Alguns apunts que hauria de passar a net
Agafes un cantu gros i ja no recuperes, aixeques desmesuradament el peu i t'agafa una rampa, intentes blocar sobre una regleta roma i se t'escapa ..... tot i això segueixes trepant a mort, s'ho val.
No em fa res fer un parell de "suben bajen" a Margalef el cap de setmana per poder descansar a casa amb un bon plat de pasta, per poder trepar al següent dia al màxim s'ho val.
No em fa res tibar fins a la mort en l'últim pegue del dia a un desconegut 7a on ja he caigut a la segona xapa, perquè només el fet d'arribar a la cadena sense tornar a parar s'ho val.
Tot i que els Lolos diguin que Fenòmen es un 7b+ regaladet tu segueixes tibant com un cabró, perque la continuitat no es regala i fer series al boulder s'ho val.
Ens veiem per Montgrony.
dilluns, 16 / novembre / 2009
dilluns, 9 / novembre / 2009
Al mal temps bons encadenaments
Una fina pluja queia damunt del meu anorac, observava la Julia com patia massa a la primera via del dia. Era dissabte i el mal temps no ens podia jugar aquella mala passada, per endavant teníem masses hores i projectes com per fer-nos trontollar els objectius; metòdicament estudiats nits endarrere amb la sang als braços de tantes series al plafó.
No volia escoltar un crit dels nostres companys que ens fes pensar en en deixar d'escalar, vaig tornar a mirar a la Julia i seguia posant cintes, com aquell que creu que per a ell no val cosa. Per sort el temps va ser anecdòtic, el dia va cambiar del sol a la pluja però sense afectar a les nostres idees.
Sabia el que calia fer i ho portava anotat a dins meu, calentar i encadenar vells projectes. Primer va ser el Free Pendó 6b+ per passar després per la immillorable via de continuïtat El Somiatruites 6b+. D'allà vaig baixar eufòric, per primer cop en molts mesos no notava de forma pragmàtica els entrenaments als meus biceps.
Podia tibar i el meu cap funcionava com mai. Amb la Julia ens varem moure al primer gran projecte del dia Chachi qui chapi, 7a. Vaig posar-m'hi i no vaig parar de trepar com un boig. Xapant les cintes a l'altura del pit i descansant i recuperant com si res des de qualsevol bidit. Al final a l'últim moviment la força em va trair i vaig caure. Cap problema, desprès que la Julia s'endugues al Flash la via vaig donar-me un segon intent i aquest cop va caure, no fallant a l'últim dinàmic i encadenant una de les millors vies de continuïtat d'aquest grau que he pogut tastar.
Amb en Sergi ho varem dir, ara feia un any que havíem estat per Margalef. Ara feia un any que havia provat l'Espinazo del Diablo 7a+. Era un bon moment de donar-li una altre oportunitat. Amb la Julia ens varem moure alguns metres mes enllà de Can Torxa. El mal temps i la pluja ja no amenaçava però feia
un fred que calava els ossos.
La Julia de forma reiterada va intentar muntar la via però la va tombar una i altre vegada el pas de bloc de la segona a la tercera cinta, certament una mica psicològic i de mal caure. Em va cedir el privilegi i vaig anar recordant tots els passos a mesura que els meus dits s'anaven acartronant per les gèlides temperatures.
A les 5 passades vaig decidir tirar la corda i intentar posar un punt vermell a la via, mesos endarrere m'hauria arraulit però incomprensiblement vaig tibar-li com mai, fins que les meves forces van dir prou. Massa aviat per poder encadenar-la però amb un somriure d'orella a orella per poder deixar aquest vell projecte tan aprop.
Cansats i exhausts tota la tropa ens varem dirigir al poble, per intentar sopar quelcom i fer nit al Refugi. Llarga nit, aclucar l'ull intentant no escoltar els rítmics roncs dels meus veïns de llitera.
Al matí un cruiximent general havia impregnat el meu cos i el de molts altres, recordant que el dia anterior s'havia tibat com mai.
La idea del diumenge era provar Instint Animal 7b, al sector de cala Marta. Amb la Julia varem escalfar amb Hornimans 6b+, que de forma encoberta amagava una llarg i cru camí ple de monodits. Un cop varem tenir el projecte equipat corda avall i cap a dalt. Quatre moviments agònics entre la segona i la quarta xapa composats de monodits i bidits dolents avisaven que avui no era ni el dia ni el moment adequat per intentar encadenar-la, a partir de la quarta xapa continuitat de bona presa que es feia sense problemes.
La Julia un pel desencoratjada per tal com s'estava esdevenint el dia va provar un dels 7as de mes a l'esquerra, on la va sorprendre un xàfec constant fins a la R. Va baixar i seguint les ordres del seu cos i de les nostres supliques va omplir la motxilla per donar un llarg i calorós adéu a tanta penúria meteorològica.
No volia escoltar un crit dels nostres companys que ens fes pensar en en deixar d'escalar, vaig tornar a mirar a la Julia i seguia posant cintes, com aquell que creu que per a ell no val cosa. Per sort el temps va ser anecdòtic, el dia va cambiar del sol a la pluja però sense afectar a les nostres idees.
Sabia el que calia fer i ho portava anotat a dins meu, calentar i encadenar vells projectes. Primer va ser el Free Pendó 6b+ per passar després per la immillorable via de continuïtat El Somiatruites 6b+. D'allà vaig baixar eufòric, per primer cop en molts mesos no notava de forma pragmàtica els entrenaments als meus biceps.
Podia tibar i el meu cap funcionava com mai. Amb la Julia ens varem moure al primer gran projecte del dia Chachi qui chapi, 7a. Vaig posar-m'hi i no vaig parar de trepar com un boig. Xapant les cintes a l'altura del pit i descansant i recuperant com si res des de qualsevol bidit. Al final a l'últim moviment la força em va trair i vaig caure. Cap problema, desprès que la Julia s'endugues al Flash la via vaig donar-me un segon intent i aquest cop va caure, no fallant a l'últim dinàmic i encadenant una de les millors vies de continuïtat d'aquest grau que he pogut tastar.
Foto de Ioulietta Zindrou.
Amb en Sergi ho varem dir, ara feia un any que havíem estat per Margalef. Ara feia un any que havia provat l'Espinazo del Diablo 7a+. Era un bon moment de donar-li una altre oportunitat. Amb la Julia ens varem moure alguns metres mes enllà de Can Torxa. El mal temps i la pluja ja no amenaçava però feia
un fred que calava els ossos.
La Julia de forma reiterada va intentar muntar la via però la va tombar una i altre vegada el pas de bloc de la segona a la tercera cinta, certament una mica psicològic i de mal caure. Em va cedir el privilegi i vaig anar recordant tots els passos a mesura que els meus dits s'anaven acartronant per les gèlides temperatures.
A les 5 passades vaig decidir tirar la corda i intentar posar un punt vermell a la via, mesos endarrere m'hauria arraulit però incomprensiblement vaig tibar-li com mai, fins que les meves forces van dir prou. Massa aviat per poder encadenar-la però amb un somriure d'orella a orella per poder deixar aquest vell projecte tan aprop.
Foto de Ioulietta Zindrou.
Cansats i exhausts tota la tropa ens varem dirigir al poble, per intentar sopar quelcom i fer nit al Refugi. Llarga nit, aclucar l'ull intentant no escoltar els rítmics roncs dels meus veïns de llitera.
Al matí un cruiximent general havia impregnat el meu cos i el de molts altres, recordant que el dia anterior s'havia tibat com mai.
La idea del diumenge era provar Instint Animal 7b, al sector de cala Marta. Amb la Julia varem escalfar amb Hornimans 6b+, que de forma encoberta amagava una llarg i cru camí ple de monodits. Un cop varem tenir el projecte equipat corda avall i cap a dalt. Quatre moviments agònics entre la segona i la quarta xapa composats de monodits i bidits dolents avisaven que avui no era ni el dia ni el moment adequat per intentar encadenar-la, a partir de la quarta xapa continuitat de bona presa que es feia sense problemes.
La Julia un pel desencoratjada per tal com s'estava esdevenint el dia va provar un dels 7as de mes a l'esquerra, on la va sorprendre un xàfec constant fins a la R. Va baixar i seguint les ordres del seu cos i de les nostres supliques va omplir la motxilla per donar un llarg i calorós adéu a tanta penúria meteorològica.
diumenge, 1 / novembre / 2009
No s'hi val a badar
Segueixo sense treure l'aigua clara a la f(x) del red point. Una malgama de variables que es comporten exponencialment - factors negatius - i altres logaritmicament - factors positius - apareixen borrosament en el meu subconscient anunciant que el punt d'equilibri o les zones de menys variació són incertes pero reals, tot es una qüestió de probabilitats amb marges d'error inclòs.
Qui bada la caga, qui no ha caigut anant a R per haver fet un encreuament que no tocava ? Evidentment tots, ara bé aquest però només és el vestigi del que anys endarrere havia sigut el pa de cada dia de molts de nosaltres. Badant entre bústia i bústia, badant mirant com de lluny estava la xapa de dalt, badant pensant com de lluny estàvem deixant la xapa de baix, badant pensant com agafar aquell cantu...... badant com badocs per perdre una vegada i altre les possibilitats d'encadenar.
Qui potser m'ha ensenyat més sobre l'art de superar l'embadaliment ha sigut un dels meus mestres, que mentres escalava xapava i no pas a la inversa. Però tenir un bon mestre no es garantia de tenir bons alumnes, encara queda molt de camí per recórrer.
Mentres assegurava a la Julia al seu segon 7a de la jornada un company del Penedès i jo comentàvem quines sensacions ens havia deixat la No ho se 7b - de gamma alta - a les nostres pells.
M'alertava que les havia passat putes als alejes de dalt. Vaig pensar que potser no n'hi havia per tant, de fet en cap moment havia dubtat en seguir pujant i xapar la ultima cinta i la R. Vaig repassar mentalment el segon pegue i vaig pensar que potser tot estava molt més aprop del que jo no volia veure. Llançament tenaç al cantu salvador a la 4 cinta evitant la caiguda a la figuera pel pels i experiència similar uns metres mes amunt quan cal remar dels romos per anar a un bec..... mesos endarrera això hauria sigut impensable.
Avui després d'encadenar Alta Mar 6c+, el Jordi - el bomber - m'ha dit que calia saber apreciar aquesta colla de detalls, aquests que simple vista poden passar desapercebuts i que ens haurien d'ajudar a veure amb més bona gratitud les nostres escalades, sobretot quan lluitem contra gegants de 2 caps deu vegades mes grans que tu.
Qui bada la caga, qui no ha caigut anant a R per haver fet un encreuament que no tocava ? Evidentment tots, ara bé aquest però només és el vestigi del que anys endarrere havia sigut el pa de cada dia de molts de nosaltres. Badant entre bústia i bústia, badant mirant com de lluny estava la xapa de dalt, badant pensant com de lluny estàvem deixant la xapa de baix, badant pensant com agafar aquell cantu...... badant com badocs per perdre una vegada i altre les possibilitats d'encadenar.
Qui potser m'ha ensenyat més sobre l'art de superar l'embadaliment ha sigut un dels meus mestres, que mentres escalava xapava i no pas a la inversa. Però tenir un bon mestre no es garantia de tenir bons alumnes, encara queda molt de camí per recórrer.
En Yasku volant a 7b+ sense nom, foto Julia
Mentres assegurava a la Julia al seu segon 7a de la jornada un company del Penedès i jo comentàvem quines sensacions ens havia deixat la No ho se 7b - de gamma alta - a les nostres pells.
M'alertava que les havia passat putes als alejes de dalt. Vaig pensar que potser no n'hi havia per tant, de fet en cap moment havia dubtat en seguir pujant i xapar la ultima cinta i la R. Vaig repassar mentalment el segon pegue i vaig pensar que potser tot estava molt més aprop del que jo no volia veure. Llançament tenaç al cantu salvador a la 4 cinta evitant la caiguda a la figuera pel pels i experiència similar uns metres mes amunt quan cal remar dels romos per anar a un bec..... mesos endarrera això hauria sigut impensable.
Avui després d'encadenar Alta Mar 6c+, el Jordi - el bomber - m'ha dit que calia saber apreciar aquesta colla de detalls, aquests que simple vista poden passar desapercebuts i que ens haurien d'ajudar a veure amb més bona gratitud les nostres escalades, sobretot quan lluitem contra gegants de 2 caps deu vegades mes grans que tu.
Jo mateix al tram intermig d'Alta Mar, foto Miguel
dilluns, 26 / octubre / 2009
Tancat per mullader
Pels foranis que només visitem Rodellar en èpoques seques la temporada s'acaba, aquest cap de setmana els degotalls de Les Ventanas no deixaven de plorar la marxa dels escaladors - no se sap si d'alegria o de tristor. De fet només els sectors mes soterrats quedaven encara arraulits de tanta aigua : Aquest Any Si, Egocentrismo i Boulder del John i Surgencias - quan podre fer la Coliseum ?.
Amb el Lluís i el Jordi varem fer parada divendres a Bruixes per intentar tancar projectes per alguns i remenar la perdiu per d'altres, al final però molts de nosaltres varem acumular més cansament als nostres avantbraços que no punts vermells.
Fent un salt al timetable de l'entrenament vaig pensar que 72 hores de descans serien una bona vacuna i la millor manera de donar la benvinguda a la física escalda que predomina a Bruixes i Rodellar. Ignorant de mi, no només la mala coneixença del meu cos si no de la meva ment em tombarien una i altre vegada a Pasta sin Agua 7a+. Pas de de pinça sobre xorrera petita amb ma esquerra i moviment acrobàtic de peus per engaltar la xorrera per dalt amb esquerra d'on es rebota al cantu salvador. Ni el Lolo que va posar-me amablement la cinta va poder obviar els crits involuntaris que foll de mi esbufegava a cada caiguda. Certament la jornada ja havia sigut d'un inici trepidant, encastat al pas de bloc de Derribos arias 7b+.
Fent via cap a Rodellar vaig pensar que poder una força misteriosa podria alçar-se de la foscor i m'ajudaria a levitar entre tanta xorrera i pas de bloc. Equivocat anava i els inicis del dia del dissabte a les Ventanas varen ser força inadmissibles. Per sort va sonar la flauta tot pinçant el que creia que era in-pinçable, i al tercer pegue queia l'únic fruit de la jornada i del dia Lorien and the wailers 7a+.
El diumenge amb el sopar encara a l'estomac varem intentar, si es pot dir intentar, escalar una mica al sector Aquest Any si. Curiosament buit d'escaladors i sec com una mala cosa. Allà em vaig poder arrossegar física i psicològicament per Tragaldabas 7a. El Lluís però va poder fer el descobriment del dia un xic més amunt, una joia de via que no hauria de passar desapercebuda com a futurible pel proper viatge a Rodellar Soldados de Salamina 7b+.
Rodellar bon vent i barca nova, fins la propera.
Amb el Lluís i el Jordi varem fer parada divendres a Bruixes per intentar tancar projectes per alguns i remenar la perdiu per d'altres, al final però molts de nosaltres varem acumular més cansament als nostres avantbraços que no punts vermells.
Fent un salt al timetable de l'entrenament vaig pensar que 72 hores de descans serien una bona vacuna i la millor manera de donar la benvinguda a la física escalda que predomina a Bruixes i Rodellar. Ignorant de mi, no només la mala coneixença del meu cos si no de la meva ment em tombarien una i altre vegada a Pasta sin Agua 7a+. Pas de de pinça sobre xorrera petita amb ma esquerra i moviment acrobàtic de peus per engaltar la xorrera per dalt amb esquerra d'on es rebota al cantu salvador. Ni el Lolo que va posar-me amablement la cinta va poder obviar els crits involuntaris que foll de mi esbufegava a cada caiguda. Certament la jornada ja havia sigut d'un inici trepidant, encastat al pas de bloc de Derribos arias 7b+.
Fent via cap a Rodellar vaig pensar que poder una força misteriosa podria alçar-se de la foscor i m'ajudaria a levitar entre tanta xorrera i pas de bloc. Equivocat anava i els inicis del dia del dissabte a les Ventanas varen ser força inadmissibles. Per sort va sonar la flauta tot pinçant el que creia que era in-pinçable, i al tercer pegue queia l'únic fruit de la jornada i del dia Lorien and the wailers 7a+.
El diumenge amb el sopar encara a l'estomac varem intentar, si es pot dir intentar, escalar una mica al sector Aquest Any si. Curiosament buit d'escaladors i sec com una mala cosa. Allà em vaig poder arrossegar física i psicològicament per Tragaldabas 7a. El Lluís però va poder fer el descobriment del dia un xic més amunt, una joia de via que no hauria de passar desapercebuda com a futurible pel proper viatge a Rodellar Soldados de Salamina 7b+.
Rodellar bon vent i barca nova, fins la propera.
dilluns, 19 / octubre / 2009
Somnis aterradors
Si us digues que els somnis no són altre cosa que un reflex de les nostres realitats alimentades per elucubracions impossibles no ho posarieu en dubte. A la gent com nosaltres que fanatitza les escalades també patim els deliris de sommiar en situacions que ajuden a compendre la realitat, tot i que cal saber destriar-la.
Divendres passat recordo que vaig despertar-me esglaiat, amb una suor freda que baixava front avall a casa els meus pares. Un cúmul de frustracions m'havien portat a una crisis irreal però que m'ensenyaven que per dins meu quelcom m'estava eixugant psicològicament parlant. La cosa va anar d'aquesta manera : "Vaig intentar posar-me els peus de gat i per qüestions encara intractables aquests estaven plens d'una massa de goma que m'impedien entaforar-hi els meus peus, la gent reia i jo amablement els deia que probablement havia fet la bossa massa ràpida. Que m'hauria deixat els peus de gat bons a casa ..... vaig seguir buscant per dins de la motxila i finalment van aparèixer uns peus que semblaven tenir les mides i el buit corresponent on entrar-hi els peus. Vaig aixecar-me i provant de fer el vuit a la corda veia que quelcom fallava, no hi havia manera de fer el vuit, la gent seguia rient i es preguntava si era veritat que era ja una persona experimentada en el noble art de l'escalada ..... vaig provar-ho una i un altre vegada fins al final aconseguir fer el vuit. Vaig preguntar si estava ben assegurat i en aquell moment vaig adonar-me que la corda no era més que un simple llençol !!!!!!!! Cony !!! vaig remugar, amb aquesta corda no m'estranya que em fos tan dificl fer un vuit !!!! ....... per art de màgia aquella conversa es va esvair i la via es va fer realitat davant dels meus ulls. Ella hem deia que no era gaire complicada i que probablement no em costaria gaire arribar a la primera xapa - força amunt es clar. La vaig mirar i per desconcert meu vaig veure que el primer tram discorria pel vidre d'una finestra i la primera xapa apareixia al final d'aquesta subjecte al marc de la finestra. Vaig pensar que això era una broma, que no podia ser !!!!! A la que vaig intentar començar a escalar es va fer de fosc i els meus companys van observar-me que era millor plegar, un altre dia tindria l'oportunitat de desplegar les meves capacitats com escalador.
De nentres marxava amb el cap cot vaig observar a la llunyania com un estrany omplia la seva motxilla amb les meves pertinences i d'on queia amb un esglai un mosquetó, vaig córrer i vaig fer-li saber al pinxu que aquell era el meu material !!!! Ell mig com qui no sap per qui va la cosa - crec que era argentí - va dir-me que ok que potser s'havia equivocat. Va deixar el material i va apretar a córrer, en aquell moment vaig vociferar un crit que deia Sé qui ets, ets amic de ***** *****. Era increïble, quina jornada mes nefasta i vaig pensar que ja només faltaria que m'haguessin fotut el portàtil que havia deixat descuidadament a peu de via a 300 metres d'allà. Vaig arribar i una suor freda va recórrer el meu cos, algú havia sostret el portàtil de la bossa fent encara més dramàtic tot aquell dia."
Avui aprofitant que un constipat m'ha deixat baldat al llit he tornat a fer una migdiada de campionat, podeu imaginar que he somiat ?
Divendres passat recordo que vaig despertar-me esglaiat, amb una suor freda que baixava front avall a casa els meus pares. Un cúmul de frustracions m'havien portat a una crisis irreal però que m'ensenyaven que per dins meu quelcom m'estava eixugant psicològicament parlant. La cosa va anar d'aquesta manera : "Vaig intentar posar-me els peus de gat i per qüestions encara intractables aquests estaven plens d'una massa de goma que m'impedien entaforar-hi els meus peus, la gent reia i jo amablement els deia que probablement havia fet la bossa massa ràpida. Que m'hauria deixat els peus de gat bons a casa ..... vaig seguir buscant per dins de la motxila i finalment van aparèixer uns peus que semblaven tenir les mides i el buit corresponent on entrar-hi els peus. Vaig aixecar-me i provant de fer el vuit a la corda veia que quelcom fallava, no hi havia manera de fer el vuit, la gent seguia rient i es preguntava si era veritat que era ja una persona experimentada en el noble art de l'escalada ..... vaig provar-ho una i un altre vegada fins al final aconseguir fer el vuit. Vaig preguntar si estava ben assegurat i en aquell moment vaig adonar-me que la corda no era més que un simple llençol !!!!!!!! Cony !!! vaig remugar, amb aquesta corda no m'estranya que em fos tan dificl fer un vuit !!!! ....... per art de màgia aquella conversa es va esvair i la via es va fer realitat davant dels meus ulls. Ella hem deia que no era gaire complicada i que probablement no em costaria gaire arribar a la primera xapa - força amunt es clar. La vaig mirar i per desconcert meu vaig veure que el primer tram discorria pel vidre d'una finestra i la primera xapa apareixia al final d'aquesta subjecte al marc de la finestra. Vaig pensar que això era una broma, que no podia ser !!!!! A la que vaig intentar començar a escalar es va fer de fosc i els meus companys van observar-me que era millor plegar, un altre dia tindria l'oportunitat de desplegar les meves capacitats com escalador.
De nentres marxava amb el cap cot vaig observar a la llunyania com un estrany omplia la seva motxilla amb les meves pertinences i d'on queia amb un esglai un mosquetó, vaig córrer i vaig fer-li saber al pinxu que aquell era el meu material !!!! Ell mig com qui no sap per qui va la cosa - crec que era argentí - va dir-me que ok que potser s'havia equivocat. Va deixar el material i va apretar a córrer, en aquell moment vaig vociferar un crit que deia Sé qui ets, ets amic de ***** *****. Era increïble, quina jornada mes nefasta i vaig pensar que ja només faltaria que m'haguessin fotut el portàtil que havia deixat descuidadament a peu de via a 300 metres d'allà. Vaig arribar i una suor freda va recórrer el meu cos, algú havia sostret el portàtil de la bossa fent encara més dramàtic tot aquell dia."
Avui aprofitant que un constipat m'ha deixat baldat al llit he tornat a fer una migdiada de campionat, podeu imaginar que he somiat ?
dimarts, 13 / octubre / 2009
On està el fanatisme ?
Els meus post ja no són el que eren, a part de perdre el poc glamur que destil·laven les antigues narracions d'assalts a vells projectes ara les meves cròniques desapassionades són d'un magre que espanten. Avui m'ha caigut a les meves mans el post de la Julia sobre la no culminació del seu encadenament a Mogli i m'ha deixat glaçat. M'he vist temps enllà d'un diumenge qualsevol fanàticament escrivint les meves cròniques sobre les aventures i desventures a la paret, m'he revisat interiorment i he trobat a faltar quelcom, quelcom que he perdut aquests mesos.
Podria fer un post titulat : No m'aguanten les pells, els entrenaments m'estan petant, Bruixes s'hem fa gran .... però seria sortir per petaneres i no afrontar la realitat. Vaig poc motivat a la roca, aquest és un fet indubtable. Però fem un resum de les sensacions experimentades aquests últims tres dies viscuts pel congost de Terradets.
Amb en Salva, la Julia i un servidor varem fer vida al sector de La Selva de Camarasa, sota una temperatura agradable i amb tacte de la roca realment "estupendu". El sector es petit però amaga bons tresors. No massa massificat per la seva agradable aproximació - mitja hora llarga amb un bon desnivell de pujada o baixada segons el camí elegit - i amb vies des de 6a+ fins a 8a. Per persuasions femenines i vacil·lacions masculines varem gaudir-ne el dissabte i el dilluns.
Per escalfar aquest dissabte ens varem posar a Passión de Talibanes 6b+ d'on en Salva i jo mateix varem baixar-ne amb els braços ben lactats, presagi de la fatiga crònica que arrosseguem alguns i les poques hores de son dels altres. La via són quasi 30 metres de continuïtat només trencada per dos grans descansos que són d'agrair, amb un tacte molt agradable i gens polida - com la majoria de les vies. Aprofitem més tard per provar Eduardo Manostijeras 6c d'on en surto amb un vol de 6 metres al trencar-se un petit degotall i amb la sensació de ser un mal destre amb ells.
La Julia obsessionada munta Mogli 7b+ i decideixo compartir objectius - evitant d'aquesta manera treballar els meus propis projectes. Faig un pegue força digne i amb un parell de descansos em planto a la R. El pas de bloc l'he trobat extremadament estrany i tot arquejar fins a extenuar-me de les regletes plàstiques no n'acabo de treure l'aigua clara. Baixo i em queda un regust agredolç a la boca, el regust de no tenir la valentia o confiança de no assumir el possible fracas de no encadenar la via.
Julia a la part inicial de Mogli
La meva auto-complaença m'impedeix tornar a provar Mogli i m'encaparro en provar Akela 7b+ recomanat per l'Albert, on tot el grau es concentre en el pas de bloc de bidit romu d'esquerres i lateral mitjanament cabró de dretes per fer un llançament dinàmic al forat salvador, no trec el pas de bloc i baixo de la cinta estàtica.
Per acabar la jornada caic al crunx del Rei Louie 6b+, els braços ja no responen i les meves dots - insignificants - com a escalador han entrat en declivi total.
El diumenge havia de ser un gran dia, volíem estrenar la temporada de Bruixes i encadenar un dels objectius - irreals ¿? - que m'havia plantejat per aquest Novembre - tot i ser Octubre. Tan el Salva com jo provem Jam Session 7b/b+ i en sortim una mica escaldats. A mi psicològicament m'esgota moltíssim els passos de regletes de dalt, amb els paravolts massa allunyats per a la meva delicada psicologia i amb una calor horrorosa a darrera del clatell. Baixo i decideixo que avui això es per a mi incadenable.
Acostumo a ser una persona una mica masoquista i posar foc sobre el foc. El Lluis, Mackey, Jordi i companyia estan entretinguts amb Occident 7c i li faig un intent de primer per veure quin peu gasta la via. Arribo amb més pena que gloria a la penúltima xapa - cota de 7b ? - i allà només puc resoldre els passos mitjançant un parell de tibades de cinta fins arribar a la R. Baixo i encara escolto l'eco del mestre fustigador demanant que s'indiqui a l'escalador que ho ha fet molt malament.
Lluís a Occident
El Dilluns fem un remake de la Selva per tal d'acontentar les obsessions d'uns i les poques ganes de trepar dels altres, provem per escalfar ?????? 6a+ i baixem altre cop amb els braços embotifarrats. Mes tard amb en Salva baixarem el llisto i provarem Reina d'Africa 7a i ni un ni l'altre el podrem encadenar a vista, queden les cintes posades i la corda passada esperant que algú la desmunti a última hora.
Decideixo meditar una estona i m'assec a vora la pedra tot mirant com la Julia s'acarnissa amb Mogli i uns Viguetans proven Bagherra 8a+. Veig com un d'ells encara els passos d'una forma pausada, lenta però amb habilitat, imprimint força però descansant, agafant aire i esbufegant quan toca ..... aquests moviments m'inspiren i concloc una vegada més que no se escalar, que tinc un ridícul sentit del ritme.
A última hora i un gest que potser serà el que més m'haurà impactat de les meves experiències del cap de setmana decideixo tirar la corda a terra i tornar a provar Reina Africa 7a. Tinc molt poques possibilitats d'encadenar però el simple fet de fer un pegue digne a ultima hora del dia i l'últim dia dels tres pot produir-me una certa dolçor. Arribo a cadena i baixo content, no l'he encadenat però he sabut escalar una mica millor.
Podria fer un post titulat : No m'aguanten les pells, els entrenaments m'estan petant, Bruixes s'hem fa gran .... però seria sortir per petaneres i no afrontar la realitat. Vaig poc motivat a la roca, aquest és un fet indubtable. Però fem un resum de les sensacions experimentades aquests últims tres dies viscuts pel congost de Terradets.
Amb en Salva, la Julia i un servidor varem fer vida al sector de La Selva de Camarasa, sota una temperatura agradable i amb tacte de la roca realment "estupendu". El sector es petit però amaga bons tresors. No massa massificat per la seva agradable aproximació - mitja hora llarga amb un bon desnivell de pujada o baixada segons el camí elegit - i amb vies des de 6a+ fins a 8a. Per persuasions femenines i vacil·lacions masculines varem gaudir-ne el dissabte i el dilluns.
Per escalfar aquest dissabte ens varem posar a Passión de Talibanes 6b+ d'on en Salva i jo mateix varem baixar-ne amb els braços ben lactats, presagi de la fatiga crònica que arrosseguem alguns i les poques hores de son dels altres. La via són quasi 30 metres de continuïtat només trencada per dos grans descansos que són d'agrair, amb un tacte molt agradable i gens polida - com la majoria de les vies. Aprofitem més tard per provar Eduardo Manostijeras 6c d'on en surto amb un vol de 6 metres al trencar-se un petit degotall i amb la sensació de ser un mal destre amb ells.
La Julia obsessionada munta Mogli 7b+ i decideixo compartir objectius - evitant d'aquesta manera treballar els meus propis projectes. Faig un pegue força digne i amb un parell de descansos em planto a la R. El pas de bloc l'he trobat extremadament estrany i tot arquejar fins a extenuar-me de les regletes plàstiques no n'acabo de treure l'aigua clara. Baixo i em queda un regust agredolç a la boca, el regust de no tenir la valentia o confiança de no assumir el possible fracas de no encadenar la via.
Julia a la part inicial de MogliLa meva auto-complaença m'impedeix tornar a provar Mogli i m'encaparro en provar Akela 7b+ recomanat per l'Albert, on tot el grau es concentre en el pas de bloc de bidit romu d'esquerres i lateral mitjanament cabró de dretes per fer un llançament dinàmic al forat salvador, no trec el pas de bloc i baixo de la cinta estàtica.
Per acabar la jornada caic al crunx del Rei Louie 6b+, els braços ja no responen i les meves dots - insignificants - com a escalador han entrat en declivi total.
El diumenge havia de ser un gran dia, volíem estrenar la temporada de Bruixes i encadenar un dels objectius - irreals ¿? - que m'havia plantejat per aquest Novembre - tot i ser Octubre. Tan el Salva com jo provem Jam Session 7b/b+ i en sortim una mica escaldats. A mi psicològicament m'esgota moltíssim els passos de regletes de dalt, amb els paravolts massa allunyats per a la meva delicada psicologia i amb una calor horrorosa a darrera del clatell. Baixo i decideixo que avui això es per a mi incadenable.
Acostumo a ser una persona una mica masoquista i posar foc sobre el foc. El Lluis, Mackey, Jordi i companyia estan entretinguts amb Occident 7c i li faig un intent de primer per veure quin peu gasta la via. Arribo amb més pena que gloria a la penúltima xapa - cota de 7b ? - i allà només puc resoldre els passos mitjançant un parell de tibades de cinta fins arribar a la R. Baixo i encara escolto l'eco del mestre fustigador demanant que s'indiqui a l'escalador que ho ha fet molt malament.
Lluís a OccidentEl Dilluns fem un remake de la Selva per tal d'acontentar les obsessions d'uns i les poques ganes de trepar dels altres, provem per escalfar ?????? 6a+ i baixem altre cop amb els braços embotifarrats. Mes tard amb en Salva baixarem el llisto i provarem Reina d'Africa 7a i ni un ni l'altre el podrem encadenar a vista, queden les cintes posades i la corda passada esperant que algú la desmunti a última hora.
Decideixo meditar una estona i m'assec a vora la pedra tot mirant com la Julia s'acarnissa amb Mogli i uns Viguetans proven Bagherra 8a+. Veig com un d'ells encara els passos d'una forma pausada, lenta però amb habilitat, imprimint força però descansant, agafant aire i esbufegant quan toca ..... aquests moviments m'inspiren i concloc una vegada més que no se escalar, que tinc un ridícul sentit del ritme.
A última hora i un gest que potser serà el que més m'haurà impactat de les meves experiències del cap de setmana decideixo tirar la corda a terra i tornar a provar Reina Africa 7a. Tinc molt poques possibilitats d'encadenar però el simple fet de fer un pegue digne a ultima hora del dia i l'últim dia dels tres pot produir-me una certa dolçor. Arribo a cadena i baixo content, no l'he encadenat però he sabut escalar una mica millor.
dilluns, 5 / octubre / 2009
Ballant el mambo per Vilanova
Tinc les pells destrossades, la sessió d'entrenament del boulder m'ha estirat les pells de forma tortuosa. Posa't esparadrap ! m'alertava una veu que m'acompanyarà els propers mesos. Sortosament la inflamació del braç era muscular i no una primera tendinitis, després de la matxacada a Vilanova de Meia del dissabte creia que la meva "sort" envers les lesions del tipus tendinitic s'havia acabat en un obrir i tancar d'ulls.
El dissabte per un canvi de plans varem tenir que fer dues cordades diferents, en Jordi i l'Oriol gaudien de la bonica Somni de Quimfer i en Cullas i un servidor - mode cotxe escombra - s'entossudien amb la Migranya profunda. Com si d'una cursa es tractes fèiem els trams de dos en dos, els sis llargs en hora i mitja i els braços com botifarres.
Això de la via llarga es realment un art, un art que no domino i que posa nerviós. No vaig ser capaç de projectar més de dos o tres moviments per endavant al llarg de 6c i les faldilles de ferro - mosquetons - aplicaven un factor multiplicador a l'energia potencial que metre a metre
anava guanyant.
Però aquest no era l'objectiu final del dia, volia tornar a provar la Rei del Mambo 7a+/b per veure si podia posar-li un punt vermell. Les sensacions no eren bones i el cansament generalitzat m'impedirien encadenar-la. Sort que l'equip que complementa a l'individu es va portar millor, l'Oriol i en Jordi encadenaven la via i obligava a pagar cervesa i patates al bar de sempre al lloc de sempre. La propera la pago jo.
El dissabte per un canvi de plans varem tenir que fer dues cordades diferents, en Jordi i l'Oriol gaudien de la bonica Somni de Quimfer i en Cullas i un servidor - mode cotxe escombra - s'entossudien amb la Migranya profunda. Com si d'una cursa es tractes fèiem els trams de dos en dos, els sis llargs en hora i mitja i els braços com botifarres.
Això de la via llarga es realment un art, un art que no domino i que posa nerviós. No vaig ser capaç de projectar més de dos o tres moviments per endavant al llarg de 6c i les faldilles de ferro - mosquetons - aplicaven un factor multiplicador a l'energia potencial que metre a metre
anava guanyant.
Però aquest no era l'objectiu final del dia, volia tornar a provar la Rei del Mambo 7a+/b per veure si podia posar-li un punt vermell. Les sensacions no eren bones i el cansament generalitzat m'impedirien encadenar-la. Sort que l'equip que complementa a l'individu es va portar millor, l'Oriol i en Jordi encadenaven la via i obligava a pagar cervesa i patates al bar de sempre al lloc de sempre. La propera la pago jo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
