a ressaltar el que semblava quasi innegable : el cansament.

Acompanyo el Lluís a Aromes de Montgrony 7c+, per un moment dubto de si acompanyar-lo al projecte o bé seguir el guió original. El Lluís es força més baix que jo, el primer pas de l'Aromes em tortura la psique com assegurador, els llançaments que li etziba al pas de l'entrada fan que hagi d'estar al 110% assegurant. El cul i les cames xiulen cada cop que passen a ras de terra. Omet el pas i segueix treballant la via, després de 30 minuts de barallar-se amb la via treu tots els passos i encadena de segon des del pas d'espatlla fins la R. Ja tenim un altre fanàtic amb projecte a Montgrony.

Lluís a Aromes de Montgrony, Foto Martina.

Jo per la meva part decideixo tornar al guió original i sense esperar res de bo m'enduc la Daltabaix. Oxigen i ànims per enfrontar-me al projecte de veritat Angie 7c. El Joel l'ha muntat i l'ha encadenat de forma SOBRADA I INSULTANT, felicitats BOW !!!! no dubto un moment quan em diu que em deixi les cintes.

Jo mateix a Angie, foto per Manu Velazquez.

Faig un primer toc, força dolent. Em canso estúpidament i caic justament quan encarava el pas de travessia a dalt. El Joel m'alerta que hi ha una altre forma de fer el pas, ma dreta a dalt i esquerra intercanvies cap a un lateral per fer un dinàmic al lateral bo de la travessia. El veig molt més factible i menys agressiu. Descanso 20 minuts i torno a pujar, aquest cop faig tota la primera part flotant, no em canso gens, arribo al descans amb el power al 100% i a mil de motivació. Faig els passets sobre romos que et porten al pas de forma fàcil i quasi volant. I quan estic fent el pas amb el nou mètode l'esguerro al quedar-me a pocs centímetres del lateral salvador !!! Maleïda via !!! que bona que és !!!

S'està fent de nit i em trobo assegurant a l'últim tope-rope per pillar pila del LLuís, està plovent i asseguro des de sota de l'arbre. Estem malalts de fanatisme.

El diumenge s'aixeca radiant, amb una temperatura extremadament càlida. La destinació aquest cop és el Clot de l'Espasa, volem cantus romus i grau apretat !!! Faig la caminata des de baix de tot fins a peu de via, 40 minuts que m'ajuden a obrir els pulmons. Em trobo un altre cop emmalaltit de tan de fanatisme. Escalfem en un parell de 6bs d'aquells que quasi que et tomben. Cony de romus.

Pujada del grup cap al Clot, tots a fer cardio !!!

I li fotu a vista posant cintes a la Kamorra 7a+ - per mi petit 7b - apreto com sempre, vaig cridant a cada pas i durant els 30 i pico metracos gaudeixo del subidon. Vaig drogat d'oxigen. A dues cintes de la R em salto el cantu/lateral que feia més ame el pas a la penúltima cinta, caic mentres feia un dinàmic al bidit del costat del parabolt. Caic, crido i respiro. Que bona, pero que bona que és la via!!!!

El Manu per la seva part monta i deixa amb només una caiguda una obra mestre anomenada Titular 7b+ - que s'acosta al 7c tranquilament. Un primer pegue avista molt dolent em deixa la psique tan rebregada que no puc més amb la meva ànima, li dic al Joel que ja en tinc prou - amb unes 4 o 5 caigudes a tota la via - pero m'exigeix que seguexi amunt. Arribo a dalt a la R, baixo, fumo i penso si li haig de tornar a fotre.

Sense cap tipus de contemplació, apretant i exprimint al cervell li foto. Al pas de la segona a la tercera cinta estic a punt d'anar a terra, m'acabo aguantant per convicció. Vaig a mil, segueixo tirant amunt i al final la via m'acaba tombant per extenuació total. ESTIC ESGOTAT !!!!

Val més tard que mai

2011-02-14T07:43:00.001-08:00

L'Edu restava quasi immortal. Amb aquella gestualitat típica. S'ho mirava i bufava. De fet no li estaven facilitant les coses. Tan el Manu com el Joel li llançaven dards enverinats des de sota mateix. Ell com si sentis ploure, responia amb iròniques i punxegudes respostes.

Jo m'ho mirava de lluny, les mans em suaven. Estava un xic nerviós. Sort d'aquell somriure que m'havia deixat glaçat el mateix dissabte al sol del Cavernet, que aixoplugava tanta hormona masculina i feia quasi delirant la visita a les Finestres.

Finalment l'Edu va arribar a cadena i sense esperar ni un sol moment vaig posar-me els peus de gat. Només trepitjar l'esperó d'entrada vaig aïllar-me completament del món. Vaig anar xapant una darrera l'altre les xapes de la Montgronyeta 7b+. Vaig passar el primer tram fins l'invertit d'esquerra. Vaig agafar la regle lateral mes fort que mai, i pujant el peu esquerra al lloc adequat vaig anar a buscar el lateral. De forma dinàmica el cantu d'esquerres va aparèixer afablement. Cinc minuts després ja bramava a la cadena. Finalment havia deixat de caure, finalment havia retrobat el camí del Redpoint.

Al terra, tot es va omplir de somriures de complicitat.

Un canvi necessari.

M'estic tornant un vell i clàssic dièsel. Havia passat del clàssic calentar, apretar i arrossegar-se al : calentar, calentar i calentar. Ara necessitava tres o quatre pegues per escalfar els motors, i després d'això encara en tenia tres o quatre més on el cos se sentia plàcidament descansat. El Diumenge, si no vaig errat van ser una bona colla de metres : 6b+, 6c, 7b, 7b, 7b+, 7b+ i 7c.

També havia canviat el discurs respecte el descans. Ara massa descans : mata, desactiva i et deixa literalment destrossat. Cinc dies sense fotre ni brot i el dissabte estava que m'arrossegava per tot arreu : 6c+, 7a, 7b ... res encadenat i cardat cap a la furgo.

Val més tard que mai.

Escalfant i caient anant a R a la Pitus i Flautes, Fotografia Manuel Velazquez

La dolçor de la derrota

2011-02-07T13:59:00.000-08:00

Era la cirereta, aquell pastis calia acabar-lo d'adornar amb un bon final. L'intent no havia sigut del tot erràtic, no era perfecte però crec que m'ajudava a entendre a mi mateix aquell vendaval d'emocions. El fet es repetia de forma reiterativa en aquell breu i acotat temps. Tenia un regust amargament dolç.

Titànic, amb un cansament de mil dimonis i fos vaig tancar el diumenge al 7b de l'esquerra de la Bugs 7a. Boníssima i amb pas puta, però d'una violència preciosa. Al segon pegue queia escupit pel cantu moll que va deixar-me la ma sense poder de fricció, ja quan estava tot fet. Tot es repetia, tot tornava. Com si fessis zoom en un fractal es re dibuixava la mal volguda figura del fracas.

Amb l'Edu el diumenge al matí havíem tornat cap el Muscle també pesa 7b, projecte ancestral de l'Edu que el tenia amargat. Ara a les batalletes que ens xiulàvem a les orelles de forma irònica no només hi havia la mítica Pedrosaurio també calia afegir ara el Muscle. El Manu ja tornava a gronxar-se a l'estàtica de l'Angie, jo no sabia molt be on caure mort.

Vaig aprofitar les cintes del Muscle i al segon pegue queia per deshidratació a la placa de dalt, les regles se'm feien mantega i el ritme frenètic amb el que sucava el magnesi semblava no ser suficient. Cagun la puta vaig etzibar només caure. N'estic fins els pebrots vaig dir seguidament. Estava irritadament cansat de caure on no havia de caure.

L'Edu ho va intentar però no s'en va sortir, tenia apamada la via i sempre queia una vegada darrera l'altre al mateix pas. Anava també un xic cansat després de 3 dies escalant.

Qui va fer bons els pronòstics vas ser el Manu, es va endur el projecte que havíem muntat el dia anterior. Angie 7c. Una llarga lesió a l'espatlla l'havien tingut apartat del grau i aquesta poder era la millor manera de retornar a recuperar les bones sensacions. Va fotre un bon crit al arribar a la cadena. Ben fet Bou !!

Fèlix a Angie, Fotografia de Manuel Velázquez.

La via va tenir mes pretendents. El dissabte m'hi vaig barallar fins a l'extenuació, i tan el Joel com el Fèlix van intentar-ho de forma reiterativa el diumenge. Tots semblàvem interioritzar el missatge : no et deixa respirar, no s'hi val a badar ni una sola vegada !!

A Montgrony també ens varem trobar amb en Sergi, la Montse acompanyats del Ricard i del Quiso i la Cuca. Ells també varen ser víctimes del forn de la Vena, el dissabte varen apretar a córrer a prendre quelcom fresc per tornar mes tard a per la Tormenta. Via que li té el cocu perforat a més d'algú.

Tan l'Edu com jo mateix ja veníem a Montgrony d'una bona i soferta diada assolellada al Pas de la Maladona. Estàvem curtits d'aquest anticicló. El divendres varem fer una visita al sector nou del Pas, la idea era provar la Brams 7b+ - 7b+/7c per alguns. L'Edu la tenia travessada i en Lluis me'n havia explicat meravelles. No volia deixar l'oportunitat de provar-la.

A diferencia de la pilosa ATP del dimecres, aquesta era rabiosa com ella sola i d'una intensitat formidable, tres passos separats per tres resposos. Curta ? crec que no, al final la cosa s'en anava als 20 metres.

Després d'escalfar en un 6b+ i un 7a de la seva esquerra ens posem directament a la feina. Necessito un parell de pegues per trobar els mecanismes/mètodes per fer els tres passos. Finalment crec que tinc la resolució de la equació del tipus a x + y + z = encadene.

M'assegura l'Oriol - l'Edu jau prenent el sol. Soluciono x, soluciono y i caic ja acabant amb la resolució de la z. Em cagu en tot, crido i baixo amb els pebrots inflats. Penso i reflexiono, aquesta setmana serà antològica. Però la via es boníssima.

Mai la derrota havia tingut un gust tant dolç.

Remake vendetta and others ²

2011-02-03T10:22:00.000-08:00

Dimecres, fa un sol increïble. El fred sembla que ha marxat. He quedat amb el Piju a les 9 del matí a Vall d'Hebron. L'Edu s'ha despenjat a última hora amb un SMS a les 5 del matí tocades - bous no m'envieu missatges a aquestes hores que em trenqueu el son !!!.

Amb el Piju tot es torna més lent, el ritme frenètic barceloní queda atenuat ràpidament. Parlem de dones, de dones i de dones. Com sempre, amb ell, cal fer una parada tècnica que implica manduca. A casa la seva avia, a Vilafranca, també ens espera el Blai.

El següent punt de parada ATP, bé més aviat MasRiudoms. Deixem el cotxe al poble i fem una caminada dedicada a treballar una mica el cardio. Tan el Blai com el Piju queden atordits al veure aquella covassa. Amb un cel implacablement blau, i una temperatura d'escàndol ens aproximem a peu de via. Res a veure amb els caps de setmana. Alguna cordada local o algun Franćes retirat i molta xorrera/xarrera sota una tranquil·litat absoluta.

Per escalfar ens posem al tomàquet, muntu ATP 7c - 7b+/7c per gustos i graus no ens barallarem. Només arrancar, a la quarta cinta, foto la caiguda del dia. Anem be. Arribo a R sense mirar massa els passos. Ja vaig més inflat que el Popeye.

El Piju i el Blai escalfen a la veïna Iu Forn 6c+ - 6b+ per gustos i graus no ens barallarem. S'inflen com una mala cosa i el Blai es troba totalment desactivat avui.

Un gos s'aproxima i roba la bossa del menjar, jo el persegueixo i recupero unes restes. Desprès sabrem que ja havia fet una visita i s'havia cruspit l'entrepà de fuet del Blai.

Segon pegue, arribo a la travessia i caic. M'ho miro i veig que els peus no anaven aixins, anaven aixans. Com hipoteco els pegues. Igualment segueixo fins dalt, arribo a la ultima xapa i paro. Recordo altre cop els moviments anant a R.

El Blai prova el 7a bloquero de la dreta, és el seu estil. Però avui no té l'hiudràulica afinada. El Piju fa una migdiada al sol que el deixa exageradament des estressat.

Tercer pegue i floto, floto tant que sembla que escali be i tot. Arribo a la ultima xapa, vaig tan fort que m'aixeco molt més del que hauria de fer-ho. Agafo la última xorrera per la part de dalt i ja massa roma, busco el monodit o pla d'esquerres i no el trobo. Penso, rebusco i al final el trobo, el tinc a l'altura de la cintura !!!! a la que vull rectificar caic. S'ha de ser pallús.

Descans i tertulia, no més de 10 minuts.

Quart pegue, ja no floto tant però vaig recuperant. Faig la travessia i començo a fer figa. Tot i això encara queda una mica de honor. Total, que arribo a la última cinta amb un esforç massa titànic - vaig cardat, molt cardat - intento descansar dels dos últims forats, no recupero una merda però tiro endavant. Aquest cop agafo la xorrera pel lloc correcta, agafo el monodit o pla que ara queda al lloc adequat, i ja anant a buscar el llavi m'estimbo. Algú ha apagat el boto del power.

Regust agredolç, per haver-ho donant tot i per cagar-la tant inhumanament. Ara ja puc dir que vaig caure dos vegades anant a R.

Cap de setmana fanàtic.

2011-01-31T11:03:00.000-08:00

Fanatisme amb l'Edu, el Joel, el Ramón, el Lluís i el Manu. Dissabte apretant les dents al Dard, posant-nos en mode vintage i el diumenge fent anar els bistecs a Masriudoms.

El Marginao, aqui no val a badar.

Quin fart de volar que em vaig fotre, em va posar l'esquena a lloc.

El bou Joel posant pel fotògraf a El Marginao.

L'Edu a la primera part de l'ATP.

Jo mateix a la R de l'ATP, va quedar com a deures.

La Naia i les seves amistats.

Totes les fotografies són de Manuel Velazquez, podeu trobar-lo al seu flickr

Contracturat

2011-01-24T02:37:00.000-08:00

No se si va ser al caure de la R de la Rush, aquelles poques centèsimes de segon van passar eternament. Un cop tibat de la corda vaig respirar. Aquella caiguda no passaria desapercebuda.

Les ultimes dues setmanes d'entrenament havia notat una punxada a les lumbars. A cada dominada m'havia de controlar aquell dolor. Per sort va anar decreixent. Fent-se més lleugera.

Dissabte però en els creuaments finals de la Ben Petat i després de caure a la última xapa vaig tornar a notar la patacada. La via era només una mica més aprop, vaig ser capaç de resoldre el xapatge de la travessia de baix les tres vegades. Vaig poder encadenar virtualment les ultimes 6 cintes de la via. Només hi havia un problema : les tres xapes del mig em deixaven fregit.

Cursa desesperada de dos fatigats, Oriol i jo mateix.

A Montgrony, el diumenge, vaig intentar escalar amb molta precaució, els moviments massa estridents m'afligien una punxada al múscul dret de la meva espatlla. No volia precipitar-me, vaig deixar la Annant amb Croses per un altre dia i vaig preferir provar la Angie. No se si va ser pitjor el remei que la malaltia, vaig tornar a fer un parell de saques al pas clau de la via que van atonyinar una mica més la meva esquena. Una hora abans a la Pati pel pati, vaig apretar més del que voldria per encadenar i també vaig baixar tocat .... no acabo de prendre la mesura a aixo de tenir mesura.

Avui finalment he aplicat una mica de Voltaren a la zona afectada, espero que amb tres o quatre dies desaparegui el dolor. Haure de rumiar si vull tornar a fer els creuaments violents de la part de dalt de la Ben Petat, segurament no és la millor solució a hores d'ara però no ho puc evitar. Cal picar pedra.

Tornen les maraques

2010-12-27T01:45:00.000-08:00

Quan va dir-me que no estava fi, que encara es notava tocat de la sessió de Cargolaire vaig respirar alleugerit. No entenia com podia arrossegar aquelles tiretes - aka agulletes.

El dia posterior m'havia arrossegat del sofà a la cuina i de la cuina al sofà. Em feien mal els avantbraços, els tendons i les pells enrogides mostraven un clar desgast. Potser aquest constipat/grip que havia pertorbat ja a tots els companys de feina i que en el meu cas s'havia instal.lat de forma perpetua, no ajudava a poder gaudir ni sentir-se fort.

Volia acabar l'any de forma suau, sabia que la meva forma física estava lamentablement tocant fons - s'hem reprodueix la mateixa cantarella cada 2 o 3 mesos. Sabia però que amb el Lluís si li deixava triar lloc acabaria apretant on molt poca gent sembla que vulgui apretar. Dit i fet, el divendres mano a mano varem passar el dia al Cargolaire.

Varem escalfar amb un parell de 6bs a bloc, crec que es deien Vanguardista i Maleits Diners. Dues vies que t'ajuden a interioritzar el que es cou per aquí. Seguim el dia fent un parell de pegues fanàtics a Aznar Mort 7b. El Lluís després de superar el pas llarg amb un lanze del tipus Krieg und Frieden cau anant a cadena. Per la meva part el pas de baix executat via mono-pinça em surt relativament més assequible, tot i aixo pillo després. La via et deixa literalment Mort.

Seguim el dia fent un pegue de reconeixement a la Cargolaire 7b, sortida de sostre molt semblant a la Bestia Parda i després tres passos de bloc força atòmics. Pujada de canyes i lanzes estratosfèrics. Segueix la via cap a un esperó una mica suïcida on no xapes fins tenir el cantu més humà. Dura.

Acabo el dia fent/intentant a vista un 7a de l'esquerra de Aznar Mort, m'equivoco i llanço sobre un romu magnesiat fins a l'extenuació. El "bo" era el següent. Resultat, zero patatero.

El dissabte encara estava tocat de l'atronadora sessió de bloc al Cargolaire, semblava que un camió m'hagués passat per sobre. Però el futur immediat passava pel Coll de la Barraca, calia passar pàgina.

Degut a compromisos familiars varis, jo fotia un bot del llit a les 7 i poc del matí. Calia estar a les 9 a peu de via per fer una bona matinal, aquest cop també amb el Lluís. Més tard - molt més tard - apareixeran el Cristian i el Ruben.

Escalfem al tipic 6a+/6b per posar-nos directament a un 7b a l'esquerra de l'Essencia Vital, pas de bloc d'inici i després regleteig amb passos psicodèlics fins a la R. Al segon pegue caic a dalt, al pas. Vaig fregit.

Amb el Lluís muntem una via que no fa ningú al costat de la Kiowa, a la guia està de 7a+ pero els dos acceptem que ronda el 7b+ i de bloc. Pas de bloc a sota duríssim - segons el Lluis 6c+ o 7a de bloc. A mi no em surt i al Lluis li queda poc. Despres la via durant 4 xapes no et deixa respirar, amb peus precaris vas tirant de regletes. Queda pendent.

Acabo la jornada intentant arrossegar-me fins a casa els meus pares, no estic ni per conduir. No m'aguanto els pets.

I aquest any com ha anat....

2010-12-20T10:14:00.000-08:00

Es difícil valorar un any sencer sense caure de forma fatídica en una valoració triomfalista o derrotista, es díficl ser curós i intentar aglutinar en una mateixa direcció tants i tants sentiments.

Per tant i intentant corregir el de l'any anterior en aquest faré un repas ràpid dels moments més importants de l'any, dels bons i dels dolents. Sort dels posts - que han degenerat - que m'ajudaran a contextualitzar amb realitat els successos.

La realitat i la ficció.

A principis d'aquest 2010 recordo com amb la Julia varem començar a freqüentar l'Agulla del senglar. Dies endarrera havia fet el meu primer 7a a vista, però també m'enduia la primera lesió derivada de l'escalada que em passaria factura al llarg dels primers dos o tres mesos de l'any 2010.

Ella tenia entre cella i cella fer la Rush 7c. Jo no, però la línia em motivava i creia que podia fer-la. Res més lluny que la realitat i un parell de pegues per veure que fins a finals d'aquest any no l'he pogut fer. Una cosa és que et surtin els passos i l'altre ben diferent es que els puguis enllaçar tots amb una mica de dignitat. Ha tingut que passar quasi un any.

Sang, suor i el que faci falta.

Els finals d'hivern i principis de primavera estan quasi reservats exclusivament al cansament crònic dels entrenaments, fent una ullada al blog veig que no paro de somicar sobre la constant tortura a la que és sotmesa el meu cos. Series, series i series. Va ser una època de molt volum, l'antítesi total dels entrenaments d'aquest any, basats en la resistència curta i el bloc.

Aquesta tipologia d'entrenaments va canviar la forma d'encarar les vies, i vaig passar de la inflo dels avantbraços a saber dosificar i descansar a dins de la via. Potser el canvi més notori que un percep al iniciar-se en el món dels entrenaments.

El 7b, es segueix resistint.

Molt bla, bla bla. Però el 7b com a grau es seguia resistint, a Kalymnos ens varem menjar els mocs i a part d'alguns 7as i una bona estada - amb el Lluís, la Julietta i la Julia - la llibreta seguia quasi buida.

Seguíem freqüentant de forma fanàtica Margalef, Montserrat i les contrades del Montsant, o feiem romeries cap a Rodellar. El grau a vista i el grau treballat era quasi el mateix. Anaven caient els primers 7a+ amb facilitat però poca cosa més.

Un error d'estratègia.

Potser una de les cagades que reflecteixen més bé un dels meus gran problemes, la psicologia. El fet d'enfrontar-me a la derrota parcial per poder encarar la victòria es a dia d'avui potser encara un dels meus punts febles. Vaig endinsar-me a l'estiu deixant passar l'oportunitat d'encadenar El Vianant 7c+. Després de caure dues vegades anant a buscar els bidits salvadors.

Ara bé, com a valor positiu n'extrec una conclusió inequívoca. Encadenar una via d'un grau determinat no és més que una fita puntual, és la suma de molts d'aquests treballs els que ens ajuden a interioritzar i fer-nos nostre una forma d'escalar o de ser.

El Franken, adaptar-se o morir.

L'estiu s'iniciava amb molts canvis a la vista, no només pel viatge al Frankenjura amb el Jordi, l'Edu i el Lluís. Em sentia defraudat amb mi mateix. El concepte de l'escalada s'estava viciant i cada cop odiava més la perversió d'un mateix, i com un es pot recargolar en la misèria de l'egolatria. Era una qüestió d'adptar-se o morir.

Potser el viatge al Franken va ser l'inici de vuere les coses d'un altre forma, on un senzillament es va adaptar al lloc i no esperant a que el lloc s'adaptes a un mateix.

Alguna cosa està canviant.

Estava en ple estiu i tenia molt de temps per escalar. Van començar a caure vies amb l'Alberto com a company de cordada, una darrera de l'altre. No Ho se, Amor Suprem, Café con Leche, Massa Kumba, ...

També les estades entre setmana amb la Júlia a Sant Llorenç començaven a donar fruits i queia el primer 7b+, S'hi ha d'anar. Una via fàcil pel grau però que vaig encadenar al limit.

Vendetta, el primer.

Amb la Vendetta va passar el que havia de passar, que finalment va caure el primer 7c. Una via molt del meu estil : placa, pas de bloc i descans. No sense abans caure anant a R.

Últim cicle de lany, tot es va confirmant.

S'iniciava el final de l'estiu i el principi de la tardor, i em sentia més fort que mai. Vaig seguir encadenant a Tres Ponts, a Rodellar i altres contrades. A la tardor vaig començar a emportar-me els meus primers 7a+ a vista. Ara resultava que era un grau còmode per mi, era aquell grau on un se sent segur, on un gaudeix de l'escalada a vista en totes les seves característiques.

A sigut un any de dos contrastos ben diferenciats, un primer íntimament lligat al treball fosc i dur d'aguantar la motivació sense encadenar res i un segon on he recollit més fruits. Sense passar per alt el pas de repensar l'escalada i l'individu.

Curiosament però arribo a aquestes ultimes dates de lany amb moltes i motes ganes de .... descansar. Per tant una de les meves fites per l'any vienent es retrobar la motivació pura i deixar el masoquisme per altres moments, amb aixo tot serà molt més fàcil.

Varietats

2010-12-13T12:02:00.000-08:00

Les pells estan tocades, una ungla del dit està presa del pànic. M'havia promés cuidar una mica els tendons de tanta presa roma i donar un respir als meus soferts colzes ... m'inclinava a pensar que poder em feia falta un descans.

No podia ser que despres de dues setmanes del final de cicle anés tan carregat. Com m'explico a mi mateix que aquest any, tot i endolçir una mica els meus entrenaments desobeint al sensei i maximitzant alguns descansos o minimitzant algunes series la cosa anés tant apretada ..... en fi, qui no té un all té una ceba.

Per exemple, dissabte passat tot i la setmana de descans arribava a peu de l'agulla del senglar mutilat, feia el 6b esperpèntic per montar la Rush 7c amb més pena que gloria. Ningú hauria donat un ral per mi. Coses de la vida al primer pegue i flutant com mai arribava a la R. Vaig anar concentrat des de baix fins dalt, executant de forma mecànica un darrera de l'altre els 50 i picu passos de la via. Que dura i que bona que és. Potser el més dur que he encadenat mai. Aquell dia ja no vaig poder fer res més, l'esgotament es va tornar crònic.

L'endemà una visita ràpida a Siurana, amb els dits tocats però amb moltes ganes de desafiar el fred i la incipient pluja. Com diu el Brascó a la guia nova "la regleta que petita i fanàtica" i en el cas que ens ocupa, la Crema 7c+, aqui la regleta és infima de veritat !!. Vaig estar penjat més d'una hora resolent un darrera l'altre els diferents passos de la via, fins topar-me a les ultimes preses. Com diria algú, factible pero mai fàcil, una questío de treball al que poder no hi estic avesat. El temps dirà.

Dos dies despres visita a Margalef, amb moltíssimes ganes de provar Espiedre 7c. Via de pila, una mica desplomada que recorre un esperó galàctic de color negre. Amb un pati que t'enamora. Quasi 40 metracos de pura resistencia amb un pas psicodèlic a la quarta xapa. Esgotat - paraula recorrent - el dimarts m'hi vaig arrossegar força. Al següent dia emprenyat amb mi mateix queia per dues vegades consecutives a la última cinta de la via amb els braços inflats com a porres, justament a la 50 de moviments i poc. Marxava content, no havia sortit per poc i m'havia jugat el físic a la quarta. Rotllo kamikaze.

I dos dies després, més canya. Aquest cop anem a la que hauria de ser una escola de visita obligada. Sant Benet. On el grau no existeix i on la via pren nom. En el meu cas volia tastar La Polonesa 7b+. A veure què es cou.

Resitencia curta sense descans, sobre un recorregut quasi delirant sobre preses bones de dreta i romos d'esquerra amb xapatges infernals. Es questió de gustos pero jo la vaig trobar una MOLT BONA via, de les que et fant apretar les dents i de les que no et deixen respirar. De les que costen d'encadenar. Tan el dissabte com el diumenge acabaria caient/agafant a la cinta de l'últim pas. Aquell xapatge sobre una barana roma no el tenia gens clar. Caldrà prendre paciencia i esperar a la següent oportunitat.

The derrotados tour

2010-11-23T06:43:00.000-08:00

Despres d'un any amb Los Foragidos tornen a rular per la carretera Los Derrotados. Amb la carratera per davant, varen estar fugint de les tempestes i del public agressiu a Bruixes i Cornudella del Montsant per acabar pillant a la insòlita plaça de MasRiudoms.

Fidels als seus origens, van fallar un darrera l'altre. Albert baixista d'estètica Death Metal, Camíl ex bateria dels hipiosos MaldeQueixal, Julia cantant cosmopolita vinguda de tot arreu i d'enlloc i el flautista ornitorrinc Pau. Narco ranxerres a la Xorrera Gran 7b+ i totes les notes discordants. Marxen contents amb la llibreta buida pero amb la Xepa mes gran.

A la nit essició dels dos igualadins, ara ja ex The derrotados. La cantant i el flautista incorporan Juantxu Bou que toca les maraques i fan una visita inesperada a Margalef. Lloc original d'on sorgiren Los Foragidos.

Aquest cop fan una visita galàctica a Culample4 - també conegut com Cumple4, dislèxia del flautista. Sota un public humorístic i d'arrels sebadallenques o terrasenques - total es el mateix. Aquest cop afinen amb Batmovil 7a, Fanàtic 7a+, i Mas vale ser freak que maricon de playa 6c. Pero punxen fatal a la P.G.B 7b+.

On fire again

2010-11-08T03:44:00.000-08:00

Sembla que el temps passa però els sectors segueixen concorreguts. Noves generacions d'escaladors proven vies dels anys 90. L'Agulla del senglar aquest dissabte estava on fire un altre cop.

Des del 6c de l'esquerra on tothom hi escalfa o s'estavella, passant a la Rush 7c amb en Sergi i jo mateix foten-li pegues, amb la Cuca i el Remi a la Discordia 7b, o bé amb en Victor i la Julia a Viatge Imaginari 7c+. Van faltar encadenaments, però van ser-hi els somriures, les volades i els gemecs. S'ha obert la veda.

Jo mateix a Rush, fotografia feta per Nora.

I per descansar els tendons de tanta presa petita el diumenge visita obligada amb en Ville a la Cova de l'Arcada, poques vies pero totes a "vista" i posant cintes. Eh Petrel 7a, No diguis Blat 7a+ i Pit i cullons 7a+/7b. Jornada de pila fanàtica.

Siurana, tal com és.

2010-11-03T07:20:00.000-07:00

Fas cara de cansat ... va etzibar-me el cambrer del bar Íntim de Cornudella. Era evident que els dies ens estaven passant factura, ja no només a les nostres vermelles pells si no també a la nostra canviant fisonomia. Era dilluns, el poble s'havia mig buidat i només quedàvem quatre gats. Aquesta nit ja no podríem gaudir del matalàs de l'autocaravana de l'Edu, hauríem de tornar a maltractar les nostres esquenes a la disciplina de l'Opel.

A les primeres nits quan encara no varem disposar de la comoditat de l'autocaravana, intentava que els meus ulls es tanquessin mitjançant una voraç lectura d'un llibre pendent que rondava per les caòtiques estanteries de casa. L'Amenaça de la Torre havia anat a parar a les meves mans ja farà un parell d'anys - regal de nadal del meu pare, però fins aquest últim periple per Siurana no havia pogut gaudir de la seva lectura. Llàstima que el bon anàlisis històric sobre el conflicte àrab amb la invasió soviètica es vegi després perjudicada per una visió americanitzada i egòlatra d'un conflicte extremadament violent.

Però, i Siurana què?.... de fet ja m'ho deia ahir sortint dels Graus dels Masets. Aquests sis dies he tingut l'oportunitat de comprendre com és aquesta escola. Siurana és/són un conjunt de factors que la fan una escola extremadament singular. Vies amb plaques tècniques de 20 o 30 metres - atractiva per els francesos - o semi desplomades amb regletes rugoses que carden un mal de la hòstia. Seguros allunyats amb passos obligats sense xapar. Paisatgísticament parlant difícilment inigualable. Orientacions per a tots els gustos que la fan quasi indestructible a la rotació del planeta Terra. I una situació geogràfica immillorable.

Els primers dos dies d'escalada varem estar força concentrats amb Papàgora 7c, al sector de l'Esperó Primavera - cotada també de 7b+. Varem tenir que esperar però al divendres al matí a primera hora - no més tard de les 9 - per evitar el sol i intentar encadenar-la. La Julia que ja havia caigut el dia anterior anant a R va fer un altre pegue perfecte i finalment li posava un punt vermell. Per la meva part i degut a la meva fisonomia/destresa havia d'encarar el pas de dalt amb la certesa que probablement no podria xapar una de les cintes, quan va ser el moment i ja amb la ultima regle a la ma i amb la cinta a cintura no vaig tenir valor de fer un ultim moviment salvador i em vaig tirar esperant sentir.me una mica més humà. No en sortia decepcionat, la via era excepcionalment bona, l'encadenament havia estat a tocar. Hi havia més dies que llonganisses.

Algun giri "atonyinanse" a la Mandràgora.

El divendres per tant el periple pel congost de Siurana que formen els sectors del Pati, l'Olla i la Siuranella Nord havia començat aviat, molt aviat. A mig matí varem fer camí cap a l'ombra de la Siuranella Nord. Allà s'ens va obsequiar amb una via fàcil, de continuïtat i realment bonica Brigadistak 7a. Sortia a vista.

Més tard animats en la recerca d'algun projecte i veient que Escamarlà estava que treia fum intentàvem visualitzar els passos d'Avance Cangrejo. Dura i d'una successió de passos massa feixucs després de la maleïda travessa. Era millor deixar-ho estar i cercar coses més suaus.

Aquí rau el fet que visitéssim el tercer sector en un sol dia, varem anar a parar a l'Aparador només per deixar muntada la Llargaruda 7b+.

No va ser fins el dissabte al matí, tercer dia d'escalada, que varem tornar-hi. Varem escalfar en un 6a d'aquells alpins i seguidament feia a vista el meu primer 7b, Rauxa. Les regletes finals no em van tirar per molt poc, vaig apurar i la jugada va sortir rodona. Amb les cintes posades del Vincenso tot va ser una mica més fàcil.

Més tard faria un bon pegue a la Llargaruda i cauria ja a tocar dels últims passos durs. Una fissura més rebotona, amb menys canto que la Rauxa i d'aquelles que cal apretar-hi. Llàstima. Varem acabar de rebentar-nos en una via que estava muntada a la part dreta de l'Aparador.

Jo mateix a l'inici de Rauxa.

Diumenge de relax, entre cafès amb llet i llargues migdiades a l'autocaravana. Calia donar una mica de treva al cos.

Dilluns acompanyats del Manu, l'Edu i el Vincenso anem al sector del Campi qui pugui. El sector per "ontonomasia" de Siurana, on ara si que puc entonar un Mamapor i dir que guardaré tot el respecte d'aquí al futur per aquest sectorÁS. Crec que varem escalfar en un 6c o 6c+ que era un 7a com una catedral amb els seguros alegres, varem continuar amb un 7b a la dreta de la Cleptomania que tenia un pas de nyapes amb niu de vespes inclòs, ens varem arrossegar a la - aquí no tinc qualificatius - Cleptomania. I finalment vaig fer al segon pegue la Gamba Gamba 7b. Un dia/jornada força durs. No m'estranya que el del bar m'endinyes aquella frase. Feia una cara horrible.

Vincenso a un 7b del costat de la Clepto. Campi qui pugui.

Dimarts i últim dia visita al Grau dels Masets. Ens trobem en Ciurana foten-li gasto a un 7c. Ens recomana per escalfar un 6c del costat amb els seguros a 4 o 5 metres, la via en té uns 30. Les passo putes però escalfo el tarro. I sense pensar-m'ho ens posem a la Muerte d'un Sponsor 7b+. Surt al segon pegue i al·lucinant de lo bona que és la via. Pas de nyapes al mig i pas de coco a dalt. Un bon final de viatge.

Ràbia continguda

2010-10-18T07:17:00.000-07:00

Evidentment hi ha coses que et poden fer emprenyar, i una d'elles es que et fotessin tot el material d'escalada. Però ja ús dic jo que hi ha coses que per a mi són més importants i que encara em deixen més tocat.

Els cansats també escalen.

2010-10-03T13:56:00.000-07:00

Divendres estava fregit. A la feina a les cinc de la tarda establia una conversa quasi surrealista amb un company de feina. Al acabar, el cap, els braços i altres membres del meu cos van decidir desvincular-se del TOT. Vaig poder arrossegar-me fins a casa, fent un periple quasi còmic al metro. Anava petadíssim.

Un altre cop el cercle del mesocicle havia tocat a la seva fi en la seva forma mes tràgica. Entrenament de blocs el dimarts, pila inhumana el dimecres i resistència curta el dijous. Quina passada em deia a mi mateix, com mola la tortura infligida a un mateix.

El cap de setmana per tan s'havia de presentar quasi anecdòtic. Amb la Julia, el Ville i el Martin acordem fer una visita a Riugréixer. Tan el dissabte com el diumenge vaig escalfar en un 6b+ - podria ser 6c diuen - on els braços em cardaven un mal de la hòstia. M'ho prenc amb filosofia perquè ja se de que va el tema : quan vas petat el pitjor és escalfar, un cop escalfat la màquina pot funcionar a mig gas.

El dissabte les passo una mica putes a un 7a llargot com un dia sense pa, Rinovirus. Surt a vista pero m'haig de posar alerta en un creuament indegut al desplom. No la cago per poc. A dalt sort que la placa de regletes et deixa descansar si t'equilibres.

Que vas creuat tros de ruc. Foto Julia.

La Julia ha deixat muntat Màgic Boulevard 7c/7c+, i em demana que el demunti. Pos fale, i li faig un top rope. I apretant apretant veig que surten tots els moviments a la primera, descanso unes tres vegades i em planto a la cadena. Ummm, avui aquesta pilarraca sobre regletes no l'aguanto ni de conya. Decideixo no tornar-la a muntar. Un altre dia serà.

Només baixar m'agafa un baixon dels que fan època. Deixo a la Julia i en Ville treballant un 7b que sembla boníssim.

El diumenge aprofitaré que hi ha les cintes posades a Violencia domèstica 7a+ - variant de Violencia de gènere 7b. Vaig fent, surto del passet de bloc de dalt, em jugo el físic, maleixo que no recuperi, apuro i mig a vista i mig flashejat arribo a la cadena. Tate una via fantàstica !!!

Em surten més pretendents pero decideixo tirar-me als treballs verticals i fer algunes fotografies. Em fan una mica de mal els colzes.

Julia a Violència de gènere.

Training again

2010-09-30T04:36:00.000-07:00

Tres dies, Tres Ponts.

2010-09-27T01:55:00.000-07:00

N'hi ha que pensen que per encadenar primer s'ha de pixar. Tot i la rocambolesca transició entre les dues accions a algú li funciona. En el meu cas prefereixo el "per encadenar una bona nit hauràs de passar".

Tres dies, Tres Ponts. No estava molt clar vistos els pronòstics meteorològics. Però el tall paisatgístic entre els camps de secà i el pre-pirineus ens va donar inicialment un espai de temps irregular però acceptable. Variabilitat meteorològica els tres dies : fred, vent i calor. Un darrera de l'altre, a cada cicle lunar.

Preneu nota, a Organyà teniu un alberg on dormir per 15 euros amb esmorzar inclòs. I si teniu sort - o la desgràcia - podeu compartir aquesta estada amb 20 jovenetes hormonades fins a les orelles. Tot depèn del cantó que t'ho miris.

També interessant el restaurant - que no recordo el nom - al inici del poble, a banda esquerra venint de Coll de Nargó. Dotze euros per un menú inacabable, d'aquells que deixen sense alè a la cambrera i que provoquen mil rialles entre els comensals que no entenen ni papa de català i els tradueixes macarroniocament.

Aquesta vegada els astres es varen conjugar en una mateixa direcció, i entre sartenazo i cañonazo va caure Alt Urgell 7c ( potser 7b+/7c ), suposo que envalantonat per l'encadenament de la titan i amb el anti-aleje a la part de dalt tot va fluïr amb més facilitat. No gaires intents, de fet a la primera que surt el pas de baix - gracies un altre cop a un canvi de peus important, anotat per qui si no.

Però no en varem tenir prou, després de desmuntar la Xarrup 7c+ el mateix diumenge per incompareixença del físic ens endúiem la seva veïna Acròbata 7b. Via galàctica com dirien alguns amb una seqüencia delirant a la part de dalt. I un altre cop il·luminat per l'encadenament anterior de la mateixa fèmina re-segueixo els seus passos, aquest cop però flutant més que mai.

Sortint del primer sostre a Acròbata, foto Ville.

Tres Ponts, L'Escola

2010-09-20T11:20:00.000-07:00

Amb majúscules, així l'haig d'etiquetar. Un cop vista la paret per primera vegada et quedes perplex de la longitud de les vies, fas aquesta petita però tortuosa aproximació no t'adones del que t'espera. En aquest pany de paret que ressegueix el riu Segre - quan encara és verge i el signe d'humanitat sembla fer-se fonedís - té unes 30 vies i moltes d'elles tenen o haurien de ser d'una qualitat excepcional.

Martin a la Dreta d'Alt Urgell.

Hi ha força literatura sobre aquesta escola, només cal repassar alguns posts al blog de la Julia, la Marieta o els andorrans. O si de cas feu una ullada a la pàgina oficial de les ressenyes aqui. De fet ja feia dies que teníem a l'agenda visitar-la però per una raó o altre el viatge a aquesta escola s'havia eternitzat. Finalment però dissabte fugint de forma encertada de la borrasca que hi havia al principat varem fer-hi cap. La varem encertar.

Era el primer cap de setmana d'escalada després de tornar als entrenaments. Finalment crec que la malenconia i la estupidesa tornaran a aquest bloc. Com canvien les coses d'un dia a l'altre. Fa un més t'allunyes dels parabolts amb ràbia i prenent mesures en temps real a les vies i ara t'acoquines a la més mínima. Suposo que és qüestió de tornar a habituar el cos a la pesadesa i la tortura, qüestió de temps.

Llàstima que les coses no van anar del tot be, aquesta vegada vaig fallar bastant. Perdent el dissabte l'encadenament a vista de Aonvolsna 7a+ per no posar-hi valor i un més que discutible encadenament de la Dreta de l'Alt Urgell 7b mig a vista mig al flash. Pel que fa a la pròpia Alt Urgell 7c, un primer toc el dissabte de primer i va quedar-me per enllaçar el pas de baix.

El Diumenge tot es va ensorrar : Em vaig luxar l'esquena, vaig quedar a dos pams d'una feixa en un 6b+, vaig arrossegar-me al pas d'entrada de l'Alt Urgell .... en fi sort que ens va venir a veure el Josep i el varem fer treballar de valent.

El que va triomfar i sembla que està a la cresta de l'onada és l'Edu, el molt cabró es va endur Instint Salvatge 7b+. I encara diu que no està en plena forma !!!

Suggerències a les Surgencias

2010-09-13T01:51:00.000-07:00

Un diumenge qualsevol a les 7 de la tarda tornant per la profunda i imponent gorja a Rodellar. Una airet fresc ens segueix de forma perpetua pel fatigós camí de tornada. Anem deixant endarrere els diferents sectors tot visualitzant les mil i una taques de magnesi. Les parets resten finalment en descans. Estem fatigats, els plans per tornar a una hora prudent han tornat a fallar. Ens ho prenem amb calma, no paga la pena córrer ara.

Tres dies per Rodellar i la fatiga és enorme. Després de les clatellades a la Soldados de Salamina 7b+ del divendres amb l'Eduard varem fer un canvi de plans. No sabíem si la mala nit del dia anterior ens havia absorbit tota capacitat de bloqueig, pero el que si teníem clar era que calia canviar d'objectius. Això ens va portar a les Surgéncias.

A la paret de la Iron-Man 7b+ - antic 7c - i toca l'ombra i l'aire fresc s'accentua de forma notòria. Un recomanació del Joel ens porta a provar El Bicho 7b+, primer llarg d'un 8b quasi executat als nostres ulls per un Japo molt pero que molt educat. Bona gent.

Les Surgéncias al fons del riu.

Em sorpren gratament veure que a Rodellar també hi ha vies "fàcils", que no han patit el procés de decotació a la que semblen inmersos els mutants del vuité grau que coneixen de forma milimetrada les vies més "fàcils". Si ens agrada apretar, pero de tant en tant també va be per a la psicologia personal trobar vies que es deixen fer.

Eduard al "crux" de dalt del Bicho.

Després de dos caigudes el dissabte a la part dels degotalls de dalt de tot, el diumenge posem un un punt vermell tan l'Eduard com jo. Felicitats nanu pel teu primer 7b+. La Julia que s'apuntarà fanaticament al grup el dissabte a la nit, i aprofita per encadenar Coco Loco 7a+. Business pendents que la tenia una mica loca.

Com ús deia, a vegades una mica de vidilla ja va be. I si no pregunteu al Jordi o al Lluis que va passar-me a la Terrorismo el dimecres passat. Vaig caure de forma fatídica al invertit de dalt, quan ja tenia el redpoint al sarró. Per sort o per desgràcia el Lluis només em va gravar un pèssim tercer intent, on psicològicament i físicament ja no m'aguantava.

Encadenus interruptus from Pau Freixes on Vimeo.

Terror a la Cova dels Bombers

2010-09-03T14:26:00.000-07:00

No no ens va sorprendre cap eixam d'abelles - o potser si, ni tampoc ens va perseguir un tigre, ni tampoc va reneixer un neandertal del no res ... senzillament les vaig passar canutes amb la Terrorismo Empresarial 7b. Conyo logronyo amb el 7b.

Amb el Jordi finalment fem una sortida a la Cova dels Bombers, un any i mig després de l'última visita amb el equipo completo. El Jordi te ganes de provar la Cetaci altre cop, i jo amb la feina mig feta ja li puc fotre a la Terrorismo. A última hora s'apunta el Piju i tot i ser imparells, s'acabaran abans les forces que les hores de llum.

Aqui per escalfar un s'ha de montar la via, jo per la meva part arribo be fins a la 5 xapa, la sisena es una mica desfassada de xapar escalfant i la setena on se suposa que hi ha el pas morfo caic masses vegades. Baixo - recollint previament la col.lecció de mosquetons que hi ha a la cinta anterior al pas morfo - i no faig esperar al Jordi ni el Piju.

El Jordi monta bé la cetaci, se salta el pas de bloc i un cop es despenja el torna a provar. Sembla que torna a recordar una mica els passos. Res de tirar-se, millor recolocar-se i anarhi amb estatic. Així és menys aleatori.

En Piju remena la perdiu amb la ressaca de la Festa Major, un pegue a la cetaci i un a la Terrorismo.

A la cova tot desploma un culló.

Jo segueixo concentrat amb la Terrorismo, li faig un segon pegue. Arribo ara a la xapa fins on es podria dir que es facil, puc agafar l'invertit amb dreta. Recoloco peus i aguanto la porta porant tambe l'altre ma al mateix invertit, una bicicleta i lanze al moc de dalt. Un cop alla no se com cony xapar. Jugo al pilla pilla. Busco una solucio per xapar, un empotrament del peu esquerra sota un forat que hi ha justament sota l'invertit. Físic pero factible. Ara un cop tinc les cintes que el jordi m'ha posat des de la cetaci torno a provar el pas morfo. No arribo amb el dinàmic/estàtic al cantu que no havia vist al primer pegue. Ho provo varies vegades i no hi ha manera. Decideixo tornar a la versío origninal, reseguir el forat fisura, bicicleta, empotrament de dretes amb els dits al final del forat/fisura i llançar l'esquerra al costat dels dos forats romo i el bidit asqueros, alla hi ha una regleta que la pots arquejar i aprofitar el pont que fa la ma per bloquejar amb la roca. Moments de dubte pero segueixo, ara si m'arrisco a llançar al forat, i tampoc no i arribo. Tot i aixi puc agafar una rugositat i rellançar al forat. Tinc la cinta al pit i no tinc collons de xapar, desfaig el bloqueig d'esquerres i deixo que el cos caigui a pes sobre la ma dreta, m'aguanto giro el cos i xapo. Buff quin passaquen, ara be hi ha un problema crec que he posat el peu al parabolt de sota !!!! No ho tinc clar. Segueixo amunt i vaig resolent els passos que son peculiarment força tecnics, ho els fas d'aquella manera o sortir d'alla es pot tornar un suplici.

Baixo i descanso mentres el Piju i en Jordi i tornen, cap dels dos encadena, pero al Jordi ja se li veuen les maneres. Li faltaria un pegue més, pero també una mica mes de pila.

Jo li torno a fer un tercer pegue a la Terrorismo i caic un altre cop al xapatge compromes, m'oblido del empotrametn de peu. Després el pas dur ni em surt, estic baldat. Tot i aixi un cop saltat el pas encadeno fins la R.

Que dura que es la vida a la Cova dels Bombers. Pero que bones que són les vies !!! i així m'agraden - no sempre - dures com una mala cosa.

Aprofito també per posar aqui a primera plana els comentaris oportuns de l'equipador sobre noves vies que hi podeu trobar. Joder Bou que els comentaris a post tan antic no els tinc en ment !!!

Soy uno de los equipadores de las vias y queria informaros bien.

- "Tigre vs Neander" 7a ( a la derecha de la Kriatura)
de 7b nada de nada.

- "Babymat y el Manu de balmat" 7a+ ( a la derecha del "Terrorismo Empresarial 7b" 7c que flipao!! )

- " Acción extensión " 8a+/b? ( és la extensió de la babymat, un bloque durísssssimo de 7c+/8a)

- " Maitechu " 8a+? Via buenísima de continuidad i dos bloques uno en medio y otro entrando en la R)

-Al lado izquierdo de la epicentro craneal hay un proyecto 7c? que probe el otro dia(más duro que la epicentro)entrada guarríssima pero la placa és muy guapa.

Afternoon sessions, the end

2010-09-01T14:11:00.000-07:00

Aixo s'acaba, avui podria haver estat el últim afternoon session de la temporada. Aquest any han estat quasi focalitzats en la seva majoria a Sant Llorenç, Pilons i Gelida. I totes elles aquest més d'agost. És el que té treballar a l'agost

Sant Llorenç per a mi era el gran desconegut, una de les escoles més estimades per terrassencs i voltants - no us enfadeu els de Sabadell. Només en una ocasió hi havia estat amb en Lluís i el Joan, ara ja farà gairebé dos anys. Com ha plogut des de llavors.

I la veritat aquesta escola m'ha enganxat. Amb una escalada molt dinàmica , passos llargs, pila i "cantu" franc fins al grau que he tocat. Vaja el que més m'agrada :/. Si, potser el tema del "marro" o el tram inicial de les vies es una mica peculiar i cal acostumar-s'hi.

A Gelida i Pilons s'ha seguit explotant feina pendent que teniem acomulada.

El que s'ha encadenat :

S'hi ha d'anar 7b+. St Llorç/Gruyere **
Silencio se vuela 7b. La Riba/Pilons **
No ho se 7b. Gelida ***
Amor suprem 7b. Gelida ***
Perfomance 7a. St Llorç/Gruyere On sight ***
Parèntesis 6c. St Llorç/Gruyere On sight.**

Llista de deures pendents:

Mary Plaxy Glass 7b+. La Riba/Pilons.
Amorrat al Pilo 7b. La Riba/Pilons.
Enze 7b. St Llorç/Paret Gran.
Reina Abeja 7b. St Llorç/Paret Gran.

Llista de desastres :

Clave Omega 6c. St Llorç/Paret Heura. caient sortint a R

Bendita Vendetta

2010-08-29T13:57:00.000-07:00

Dissabte amb una calor inhumana d'aquelles que t'exprimeixen el cervell i et fan suar fins a tenir que remar vaig poder marcar un punt vermell especial. D'aquells que no et deixen indiferent. Vendetta 7c, sector la Xina a la Riba.

Allà ens varem topar amb un tal Jordi que també s'enduia minuts abans la Jocs de Llit 7c. Ja ho deiem aquella calda era inhumana i les regletes s'escapaven com bistecs en una renió de gossos. Una setmana abans vaig caure amb la R a la cara i aquest cop quasi també, finalment vaig optar per no xapar l'escalestric a la R i tot i perdre les ulleres en el moviment vaig xapar la R.

No hi ha molta història, tres dies força espaiats, una via molt al meu estil. Bloc sobre cantu generós i morfologicament parlant més assequible pels alts. Merci Julia per gastar els teus dies de descans assegurant al petit yayu.

Potser ha sigut la cirereta d'un gran agost - d'encadenes clar - on sembla que finalment el grau de 7b comença a solidifcar-se en la meva raquítica piràmide. Sis 7bs, un 7b+ i un 7c en aquest més d'agost.

Avui per celebrar el tema hem anat a Sadernes, a fer quilometres a vista com aquell que diu. Jo he acabat fet pols i els encadenes han sigut força més tènues : Fernando Gando 7a a vista, Silenci 7a caic a la R, 100% Mambo 7b les passo putes a les ultimes tres xapes, Calandra 7a+ ja no m'aguanto.

Salut i bloc.

Guilleumes, clatellades a vista.

2010-08-26T02:53:00.000-07:00

Agobiat amb tanta calor, amb massa feina per fer i amb poques ganes de fer-la prenc la decisió de deixar-me endur una mica per d'esdevenir. Decisió dificilment acomodable si la comparteixes amb segons qui. Sort que vaig aturar el pla inicial de fer una via amb catxarros, una visita a vista a les Guilleumes ja semblava prou engrescador.

Baixem per la canal com dos cabres embogides/perseguides fins arribar a peu de via, des d'allà divisem la Colònia Puig i el pany de paret imponent que atrau les nostres mirades.

Comença a cantar els graus de la paret principal, potser una mica massa durs per intentar-los a vista. Acabem de cargolar una mica la caminada i anem a espetegar al pany de paret següent, roca blanquinosa amb una panxa inter mitja i placa final. Vies de 30 metres o més - la meva corda de 70 i pocs metres quasi fa curt.

Nomes en sabem que els graus van de menys a mes. Pero aixo no ens fa tirar endarrere. Avui és el meu torn, em toca posar cintes.

Fem la primera via que queda més a l'esquerra, entrada de diedre fàcil i un pas de bloc duret. Caic intentant anar a buscar els bidit amb esquerra, el pas es certament bloquejador. Després la via discorre per la placa i un empetitit diedre, sense voler-ho quasi em salto un parabolt. El diviso quan el tinc a l'altura de les cames i quan ja començava a maleir alguna distància inapropiada per a mi. El Jordi al seu torn resol al límit el pas de bloc pero acaba sortint i s'ensuma que l'encadena a vista, pero al tram de la placa cau de forma incomprensible uns 8 metres i d'esquena. Ja tenim la clatellada del dia. Més endavant al mateix diedre romo on jo havia passat un ratpenat l'intentarà mossegar. Grau aproximat 6c+.

Seguim per la via de la dreta, inici més bloquero pero que es resolt gràcies a l'altura. Seguit per passos llargs i alguna xapa amb aire. Entrant al sostre trobo un pas dur, molt dur. A vista caic intentant fer un creuament sobre dos romos. M'el miro un parell de cops i decideixo no passar-hi mes temps. Pas de dinàmic per sortir del sostre i després una placa excepcional, i quan dic excepcional és EXCEPCIONAL. Grau aproximat 7b.

Ara fem la de la més a la dreta, fina fina com ella sola. I amb dos passos extremadament tendinitics sobre preses planes i romes a l'entrada del sostre fins trobar dos forats com deu mana, i allà el tomàquet de veritat. Un pas galàctic que només puc quasi resoldre una sola vegada. Grau aproximat 7b+ o més.

De tornada fem la canal ja mig a les fosques, inquietant.

Serrallonga Baby

2010-08-23T08:40:00.001-07:00

Arribem deu anys tard nois, això ja està tot sobat., alguns sectors més que altres. Definitivament sembla que em perdut el primer tren.

Ara feia dies que no ens hi deixavem caure, les altes temperatures ens n'havien allunyat. I ara davant d'una baixada general de les temperatures i la sempre calida presencia d'en Mckey ens va fer tornar-hi.

L'Alberto s'hi va estrenar, alguns anys escalant i no havia tastat aquesta roca. El bou - si segueix apretant d'aquesta forma no hi haurà qui el pari - s'endú al segon intent la Coco Loco 7a+.

El dissabte acompanyat del Barril i en Mckey haviem fet un escalfament al desconegut sector Bisagra, una mica d'ombra i molta xafogor per adonar-me que no tinc ni puta idea d'escalar amb degotalls/xorreres. Un 6b+ i un 6c d'aquells que et fan apretar.

Sort que portava la feina mig feta i només era questió de seguir el guió escrit, m'enduc ara si la Cafè con Leche 7b. Al segón intent del dia caic estupidament anant a buscar el bidit salvador, a la tercera ja no perdono. Merci pel mètode Lluis, aixi tot és molt més fàcil.

Amb una ressaca espesa propiciada per una ingestió d'una lassanya de dimensions descomunals regada amb una mica de cervesa i una mica de paxaran anem allargant el dia, vull visitar la Gran Bóveda. Aconsellat pel Mckey provo Tu que siempre nos esperas 7c. La trobo DURÍSSIMA. No se si es que vaig cansat pero no puc fer més que anar de xapa a xapa i tinc molts problemes per sortir del sostre. Els primers tres passos de bloc els trobo exegaradment durs, l'Alberto pacient m'aguanta durant quasi una hora les mil i una caigudes on el xapa a xapa ja no funciona.

Tornem tard cap al poble, amb una sensació de cansament molt acusat. Son les 9 del vespre i finalment trobem la Julia. Diu que porta 2 hores per tots els sectors de Rodellar a veure si ens trobava, contenta m'explica que a Cavallers ha fet el tercer red point de la CRIS 7c. Felicitats Boua !!! Anem tots tres cap al Kalandraka i alla acabem de passar la jornada fent una manduca un pel menys agoserada que la del dia anterior.

El Diuemenge fem peregrinatge al sector el Camino per escalfar una mica i fer-nos un lloc més tard cap al sector les Surgencias. El sol encara està a sobre la Sayonara per tan em dedico a esperar i filmar una mica les escalades de l'Alberto, Silvia i Julia a la Coco Loco. Finalment entra l'ombra i provo Sayonara Baby 7c. Pas de remar al principi per sortir del sostre i passet a l'inici, 30 metres de cantu/PC i finalment un pas de bloc duret. Surt tot a la primera exepte el pas de baix, avui no manxo. La via es realment bonica, pero treu foc durant tot el dia i tenir una cua de "bichos" al darrera esperant que acabis no ajuda gens a poder gaudir-la. I tot i no tenir més de dos anys de vida, esta sobadíssima de peus.

Next weekend, may be

Fissures i glòria

2010-08-16T04:05:00.000-07:00

A Veagdes la gloria esta més aprop del que et penses, a vegades prendre riscos és l'opció. A vegades .... els ocells fan cagarades !!!!

Visita fanàtica a Cavallers amb la Julia, el Javi i l'Ori. La Julia encadena i es treu presió de sobre - pero com cony t'aguantes d'alla !!! - i treballa projectes només aptes per a qui sap escalar. Jo segueixo amb la tonica dels ultims 15 dies i segueixo encadenant. Aquest cop sota el paradigma del moviment de fissures, per deu quins viots !!!

Ingravids el video, noves motivacions

2010-08-11T16:03:00.000-07:00

Caps de setmana de pujar i baixar escales, de gravar, pujar la momieta i tornar a baixar, agafar el cotxe passar per barcelona i acabar el mini-stage a

sant llorenç. Finalment encadenaments, nous graus, noves vies i sobre tot molt poca presió, gaudint a cada pas, a cada dinàmic i destrossant les pells

amb aquesta humitat. Pegues tetrics d'ultima hora amb vols sobre la boira .... i al voltant d'aixo cuinant el video de la skyline entre la Momia i la Momieta.

Aqui en teniu un boci.

Ingravids, skyline from Pau Freixes on Vimeo.

Fil conductor

2010-07-26T11:14:00.000-07:00

Va anar a parar al meu cotxe ara farà tot just un any llarg, extret d'una bossa de cassets del Pijuan. Segons em va dir, la seva cosina li havia regalat de forma voluntària el seu arsenal de música analògica. Jo, com aquell qui posa la ma dins d'una bossa que ofusca el seu contingut, en vaig extreure un casset del Bruce Springsteen. No n'era un devot, però coneixia una mica la seva discografia. Aquell títol era a bones i primeres desconegut.

Potser va ser en una de les múltiples anades i vingudes a Margalef amb el Pijuan, la Montse i el Sergi, no ho acabo de recordar. La qüestió es que va anar a parar de pet a dins del reproductor del meu cotxe, i avui encara hi és.

Molts dels que m'heu acompanyat al llarg de tanta carretera l'heu escoltat, i potser molts de vosaltres n'heu quedat sobresatorats. El Miguel fins i tot va començar a fer circular algun rumor sobre possibles tortures psicològiques que implicaven el meu cotxe i els acords de la guitarra acústica del Bruce .... tan si val, jo sabia que tothom es mereix certs moments d'intimitat.

A mesura que vaig anar escoltant aquell casset el temps va anar circulant de forma unidireccional, els records es van anar impregnant a cada cançó . Fent d'ell un fil conductor de grans i bons moments, però també de més tristos.

Es una situació força semblant amb els Eagles, on un casset del ja mític Hotel California va anar sonant sense pausa al llarg d'un viatge per la costa sud de França amb la meva família. Recordo perfectament com va ser un dels primer contactes salvatges amb els ordinadors. La meva mare va maleir que em deixes durant les vacances un portàtil Toshiba - model 486 amb no més de 16 MB de Ram - on vaig restar hores i hores per programar un joc de naus amb un ja caducat Pascal. Els nois que ja feien els seus primers snippets amb assembler em tenien astorat i meravellat, jo els hi seguia el pas tan ràpid com podia.

El vaig escoltar el dia que tornava sol de Siurana, quan la Mandragora ens va fotre aquella clatellada. O be tornant del Pas de la Maladona d'una escalada amagada a la pneumòloga que va tractar-me de l'última lesió. I d'aquesta manera molts moments ...

El diumenge tornant del Bruc i desconeixent que havia perdut les claus de casa i de la feina, el vaig tornar a escoltar. Sempre m'inspira, em fa sentir còmode i m'ajuda a donar forma als meus pensaments : i fins aquí havia d'arribar tot plegat ?

Jo passant de frenada a un bloc de Cavallers, foto Aleix.

Tan entrenar, tanta pressió psicològica només m'han portat a perdre l'essència del que va enganxar-me a l'escalada. Jo només volia fugir i allà vaig trobar-hi un nou mon, que m'omplia de bat a bat. Tardes d'estiu tibant com un cabró en qualsevol grau, superant les pors .... i ara què ? Ara res, tot s'ha omplert de merda fins dalt.

Fins avui no he trobat les ressenyes del disc del Bruce que tan he escoltat, The Ghost of Tom Joad. El Bruce, com si volgues fer de Cappote, va fer un homenatge descriptiu d'un episodi desconegut per mi, com molts de la història de l'Amèrica del Nord. La tragèdia del crack del 29 no només s'endugué per davant la vida grans homes-porc de negoci, també una ja maltractada ma d'obra del camp era obligada a emigrar a California i deixar-se esclavitzar de nou. Bruce inspirat per la novel·la John Steinbeck li dedicava la cançó que dona el nom a l'àlbum.

Quin volum ocupen les nostres divagacions comparats amb la humiliant omnipotència que practiquen els poderosos contra els dèbils ? Tot depen de quin pot mirem.

La meva germana Maria dedicant part del seu temps a estar al costat dels "dèbils".

Del Franken a Ventosa

2010-07-18T06:25:00.000-07:00

Saltava de pedra en pedra, intentant guaitar el proper moviment. El calçat no era l'idoni, cinc dies abans amb una llum tènue de mitjanit i seguint el frontal d'ella com aquell que navega a l'ombra del far ja vaig caure de quatre potes a l'aigua. No volia tornar a patir una llarga caminada amb els mitjons i peus mullats.

Quatre dies a pa i aigua sota l'atenta mirada d'aquella placa m'havien donat temps per recordar, teníem quasi tot el temps del món.

La placa del Vermell a Ventosa.

Quin canvi mes visceral aquell, feia no menys de 24 hores que estava prenent una Hefeweizen al bar de la Qua-qua i ara em trobava enlairant la mirada sota la placa del Vermell a Ventosa i Clavell.

M'explica el Lluís que aquest brevatge era utilitzat com a nutrient principal per algun outsider de St. Benet en moltes de les seves visites al Franken en les èpoques mes caloroses, buscant en ella la poció de la marmita que tan be li va anar a Astèrix i Obèlix. I no era per menys, aquí al Franken tot es posava complicat de bones a primeres, i calia estar preparat per apretar des d'un bon principi.

Els dies allà, a l'Alemanya menys anglosaxona, van anar passant un rere l'altre sota una temperatura incomprensible. A vegades varem dubtar si havíem posat rumb a la Bavaria o a la Costa Blanca. Però allò no va alterar excessivament els plans, nomes ens va caldre posar una mica mes de dosi de piscina.

A la població de Betzenstein a partir de les sis de la tarda per dos miserables euros podies gaudir de l'aigua, els trampolins i una dutxa al costat d'una bona colla d'alemanys de totes mesures i colors. Era el fi de festa que ens guardava després de dures o no tan dures jornades a la roca.

Vaig tenir l'oportunitat de llegir la biografia de Wolfgang Güllich, com a mínim els passatges més importants de la seva vida, durant aquesta primera part del meu petit periple. Una vida que semblava que s'hagués mastegat a l'ombra dels sectors del Frankenjura, configurant d'aquesta manera una forma de vida terriblement allunyada de la metropolis. Potser allò el va ajudar a resguardar-se dels canvis generacionals que les seves escalades, conjuntament amb altres com Kurt Albert, estaven fracturant aquell esport. Era potser la humilitat el que va caracteritzar aquell home ?

Action Direct, amb el Rodri a un 8a+ del costat.

Ara puc recordar algun fragment del llibre, on parla exactament de la fisonomia de la via al Frankenjura : em preparo per lluitar durant 60 segons, es el temps que separa l'inici i el final d'una via. Durant aquest temps no pots parar.

Més o menys relatava d'aquesta forma i adequadament el que suposava escalar aquí al Franken, apretar molt durant un espai curt de temps.

Amb el Lluís, el Jordi i l'Edu varem decidir fer el viatge d'una sola tirada. Sortíem a les 8 del matí de Mollet del Valles i arribarem a Plech a les 4 de la matinada. Ho recordaré sempre, sobretot el que significa conduir una autocaravana les ultimes 4 hores de trajecte amb l'estomac i una grip incipient glopejant-me a cada kilometre. Crec que no vaig ser l'únic que en va sortir afectat.

Acompanyats per les juganeres Naia i Sashi varem recórrer un miserable 1% dels sectors del Franken, provant vies i més vies. Alguns amb més talent que altres però deixant sempre un regust dolç als llavis de provar vies boníssimes.

Vies de bloc o de resistència curta sota marcats desploms ens demanaven una vegada darrera l'altre el màxim de nosaltres. Vies com Testrecke 8+/9- a Betzensteiner Sportkletterwand, Ensafter 8+ i Damphhamer 8 - aquestes equipades per Kurt Albert - a WeiBenstein marcaven de forma accentuada aquesta dicotomia, el bloc dur o la resistència curta sobre bons forats.

Jo mateix a un 8+/9- de bloc de Grobe Watch.

A la paret de Grobe Watch però varem trobar el racó més característic d'aquestes terres. Envoltats d'un llarg i tapit bosc on una gran roca s'alçava enmig d'ell. Allà a pocs metres de l'entrada del bosc si amagava un altre petit gran sector. Vies com Abgestaubt 8+/9- o Krieg und Frieden 9- recorrien de forma sinuosa Caveman 9+.

Lluís posant un punt vermell a l'exigent Krieg und Frieden.

Com si féssim un pas endarrere, al Vierte Dimension a prop del poble de Krottense tornava a escoltar les mateixes veus conegudes fent passos cap a nosaltres. Apareixien de forma espontània el Rodri i la Eli acompanyats també d'una amiga. Tots buscàvem refugi a sota l'ombra d'aquell immens bosc, i per que no dir-ho : un sector proper a la ja mítica Action Direct 11 o la històrica WallStreet 11-.

Aquí ens va sorprendre l'escalada, més de bidits petits a l'estil de Montserrat Nord. Vies com Lass Die Sonne Rein 8-, Nagut 8 o Alles ist gut, was man gerneyut 8+ ens varen tenir apretant tota la tarda, alguns amb més sort que altres.

No volia jutjar ni els graus ni fer una pròpia funció bijectiva que m'ajudes a mi i a la meva autoestima a entendre els graus de dificultat. Al final el més lògic i encertat era viure en aquella nova escala. Deixar-se emportar per tot això, amb les seves alegries i frustracions.

Orang Utan 8+/9- from Pau Freixes on Vimeo.

Tinc una estona més d'aquest temps quasi inesgotable, abans d'un nou irònic i intangible sopar aprofito per tornar-la a guaitar. Es immensa, 45 metres quasi inacabables. Pensava que les dues hores de pujada amb una carrega de 20 kilos a l'esquena i més de 1000 kilòmetres amb avio m'haurien deixat més baldat. De fet pensava que el granit m'escopiria amb aquelles inapreciables rugositats. No havia estat del tot d'aquesta manera.

Al matí varem poder escalfar amb Como Mola 6c. Una veritable passada, moviments ràpids sobre laterals de peus i mans que feien ballar el cos darrera de cada metre. Baixava exultant i inspirat, era un regal difícil de descriure. Al seu costat a uns metres mes a l'esquerra s'erigia De Mataró Nen 7b. Al tercer toc i tornant a resoldre el pas dur quasi on sight - encara soc un mal alumne de l'optimització - li vaig posar el punt vermell. Exultant als últims metres fins i tot aquell dinàmic ara el podia fer en estàtic.

Tenia tres dies més per endavant i una tenda a peu de via, em calia triar. Finalment em vaig decidir per Bajame una estrella 7c+ - alguns diuen 7c i altres 8a. Com sempre i sense estar aterroritzat pel grau vaig montar-la amb mes pena que gloria, les cintes i serien un temps inesgotable per les meves forces.

Tres dies de treball i el toc que vaig estar més aprop van ser dos preses a la sortida del crux, allà vaig fallar quan no hauria d'haver fallat. Vaig tenir que improvisar una sortida del segon sostret mitjançant una pujada de peus amb bloqueig sobre fissura amb esquerra i anar a parar a una ínfima regleta per poder fer el rebot a la fissura. Alla no podia xapar i necessitava fer un rebot mes, alguns vols de 7 o 8 metres amb el dinàmic de l'assegurador. Si sortia d'alla m'esperaven dos rugositats de dretes que m'ajudaven a sortir del crux, quan vaig estar més aprop de l'estrella vaig caure al no trobar el peu sobre aquella infima placa.

Després d'allò les caigudes ja es van anar esglaonant cintes avall, ni el transcurs d'aquell immens temps varen poder recuperar aquell cansament intern que sentia.

Seguim apretant al Franken

2010-07-10T08:13:00.001-07:00

L'Edu apretant encara més a Webenstein.

Mutabilitat

2010-06-28T02:01:00.000-07:00

A vegades no t'adones de l'arrelament que tens a un lloc fins que no en perceps els canvis. Fins que les coses desapareixen o be canvien substancialment no n'ets conscient de l'existència d'un abans i un després.

Ahir a la nit, tard. Baixant per Via Laietana en direcció al pis del centre vaig tenir l'oportunitat d'observar com els canvis s'han abalançat sobre el barri de Sant Pere. El pis comprat a finals de la dècada dels 90 per ajudar a commutar de forma suau les mil i un vingudes del poble a la capital per feina de la meva mare, ha esdevingut per a mi com una segona vivenda. Ara farà ja uns deu anys llargs va servir per allotjar-me, va ser on vaig acomodar-me de forma independent. Més endavant quan vaig tornar al Penedès es convertiria també en el pis on anava a dinar i fer la migdiada, un lloc distant i tranquil que m'ajudava a partir i relaxar les llargues jornades de treball a l'anomenat 22@.

Aprofitant que volia cercar un bar obert per comprar un paquet de cigarrets, vici al que he tornat de forma temporal, vaig poder observar de forma més clara com les coses estan canviant aqui en aquest barri.

Al bar regentat antigament per uns andalusos on s'hi apalancaven els quinquis del barri ara hi tenia un grup de paquistanis occidentalitzats, els quinquis fumadors de xocolata havien mutat a magrebins fumadors de xocolata que ara comparteixen diàlegs inintel·ligibles amb els que tenen l'estomac més dur.

Al carrer paral·lel a Mónec, un d'aquells que uneix Sant Pere més alt amb Sant Pere més baix els comerços seguien oberts a les tantes de la nit, amb les bosses de brossa ajagudes a cada portal i amb tot de infants jugant a pilota. Hi ha vida, però una forma de vida certament diferent a la de la Barcelona de fa 10 anys. Just abans en el carreró que porta al Palau de la Música ja havia tingut l'oportunitat de veure tot un corriol de Japos que en sortien, tots ells vestits per la ocasió, aliens a la intensa olor a merda que despren aquest lloc. I 2 minuts abans podia veure els gemecs d'un turista probablement alemany que portava la seva dona tota ensangonada a fer alguna denuncia. Els canvis sempre són violents, per imperceptible que estigui aquesta violència.

Aquest fet no era gens circumstancial, la majoria de gent jove i arreglada de la zona eren turistes que omplien algunes de les zones il·luminades del barri. Majoritàriament dones amb els pits grossos, faldilla curta i de bon veure. Potser m'hauria d'haver deixat la motxilla, la roba bruta i les espardenyes i haver fet una visita a algun dels bars del centre. Mai se sap.

Els veïns de Rodellar segurament han tingut una percepció força semblant. En aquesta última dècada la fisonomia, les formes i tot el materialisme que envolta els escaladors segurament ha canviat.

A vegades penso que a mi, i a molts de nosaltres ens aniria be una mica de mutabilitat.

Tornem a la bretxa

2010-06-21T01:54:00.000-07:00

Tornava a tenir els ulls com taronges, intentava dominar una i altre vegada la taquicàrdia respiració, el meu cervell generava tones i tones d'adrenalina .... seguia tirant amunt i cada cop ho veia mes factible, no se'm podia escapar. A dos parabolts del final vaig llegir malament un més dels innumerables passos tècnics d'aquell viot de 35 metres i vaig caure. Amb els braços inflats com botifarres vaig mirar avall i vaig pensar Això és el necessitava sentir altre cop, escalar a vista i anar a mort es una puta passada. Em vaig quedar a 5 miserables metres de la reunió del segon llarg del Problema de la Gula 7a+, el que hauria pogut ser el primer 7a+ a vista posant cintes. Un premi massa petit prenguen en consideració que el premi gros ja l'havia tingut escalant, la brutal sensació de sentir-se lliure.

Martin projectant les vies de Mont-Ral en el seu imaginari... foto Marina

Han sigut dos mesos de treball sobre la Vianant, 20 pegues. Una tortura psicològica per a mi, i després de caure ja anant a buscar els bidits salvadors tot s'havia convertit en un maleïda dicotomia, o encadenava o ho feia pitjor. Necessitava treure'm aquest mal rotllo.

Quan el Miguel i la seva colla van plantejar-me l'oportunitat d'anar amb ells a passar un cap de setmana per la serra de Prades com en els millors temps no ho vaig dubtar ni un moment. O potser si ?. Escalades fanàtiques per l'escola de Mont-Ral, i ara si tatxant part del pany de paret de la Calipso. Riures amb vinatxo del mercadona a ultima hora de la nit al isolat refugi de Mont-Ral...buf quin bon rotllo !!!!

I com si tornes a tenir 15 anys el temps es va aturar, fent del diumenge un llarg i espaiat dia que et permet esgarrapar-ne tots els minuts. Bany de migdia al riu de la Riba amb la colla i escalada pausada però fanàtica a Penya Roja.

Remullada al riu que mai portava aigua... foto Marina.

L'Àlex em pregunta : i que vols dir amb aixo de sentir-te lliure escalant? i jo li responc : "Es una sensació estranya, escoltes un interruptor al teu cap i quan el pitgen ja no pots parar" ... i aixi em va passar amb la El món màgic del màgic Bruffi 7a, tornava aquella brutal sensació de viure a deu mil quilometres de tota civilització i executant una lluita individualista contra tu mateix, consumint fins a l'ultim ale de força. Eureka a vista posant cintes.

Als segons llargs de 6c+ o 7b o 7a de les vies de la Riba la mateixa sensació, vies de 40 metres on tu sol lluites de forma tirànica amb cada un dels moviments ultra tècnics que et persegueixen a cada metre. Empotraments de genoll a 30 metres del terra sobre calcari, talons, vectors indescriptibles ...... escalar a vista es una puta passada, una puta barbaritat.

Segon llarg aeri i tècnic a la Riba .. foto Helena.

A l'Alex, el Martin, el Miguel, la Helena, la Marina y el Javi els ensenyo el poc que apres i el molt que m'han transmès. E ensenyo les vies que m'han deixat petjada durant aquests curts anys de la meva vida d'escalador, que ara em semblen una eternitat.

La Directa Reus 6b+ que vaig encadenar amb el Lluis, La Directíssima 6a+ que en Llopart em va mostrar com la primera via que et posava els braços com mangueres, el 6a+ aquell de la travessia que un dia el Jordi em va ensenyar com a millor via per escalfar .. A Mont-Ral ja havien tastat La Calipso 6c, Requiem por un Volvo 6c+, Eslava 6b+.

I segurament algun dia ells ensenyaran aquestes vies a altres companys, fent que aquestes perdurin una mica més en l'imaginari col.lectiu. I es sobin una mica més :)

Ens fem grans, danys col·laterals

2010-06-06T13:57:00.000-07:00

No parlava d'edat, parlava de forma metaforica per referir-nos a la nosatra capacitat de vuere ara les coses d'una altre manera. Des de mirar les distàncies a les xapes amb els ulls més vius a badar menys entre dinàmics, son els danys col·laterals de treballar una via com la Vianant.

El Vianant, tal com el veig i l'imagino

Aquest cap de setmana s'ha estrangolat per la meitat, el dissabte dos pegues boníssims pero fent quasi innamobile el xapatge/parada del pas de bloc. Deixem encintada la via i esperem un diumenge plujos, que per mala o bona sort ens ajuda a dirigir les nostres atencions a la - avui nomes - inòspita Montserrat. Segon 7b al second go, via sense nom de placa i romus amb pas aleatori a dalt, mal anomenada num. 45. I treballa agònic - posant cintes - a ultima hora del dia a la Vox Populi, llastima que no va caure per molt poc - mai mhavia sabut tant greu no trobar aquella cleca.

De aquí a l'infinit

2010-06-03T00:59:00.000-07:00

Esperant el dia que es pugui integrar aquesta gran derivada.

Foto Juanjo Bow. Pas de dinàmic a la Vianant 7c/7c+.

Una mica de tot

2010-05-31T14:21:00.000-07:00

Com aquell que ara pica de molts plats pero que no s'acaba de decidir per quin tiar, aquests dies s'ha fet una mica de tot pero res especialment significatiu, o poder si ?

Mira que la fase anticiclònica començava el dijous fent 3 intents ineptes a un projecte que ja no es ni projecte, és una astella clavada al cul. Aquell dia no només vaig oblidar de resoldre el pas de bloc de la No Ho Se a Gelida , vaig oblidar-me d'escalar. Anava atablat amb la afternoon session y anava amb el cohet al cul. Les preses són males conselleres.

El divendres ja mes tranquil m'enxampa una tormente d'estiu anant cap a Montserrat, també sortia amb el cohet al cul de la feina per intentar clavar el meeting amb en Mckey. Tenim sort i tot i el mullader ens arrisquem a arribar a la Piula. Per les bones o per les males tot mullat i impracticable exepte el 7c i un 6c+ de diedre. Escalfem i engalomem a vista el 6c+ i equipem el 7c Yo Soy Reborde. En Mckey ja el tenia provat i el volia treballar una mica més, faig un parell de tops i el primer encadeno tota la seccio de dalt i en el segon tota la secció de baix, exepte el pas de sortida al descans. Placa exepcional de passos llags sobre monodits i bidits "bons" amb passos dinàmics que et fan portar el xivato de power sempre encès, vaja una preciositat de via.

El dissabte com que la Julia ha tancat messocicle vol començar a treballar de nou la Vinanant, a recordar-la diu. A mi també em fa gracia, a mes espero que ara ja estigui seca !!! Escalfem com podem en un 6a de placa d'aquells que tan odies i que no entens com no et van fer aburrir l'escalada anys endarrera. La Julia em deixa montadet el projecte, per fer-li un top. Encaro la placa, paso els monodits, arribo al descans, surto al desplom, encaro el pas de travessia, FAIG EL DINÀMIC desncanso sobre el dinàmic encaro el pas de bloc i caic ..... recupero faig el pas de bloc sense problemes i caic sortint a la primera barana, respiro profundament i em planto a R. Cony aixo no està tan lluny.... a partir d'ara ja puc anar de primer.

El diumenge ja força rebentats fem una visita llampec al sector - en veu baixa - de la Selva a Camarassa ( buff per deu quin GRAN sector ), escalfem com podem en un 6a+ BRUTAL que em torna a recordar com son de bones aqui les vies i que poc sobades estan. Compartim escalades amb una diva de per aqui i el seu acompanyant que ens teledirigeixen de forma magistral per les diferents vies, fins anar a topar amb Shere Khan 7c+, de la qual només us dire que potser es de les millors vies que han passat per les meves mans, i no s'em va donar gens malament.

El dilluns .... a treballar escoltant a cada glopada d'aire com els meus tendons es queixen un darrera l'altre.

La famila bosquiman per Rodellar

2010-05-24T14:49:00.000-07:00

Algún titular havia de posar bous. Tot el sant diumenge foten la conya amb el Edu i la Julia sobre les propietats miraculoses de unes suposades pastilles per aprimar m'han donat la idea de bosquiman - era d'aquesta forma Edu ?. La segona part ja té més a veure amb l'escalada. Un altre cop i amb majúscules RODELLAR, dos dies fanàtics i egocèntrics entre el desplom del boulder del John i el desplom de Egocentrimos. A part d'una visita fugaç el diumenge al camino no ens hem mogut d'allà.

I això que tots anàvem mes petats que que el cavall del dolent, jo el divendres pegues fanàtics amb en Mckey a la Vendetta, al tercer engalomant l'últim dinàmic però abandonant per falta de dignitat i fe. La Julia amb un altre meso cicle a sobre. I l'Edu, doncs l'Edu venent aparells pel cor, que també cansa cony.

Al Ego s'ha fet el que s'ha pogut i el que s'ha volgut, ens emportem a la butxaca la Porque 7a+. De pas ultra fanàtic - llegeix bloc aqui - i de posar-li carinyu a la R. I el diumenge també apuntem la nena petita del sector de 8 a 14 7a. Entre una i l'altre gastem un parell de pegues -dignes ? - a la Pequeño Pablo 7b sense discussió i que de aquí poc tindrà la fama de ser la via més polida de l'Univers conegut.

Per cert l'Edu ens el van facturar el Lluis i en Jordi que ja portaven 3 dies marejant la perdiu per Rodellar, i tatxant vies per qui i per allà.

Jo a la part final de la Pequeño Pablo, foto Julia

Agafant aire a la Riba

2010-05-16T11:04:00.001-07:00

Quan estàs al centre del huracà i s'embla que t'estas apunt d'ofegar, encadenar un os dur o projecte històric és com agafar una glopada d'aire fresc. Com deia el Lluís ahir podria haver sigut el meu millor dia d'escalada - i això que ell s'endú en top al tercer pegue la Jocs de Llit 7c, esperem que tingui raó i això només sigui el punt d'inflexió a una bona collita.

Finalment ha caigut Amanece que no es poco. Com m'ha costat encadenar aquesta obra mestre i cotada només de 7a+, per mi EL 7a+. Via de pila amb algun pas de bloc a mitja via on la seva linia sembla que toqui tots els estils possibles, cantu, regletes, sostret i tot amb un petit desplom continuat que et posa els braços com botifarres. Curiós que el primer cop que arribo encadenant al sostre l'encadeno, diuen que allà t'hi pots passar una vida caient.

Despres amb el Makey provo Vendetta 7c, i el deixo força força be. Ja tinc ganes de tornar-hi, el problema serà trobar dates. Ens espera Rodellar, Margalef i probablement el retorn a la Vianant.

Viots, aigua i psicologia

2010-05-09T14:00:00.000-07:00

Divendres a última hora amb la Julia varem fer una afternoon session al més estil Pere, sortir a les 6 de la tarda tocades de Barcelona per arribar a peu de via a les 7 de la tarda. Només era qüestió de provar la desconeguda/famosa Policieros Secretivo, l'epicentre del petit sector Secretivo.

Per deu, quina via més brutal. De lo milloret que he provat últimament. Un 7b tens de baix fins dalt, on vas sempre pillant cantu més o menys bo sobre una placa semi-desplomada amb un final sorprenent, tres passos de bloc que van de menys a mes que et tomben. Llàstima que el degotall de dalt estigues moll, tot i aixi li varem poder fer tres tocs per carni en menys de dues hores. Esperarem a que s'assequi i després baixarem cap a la Calavera.

El dissabte la Vianant encara era molla, els monodits de la placa un pel humitosos, els dos primers passos del desplom xops i la travessa amb tots els bidits traient aigua a dojo. Al final tot i passar-hi el raspall va quedar una pasta de magnesi força fastigós - faré neteja no patiu. Tot i això li acabo fent 4 tops per acabar literalment destrossat, en els dos primers encadeno la cota de 7b i caic fent la travessia de bidits on el mullader m'escup en les dues ocasions, també m'impedeix fer el dinàmic amb garanties. Aprofito per polir alguns moviments a dalt. En surto una mica decepcionat i molt cansat.

El diumenge fem una altre visita a cala Montse, ens trobem els de sempre. Ens pregunten per la Busca Brega - ja som locals ? - i la titan s'emporta al primer pegue del dia la via. Jo per la meva part m'arrossego a dos 7a+ del costat, Anastasia i Por las Hierbas. Estic en declivi total.

Aquesta setmana descans i a agafar piles pel divendres vinent.

La INSERSO per Rodellar

2010-05-03T12:13:00.000-07:00

Avui repassant les fotos pensava que poder no n'hi havia per tan, a primer cop d'ull vaig pensar que no valien una merda. Però encara hi havia quelcom "ensenyable".

Com havia arribat a la penosa situació de convertir-me en part integrant del grup com escalador a fotògraf oficial era fàcil d'explicar : Una Lumbàlgia d'última hora m'havia deixat fora a de la convocatòria.

Cal dir però que probablement i a favor meu - be per alguns jugarà en contra aquesta irracionalitat - la dita lumbàlgia va aparèixer per culpa de la multitud de "saques" voluntaris que vaig propiciar a la meva ja refotuda esquena el dimecres passat a la Vianant. Qui sap si això no va salvar-me de representar un refotut estat de forma lamentable.

Júlia, Sergi i Lluís, tres en un.

Be la qüestió es que en Sergi, Montse, Josep i Julia es van fer un fart d'escalar - alguns més que els altres . Acompanyats en alguns moments pel Mackey - alies Bou Major - i en Lluís. Aquests últims només en tinc noticies seves de la lluita encertada/desencertada a la Soldados de Salamina 7b+ al sector Vaso Comunicante - alguna noticia més LLuis ?.

Lluís a la preciosa Soldados de Salamina

La Julia va apretar de valent a la Juan y Fran se nos van, a la Porque i a la Caprichos de Lujuria. I per les noticies que en tinc n'ha tornat envalantonada per passar-hi alguns dies.

El Sergi de mentres va fent rutina, on sembla que el 7a+ a vista s'hagi convertit en la seva rutina habitual. La Montse per la seva part apreta en algunes vies de segon i es queixa de la ja massa obstinada ingratitud dels desploms de Rodellar - cal posar-hi fe i valor.

En Josep, tècnic com una mala cosa, pasa bones i males estones. Bones mentres els braços l'aguanten i dolentes quan se li obren les mans a la Roxy la Palmera. Ni el bassal de sang a peu de via el va fer tirar endarrere.

Jo per la meva part el diumenge encara vaig poder trepar una mica, amb molt males sensacions - hi ha empatx d'ibruprofè ? - i amb moltes ganes de tornar amb més energia i forces.

A la segona va la vençuda.

2010-04-26T12:58:00.000-07:00

Esque estic cansat .... no es suficient. Esque tinc les pells tocades .... anem millorant. Esque l'últim pegue m'ha deixat un bon gust de boca ... molt millor. Segons el Bou Major els escalador som els professionals liberals que utilitzem el Esque amb més fluïdesa i freqüència. Segons el Bou Major és interessant sempre tenir un repertori ampli de Esques, amb un no n'hi ha prou :( ... el Diumenge vaig tenir que buscar-ne alguns a peu de la Vianant per comentar que per avui ja n'hi havia prou.

El Dissabte varem fer una visita singular al Falcó, el dia que ens recomana descansar, descansem però només de grau. Amb la Julia escalfem a L1 de Borinot 6b+. després fem Haber pedido Muerte 6c+, després fem Pere Mata 6c, seguim amb Melisa 6c i acabem amb Bolongo 6c+. i pim pam pumi a fer un entrepà de truita al bar de Arbolí.

El Diumenge ens espera, ara si, finalment el primer contacte real amb la Vianant 7c/7c+. Tot i que ja coneixem el primer tram de baix avui ens toca etzibar-li les cintes a la via correcte. Amb la canya i amb paciència la Julia la munta, va cansada i es nota. Finalment i després de mitja hora llarga baixa un xic tocada anímicament, diu que li ha semblat inhumana. Umm caldrà veure com va el tema.

Foto pèssima de la placa de Vianant

Faig un primer tope-rope, i veient que a la placa que l'altre dia ja quasi encadeno ara no rasco ni bola m'inclino a pensar que potser avui no ha sigut el millor dia per provar aquest gegant. Be no hi fa res, arribo a la primer R virtual - abans hi havia una r intermitga que graduava 7a+ dur - i miro el primer pas del desplom, la Julia m'ha dit que era dur. Surt a la segona i arribo al descans. Agafo ànims! Després faig una pujada fins a la R força de putinejar-ho tot, nomes vull tenir una primera impressió. A primera vista penso com la Julia, sembla dura.

Torno a baixar i dedico només 10 minuts a treballar el primer tram de les 3 primeres cintes del desplom - d'un total de 6. I trec l'entrellat a quasi tot menys al pas que mes endavant serà el pas de la via. Baixo i li dic a la Julia que es dura però que es pot fer.

La Julia li fa un primer pegue real de segona i també s'estimba a la placa tendinítica - ja l'havia encadenat la setmana passada !! - i malaeix una i altre vegada el cansament. Fa també un treball previ sobre la primera part de la via i li explico com ho he resolt jo. S'en surt força be, prova la segona part i baixa encara una mica mosca, no ho acaba de tenir clar.

Jo li faig un segon toc en Tope-rope, aquesta vegada apreto més i arribo a la segona cinta del desplom amb nomes una caiguda a la placa, interessant tot el que havia somatitzat sembla factible. Provo el pas de bloc dur una i un altre vegada i al final nomes trobo una solució per no creuar-me de dits que implica agafar un cantell romo. Es el que hi ha. Executo el moviment i sembla que surt no del tot extrem. Després pujo fins dalt i començo a preparar les cintes pel proper dia. Com que em tocara muntar-la a mi amb els alejes i sense canya m'estudio la segona part de dalt i executo perfectament els moviments de les ultimes 3 cintes de de la via.

Baixo força content, tinc tots els passos resolts i el proper dia només quedarà comença a treballar la via. Tinc la sensació que aquesta via no serà un dragon kan, un cop superat el pas de "bloc" de la secció mig encadenant, encadenar serà una qüestió de fe, valor i pila burra.

Atrapat en el temps

2010-04-19T13:57:00.001-07:00

Com en Bill Murray a Atrapat en el temps, la tornada a Kalymnos sembla que ens va portar a una fase estacionaria però que creix productivament parlant. Hi ha senyals que ho indiquem.

Dues setmanes quasi calcades, quatre entrenaments de bloc i pila respectivament. Llargs com un dia sense pa i durs com el metall. Obviant les crides a la deserció d'algunes bones amistats s'ha seguit de forma obstinada aquesta inacabable obre d'art. Però aquí també hi ha aprenentatge.

El primer cap de setmana quasi malalts de son per culpa de les sessions tiràniques de pila amb descans d'un minut que ens havien deixat literalment ko ens varem arrossegar per Gelida i per Montgrony. El segon cap de setmana pero tot i repetir violentament els mateixos exercicis tirànics semblava que el cos responia amb molta més harmonia. Comencem a treballar un projecte nou al Vermell - si !! ho sé, en tinc molts d'oberts - que per ironies del destí ens portarà a la via del costat - ja t'ho deia Julia. Varem confondre - crec - la Vianant per la Pau Barrios, pero bé ara ja està fet.

Els passos de bloc de dalt surten quasi a la primera i puc alliberar ja al primer pegue el dinamic de sortida del descans al primer xapatge del desplom i resoldre el següent gracies a la magnifica /odiosa canya de la Julia. L'arribada a R m'aterroritza però, necessito més confiança per fer els 4 metres de 6b/6c que hi ha fins a ella. La placa de baix al segon pegue queda només amb una caiguda. Molt de treball per endavant però amb bones sensacions, crec que hi passarem algunes tardes davant d'aquest esperó. I si a sobre trobem la via correcta ja serà la pera de bo.

Julia camaleònica a la No Ho Se.

El diumenge el cos encara s'ha recuperat un xic més, i aprofitem per tatxar un parell de projectes de 6b+ i 6c pendents a Gelida i fer un pegue més que digne a la No Ho Se. Això comença a agafar aire i s'ensuma que per Rodellar trencarem els cantos.

Aquesta setmana, ultima repetició. Tres entrenaments mortals més i final de cicle. La roca ens espera.

Fent vida a Odyssey

2010-04-04T13:09:00.000-07:00

Com si d'un altre poema es tractes aquest dijous i divendres varem seguir escrivint via darrera via els últims paràgrafs d'aquest viatge. Fent vida al més que increïble sector de Odyssey.

L'any passat vaig ser un incaut, només vaig fer una primera visualització de la part dreta del sector i vaig perdre l'oportunitat de coneixer potser un dels millors sectors d'escalada que he tingut l'oportunitat de coneixer. Aquest any finalment l'he començat a tastar tal com cal. Odyssey.

Aquest sector està situat a uns 15 minuts del poble de Masouri i té una de les aproximacions més curtes. De fet no cal llogar cap vehicle que requerixi gasolina per moure's. Està encarat al Nord-Oest i el sol no entra fins ben be entrades les 4 de la tarda i només t'atrapa la seva calda per un parell d'hores més fins que el sol va de baixa. Hi ha vies de bloc, de continuitat, de forats, amb tufes i normalment físiques; amb un to certament semblant a les del Pas de la Mala Dona. Fins i tot a vegades aquella suor oliosa de les preses sembla fer-se present.

Dos dies tibant com uns condemnats. Amb la Julia quasi 15 pegues sobre un munt de vies. El Lluís entestat amb la Polifemo 7c, on sembla que ha trobat un racó que lha cautivat al costat de la Gaia. La va deixar molt a huevo y crec que li ha sapigut greu no emportar-se aquest redpoint cap a casa. L'any vinent.

El dijous varem escalfar amb un parell de vies a la part dreta, primer amb Laertes 6a i despres amb la física Atena 6b+. Despres d'aquesta última ja anem entonats i ens fotem al projecte Daphne 7b.

El dijous li fare dues tirades a mort i en tots dos casos caure anant a R i sense poder xapar el ultim xapatge. Mho havia mirat i havia resolt força be la sortida directa per la xorrera sense problemes, pero arribant entonat a dalt els cargols m'acaben saltant. A la Julia li passa mes o menys el mateix pero ella ho fa per la dreta on hi ha cantu mes romo pero on diu que mitjançant un monodit pot xapar amb facilitat.

Jo segueixo el dia provant Amphora 7b i em costa horrors arriba a R, la trobo duríssima despres de gastar moltes forces en els pegues a Daphne, un cop a R la desmunto i decideixo que avui no es la meva guerra.

Jo matiex a Amphora, foto espectacular.

La Julia segueix gastant mes forces a Daphne i segueix caient a dalt de tot, buff quina via més puta.

Per acabar el dia jo provo a vista Calipso 7a, i tambe acabo caient a dalt on hi ha tot el tomàquet. Arribem a casa a les 10 del vespre després d'un bon sopar al Cenarrakos amb els avantbraços tocats. I la moral un xic tocada.

L'endemà tornem cap a Odyssey, tenim les cintes posades a Polifemo i Daphne resepectivament. Per escalfar amb la Julia fem Femio 6a+ i ja de seguida ens posem al projecte del viatge, li faig un altre pegue a mort i caic a dalt quan quedaven dos moviments per arribar a R. La Julia pero encadena. Bufff, boua jo tambe vull !!!!.

Fem una pausa anant a buscar el sol i deixo que la ment es relaxi un xic. Decideixo tornarho a provar pero aquest cop anire a buscar aquest maleit monodit del que tothom parla. Arribo a la ultima cinta i finalment gracies al monodit puc xapar amb condicions la ultima xapa, tot i aixo a la que m'aixeco i em queden no més de dos moviments torno a caure.... desisteixo, un altre fracas cap a casa.

Fem una mica d'autocrítica i m'intento alliberar escalant algunes vies sense tenir la presió d'encadenar, començem amb Island in the Sun 7a+ que evidentment no encadeno pero que gaudeixo com un cabro. Seguim amb Feta 6c - un dels millors 6cs del sector - i acabem amb Island Highway 6c - un altre viot super recomanable.

Tornem a arribar a casa a les 10 de la nit amb els avantbraços tocats, aquests dos ultims dies a Odyssey han sigut mortals.

Clatellada a la Ghost KItchen

2010-03-31T10:07:00.000-07:00

Aquí el sol sembla que avui ha sortit amb força - dimarts 29 - i espetega de valent als nostres clatells a peu de via. Ara ens penedim de no haver fet mes via aquest matí. Això de posar-se a escalar a les 12 tocades te certs avantatges pero també certs inconvenients, i aquí quan el sol surt de veritat i ni un bri d'aire ens acaricia es torna quelcom insuportable.

El dia havia començat més tranquil, a la part esquerra i encara a l'ombra feia un remake per escalfar de la fabulosa Joy in the Garden 6a+ deixant per a la Julia la màgica Resista 6c. Ens donàvem per escalfats i ja anàvem cap al sector central a veure que podíem tocar.

Ens posem a Axium 7a, via d'inici plaquero pero que rapidament s'enfila cap a un gran degotall que ja no deixes fins arribar un bolet que et serveix per fer un moviment estrambòtic per arribar a R. Tan la Julia, com jo com el LLuís ens l'endúiem a vista. Fàcil, d'aquelles vies que donen la mala fama a Kalymnos de regalar el grau - fama en moltes ocasions immerescuda.

Aprofitem la capacitat de relacions públiques de la Julia per demanar a una prella de la Riba - això es ple de catalans - que ens deixin les cintes a Thimari 7a/7a+ a veure si surt a vista. L'encaro per baix i a la 4 cinta llegeixo malament - igual que el company de la Riba - el pas hiper fi de degotall i acabo agafant-me a la cinta - mala senyal. A partir d'aquell moment intento concentrar-me i vaig fent fins dalt amb un parell de parades i intento concentrar-me deixant endarrere els canyonazos entre bolts - una altre fama inmerescuda la del sobre equipament.

Més tard en Llúis munta Elia 7b, i tan ell, com la Julia i jo no esmercem més temps del que volem per intentar resoldre el pas de bloc sobre petits cantells. La deixem per moments menys càlids.

Jo i la Julia ens adonem que el cansament comença a fer presència, no de forma aguda però ens alerta que un dia de descans seria un bon complement als tres dies d'escalada que ja portem a les nostres espatlles.

El Temple

2010-03-30T00:59:00.000-07:00

Dilluns al matí agafem les bikes i fem la visita obligada al Temple de les Tufes, Sikati Cave. Al crit de "tufa-tufa" fem els 40 minuts llargs entre paisatge feréstec al nord de la illa, en la recerca del forat/col·lapse que es va generar en una antiga cova, formant d'aquesta manera un lloc realment increïble.

Aquí ens concentrem en el primer projecte del viatge, Lolita 7a. Una via increïble, desplomada i plena de degotalls, coliflors i altres formacions innombrables. Equipada originàriament per Dani Andrada - suposem en el rock perl trip de l'any 2006 - amb espais entre bolts poder massa generosos - més que generosos.

Em toca muntar-la a mi i a vista caic al pas de bloc de la via - si si es una via de bloc tot i tenir quasi 25 metres de grans tufes i desplom continuat de no menys de 20 graus. I aprofito un parell de ponts de roca per posar dues vages per empetitir els 6 metres que hi poden haver entre seguros en alguns trams. Després d'això el Lluís s'he l'emporta a vista, jo al segon toc i la Julia titan també obre el seu marcador amb un encadenament al segon pegue !!!

Arribada dolorosa i lluita titànica

2010-03-29T00:18:00.001-07:00

Només l'excitació de la pròpia arribada tapava el dolorós cansament que arrossegàvem. Finalment després de més de 24 hores de viatge ininterromput abrivarem al port de Pothia des de Kos. La nit anterior l'havíem passat dormint enmig d'un passadís del Ferry Athens-Kos, allà hi havíem arribat amb avió mitjançant un pont econòmicament necessari per Düsseldorf.

Arribada a Kos

Només deixara els trastos a Sakis Studio, i fer una ullada al voltant per veure que res havia canviat però que tot tenia un altre color a aquestes èpoques de l'any, agafem el material d'escalada i ens dirigim tots 4 cap a la Grande Grotta i al sector Panorama. Aquests dos sectors es poden aconseguir sense cap transport motoritzat i amb una petita caminata potent d'un quart d'hora llarg.

A dalt podem contemplar la magnificencia de la Grande Grota, els seus grans degotalls, la seva amplitud. Imposa.

La Grande Grotta

Per escalfar tan la Julia, com el LLuís, la Ioulietta i jo fem Monahiki Elia 6a+, Carpe Diem 6b. El LLuís i la Julia tasten per primer copa els nobles degotalls i en queden força impresionants, jo per la meva part sento com tot costa un pel mes, potser el fet d'haver dormit no més de 6 hores en dos nits i el viatge em pot passar massa factura.

Després d'això jo i la Julia ens posem a Trela 7a. Aquesta via ja no la vaig poder provar pq estava massa humida farà ara un any i la tenia al cap, com un torment. Aprofito que esta montada, li pregumtem a uns alemanys que estan al costat si la podem fer i ens diuen que si que ells no son els propetaris de les cintes - feia 10 minuts que l'havien fet ells. Per si de cas m'agafo tres cintes.

Em va costar moltíssim arrencar, de cop i volta aquells 40 metres de via s'hem van fer un monstre. La rumorologia sobre el sobre equipament de les vies a Kalymnos quedava enterrat entre els 3 i 4 metres de distància que aquí hi havia entre cinta i cinta. Com dic, va costar-me molt arrancar però vaig poder agafar el ritme i flutar, gaudir. El dia d'avui però em tenia que deparar algunes sorpreses. A mitja via i un cop ja tinc l'assegurança anterior a 2 metres per sota el peu em trobo que falta la cinta al parablol del pas clau, encara em queda un cinta per gastar. Em desgasto durant 10 minuts amb un bloqueig de genoll sobre un degotall per aconseguir finalment posar la cinta i xapar, surto cames ajudeu-me i arribo al ultím repòs de la via. Allà faig nit fins que deixo que els meus braços tornin a tenir circulació, m'incorporo i xapo la següent xapa, faig una ullada a dalt i diviso la R, no veig però cap cinta. Be suposo que deuen quedar amagades. Segueixo pujant fins que hem planto al següent parabol amagat entre dos degotalls i comprovo que tampoc no té cap cinta !!!! i no en tinc cap més !!!! tinc la R a uns 8 metres i em queden 2 parabols. Només tinc tres opcions : recuperar la cinta anterior cosa totalment impossible, anar fins a la R sense xapar força inacceptable per a la meva psicologia, i tirar-me i maleir al cabró que ha deixat la via en aquestes condicions i maleir-me a mi mateix per no ser més caut. Opto per la tercera.

La Julia també si posa i igual que jo li costa arrencar, i tot i alguns passos dubitatius sobre les diferents coliflors de la via va fent, es va penjant i va intentant interioritzar aquesta nova forma d'escalar : psicològic i físic.

El Lluís ja només començar fa la campanada emportant-se DNA 7a+ a vista, posant cintes i sense descansar !!!! Cony està fet un bou pq la via no està regalada. Més tard jo també la provaré i caure al últim parabol abans de R, quan els braços ja estaven tan inflats semblaven porres. Bua la sensació es brutal, fa un any no podia ni muntar aquesta i avui quasi cau a la primera. La Julia també la prova i comprova que aquesta via ja esta molt més apretada que la Trella i que el desplom dels seus pocs 20 metres són letals.

Lluís a Aphrodita

El Lluís encara guarda forces per provar Aphrodita 7a+. Via de 15 metres i d'un pas de bloc que per l'alçada condiciona a aquells escaladors sense una bona estatura, finalment la deixa per inútil.

Al capvespre arribem destrosadíssims a l'apartament, demà serà un altre dia.

Κάλυμνος περιμένουμε

2010-03-23T08:38:00.001-07:00

Doncs això, tal com diu el titular Kalymnos ens espera. Bon temps, bona companyia i sobre tot molts degotalls per amansar i una setmana per encadenar tot el que ens varem deixar per fer l'any passat.

Seguirem informant.

Creant mites

2010-03-15T03:29:00.000-07:00

Mai és massa tard per descobrir que al teu voltant hi ha més del que et pensaves. Dissabte entre capcinada i capcinada a peu de la Desdentegada ho rumiava. Montserrat té algunes de les millors vies de grau entre 7a+/7b que he tastat.

La què es troba entra la Sidonie 7b+ i la Alta Mar 6c+, via sense nom i que inicialment estava cotada de 7b i que si no vaig errat la varen decotar a 7a+. La Boxpeople 7b, a la dreta de la Ultravox 7b+/7c, també decotada a 7a+ . I la Pit i Cullons a la Cova de l'Arcada, 7b també decotat a 7a+. (La meva vida esta plena d'Alambrados)

Discussió de graus a part i de la gran problemàtica de cotar les vies continuïtat, en tots tres casos ens trobem amb algunes de les millors vies que m'han passat per davant de la cara. Continuïtat sobre forats nobles amb 3 o 4 cintes apretades. En totes tres he passat per la mateixa experiència : Experimentar un estat de concentració absolut, fent un símil escaquístic , pensant sempre en els propers dos o tres moviments. Vies que no t'acaben d'ofegar si ets capaç d'anar descansant quan toca. Vies que no s'acaben de lluitar mai, sempre les has d'estar lluitant, només hi ha present. Vies on quan el teu assegurador et pregunta que tal respons amb amb un llarg i sonorós buaaaaaaaaaaa brutal.

Jo a Pit i Cullons, foto Sergi.

Curiós que fins ara, fins a aquest grau no he sabut apreciar-ho. Ara queden tan distants aquells 6as rabiosos sobre ínfima presa a les maleïdes plaques Montserratines.

Gent jove pa tou

2010-03-08T04:18:00.000-08:00

Això deia el meu amic Pijuan. Potser lo de jove ja comença a ser més que qüestionable però el descriptiu pa tou s'escau d'allò més be.

Dissabte ens va acompanyar en tot moment un sol quasi perfecte, a les Saleretes i sense samarreta. Buff això si que és gaudir cony. Varem intentar escalfar amb un 6c de pas de bloc a dalt. Males sensacions a la primera via del dia però val mes ser prudents.

De seguida ens posem amb Papà Araña 7b - probablement 7a+/7b. La monta la Julia i confirma que a part d'un passet al mig el tomàquet està a dalt amb 6 passos seguits de bloc. Baixa i m'hi poso, em vaig sentint be i descanso sense problemes i em planto al inici del pas de dalt. Aqui ja vaig a vista, pillu cantu dolent, m'aixeco i pillu un altre cantu més o menys dolent, reboto, un altre rebot, tinc la xapa a la cara i em falta un moviment per "quasi finiquitar la via"..... i caic. Pa tou, el primer 7a+/7b al flash i s'escapa per falta de confiança !!!

La Julia hi torna i la treu al segon pegue, jo hi torno i al no haver estudiat el pas de dalt segueixo la mateixa filosofia que al avista, i pam torno a caure. Aquest cop però un parell de cantells més avall. La Julia em fot un crit i diu que miri el cony de pas com tothom. Faig mala cara i sense ganes m'ho miro i certifico que l'opció Julia és més fàcil, ho repeteixo 3 vegades fins que em deixa baixar.

Descanso mentre la boua prova El Precio de un Polvo 7c . 30 Minuts després torno a estar al crux, opto per mètode fàcil i estic apunt de caure 2 o 3 vegades però finalment acabo agafant el cantu salvador, baixo voltes i xapo. Segueixo baixant voltes i enfilo els últims 2 metres de tràmit. I Caic.

Baixo completament derrotat, s'ha de ser inútil. Gent ja no tan jove PA TOU !!!

Acabem el dia arrossegant-nos els dos per Palestra 7a+. Cony que dura.

El diumenge optem per fer una sortida a Montserrat per intentar posar un punt vermell a la brutal via del costat de la Ultravox. Boxpeople 7b de cinc estrelles. Unes 4 primeres xapes mes intenses i després continuïtat amb els parabolts alegres - molt alegres. En Remi posa les primeres tres cintes, la Julia les següents 4 i finalment em toca a mi posar les ultimes 5. Treball en equip.

Jo a 7b sense nom, foto Remi.

La Julia li fa un top i m'escurça alguns dels alejes. Ja abans de plegar li faig un últim toc. Caic per refredament de dits a la segona cinta però això no m'ofusca. Segueixo endavant i em proposo arribar a R, passo el crux i 20 pico metros més de via, i caic finalment a la part de dalt per falta de pila. Descanso 3 minuts i arribo a R. Quin VIOT per deu !!!!

Resistencia

2010-03-05T09:15:00.000-08:00

When they poured across the border
I was cautioned to surrender,
this I could not do;
I took my gun and vanished.
I have changed my name so often,
I've lost my wife and children
but I have many friends,
and some of them are with me.

.......

La petita Rambla de Margalef.

2010-03-01T08:53:00.000-08:00

Les mans s'obrien i m'era impossible recuperar quelcom. Estava exhaust. Vaig mirar a baix intentant seguir l'estela de la corda. Per un moment vaig pensar que podia passar por. Una, dues, tres .... però ja a la quarta la corda es tornava a perdre paret endins. Tornava a veure la corda alguns metres més enllà. Quans en debia portar ? 30 com a mínim. La Julia es veia petita, molt petita i jo estava alla dalt, encara quedaven 10 metres per arribar a R. Tot plegat era força impressionant.

Uns 20 graus de desplom quasi continuats, uns primers set o 8 metres de 6a per arribar a la primera feixa - es poden estalviar però va d'allò més bé per assegurar . Després 10 metres amb les xapes una mica distants, els cantus força romus i desplom. Arribes destrossat al primer repos. Seguidament un tram de diedre desplomat però molt més assequible, aquí però les mans ja s'obren com qui no vol la cosa.... un altre repòs i uns 8 passos molt dinàmics on passes 2 xapes més per acabar en un semi repòs per encarar el tram de bombo i placa de dalt, dinàmic amb inici precari sobre lateral per anar a petar a un cantu boníssim i xapar la penúltima cinta. Última cinta dramàtica a quasi 40 metres d'alçada amb passos sobre cantus dolents per aterrissar si pots a la bona i xapar, si ho fas la tens.

Califato Coach un 7b que per mi sembla un monstre. Caldrà esperar

Avui no es divendres pero tan li fa

2010-02-24T13:25:00.000-08:00

Tots sabeu quins requeriments físics i psicològics requereix l'escalada, i com aquests es disparen a certs graus. Aquí tenim una mostra de que la fe i el valor en un mateix a vegades poden ajudar-nos a superar allò que per a massa gent es insuperable. M'encanta la gent que només desitja viure.

cystic fibrosis awareness week from klaas willems on Vimeo.

Aqui falla quelcom i sorpreses inesperades

2010-02-21T11:08:00.000-08:00

Cap de setmana inusual, amb algunes sorpreses que fins que no les he tingut davant dels nassos no les he sapigut divisar - tampoc m'ho havien posat fàcil.

Aquest dissabte amb un vent gèlid dels que marquen època varem estar trepant a Can Simiru amb en Jordi, el Llopart, la Julia, el Pijuan el Miguel i el Josep. Els dos primers són cars de veure i la veritat es que tenia moltes ganes de passar una estona a la paret amb ells. Al igual que el Lluis, el Sergi i molts d'altres hi he compartit tantes tardes, que aquests mesos de distància m'han fet pensar en més d'una ocasió amb les ganes que tenia de tornar a compartir fanatisme en estat pur a la roca ...

A Can Simiru vaig estar provant amb força dignitat Alambrado sea dios 7b+. Tot i venir de la setmana dura del plafó i tornar-me a resentir del tendó al pas del monodit, crec sincerament que un dia fresc i sense alguns centenars de moviments als meus avantbraços la puc encadenar. Però hi ha quelcom que em rosega l'estómac. Fa dies vaig llegir que en aquesta via s'havia trencat algun cantell i que probablement això facilitava un xic el seu encadenament. En aquesta via hi he vist passar alguns dels col.legues mes forts i tots han patit per encadenar-la, fins i tot he vist algun octogradista històric caure un pegue darrera de l'altre. A tots ells els hi he sentit la mateixa cantarella : al pas de dalt millor saltar-se la xapa pq fer el xapatge és inhumà.

Ahir tan jo com l'Oriol varem poder xapar sense problemes a dalt, indubtablement això em fa pensar que el que s'ha fet mes gran es el forat del costat de la regleta del xapatge inhumà. Algú té més informació ? (El marc, l'autor del post al que feia referència ja va respondre'm i no ho vaig veure :), pel que es veu un dels cantells de dalt s'ha fet quelcom més gran )

Canviant de tema i anant a les sorpreses, avui a Montserrat, al bar Anna, estàvem xerrant la Julia i un parell d'amics seus belgues que estan afincats uns dies per Siurana. de cop i volta la conversa a girat envers de una de les seves vies mítiques, Kale Borroka 8b+. Tan en Klass com jo hem fet un ohhhh Beautiful and most intuitive line !!!. De cop i volta li he comentat com m'havia impressionat el vídeo d'uns nois que hi havien passat uns dies de vacances un any ençà, on sortia entre elles l'intent de d'encadenament de Kale Borroka per part d'un dells..... m'ha mirat i m'ha dit : si el conec, soc jo el del vídeo.

Spain siurana 2009 from klaas willems on Vimeo.

Una de xinesos

2010-02-19T02:12:00.000-08:00

Made In China, Part 4 from Mike Call on Vimeo.

Sang, suor ..... i el que faci falta

2010-02-17T14:57:00.000-08:00

Fi de cicle, i la roda torna a parar-se. Que ens empeny a tancar els llums a les 10 de la nit passades del boulder ? Durant tres setmanes, dos dies a la setmana vius pendent del cronometre. A cada entrenament la mateixa sensació, escalfes i et notes fatigat. A la que arranques però el cos sembla que s'endolli.

I les mans ? Agafes el metro a dos d'onze tocades i aprofites les interminables esperes per mirar-les. Vermelles, inflades. A vegades faig girar l'esperadrap per intentar atenuar el dolor, a vegades no. Cal acostumar el cos de forma prudencial.

D'Octubre fins avui son si no vaig errat 4 meso-cicles. El primer les series de pila eren de 25 moviments, avui ja n'han sigut 41 amb l'afegit dels 2 kilos de pes. Dels 20 graus d'extraplom inicials als 30, dels 350 moviments als 600 els dies durs..... però que vindrà després ? Més del mateix, però fent una volta més al clau.

Arribes a les 11 a casa, havies sortit a les 7 de la feina. Sopes sol, menges xocolata i et fas un cigarret. Vas revolucionat, és difícil dormir despres d'uan bona dosi d'exercici. Penses amb com ha anat l'entrenament, en com l'hauries de millorar. A vegades et sents frustrat, no hauria d'haver apretat una mica més ?

T'adorms a les 2 de la nit ..... a les 8 sona el despertador.

Les famoses agulletes surten al cap de 24 hores, just al plegar de la feina. És curiós que el què més les fa aflorar són les dominades, aquelles maleïdes 60 dominades per acabar l'entrenament. I tarden unes altres 24 en desaparèixer. Un espai de temps ínfim, suficientment petit.

Ara però toca descansar, setmana de roca a la vista. God bye boulder !!!!

Lleida i les seves plaques maleïdes

2010-02-15T01:34:00.000-08:00

Cap de setmana per terres lleidatanes visitant sectors que teníem en cartera, Dissabte a Os de Balaguer i Diumenge a la Pauta. Placa i més placa.

No varem poder escapolir-nos de les micro regletes pero si del gèlid fred que imperava a mig pais. A Os de Balaguer en certs moments varem fins i tot poder escalar sense samarreta pero cap agosarat - o agosarada - va voler oferir-nos cert espectacle.

De fet aixo de la placa es una cosa ben curiosa, si a graus de 7b el cantell ja és de dimensions microscòpiques no vulguis saber quines dimensions projecten vies de més grau. No se si ho acabarem provant. Per si de cas a Os de Balaguer segueixo instruint-me en el que m'estic convertint - i que no voldria : escalador que s'afarta de 7as i que per causes variopintes s'apalanca en aquest grau.

Fem per escalfar la Aida 6b+ ( *** ) i seguim amb Vacectomia al Dia 6c ( ** ) que té un pas de bloc sobre regletes a tres quarts de via que quasi m'escup .... intento complicar una mica el tema i m'arrossego com un beneit a Masala 7b (*) , no puc manxar i millor no fustigar-me - No fotrem mai grau !!!!.

Jo a Masala, foto Julia.

Seguim amb Una nova Maria 6c (***), continuïtat sobre regletes. Aquí ja m'enganxa el fred i faig un pegue amb els dits glaçats, em jugo el físic i arribo a R força tocat. Es salva el tipus i seguim encadenant a vista.

A última hora el Camil i l'Albert em deixen muntada Fanàtic 7a (*), pas de bloc a l'entrada sobre regletes ínfimes i anar fent després. Li faig el pegue ja amb el sol ben amagat i arribo a R ben tocat, surt al flash però amb més pena que gràcia.

Fem nit a Vilanova de Meia, al bar punki on tenen calefacció. A l'endemà anirem a visitar la Pauta.

Placa, placa i mes placa, però aquí de veritat. La Pauta sector situat al costat del poble de la Culla i equipada - re-equipat ? - per Albert Cortés i en Peter o'donovan. I anem pq ja fa dies que la Julia diu que cal donar-li una oportunitat ....

Escalfo amb un 6c esperpèntic (*) on em jugo el físic un parell de vegades per acabar caient 5 metres i aixecant la Julia fins a la primera xapa ... comencem be.

Equipem el 7b del costat, Gat Torçat. Trenco les meves regles i la provo en tope-rope. Vaig fent entre regleta i regleta, passo el sostre, paso el primer pas de la via, caic al equivocar-me al llegir a vista, segueixo i passo una placa infernal de les que no hi ha peus. Arribo a R i penso, cony quasi la trec a vista.

La Pauta

Durant les següents dues hores li faig un parell de pegues més i caic de forma estúpida al pas de regletes de després del primer sostre on abans no havia caigut ...... ja ho dic jo, m'estic convertint en un vividor del 7a. Quin final més romàntic/tràgic per una carrera tan curta.

La màxima expresió

2010-02-12T02:27:00.000-08:00

Sense comentaris

Natalija Gros from Jure Breceljnik on Vimeo.

Pila, pila i més pila.

2010-02-07T11:50:00.000-08:00

Contrastat, fer series al roco com un boig serveix per agafar pila - a part d'una mica més de bogeria. Aquest dissabte varem desembarcar al Racó de Missa tota la tropa i més : Jordi, Oriol, Lluís, Mackey, Sergi, Montse, Julia, Albert, Xavi, un servidor i un parell d'acompanyants.

Al Racó les vies són llargues, molt llargues. Des dels 30 metres les més curtetes a quasi la 40 algunes d'elles. Vies de continuïtat sobre forats amb un conglomerat que recorda un xic a l'Agulla del senglar. L'últim cop que vaig estar-hi amb en Salva al segon pegue al 7a del costat de Purolític els colzes ja miraven al cel i els braços s'ofegaven a cada galopada. Aquest cop però les coses van anar una mica millor, només una mica.

Escalfo a un suposat 6c - 7a per a mi - de trenta metres amb pas dur a la part de dalt, quan porto 12 xapes - o eren 15 ? - a la següent ja no puc mes i paro, només en queden dues fins arribar a R. Buff ja no recordava com eren de pileres aquestes vies ..... quina mandra repetir aquestes vies !!!!

Descanso i aprofito que la Montse ha deixat equipada Bufa 7a, durillu però boníssim. Torno a començar la inacabable excursió, forats i mes forats, cintes i mes cintes fins arribar a la penúltima abans de la R - unes 12 cintes per 30 metros llargs - on trobo un pas que em fon, xapo intento tornar a agafar aire i caic anant a buscar el cantu salvador per xapar l'última xapa. Que dur això de caure a dalt..... quina mandra repetir aquestes vies !!!!

Julia - si la veus - a Llarg 7b+, Foto Sergi.

Descanso una mica més i ara em poso amb un 7a pendent, el del costat de Purolític. Flotu, arribo al pas on hi ha un monodit, m'hi aixeco i amb massa confiança cerco un "cantell" petit on caic de forma estúpida, situació ? 1 cinta abans de la reunió altre cop ...... quina mandra repetir aquestes vies !!!!

Descanso una mica més i ara faig la Purolític 7a, boníssima. Vaig flutant, a tres quarts de via em veig tan fort que la faig pel recte pels mono-dits, i al fer el llançament al foradot caic un altre cop. Valgam deu ..... quina mandra repetir aquestes vies !!!!

Amb tanta mandra decideixo plegar veles i assegurar la Julia que li desmunta la via al Sergi, la via es diu Llarg 7b+, pq serà ?

Frankenjura, comming soon

2010-02-05T12:26:00.001-08:00

Encara hauré d'esperar alguns mesets per marxar al Franken, de mentres un es pot entretenir veient alguns vídeos d'escalada en aquesta regió. Sembla que la roca verdosa, el bloc i el desplom imperen ... caldo de cultiu per una escalada explosiva.

Frankenjura 2009 from Waldi on Vimeo.

Doctrina de xoc

2010-02-01T03:04:00.000-08:00

Calia trencar aquesta dinàmica fustigadora d'alguna manera. Per alguna raó que no acabava de comprendre les últimes escalades havien generat un negativisme impropi de la meva visió més poètica de l'escalada.

El fred no només s'havia instal.lat a les conques de la serra de Prades o el Montsant, també havia fet forat a la meva fe. El monodit de Pitus i Flautes m'empaitava a cada mal son i un discurs negativista s'organitzava i axiomatitzava en la meva ment. Estas acabat nanu, el trastorn bipolar incrustat a la vida de l'escalador s'ha quedat a viure a l'extrem inferior de l'eix d'abscisses. Estava embogint - encara més - i calia fer quelcom per parar aquesta dinàmica sadomasoquista que em portava al costat més fosc.

Setmana de relax total, parada dels entrenaments per evitar malmetre més el dit, total dedicació a la feina, bons àpats i el més important no pensar en l'escalada. Vaig aconseguir tots els propòsits excepte l'últim, vaig recaure degut als impressionants vídeos que va passar-me el Miguel.

Amb la Julia anúlem la visita a les Finestres per motius contraposats, ella esta mes forta que el vinagre i els 4 pegues a la Rush l'han deixat extanuat, per la meva part escalar a visata es el que m'hauria d'anar més be, haig de veure com evoluciona el dit quan el posem en combat. Deixem a en Sergi i la Montse que domestiquin el vent a les Espadelles, nosaltres fem via cap el Camí de l'Ermita: sense vent, amb molt de sol i moltes vies per escalar a vista.

I una darrera de l'altre flutem com dos bous a les millors vies del sector, posant un punt vermell i a vista a Jugant Get 6c, Jirs prodigo 6c, Kagate Kid 7a i caient anant a R Ermiñano 7a, i deixant només la mala sort per a Seca i Meca 6c on a la fissura em quedo amb el cantu a la ma i prefereixo tirar de cinta.

A la nit trobem una somrient Montse que ens explica que ha tatxat a la segona el projecte a les espadelles, Que passa Neng 7a. El Sergi per la seva part arrossega una gastroenteritis i només revifa amb el gol de Pedro a mig capvespre.

El diumenge veient que el sol també s'apodera dels petits congosts de Margalef decidim fer visita a un sector nou, Can Regino. Allà seguim escalant a vista i ens enduem El Diedre de la Figuera 6c+ i Regino 7a. Conjuntament amb Morir de Pie 6c les millors del sector.

Jo mateix a Regino, foto Sergi.

Brutal la sensació de tornar a sentir-se útil a la paret, quan el teu cos i la teva ment s'uneixen i només dediquen la seva atenció a cada pas, sense badar i amb ritme, aprofitant els reposos, recuperant a tot arreu i utilitzant l'extensió fins a la mort. Llarga vida a l'escalada !!!!

Ja no ens alimenten molles

2010-01-18T01:39:00.000-08:00

.... volem el pa sencer. Magic Festival, Margalef. Foto Júlia.

Gloria i Infern, les antipodes a Margalef

2010-01-04T01:30:00.000-08:00

Érem conscients del mal tracte que els nostres fornits cossos havien rebut la setmana anterior a cap d'any, les brutalitats mes inimaginables s'havien fet present en forma de series i mes series. Tancàvem un altre mesocicle d'entrenament abans d'acabar l'any. Miràvem atònits altre cop el full d'exercicis i una frase profètica ens somreia i alertava de quina seria el nostre rendiment : "No te comeras nada !!!, descanso"

Inconscients i sords davant de tanta realitat varem cavalcar cap a terres talibanes, Margalefistan. El Sergi, la Montse, la Julia i un servidor.

El dia 31, cap d'any. A la furgoneta la Montse comença a treure tot tipus de marisc, un darrera de l'altre : navalles, petxines, gambes, musclos, Llamàntol .... Cuinats amb alegria i estima ens omplen la panxa. Aguantem fins quarts d'una de la matinada i deixem caure els nostres cossos dins de la furgoneta arrecerats de la gèlida nit. Les hores passen i el cafè d'última hora fa acte de presencia, fent massa llarga la nit. Acompanyo la Julia amb el seu jet lag i dediquem poc més de 4 o 5 hores al descans obligat.

Àpat de cap d'any

L'endemà fem una visita al sector de Can Torxa on s'ens apunta el Jordi, el vent magnifica la sensació de fred. La Julia i la Montse encadenant els novells propòsits d'any nou, jo no puc ni escalfar tranquil·lament. El fred, el cansament i la poca clarividència m'obliguen a patir en algun 6b+ ..... A la tarda ens movem cap a Can Verdures, allà estarem a raser d'aquest maleït vent. Una llum s'entreveu davant de tanta foscor i el somriure de Carn d'Olla 7a m'accelera el pols, apreto les dents com sempre i de forma quasi miraculosa arribo a R posant cintes, comencem l'any amb nou grau a vista en el dia de més cansament acumulat !!!

Júlia i Montse encadenant els seus projectes

Llàstima de la bronca amb el sherif, pq si no el dia hauria estat perfecte.

L'endemà un cop apresa la lliçó fem via camp a través fins a les Espadelles. Una magnifica caminada de 30 minuts fent ziga zaga per esbarzers i un sota bosc tupit de trampes mortals ens ajuden a aixecar els ànims.

Amb la Julia seguim les directrius bàsiques, no apretar massa. Escalfem correctament en un 6b i un 6a+, per gaudir posteriorment a la fàcil però màgica Iler Krack 7a. Via de fissura, aèria i passet de tibar al sostre final. Realment d'uns moviments genials !!!!!

Veient que la cosa va com anell al dit aprofito que el Roger i el Ricard tenen muntat Draculin 7a+ ( 7b encobert com una casa ), per passar-les putes. Quatre cintes hiper intenses de monodits i bidits i després aguantar la pila fins a la R sota una placa semidesplomada i de pocs peus. La Julia ni la prova, i ben fet que fa, les forces les guarda per Franja de Ponent 7a. - another 7a on sight !!!

Julia a la feixa de Franja de Ponent

El Diumenge i com a ultim dia d'escalada anem a Finestres, allà estarem a raser del vent i el fred es podrà aguantar. I aquí la cago literalment elegint el projecte, mentre el Sergi encara a hores d'ara es llepa dels dits de la bonica Montgronyeta 7b+ jo em poso radio salil al meu dit - i per extensió tendó - per curar-me del trauma de l'entrada de Pitus i Flautes 7b. Quina llàstima pq a ultima hora del dia faré un tastet de la Montgronyeta i la deixaré amb dues caigudes i molta solvència .... haurà d'esperar.

Sector dret de les Finestres

Repassant el que ha sigut aquest any

2009-12-31T01:32:00.000-08:00

S'acaba l'any i seguint una mica la tònica d'altres blogs voldria compartir amb vosaltres algunes reflexions i conclusions sobre aquest últim any 2009 a nivell personal i d'escalada ( i de conjunció no de disjunció )

Recordo perfectament que vaig acabar l'any 2008 amb 6a+/6b com grau a vista i on el màxim grau encadenat era 6c+, ara bé només tenia dos 6c+ i en els dos casos van caldre una quantitat aberrant de "pegues". Tot i això com que ja era una mica cap quadrat recordo perfectament que perseguia el 7a com una fera ferida i que aquests en tombaven de forma depressiva.

Durant aquest nou any 2009 les coses han canviat molt, tot i que segueixo sent una mica maldestre en la meva tècnica com a mínim he evolucionat cap a millor. Això ha provocat que els meus peus de gat pateixin menys i haver pujat de grau. Acabo l'any deixant el 6c+/7a com grau a vista, encadenant 7b en el dia i provant projectes de 7b+/7c.

Però el grau no és la millora més improtant que en destaco d'aquest any, si no el nombre d'encadenaments. L'any 2008 potser podia apuntar un total de 10 encadenaments on només 2 d'elles eren de més de 6c. Aquest any he fet un mínim de 70 encadenaments on més d'una trentena son de grau de 6c en amunt. Aquest crec que es un dels factors qualitatius que marquen una clara tendència positiva en la forma d'escalar.

Pero clar no tot han sigut bones noticies, aquest any m'he tornat a lesionar. He estat parat quasi tres mesos. De la mateixa forma que l'any passat la lesió no ha sigut derivada directament de la pràctica de l'escalada. I per mes mala sort els mesos que he estat parat han sigut els de l'estiu.

Per aquest proper any em faig els següents propòsits. El primer es intentar deixar el grau 7a com a grau a vista, el segon es tenir una gama interessants de 7b/7b+ - Garretes, Mossa, Fenòmen, Discrodia, Yihad, ... - encadenats. I el tercer propòsit pujar el meu grau màxim a 7c.
Potser us pot semblar quelcom descabellat però sóc conscient que si segueixo treballant de forma dura - entrenaments constants com ara - aquests propòsits no han de quedar massa lluny.

Bona entrada d'any Bous.

L'art del moviment

2009-12-24T14:09:00.000-08:00

En Miguel torna a enviar-m'he una genialitat, un video d'en David Graham fent el FA de Coup de Grace. Impressionant el conjunt de moviments : rítmics i d'una bellesa extraordinària. No us el perdeu !!!

Watch Dave Graham "Coup de Grace" in Sports | View More Free Videos Online at Veoh.com

Rush project

2009-12-23T02:07:00.000-08:00

Primeres imatges de la galàxia Rush, Julia Titan en acció. Fotos de l'Oriol.

Primer pas galàctic

Encarant el segon pas galàctic

Xarop de bastó

2009-12-20T12:56:00.001-08:00

Un, dos i tres .... patapum. Un, dos i tres patapum. I d'aquesta manera fins a tres cops i al final m'he quedat del cantu romu de la Mandragora. I el més dur no es fer el pas de bloc, es posar-hi !!!.

Jornada una mica desesperant a Siurana. Vaja que es d'aquells diumenges en que un Japo anomenat NoseQue t'entabana perquè l'asseguris a no se quin recoi de 8b i li dius que esta massa to far. Al final l'enrredo perquè li monti el projecte de la Julia, Mandragora 7b+. El veig pujar molt suelto al noi, i baixa tot cofoi ... serà que a via no es tan dura ? Un,dos i tres .... patapum. Un, dos i tres .... patapum. Joder Julia això és una carnisseria.

Tot i això el dia havia començat força bé, be del tot no. Però força bé. Quasi m'emporto el meu primer 7a a vista però em salto una de les regletes claus un cop superat el pas a la Remena. Llàstima pq un cop caic la faig d'una tirada fins dalt.

Ahir però varem estar tibant sota un fred de dimensions descomunals a l'Agulla i després de la rigorosa patacada a la Discordia faig un primer pegue de primer a la Rush. On deixo inaugurat el projecte per a les properes setmanes o mesos.

Didier Berthold torna a l'atac

2009-12-18T01:02:00.000-08:00

El Miguel que es un pou de connexament m'envia un altre vídeo del suis Didier Berthold practicant altre cop la disciplina de la fissura i els friends. No us ho perdeu.

Didier Berthod (Return To Sender) from godkonstantin on Vimeo.

Working class

2009-12-13T11:56:00.000-08:00

Amb les granotes de feina i sota un cel amenaçador aquest matí dirigíem els nostres esforços cap a la màgica muntanya de Montserrat. Esclavitzats per la tirania del cansament fèiem camí lliurement cap a l'Agulla del Senglar.

Ara poder feia uns dos anys que hi havia tret el cap, per veure com alguns dels meus companys i intentaven algunes vies que en aquell moment semblaven inhumanes. Una gran placa semi desplomada de característiques quasi inaudites a la pedra montserratina projectava una desena de graus impossibles.

Fa uns dies llegia amb especial atenció el post del Tranki sobre les vies de l'Agulla. Tornava a escoltar els noms de la Rush i una via anomenada Discordia. No vaig dubtar ni un moment, calia fer-hi una visita.

Un dissabte delirant per terres Siuranenques i amb el primer 7b al sarró m'havia deixat tocat. Podia decidir entre baixar grau o dedicar el dia a treballar algun projecte, no vaig pensar-ho ni un moment era el moment de tornar a l'Agulla del Senglar. No va ser difícil de convèncer a la Julia.

Demà els innocents 7b, Foto Josep

Allà ens trobem el Joan i l'Enric, no hi ha ningú més. Ells dos i una inesperada nevada ens acompanyaran al llarg de tot el dia.

Escalfem al 6b del diedre, aquell on el que acabes escalfant és el tarro. Una via alpina i de treballar amb diedre. És el catalitzador per muntar moltes de les vies de la dreta. Nosaltres l'utilitzem per desplegar l'arsenal de cintes a la Rush i la Discordia.

Discordia, 7b, 7b+ o fins i tot 7a+. Via de continuïtat, de pila de la bona. Unes primeres 4 cintes rabioses però no inhumanes que et fonen i on després recuperar sobre els forats de dalt es torna una feina quasi titànica. La provo per sota i caic anant a la 4 xapa, un pas de bidits i de regletes et tomben si vas tocat. Després 4 cintes de cantu inhuma on els braços s'obren com flors de primavera i on cal lluitar amb algun aleje dels guapus. Arribo a R i penso que això és un monstre de l'endurance. No se perquè, però m'ha recordat a un 6b - salvant les distàncies - del castell. Un segon pegue m'acabarà d'ensenyar que aquí cal venir fort i fresc.

Discordia, foto Josep.

La Julia treballa la Rush 7c. Com que és gata maula troba el mecanisme per plantar-se als passos de dalt i treballar-los, un cop a baix em cedeix el torn. Els primers metros són d'una bellesa impressionant on el cos es mou de forma rítmica sobre preses acceptables fins trobar una primera barana roma on cal sortir rapid i creuat. Un cop fora d'ella flotes fins arribar als passos galàctics. A partir d'aquell moment una conjunció de micro bidits i micro regletes t'ensenyen l'únic camí possible. El problema ? triar de forma adequada la seqüència i aguantar-ho. Via de treballar, on t'has de fer un croquis mental i fer-lo teu.

El Josep per la seva banda segueix treballant al limit i quasi s'emporta Tom Sayer 6c, fent de les caigudes un hàbit en el seu saber fer. Cavant i picant pedra.

Corba, monodit fàlic ?

2009-12-11T05:58:00.000-08:00

Sempre ens quedarà el Falcó.

2009-12-08T10:43:00.000-08:00

Ses coses no són fàcils per ningú,
dins d'aquest iglú
tan descongelat
tanta longitud
tan ple de finals
tan privat de tu
....
(Antonia Font, Dins d'aquest iglú)

Si els objectius que ens anem posant al llarg de la nostre vida es fessin realitat d'un dia per l'altre les nostres vides serien amargament llargues, planes i buides. L'individu té la necessitat de cavalcar de forma desenfrenada per una multitud de camins que s'entrecreuen de forma infinita, formant un graf d'infinites emocions.

Si algú m'hagués preguntat dies endarrere on hi havia els millors 6cs de Catalunya hauria dubtat en contestar-li, li hauria respost de forma ambigua. Avui i dins del meu curt coneixement li respondria amb certesa que al Falcó trobarà probablement les millor línies d'aquest grau. El dissabte baixant de La millor de ... 6c al·lucinava de com algú havia parit una línia amb aquestes característiques i li deia a la Julia que allò que estava a punt d'escalar podria deixar-li petjada. De la mateixa qualitat però potser encara més increïble la Trenca'm els pinyos 6c+. Un altre tresor que hauria d'estar a la llibreta de qualsevol escalador. Una recomanació, aneu al Falcó i feu tots els 6cs.

Però a vegades cal picar pedra i fotres de cap. Uns metres a la dreta dels 6cs s'aixequen uns viots que si no vas a la guait t'apallissen física i psicologicament. Amb la Julia ens posem a Jinja i per moments dubto de si aquell monstre és un 7b i a mitja via li demano a la Julia que revisi el topo per veure que no estigui en quelcom més dur. Ella diu que no i jo segueixo pujant metres i metres amb passos de bloc inhumans amb els seguros a la quinta forca. Avui encara mirant les ressenyes i el número de xapes dubto, crec que ens varem posar a Sofa i vidu 7b+. Quedarà el consol d'haver resolt tots els passos i arribar a R. (Amb alguns cabells blancs de més, segons el Sergi)

A Arbolí però hi ha altres tresors, a la part esquerra de Can Simiru un petit pany de paret ens amaga un 7b+ 3 7as de cinc estrelles tots ells: Alambrado sea dios, No m'enganyis més, Agua de Fuego i la impressionant SuperCrack. A la nit anterior però no se si vaig caure a la marmita de conyac i una embriaguesa es va apodera de mi. Com el llop assedegat de sang una impaciencia s'apodera de mi, repeteixo una darrera de l'altre totes les vies del sector - amb alguna repetició - caient en cada un dels pegues . Acabo literalment destrossat. El panorama podria ser desolador però un somriure d'orella a orella s'amaga darrera de la meva cara. Em sento afortunat de poder provar tot aquest grapat de vies en una sola tarda. El Sergi s'endú a vista un parell d'elles i la Julia s'emporta SuperCrack amb un pegue de mutant.

Volant peus a catacrack, foto Josep.

Dilluns al matí encara amb la son darrera de les orelles i amb el dolor metàl·lic característic que emeten els meus tendons fem una escapada a la més que visitada escola de Siurana. Allà acabarem el dia al sector de Can Toni Gros maleint a l'equipador de Demà els Innocents 7b on hauré de calmar els principis de taquicàrdia amb una bona dosi de xocolata de la Julia després de baixar. Cony en un final de placa de 6b+ i 10 metres només 2 parabolts ? Si algú pot racionalitzar-me aquesta bestiesa li estaré agraït. Sort que al costat i per prescripció de la Montse faig Antaviana 6c+, una via orgàsmica i com poques.

Arbolí que te vi. El dimarts tanquem jornada al petit sector de l'ermita. Vies curtes i explosives on acabo els últims cartutx encadenant Zarpas 7a. Si assequible, però per dies com els d'avui aquestes vies les trobes igualment inhumanes.

Indian Greek, semblant a una pregària

2009-12-03T13:39:00.000-08:00

Genial vídeo i d'una producció immaculada d'en Renan Oztur, com diuen a Videoclimb sort que es va deixar la càmera de fotos.

Like a Prayer from renan ozturk on Vimeo.

Doble ració de musculs

2009-11-29T13:06:00.000-08:00

Dos dies agafant el telèfon i l'únic que n'he obtingut ha sigut un bon grapat de dolors musculars - alguns desconeguts fins al dia d'avui. Per posar-ho en context dir que el telefon es refereix al mític degotall previ al pas de bloc de les Garretes 7b+, res a veure amb la genial pel·lícula de Stanley Kubrick.

Feia dies que mirava la data al calendari i m'obsessionava pensar que la flauta no sonés, vaja que pensava amb l'avantbraç més que amb el cap. Poca cosa en coneixia d'aquesta mítica via, només alguna distant ullada de la primavera passada i alguns comentaris pertinents d'algun dels meus mestres. Però la rumorologia que m'havia arribat era d'una picantor de les que rasquen, calia fer-la per tastar els millors degotalls del Garraf.

El dissabte ja nerviós des de primera hora amb l'Oriol, el Jordi i en Joan varem anar fent torns i caient un darrera l'altre al maleït pas de bloc. És una via fàcil fins al descans inhumà, cinc passets apretadets fins el telèfon i després un pas bloc una mica torracullons, d'aquells que fas però que no acabes de fer. El gran problema es trincar bé el cantu invertit per poder blocar, on posteriorment pots elegir entre pas dur a l'esquerra o pas hiper dur a dalt de tot - les dues versions executades. Després tens 4 metres de catxu del bo fins la següent xapa i on finalment t'escapoleixes cap a l'esquerra per asseure't sense mans sobre una formació rocosa força curiosa, un parell de xapes més sobre bons agarres i cadena.

Dos pegues dignes i un tercer de pena. Tocat i enfonsat aprofito que hi ha el Novato per allà i em deixa desmuntar la Mossa 7b+ de segon. Gran via, germana de la Garretes, que no té cap pas dur però més sostinguda i amb alguns alejes d'aquells que fan agafar trempera.

Ració de musclos.

A la nit en Sergi i la Montse m'avisaven que al final el diumenge es deixarien caure per el Pas de la Mala Dona, i com que encara somiava truites no vaig dubtar ni un moment de tornar-hi el dia següent. Potser podria haver deixat les cintes ?

El diumenge ja amb el tipus cruixit em tornarà a passar el mateix que el dia anterior. Arribada al pas de bloc, caiguda, descans de 2 minuts, execució del pas de bloc i fins la R. Buff quina ràbia !!!

Com que sóc dels que a vegades perceben la realitat de forma esbiaixada ja torno a planificar un altre cap de setmana intensiu a aquesta escola per aquest mateix Desembre. Però per fer el plat més contundent doblarem la ració amb la Mossa.

Com passar-ho be sense encadenar

2009-11-22T12:50:00.000-08:00

Amb les mans encara brutes d'arrossegar metres i metres de corda demano l'últim cafè del dia a la mateixa Via Laietana de Barcelona, necessito reposar i relaxar-me. Encenc un cigarret i faig un clop llarg del tallat, la cuinera m'observa tota pensativa. Segurament creu que vinc de currar, d'alguna obra on hi treballen sud-americans set dies a la setmana. Potser no m'acaba d'ubicar.

Tot i que durant la setmana anterior vaig utilitzar una tècnica negacionista per entaforar el meu possible cansament en el lloc més llunyà dels meus pensaments, el mister ja m'alertava que aquesta setmana seria dura, molt dura. Dissabte només després de fer els meus primers passos amb la Julia, el Miguel, la Ioulieta i la Montse i el Sergi al Mal Pas, vaig tornar a aflorar allò que tan lluny havia enterrat. El cansament estava present i amb més força que mai.

Vaig optar però per deixar-me endur i gaudir el màxim de totes les vies que pogués fer. I certament l'elecció va ser la correcte, gaudint en definitiva d'un dels millors caps de setmana d'escalada dels últims temps.

Al Mal Pas no vaig parar d'escalar. Escalfant de forma pausada en un 6a+ tècnic i preciós a l'esquerra de tot, apretant a un V+ a la dreta. Treballant el cap en un 6b rabiós de degotalls cabrons alertat per la Montse, provant de blocar a un impressionant 6c de desplom que vaig gaudir dues vegades i finalment caient a un 6c+ a l'últim pas tot i el flash amigo de la Julia.

Genial, feia temps que no gaudia d'una escalada tan poc fustigadora internament, sabia que estava venut des d'un bon principi, acceptar-ho de primeres va ser el millor camí que podia elegir.

A la nit amb la colla varem descobrir l'amabilitat del refugi del Coll de Merola. Un sopar increïble, un lloc per dormir quasi idíl·lic i unes 10 hores fantàstiques de descans tot i algun esglai fora de guió.

El diumenge volíem anar a la Vena a tibar una mica, però les nostres forces estaven a anys llum dels nostres estats d'ànim. Tot i això alguna sorpresa agradable :

- Muy bien Pau ya has encadenado algo - Comenta la Julia
- Buff pero quin 6a+ més dur tia - li responc
- Pero si es 6C - m'alerta

Després d'escalfar anem a la Vena i intentem tancar vells projectes, i el que sembla més a l'abast és l'Espantaocells 6c+ - 7a com una casa al meu poble. Pujo per equipar la via i caic al pas clau, descanso, xapo i arribo fins dalt. Cagun la puta, l'hauria d'haver encadenat perquè al segon pegue aniré molt nerviós i acabaré caient un cop superat el pas complicat.

La Julia per la seva part em dona una lliçó de que cal fer per encadenar una via quan vas massa petat.

Escalar, s'ho val

2009-11-16T04:50:00.000-08:00

Alguns apunts que hauria de passar a net

Agafes un cantu gros i ja no recuperes, aixeques desmesuradament el peu i t'agafa una rampa, intentes blocar sobre una regleta roma i se t'escapa ..... tot i això segueixes trepant a mort, s'ho val.

No em fa res fer un parell de "suben bajen" a Margalef el cap de setmana per poder descansar a casa amb un bon plat de pasta, per poder trepar al següent dia al màxim s'ho val.

No em fa res tibar fins a la mort en l'últim pegue del dia a un desconegut 7a on ja he caigut a la segona xapa, perquè només el fet d'arribar a la cadena sense tornar a parar s'ho val.

Tot i que els Lolos diguin que Fenòmen es un 7b+ regaladet tu segueixes tibant com un cabró, perque la continuitat no es regala i fer series al boulder s'ho val.

Ens veiem per Montgrony.

Al mal temps bons encadenaments

2009-11-09T15:32:00.000-08:00

Una fina pluja queia damunt del meu anorac, observava la Julia com patia massa a la primera via del dia. Era dissabte i el mal temps no ens podia jugar aquella mala passada, per endavant teníem masses hores i projectes com per fer-nos trontollar els objectius; metòdicament estudiats nits endarrere amb la sang als braços de tantes series al plafó.

No volia escoltar un crit dels nostres companys que ens fes pensar en en deixar d'escalar, vaig tornar a mirar a la Julia i seguia posant cintes, com aquell que creu que per a ell no val cosa. Per sort el temps va ser anecdòtic, el dia va cambiar del sol a la pluja però sense afectar a les nostres idees.

Sabia el que calia fer i ho portava anotat a dins meu, calentar i encadenar vells projectes. Primer va ser el Free Pendó 6b+ per passar després per la immillorable via de continuïtat El Somiatruites 6b+. D'allà vaig baixar eufòric, per primer cop en molts mesos no notava de forma pragmàtica els entrenaments als meus biceps.

Podia tibar i el meu cap funcionava com mai. Amb la Julia ens varem moure al primer gran projecte del dia Chachi qui chapi, 7a. Vaig posar-m'hi i no vaig parar de trepar com un boig. Xapant les cintes a l'altura del pit i descansant i recuperant com si res des de qualsevol bidit. Al final a l'últim moviment la força em va trair i vaig caure. Cap problema, desprès que la Julia s'endugues al Flash la via vaig donar-me un segon intent i aquest cop va caure, no fallant a l'últim dinàmic i encadenant una de les millors vies de continuïtat d'aquest grau que he pogut tastar.

Foto de Ioulietta Zindrou.

Amb en Sergi ho varem dir, ara feia un any que havíem estat per Margalef. Ara feia un any que havia provat l'Espinazo del Diablo 7a+. Era un bon moment de donar-li una altre oportunitat. Amb la Julia ens varem moure alguns metres mes enllà de Can Torxa. El mal temps i la pluja ja no amenaçava però feia
un fred que calava els ossos.

La Julia de forma reiterada va intentar muntar la via però la va tombar una i altre vegada el pas de bloc de la segona a la tercera cinta, certament una mica psicològic i de mal caure. Em va cedir el privilegi i vaig anar recordant tots els passos a mesura que els meus dits s'anaven acartronant per les gèlides temperatures.

A les 5 passades vaig decidir tirar la corda i intentar posar un punt vermell a la via, mesos endarrere m'hauria arraulit però incomprensiblement vaig tibar-li com mai, fins que les meves forces van dir prou. Massa aviat per poder encadenar-la però amb un somriure d'orella a orella per poder deixar aquest vell projecte tan aprop.

Foto de Ioulietta Zindrou.

Cansats i exhausts tota la tropa ens varem dirigir al poble, per intentar sopar quelcom i fer nit al Refugi. Llarga nit, aclucar l'ull intentant no escoltar els rítmics roncs dels meus veïns de llitera.

Al matí un cruiximent general havia impregnat el meu cos i el de molts altres, recordant que el dia anterior s'havia tibat com mai.

La idea del diumenge era provar Instint Animal 7b, al sector de cala Marta. Amb la Julia varem escalfar amb Hornimans 6b+, que de forma encoberta amagava una llarg i cru camí ple de monodits. Un cop varem tenir el projecte equipat corda avall i cap a dalt. Quatre moviments agònics entre la segona i la quarta xapa composats de monodits i bidits dolents avisaven que avui no era ni el dia ni el moment adequat per intentar encadenar-la, a partir de la quarta xapa continuitat de bona presa que es feia sense problemes.

La Julia un pel desencoratjada per tal com s'estava esdevenint el dia va provar un dels 7as de mes a l'esquerra, on la va sorprendre un xàfec constant fins a la R. Va baixar i seguint les ordres del seu cos i de les nostres supliques va omplir la motxilla per donar un llarg i calorós adéu a tanta penúria meteorològica.

No s'hi val a badar

2009-11-01T12:53:00.000-08:00

Segueixo sense treure l'aigua clara a la f(x) del red point. Una malgama de variables que es comporten exponencialment - factors negatius - i altres logaritmicament - factors positius - apareixen borrosament en el meu subconscient anunciant que el punt d'equilibri o les zones de menys variació són incertes pero reals, tot es una qüestió de probabilitats amb marges d'error inclòs.

Qui bada la caga, qui no ha caigut anant a R per haver fet un encreuament que no tocava ? Evidentment tots, ara bé aquest però només és el vestigi del que anys endarrere havia sigut el pa de cada dia de molts de nosaltres. Badant entre bústia i bústia, badant mirant com de lluny estava la xapa de dalt, badant pensant com de lluny estàvem deixant la xapa de baix, badant pensant com agafar aquell cantu...... badant com badocs per perdre una vegada i altre les possibilitats d'encadenar.

Qui potser m'ha ensenyat més sobre l'art de superar l'embadaliment ha sigut un dels meus mestres, que mentres escalava xapava i no pas a la inversa. Però tenir un bon mestre no es garantia de tenir bons alumnes, encara queda molt de camí per recórrer.

En Yasku volant a 7b+ sense nom, foto Julia

Mentres assegurava a la Julia al seu segon 7a de la jornada un company del Penedès i jo comentàvem quines sensacions ens havia deixat la No ho se 7b - de gamma alta - a les nostres pells.

M'alertava que les havia passat putes als alejes de dalt. Vaig pensar que potser no n'hi havia per tant, de fet en cap moment havia dubtat en seguir pujant i xapar la ultima cinta i la R. Vaig repassar mentalment el segon pegue i vaig pensar que potser tot estava molt més aprop del que jo no volia veure. Llançament tenaç al cantu salvador a la 4 cinta evitant la caiguda a la figuera pel pels i experiència similar uns metres mes amunt quan cal remar dels romos per anar a un bec..... mesos endarrera això hauria sigut impensable.

Avui després d'encadenar Alta Mar 6c+, el Jordi - el bomber - m'ha dit que calia saber apreciar aquesta colla de detalls, aquests que simple vista poden passar desapercebuts i que ens haurien d'ajudar a veure amb més bona gratitud les nostres escalades, sobretot quan lluitem contra gegants de 2 caps deu vegades mes grans que tu.

Jo mateix al tram intermig d'Alta Mar, foto Miguel

Tancat per mullader

2009-10-26T15:07:00.000-07:00

Pels foranis que només visitem Rodellar en èpoques seques la temporada s'acaba, aquest cap de setmana els degotalls de Les Ventanas no deixaven de plorar la marxa dels escaladors - no se sap si d'alegria o de tristor. De fet només els sectors mes soterrats quedaven encara arraulits de tanta aigua : Aquest Any Si, Egocentrismo i Boulder del John i Surgencias - quan podre fer la Coliseum ?.

Amb el Lluís i el Jordi varem fer parada divendres a Bruixes per intentar tancar projectes per alguns i remenar la perdiu per d'altres, al final però molts de nosaltres varem acumular més cansament als nostres avantbraços que no punts vermells.

Fent un salt al timetable de l'entrenament vaig pensar que 72 hores de descans serien una bona vacuna i la millor manera de donar la benvinguda a la física escalda que predomina a Bruixes i Rodellar. Ignorant de mi, no només la mala coneixença del meu cos si no de la meva ment em tombarien una i altre vegada a Pasta sin Agua 7a+. Pas de de pinça sobre xorrera petita amb ma esquerra i moviment acrobàtic de peus per engaltar la xorrera per dalt amb esquerra d'on es rebota al cantu salvador. Ni el Lolo que va posar-me amablement la cinta va poder obviar els crits involuntaris que foll de mi esbufegava a cada caiguda. Certament la jornada ja havia sigut d'un inici trepidant, encastat al pas de bloc de Derribos arias 7b+.

Fent via cap a Rodellar vaig pensar que poder una força misteriosa podria alçar-se de la foscor i m'ajudaria a levitar entre tanta xorrera i pas de bloc. Equivocat anava i els inicis del dia del dissabte a les Ventanas varen ser força inadmissibles. Per sort va sonar la flauta tot pinçant el que creia que era in-pinçable, i al tercer pegue queia l'únic fruit de la jornada i del dia Lorien and the wailers 7a+.

El diumenge amb el sopar encara a l'estomac varem intentar, si es pot dir intentar, escalar una mica al sector Aquest Any si. Curiosament buit d'escaladors i sec com una mala cosa. Allà em vaig poder arrossegar física i psicològicament per Tragaldabas 7a. El Lluís però va poder fer el descobriment del dia un xic més amunt, una joia de via que no hauria de passar desapercebuda com a futurible pel proper viatge a Rodellar Soldados de Salamina 7b+.

Rodellar bon vent i barca nova, fins la propera.

Somnis aterradors

2009-10-19T06:08:00.000-07:00

Si us digues que els somnis no són altre cosa que un reflex de les nostres realitats alimentades per elucubracions impossibles no ho posarieu en dubte. A la gent com nosaltres que fanatitza les escalades també patim els deliris de sommiar en situacions que ajuden a compendre la realitat, tot i que cal saber destriar-la.

Divendres passat recordo que vaig despertar-me esglaiat, amb una suor freda que baixava front avall a casa els meus pares. Un cúmul de frustracions m'havien portat a una crisis irreal però que m'ensenyaven que per dins meu quelcom m'estava eixugant psicològicament parlant. La cosa va anar d'aquesta manera : "Vaig intentar posar-me els peus de gat i per qüestions encara intractables aquests estaven plens d'una massa de goma que m'impedien entaforar-hi els meus peus, la gent reia i jo amablement els deia que probablement havia fet la bossa massa ràpida. Que m'hauria deixat els peus de gat bons a casa ..... vaig seguir buscant per dins de la motxila i finalment van aparèixer uns peus que semblaven tenir les mides i el buit corresponent on entrar-hi els peus. Vaig aixecar-me i provant de fer el vuit a la corda veia que quelcom fallava, no hi havia manera de fer el vuit, la gent seguia rient i es preguntava si era veritat que era ja una persona experimentada en el noble art de l'escalada ..... vaig provar-ho una i un altre vegada fins al final aconseguir fer el vuit. Vaig preguntar si estava ben assegurat i en aquell moment vaig adonar-me que la corda no era més que un simple llençol !!!!!!!! Cony !!! vaig remugar, amb aquesta corda no m'estranya que em fos tan dificl fer un vuit !!!! ....... per art de màgia aquella conversa es va esvair i la via es va fer realitat davant dels meus ulls. Ella hem deia que no era gaire complicada i que probablement no em costaria gaire arribar a la primera xapa - força amunt es clar. La vaig mirar i per desconcert meu vaig veure que el primer tram discorria pel vidre d'una finestra i la primera xapa apareixia al final d'aquesta subjecte al marc de la finestra. Vaig pensar que això era una broma, que no podia ser !!!!! A la que vaig intentar començar a escalar es va fer de fosc i els meus companys van observar-me que era millor plegar, un altre dia tindria l'oportunitat de desplegar les meves capacitats com escalador.

De nentres marxava amb el cap cot vaig observar a la llunyania com un estrany omplia la seva motxilla amb les meves pertinences i d'on queia amb un esglai un mosquetó, vaig córrer i vaig fer-li saber al pinxu que aquell era el meu material !!!! Ell mig com qui no sap per qui va la cosa - crec que era argentí - va dir-me que ok que potser s'havia equivocat. Va deixar el material i va apretar a córrer, en aquell moment vaig vociferar un crit que deia Sé qui ets, ets amic de ***** *****. Era increïble, quina jornada mes nefasta i vaig pensar que ja només faltaria que m'haguessin fotut el portàtil que havia deixat descuidadament a peu de via a 300 metres d'allà. Vaig arribar i una suor freda va recórrer el meu cos, algú havia sostret el portàtil de la bossa fent encara més dramàtic tot aquell dia."

Avui aprofitant que un constipat m'ha deixat baldat al llit he tornat a fer una migdiada de campionat, podeu imaginar que he somiat ?

On està el fanatisme ?

2009-10-13T11:22:00.000-07:00

Els meus post ja no són el que eren, a part de perdre el poc glamur que destil·laven les antigues narracions d'assalts a vells projectes ara les meves cròniques desapassionades són d'un magre que espanten. Avui m'ha caigut a les meves mans el post de la Julia sobre la no culminació del seu encadenament a Mogli i m'ha deixat glaçat. M'he vist temps enllà d'un diumenge qualsevol fanàticament escrivint les meves cròniques sobre les aventures i desventures a la paret, m'he revisat interiorment i he trobat a faltar quelcom, quelcom que he perdut aquests mesos.

Podria fer un post titulat : No m'aguanten les pells, els entrenaments m'estan petant, Bruixes s'hem fa gran .... però seria sortir per petaneres i no afrontar la realitat. Vaig poc motivat a la roca, aquest és un fet indubtable. Però fem un resum de les sensacions experimentades aquests últims tres dies viscuts pel congost de Terradets.

Amb en Salva, la Julia i un servidor varem fer vida al sector de La Selva de Camarasa, sota una temperatura agradable i amb tacte de la roca realment "estupendu". El sector es petit però amaga bons tresors. No massa massificat per la seva agradable aproximació - mitja hora llarga amb un bon desnivell de pujada o baixada segons el camí elegit - i amb vies des de 6a+ fins a 8a. Per persuasions femenines i vacil·lacions masculines varem gaudir-ne el dissabte i el dilluns.

Per escalfar aquest dissabte ens varem posar a Passión de Talibanes 6b+ d'on en Salva i jo mateix varem baixar-ne amb els braços ben lactats, presagi de la fatiga crònica que arrosseguem alguns i les poques hores de son dels altres. La via són quasi 30 metres de continuïtat només trencada per dos grans descansos que són d'agrair, amb un tacte molt agradable i gens polida - com la majoria de les vies. Aprofitem més tard per provar Eduardo Manostijeras 6c d'on en surto amb un vol de 6 metres al trencar-se un petit degotall i amb la sensació de ser un mal destre amb ells.

La Julia obsessionada munta Mogli 7b+ i decideixo compartir objectius - evitant d'aquesta manera treballar els meus propis projectes. Faig un pegue força digne i amb un parell de descansos em planto a la R. El pas de bloc l'he trobat extremadament estrany i tot arquejar fins a extenuar-me de les regletes plàstiques no n'acabo de treure l'aigua clara. Baixo i em queda un regust agredolç a la boca, el regust de no tenir la valentia o confiança de no assumir el possible fracas de no encadenar la via.

Julia a la part inicial de Mogli

La meva auto-complaença m'impedeix tornar a provar Mogli i m'encaparro en provar Akela 7b+ recomanat per l'Albert, on tot el grau es concentre en el pas de bloc de bidit romu d'esquerres i lateral mitjanament cabró de dretes per fer un llançament dinàmic al forat salvador, no trec el pas de bloc i baixo de la cinta estàtica.

Per acabar la jornada caic al crunx del Rei Louie 6b+, els braços ja no responen i les meves dots - insignificants - com a escalador han entrat en declivi total.

El diumenge havia de ser un gran dia, volíem estrenar la temporada de Bruixes i encadenar un dels objectius - irreals ¿? - que m'havia plantejat per aquest Novembre - tot i ser Octubre. Tan el Salva com jo provem Jam Session 7b/b+ i en sortim una mica escaldats. A mi psicològicament m'esgota moltíssim els passos de regletes de dalt, amb els paravolts massa allunyats per a la meva delicada psicologia i amb una calor horrorosa a darrera del clatell. Baixo i decideixo que avui això es per a mi incadenable.

Acostumo a ser una persona una mica masoquista i posar foc sobre el foc. El Lluis, Mackey, Jordi i companyia estan entretinguts amb Occident 7c i li faig un intent de primer per veure quin peu gasta la via. Arribo amb més pena que gloria a la penúltima xapa - cota de 7b ? - i allà només puc resoldre els passos mitjançant un parell de tibades de cinta fins arribar a la R. Baixo i encara escolto l'eco del mestre fustigador demanant que s'indiqui a l'escalador que ho ha fet molt malament.

Lluís a Occident

El Dilluns fem un remake de la Selva per tal d'acontentar les obsessions d'uns i les poques ganes de trepar dels altres, provem per escalfar ?????? 6a+ i baixem altre cop amb els braços embotifarrats. Mes tard amb en Salva baixarem el llisto i provarem Reina d'Africa 7a i ni un ni l'altre el podrem encadenar a vista, queden les cintes posades i la corda passada esperant que algú la desmunti a última hora.

Decideixo meditar una estona i m'assec a vora la pedra tot mirant com la Julia s'acarnissa amb Mogli i uns Viguetans proven Bagherra 8a+. Veig com un d'ells encara els passos d'una forma pausada, lenta però amb habilitat, imprimint força però descansant, agafant aire i esbufegant quan toca ..... aquests moviments m'inspiren i concloc una vegada més que no se escalar, que tinc un ridícul sentit del ritme.

A última hora i un gest que potser serà el que més m'haurà impactat de les meves experiències del cap de setmana decideixo tirar la corda a terra i tornar a provar Reina Africa 7a. Tinc molt poques possibilitats d'encadenar però el simple fet de fer un pegue digne a ultima hora del dia i l'últim dia dels tres pot produir-me una certa dolçor. Arribo a cadena i baixo content, no l'he encadenat però he sabut escalar una mica millor.

Ballant el mambo per Vilanova

2009-10-05T11:29:00.000-07:00

Tinc les pells destrossades, la sessió d'entrenament del boulder m'ha estirat les pells de forma tortuosa. Posa't esparadrap ! m'alertava una veu que m'acompanyarà els propers mesos. Sortosament la inflamació del braç era muscular i no una primera tendinitis, després de la matxacada a Vilanova de Meia del dissabte creia que la meva "sort" envers les lesions del tipus tendinitic s'havia acabat en un obrir i tancar d'ulls.

El dissabte per un canvi de plans varem tenir que fer dues cordades diferents, en Jordi i l'Oriol gaudien de la bonica Somni de Quimfer i en Cullas i un servidor - mode cotxe escombra - s'entossudien amb la Migranya profunda. Com si d'una cursa es tractes fèiem els trams de dos en dos, els sis llargs en hora i mitja i els braços com botifarres.

Això de la via llarga es realment un art, un art que no domino i que posa nerviós. No vaig ser capaç de projectar més de dos o tres moviments per endavant al llarg de 6c i les faldilles de ferro - mosquetons - aplicaven un factor multiplicador a l'energia potencial que metre a metre
anava guanyant.

Però aquest no era l'objectiu final del dia, volia tornar a provar la Rei del Mambo 7a+/b per veure si podia posar-li un punt vermell. Les sensacions no eren bones i el cansament generalitzat m'impedirien encadenar-la. Sort que l'equip que complementa a l'individu es va portar millor, l'Oriol i en Jordi encadenaven la via i obligava a pagar cervesa i patates al bar de sempre al lloc de sempre. La propera la pago jo.

Tornem a tibar-li bous

2009-09-30T13:53:00.000-07:00

T'aixeques a mitja tarda després d'una bona migdiada, una feina d'última hora m'ha tingut aguantant l'estomac buit fins les tres passades i un cop a casa no he pogut evitar de jeure al llit. Tinc els braços cruixits, i les mans m'alerten que el dia anterior s'havia tibat. He recuperat aquella sensació d'impregnar potencia al meu cos, he recuperat el punt de forma que feia mesos que no tenia.

El dijous a Gelida i amb alguns dies d'antelació queia el primer 7a després de la lesió, Dos Peluts i un destí. Apretant al segon pegue i arriscant al màxim cau la primera gran via de la meva segona època com a escalador. Compartint aquests moments amb en Sergi i l'Alberto. Però una flor fa estiu ?

El divendres aprofitem la festivitat de la Mercè per anar a Santa Anna amb en Sergi, destinació el Senderó. Vies atlètiques i mitjanament curtes, tot i entrebancar-me amb la Bateria 7a+, en surto força satisfet. Surt Morisc 6c a vista i provo també algun 7b de la zona tecnico-cabron. En total cinc vies 6a+, 7a+, 6c, 6c, 7b que deixen la sensació de recuperació de la poca pila de la que gaudia.

El dimarts, després d'un primer mini entrenament el dia anterior al plafó del Salva. Tornem a formar la "quadrilla" oficial. L'Oriol, el Jordi, el Lluís i un servidor anem a fer deures pendents a Pilons. Els tres primers amb un atac demolidor a Silencio se Vuela 7b i el Lluís a Meriplexigas 7b+.

La via no es mou però un darrera l'altre anem fent pegues i anem caient de forma reiterativa al pas sadico-cabron de la via, quina llàstima tots tres la deixem a punt de caramel amb un total de 4 pegues per crani. Quina gran via. El que podia ser el meu primer 7b haurà d'esperar.

El Lluís que el dia anterior també s'havia estat passejant pel plafo cau en el pegue bo al pas de dalt de Meriplexigas i deixa el comput total d'encadenes a zero - si no tenim en compte els encadenaments a vista de Llastrofobia 6b+ i Pels pèls 6c+ de L'Oriol i el Jordi.

Definitivament el més important de tot això es la tornada a la normalitat, tornar a compartir tardes amb la mateixa gent de sempre, compartir tibades a la mateixa via i fer petar la xerrada entre pegue i pegue, això no té preu.

Anem cremant etapes

2009-09-14T11:03:00.000-07:00

Res que s'hagi de lluitar t'ho regalen. Amb aquesta premisa dia darrera dia vaig cremant etapes en la meva nova etapa d'escalada. L'evolució es lenta però efectiva, des dels primers dies passant por amb alguns 6a+ a Patones als primers 6b al flash, de la poca pila dels primers dies a les 5 o 6 vies en un parell d'hores ha passat una eternitat, una eternitat d'un mes més o menys.

Entrenaments curts al rocodrom amb pujades de grau semanals, del 6a al 6a+, del 6a+ al 6b i ara buscant el 6b+. Series de 30 moviments sota desplom per agafar pila.

Anem cremant etapes per esdevenir mes d'hora que tard el que havia sigut mesos endarrera

El moment més dificil

2009-09-02T13:41:00.001-07:00

Aquests dies torno a pensar en vies, en graus, en projectes, en el futur .... en definitiva torno a estar fanàtic. Avui primer dia de pre entrenament al boulder del Salva, m'he deixat 3 setmanes per endavant per tornar a estar en un estat de forma no lamentable com el que tinc ara.

Han sigut 3 mesos sense quasi toca la roca, dels quals més d'un i mig la meva única activitat física ha sigut pujar i baixar les escales de casa. L'altre dia vaig tenir l'oportunitat de veure com els meus dits han perdut la forma completament, les meves mans tornen a ser d'una delicadesa extrema i la meva musculatura ha sigut intercanviada per grassa corporal - mateix pes pero menys muscul.

Crec que ara es un dels moments més complicats que haure de passar com a escalador, vaig tenir la lesió en plena evolució com a tal. Tenia una linia ascendent i tot el temps del mon per escalar. Ara tot ha canviat i m'haure d'adaptar a les circumstàncies.

Fins a la ultima setmana d'aquest més no podre tibar fort, vull fer una reentrada en roca relaxada i esperar la tan preuada alta del metge. Tot i aixo el handicap dels antibiotics pot ser terrible, a vegades em deixen molt aixafat fisicament. Els entrenament seriosos començaran el 1 d'octubre, fins a llavors 7 llargues sessions de pila en desplom de vies de grau baix - 6a+/6b/6b+.

La idea es recuperar el sete grau aquest mateix octubre, una feina dificil pero no impossible. Si ho aconsegueixo aquet novembre tornare a atacar el 7b. El temps ho dira.

El que el vent s'endugue

2009-08-31T02:36:00.000-07:00

" ....vaig poder agafar la primera bústia amb certa facilitat, amb el braç estirat i xapant amb certa delicadesa. Pensava que potser el cos podia mostrar-me alguna agradable sorpresa. Vaig ajuntar mans i fent un pas en dinàmic vaig cercar el següent cantu. Era romu, i el meu cos va començar a tremolar. Vaig fer un ma peu a la desesperada, per poder ajuntar mans posteriorment al cantu dolent. Començava a pensar que tot això no portava enlloc. El xapatge va ser agònic, molt agònic. Vaig respirar profundament intentant no trencar els meus pulmons i agafar una mica d'aire, encara quedava una llarga paret per acabar la via. Al seguent pas les forces van fer-se fonedis i la meva ment va col.lapsar-se en ella mateix per esdevenir una bola pesada, massa pesada per pensar amb alegria. Pilla pilla, ......"

Crònica dels primers 5 metres d'un 6b al sector Xorreres a Margalef. La condició física es més volàtil que els diners.

La funció torna a començar

Que diuen que fan allà ? que si que s'escala

2009-08-12T15:59:00.001-07:00

Propera estació Menorca, 5 dies d'escalada suau per tornar a sentir quelcom. Per minimalista que sigui, amb precaució pero gaudint del que m'ha privat l'efímera vida aquests darrers i llargs tres mesos.

I després de Menorca, per Patones amb en Miguel farem que l'ocell torni a volar i desplegui les ales, on majestuosament asereni les ànsies robades que varen neixer de forma inherent a l'animal.

Tornar a olorar, a veure i sentir les emocions ara guardades en un calaix de plom. Fer-les aflorar i rejuvenir l'ànima. Carpe diem.

Parat per lesió

2009-06-10T01:50:00.000-07:00

Bones lectors i lectores, perdoneu la meva sonada buidor de les últimes setmanes en aquest blog. Per prescripció mèdica haig d'estar parat en principi un mes sencer. Arrel d'una caiguda a Rodellar vaig tenir una contusió pulmonar i el metge m'ha demanat calma, i que descansi. Si tot va pel camí que hauria d'anar ~~a finals de la setmana vinent~~ a finals de mes començaré a trepar un altre cop. Creue'm els dits perque aixi sigui.

Una salutació companys i companyes.

I al final va caure

2009-05-12T14:56:00.000-07:00

En Jordi i jo ens miràvem un a l'altre. Tot i fer el pas de forma diferent al final ens era impossible fer nostra la barana salvadora de la via. En poc temps arribarien l'Oriol i en Lluís i ja ens imaginàvem la pregunta. Què ha caigut la Cetaci ? Buff calla calla que ja portem tres pegues i estem fins als ous del pas de dalt.

Per si de cas només arribar ja varem bramar la mala notícia, la corda seguia passada i no pensavem dedicar gaires més esforços, un pegue més i prou. Esperem que l'Oriol que acaba d'arribar escalfi amb el primer tram i es miri el pas de bloc de dalt de tot, un cop baix la tornarem a provar.

Enfilo una mica menys nerviós la via, abans els nervis m'han traït i havia caigut amb el pas quasi resolt. Agafo l'últim degotall on faig el pertinent empotrament per xapar i llançar-me al tridit. Remunto peus com ja ho faig habitualment per cercar la regleta roma d'espatlla, aixeco el cos i llanço la ma dreta a la barana. Els dits es tornen a quedar a una de les rugositats sense agafar el foradet bo de la dreta. És igual penso, llanço la ma esquerra a la part esquerra de la barana, roma altre cop. Rectifico ràpidament i agafo el forat bo d'esquerra. Buaaa ja ho tinc bous, ja ho tinc. Surto pitant del desplom fent una ultima embranzida al triangle bo final, aixeco els peus, reubico el cos i surto cap a R. Ja esta nanus, ja està !!! cullons aquesta si que ha costat.

Oriol a Cetaci abans d'encarar els passos més durs

Baixo contentíssim, la via s'ho val. El pas de bloc es dur, està a dalt de tot i no es trivial resoldre'l. Ni llançaments ni res, amb estàtic és el millor. La ment es dilueix entre tanta felicitat i baixo les ànsies per fer una llarga sessió fotogràfica des d'una panoràmica oportuna.

Potser l'únic gust agredolç de la jornada ha sigut no poder treure el meu primer 7a al flash Josulai Lama. Per un error de veterania he fallat en el xapatge de la cinta abans de R un cop passat tot el tomàquet.

Destacar també l'encadenament del Jordi de Kriatura 7a, una via dura com ella sola. L'Oriol ha encadenat Josulai Lama per segon cop mentre en Lluís ha seguit la seva lluita amb Epicentre Craneal 7b+ per provar posteriorment una nova via al sector Babymat y el manu de Balmat 7a+.

Lluís a Epicentre Craneal

Jordi a Kriatura

Arquejar mola mogollon

2009-05-10T13:50:00.000-07:00

Fa un temps ençà quan un encara era un pardalet en això de l'escalada, escoltava un vell i savi amic amant com pocs de la corda i els peus de gat. A les seves converses sempre sortia el mot arquejar, i jo molt ingnorant no li vaig deturar mai cap conversa per preguntar-li que nassos volia dir aquell mot. Aquest amic savi acostumava a fer camí de casa seva a la feina fent-se seves totes les rugositats que la natura i la sintètica li oferien. Jo també ho intentava però no li veia la gracia a aquell joc.

Resulta que l'altre dia a la Riba, el primer de tots, amb en Lluís feia els primers intents a Amanece que no es poco i entre tanta regleta sobre placa semi desplomada modificava el gest d'agafar la presa, fent un pont amb els meus dits i permeten-me imprimir molta més força sobre la presa i desgastant menys. A Rodellar entre la tercera i quarta cinta mentres esbufegava a Steils Geil al boulder del Jon apressava la tercera barra fent el mateix gest. Avui a Chapas Negras abusava de forma orgàsmica d'aquell gest.

Cony, ja està el que feia el meu company amb les rugositats de la vida diaria era arquejar !!!! si ho hagués conegut abans potser no m'hauria caigut a Vegeterians !!!

Ara bé, tot i el descobriment el dijous passat em quedava de pasto de moniato al no poder engalomar l'Amanece, tres pegues i tocada de diana. A Margalef el tema de l'arqueig tampoc es prodiga i com que el cançament també es confesa enamorat de la meva persona aprofito per tancar vells projectes. Grans vies de sisé grau que cal provar i no deixar l'oportunitat d'encadenar : La Magrana 6b+, Murcielagus 6b+, Freekando 6b a Margalef i com no la via num 12 6c - altre cop sense noms - de Gelida.

Estilson 7a+ a Can Verdures tampoc no es una d'aquelles vies on l'arqueig si necessiti, més aviat una dosi de força pura ens seria de més ajuda. Aprofito que visc de renda d'encadenes i pujo a la via del costat per treure algunes instantànies de l'encadene al límit del Lluís.

Al final l'os si que era dur de rosegar.

2009-05-06T03:55:00.000-07:00

Si Calders és el plafó pels del Bages Gelida ho és pels Penedesencs. Tardes de fanatisme a l'estiu amb el sol al clatell tibant i suant com mesells a les vies de més a la dreta. Aquest cop però amb companyia de nous fanàtics de la roca, en Mika bretó de pura cepa i en Miky madrileny adoptat per Barcelona.

La idea era fer una jornada de pila sobre graus baixos, però per coses de la vida els objectius es varen modificar sobre la marxa. Veient que aquell 6b que tant m'havia costat queia de forma fàcil, que no s'inflaven els braços en el V+ i que ni n'immutava muntant la primera via del dia, decidia atacar una de les espines més mal parides que tenia clavada ben endins. La Ka No, 7a per alguns, 7a+ pels altres feia temps que la tenia pendent. A l'últim intent havia caigut blocant del tridit de dalt de tot amb l'encadene a tocar dels nassos però que s'havia resistit per no posar morru i fer el xapatge passat el tridit.

Aquest cop però el tema semblava pintar be, tot i no tenir les cintes posades, vaig encarar la sortida millor que mai i al primer pas vaig sentir-me molt fort. Arribada al descans sense mans que aprofito com mai, sortida cap al sostre i sorpresa porto les cintes al revés i en un dels passos no podia treure la cinta amb la ma esquerra, esbufegs i més esbufegs fins canviar de posició i aconseguir treure la cinta per xapar posteriorment. Això va desgastar-me moltíssim, el següent pas a la barana esquerra va ser apoteòsic i fins que no vaig decidir que ho ara ho mai no el vaig poder fer. Descans sobre la barana de quasi cinc minuts deixant que circules un altre cop l'aire sobre els meus inflats avantbraços per encarar el pas de bloc de dalt, un cop superat sabia que em tornaria a torbar amb el pas de tridit, que faria ara ? Arribo al pas de tridit força cardat i igual que l'altre vegada intento fer el xapatge sense fer un pas més. Aquest cop però sense tenir la cinta posada. Poso la cinta i noto com les meves forces s'esmicolen de forma incontrolada, començo a estirar corda i penso que això acabarà amb una hòstia de les que fan història. Finalment i quasi sense creurem-ho faig el xapatge i em llanço al cantu salvador, penso : seré doblement idiota pq no ho he fet abans. Em relaxo i encadeno. Buf això si que es treure'm una espina de sobre.

Jo mateix a l'entrada de Ka No, foto Miky

Amor a primera vista

2009-04-27T07:13:00.000-07:00

Divendres a la tarda quan el sol ja no apreta els xais apareixen per Calders. En Lluís ha marxat de forma ràpida perseguit per la Naia per obligacions no subjectes a l'escalada, l'Oriol i jo esmercem els últims esforços a l'última via del dia Ansia per pujar 7a. Encara riu de la meva última criaturada.

Algú ha vist els meus peus de gat ? L'Oriol i en Lluís es miren, veuen que a l'últim xapatge de Barruts m'ha relliscat el peu. El noi sense peus gat aixeca el cap i em mira. Perdona, crec que per equivocació m'he posat els peus de gat teus, ara baixo i te'ls torno. Perdona nanu.

L'Oriol em pregunta el perquè de tot plegat, quin és l'objectiu de tot plegat. Jo li responc que senzillament que l'escalada per a mi es quelcom més que diversió, és un repte diari de superació personal. Tota la meva vida he actuat de la mateixa manera amb les coses que més m'han importat, les he lluitat fins sortir-ne victoriós o derrotat. L'escalada és una d'aquestes coses.

Dimarts passat amb en Par i en Salva tornàvem de Margalef, tres dies abrasadors al sector de les Espadelles només concorregut per una petita munió d'escaladors que semblen no tenir ocupació fixa. Als avantbraços m'emporto un munt de vies, alguna caiguda anant a R a Que passa Neng 7a, i a la llibreta Beta de boira 7a, a part d'un bon grapat de sisens a vista.

Volia descansar el dimecres però un email inesperat del Lluís sobre un possible intent a la via Panxa del Bou 7b/7b+ em feien desplegar les ales per fer via cap a Montserrat. Un primer pegue de primer al meu primer 7b/7b+ per veure que encara tinc lluny aquest grau, però amb la felicitat de veure com el LLuís s'enduia al limit la via fent fonedís l'abisme que havia vist en la seva forma després de la parada inusual per setmana santa.

Sort que el dijous el vaig passar fent el gandul. Tot i el cafè al migdia al bar Anna del Bruc amb el MacKey i en Pep la cosa no va anar a més, els vaig deixar fent camí cap a la Desdentegada mentres jo enfilava amb el cotxe cap a Barcelona a gaudir d'una bona migdiada.

Divendres ja li estàvem cardant hosties de les bones als avantbraços a Calders. Fanatisme en estat pur i inconsciència individual escenificada en un primer pegue a Exàmen Final 7b, sortida paranoica amb vol aeri. No m'hi sento gens malament en aquest grau. Tot i que la via no exemplifica de forma clar la gravetat del grau. Pas dur i poca cosa més. Sort que l'Oriol - que sempre toca de peus a terra - encadena Barruts 7a i en Lluís es torna a endur al tercer pegue Exàmen final. Perquè si no marxo amb les mans buides. A vegades els encadenes dels amics te'ls fas teus.

A casa els meus pares sempre que arribo d'escalar flipen. Normalment la ració de sopar es triple i si ningú no em para els peus buido la nevera. Uff quina gana. Saps que passa que demà tinc un compromís amb un potencial amor platònic Amanece que no es poco 7a+.

Despres d'escalfar amb la pendent La Daga i el Punyal 6b, tiro la corda i encaro per baix el meu primer pegue a Amanece que no es poco. Dansa vertical sobre una placa semi desplomada, resistència sobre cantu gros al principi i tècnica de regletes al final. Les emocions es disparan a cada pas, fent d'aquesta via el somni de qualsevol escalador amb ganes de superació personal. Avui però la famosa pila farà figa al segon pegue i m'hauré de conformar amb la dolçor que m'ha deixat als braços esperant que a les properes setmanes la torni a visitar. De moment només hi podré somiar.

La panxa del bou, el vídeo

2009-04-18T07:48:00.000-07:00

Aquest dimecres passat vaig tenir l'oportunitat de gravar algunes seqüències de vídeo de l'intent fallit d'en Lluís a la via Panxa del Bou 7b/7b+. Aquesta via està ubicada al sector de la Desdentegada, davant mateix de la Cova de l'Arcada. Via atlètica, de desplom amb cantu gros fins sota mateix de la R, on seguidament ens espera uns divertits metres finals de placa montserratina.

Tot i que està cotada inicialment de 7b, podria molt ben ser un 7b+. Jo vaig tenir l'oportunitat de fer-li algun tope i comprovar la bellesa de la via, segurament sigui un projecte a llarg termini intentar encadenar-la. De moment però us deixo amb el vídeo que he composat, enjoy it !

L'Olla es plena de guiris

2009-04-14T15:33:00.000-07:00

Dimarts de retorn amb els companys de sempre, Lluís i Jordi. Sortida fanàtica a les dues del migdia cap a l'Olla de Siurana, on si no?. Arribes i sembla que els ben anomenats guiris no treballin, anglesos per aquí, argentins per allà amb la veu alta i tibant com mesells a les parets seques del sector.

El Lluís escalfa amb Bourden Chuchen 6c, per muntar posteriorment Mi novia nunca me llama 7a. Jo tinc els pegues comptats, és el que té escalar 7 dies a la setmana, m'hi poso directament per conèixer la via. Monodit, bidit, monodit, bidit i tiba de monodit per arribar al cantu gros .... buf que agressiva és. Els monodits són de poc més d'uns cinc centímetres de profunditat.

Segon pegue, lluita a mor, tibada del monodit final i patam segon 7a i primer 7a al segon pegue, que bo que ha sigut aquest encadene després de no encadenar ahir a Ager el meu primer 7a+. El
Lluís per la seva banda l'encadena amb molta més soltura - como no és el lolo del grup.

Jo mateix al primer monodit i bidit de Nunca me llama mi novia, foto Jordi

El Jordi després d'encadenar Bourden Chuchen sense escandalitzar-se massa no acaba de rematar la jornada encadenant Cargol treu banya 7a pel cantu d'un duru !!!! Que hi farem a la propera segur que cau. Jo segur que no la faré, les mini preses del principi són tan abrasives que encara tinc els dits infladots !!!

El Lluís per la seva banda segueix amb la batalla a Bistec de Biceps 7b+, es veu que li falta power per enllaçar passos !!! Noi amb quatre dies toranaràs a barallar-te amb els 7cs

Amb no més de 4 hores polim la poca pila que tenim i fem mitja volta cap a Vilafranca, abans passem per Goma 2 a deixar uns gats que els vaig destrossar a la Calipso aquest diumenge passat !

Demà més !

El principi de l'eternitat, Rodellar

2009-04-10T11:18:00.000-07:00

La rutina habitual s'ha trencat a mil bocins, l'ombra del patró temporal cap de setmana escalar i entre setmana a treballar ha relliscat precipici avall. En conseqüència el temps constant a l'ull de l'observador ha esdevingut etern per a mi.

Rodellar, Margalef, Siurana, Raco de Missa, Coll de la Barraca han passat per davant dels meus ulls en mil i una formes diferents. Acompanyades d'en Salva, d'en Piju i el Bernat o bé d'en Yasku han fet que aquests últims 7 dies de la meva vida hagi estat carregat de fanatisme, cansament i felicitat.

El dimarts passat just deixar la feina m'ajeia a la furgoneta del Salva per passar tres dies a Rodellar, aprofitant que encara no era setmana santa i el temple dels lolos estaria semi desert d'escaladors. De camí feia comptes amb en Salva, justament aquella mateixa setmana de feia dos anys endarrere havia començat a escalar. Encara recordo com en Salva em va fer pujar el meu primer cinquè al sector el Camino. No en recordo el nom, però si la petjada que va deixar als meus braços.

El dimecres a primera hora varem deixar el nou parking per a furgonetes a l'entrada del poble per passar una primera jornada que resultaria ser francament exitosa. Deixant endarrere el sector el Camino fem via cap al sector Criminal Tango, tenia feina pendent :

* Roxy la palmera 6b+ : Una de les millors vies per aquest grau, com diuen per la blogosfera val la pena només pels últims 3 metres sobre una xorrera impressionant. La fem per escalfar i cau de forma majestuosa. Es nota que porto dies descansant.

Imatge de la via Roxy y la palmera.

Agafem els petates i fem un canvi de sector, em sento molt fort i no vull deixar passar l'oportunitat d'apretar al màxim. Fem via cap les Ventanas del Mascún :

* Bis a bis 7a : A la dreta de tot del sector. Pas de bloc a un quart de via i després remar sobre cantu inhumà. Tres pegues i al tercer cau el meu primer 7a. Després de fer volar els peus al pas de bloc i quan en Salva ja no donava un duro per mi arrisco al màxim i arribo a la cadena extasiat

Escalador anònim a Bis a bis.

* Juan y Fran se nos van 7a+ : Molt més dura que la seva veïna Bis a bis, tram inicial fàcil fins a un descans sense mans al costat d'una xorrera per després sortir-ne a ple desplom i aguantar dos passos fatídics. La trobo massa dura per mi, fins i tot per ser un 7a+.

Dijous fem canvi de sector i visitem Prince sans rire, volem aprofitar la seva presumpta orientació sud pel matí i escalfar una miqueta. La jornada anterior però passarà factura, escalar Rodellar no surt gratuït pels bíceps.

* El enano de siberia 6b+ : Via que discorre per xorreres varies fins a un petit sostre on cal sortir-ne per la dreta i tantejar amb valor un aleje força inhumà fins la R. La primera via del dia i el coco ja juga males passades, surto derrotat. Ara bé la via no deixa de ser boníssima.

* Dimes y diretes 6c : Via de desplom al costat mateix de l'anterior, física i una mica dura pel grau. Cal aguantar la pila i l'arribada a la R que et deixa infladot. Cansat psicologicament m'acabo penjant de la primera cinta del desplom.

Veient el parcal i que la cosa no fa pinta de millorar acompanyo al Salva al sector Egocentrismo, vol provar Pequeño Pablo i jo aprofito per fer-li un tope rope a veure que passa.

* Pequeño Pablo 7a+/7b : Inici bloquero i pulit fins a la tercera xapa, a partir d'alla remades impresionants fins a la R. Em sobrepassa emocionalment i físicament.

El Salva sota mateix de Pequeño Pablo.

L'última jornada fem una visita al Delfin per darrera per fer dues vies noves i tornar a atacar una de les vies que ens havien quedat a la primera jornada

A la dreta del Delfin hi ha dos noves vies interessants.

* El Beduino 6c : Via de placa just al costat del Delfín, amb algunes remades i amb sorpresa al tram final. La lluito fins al final i surt a vista.

* Tu aki no has venido a escalar 6b+ : Via veïna a l'anterior, molt semblant però un pel més relaxada, molt maca. Tot i el cansament acumulat segueixo lluitant i també surt a vista.

* Juan y Fran se nos van 7a+ : La torno a provar i segueixo creien que és massa dura per mi, la part del desplom em tomba físicament. El Salva després de múltiples pegues tampoc la treu.

Definitivament sempre que surto a escalar uns dies pateixo la regla següent : un dia bo i un dia dolent. A les 6 de la tarda agafem la furgoneta i tirem milles cap al Penedès, el 7a i el 6c a vista em deixen un bon gust de boca. L'eternitat comença amb bon peu.