dilluns, 21 de març del 2011

Dard enverinat

Un somriure càlid, dolç i probablement irreal havia sortit d'aquella irradiant i inabastable mirada. Aquell curt i enumerable espai que mi separaven s'esmicolava de forma pronunciada fins fer-se infinit. Amb els ulls clucs, amb el cafè a la ma feia filigranes mentals, deixava que la irracionalitat s'apoderes de la inalterable realitat. Calia ser franc, i només trobava l'engany a cada cantonada.

Cabrioles, salts acrobàtics i corredisses .... la patacada estava servida. Calia revertir aquell efímer i poc pragmàtic discurs. La constància del funambulisme, que camina amb peus de plom sobre una línia infinita era digne d'admirar.

En el fons aquestes són les coses que t'enfonsen més enllà de la merda. Però cal quantificar-les i qualificar-les deixant l'auto flagel·lació de la forma més ràpida possible. Per sort els esdeveniments no són immutables en el temps, som - per sort - mestres i posseïdors del destí.

Buff, quanta palla per exclamar que la Yarak 7c+ va tombar-me al segon assalt. Com aquell que et dona una mica de vidilla a la primera per estomacar-te de valent seguidament. El Marginao estava mullat i era una excusa perfecte per no enfrontar-me a les llunyanies dels ancoratges, a la Yarak tot estava mes apropet. Fins i tot en un primer toc semblava que tot podria sortir. Falç miratge, en una tarda vaig recular de forma estrepitosa a cada toc. Perdent la noció dels tres segments que disparaven el grau de la via. Un somriure en forma de fissura recorria tres parabolts, poc més de 12 passos que s'anaven difuminant proporcionalment a cada intent, a cada minut que passava.

Era divendres, i tan el Lluis com jo estàvem rebentats. Teníem per davant encara tot un cap de setmana que intentaríem passar de la millor manera.

Bidits, bitidts i més bidits. Sort d'aquell 6a que s'utilitzava de catalitzador a les vies superiors del Cabernet. El Jordi, l'Oriol, el Lluis, el Joel, el Ramon, l'Edu i jo mateix l'utilitzaríem d'ase dels cops, bramant queixes i paraules grolleres per desfogar les nostres alegries i penes. Potser l'Edu n'estava fins els pebrots, però no tenia molta queixa a la que agafar-se. El noi s'enduia finalment Califato Coach 7b i el Joel amb el seu inalterable somriure - només interromput pel robatori de galetes de xocolata - feia a vista Gresca 7b+. El Jordi començava a gaudir dels bidits, i llàstima que ja l'agafés massa cansat a les vies d'última hora pq segurament les coses haurien anat d'una altre manera. En definitiva un dissabte de molts metres i bidits recorreguts.

El Cabernet i un servidor, Foto Jordi C.

El diumenge per canviar una mica d'espectacle, i fer un gir de 360 graus varem decidir anar al Laboratori. Allà hi havia una via molt fanàtica a la dreta de Zona 30, un 7b+ d'aquells que cal manxar-li sense parar - de bramar. Dinàmic, volades de peus, bloquejos ràpids, algun xapatge tens i un final d'equilibris amb passos llargs sobre preses no tan bones. Una via que cal fer. Sort de l'encadenament del Joel i el més que digne pegue del Lluis, que farien menys eixuta la tarda del grup.

Joel assegurat pel Lluis al Laboratori.


dilluns, 14 de març del 2011

STOP !!

Sense actuar premeditadament d'una forma egoista envers el inequívoc discurs de l'ambigua realitat de les reserves de petroli existents ..... aquests quatre dies he recorregut un total de 946 kilòmetres. Que ha rascat a la butxaca dels col.legues - i la meva - uns 75 euros de benzina.

De fet si el diumenge ens haguéssim quedat a Calders provant alguna animalada ja m'hauria estat bé. Però algú apretava per tornar a la Batcova a tatxar els deures pendents que havíem deixat el dia anterior. Mala pensada. Santa Linya el diumenge ja filtrava de forma exagerada, s'havia passat de la humitat exagerada a la indubtable viscositat de l'aigua. Pla B, el Futbolín, que per coses de la vida ja era ben sec.

Dijous varem inaugurar la carretada de kilòmetres amb una visita de cortesia al Coll de la Barraca, que per local que sigui des de BCN la hora i mitja no te la treu ningú. Sort que varem engalomar la Kiowa 7b+ i seguim d'aquesta manera fent coixí en aquest grau. La via tanca poder la meva exitosa i ràpida temporada al Coll fins a proper avis.

Divendres a la nit i amb total impunitat el Ricard m'apreta per anar a Gelida, només cal que posi o escrigui el nom de La Boca plena de Sika 8a i ja s'ha guanyat el meu cor. Divendres m'aixeco a les sis i poc de la matinada a st Pere per poder ser aviat a la feina. A dos quarts de quatre m'esperen a la Font Freda. Ja vaig rebentadíssim.

Escalfem amb el 6b+ de la dreta i directes a la feina. El Ricard ja la tenia provada, va motivadíssim i extremadament suelto. Un parell de grapades i cau fent el moviment dur de la via., a la primera i a la segona vegada. Llàstima perquè després de caure li surt el moviment de forma fàcil. No tardarà a posar-li un punt vermell.

Jo per la meva part, aprofito i em fa un màster en forma de flash i encadeno fins a la tercera cinta. Passos físics sense peus, un lanze de regle, posicions laterals ... brutal una passada, m'encanta !!!!. Paro i a partir d'aquí anem fent tots els passos de forma mes o menys fàcil fins el pas de bloc - diuen que és de pila però amb poc menys de 30 moviments alguna garrotada hi ha d'haver. Costa posicionar els peus per pillar la primera merda, però finalment surt. Un parell de pegues i acabo destrossat .... però habemus project, que és del que es tractava.

La Batcova.

Dissabte el Joel m'apreta per anar a Santa Linya, el Edu està en plan nenaza i es queda a casa a jugar a la Wii. Dos hores de cotxe i ens plantem a la Batcova. Allà hi trobem el Ville, la Júlia i el Philip. La frase del dia és el "pilla pilla" ... el Joel i jo ens concentrem amb Assaltinbankis 7b+. 30 metracus de desplom, amb un primer tram de menys cantu del que voldríem. Tres pegues i cap a casa amb la cua entre cames.

Dissabte a la nit a casa, el Lluis ha tornat de Dubai fanàtic. M'apreta i fem plans per anar a fer un tast a algun projecte per la propera temporada a Calders. Finalment s'apunten l'Edu i el Joel. Calders està moll, tan moll que les prediccions diuen que fins d'aquí dues setmanes mínim no val la pena tornar-hi a treure el cap .... el Joel apretà per anar a Santa Linya. Jo m'arrugo i segueixo els plans de la majoria. Si cal morir ho farem amb les botes posades.

PD : com podeu llegir, aquí tothom apreta.