Tornen les maraques

Quan va dir-me que no estava fi, que encara es notava tocat de la sessió de Cargolaire vaig respirar alleugerit. No entenia com podia arrossegar aquelles tiretes - aka agulletes.

El dia posterior m'havia arrossegat del sofà a la cuina i de la cuina al sofà. Em feien mal els avantbraços, els tendons i les pells enrogides mostraven un clar desgast. Potser aquest constipat/grip que havia pertorbat ja a tots els companys de feina i que en el meu cas s'havia instal.lat de forma perpetua, no ajudava a poder gaudir ni sentir-se fort.

Volia acabar l'any de forma suau, sabia que la meva forma física estava lamentablement tocant fons - s'hem reprodueix la mateixa cantarella cada 2 o 3 mesos. Sabia però que amb el Lluís si li deixava triar lloc acabaria apretant on molt poca gent sembla que vulgui apretar. Dit i fet, el divendres mano a mano varem passar el dia al Cargolaire.

Varem escalfar amb un parell de 6bs a bloc, crec que es deien Vanguardista i Maleits Diners. Dues vies que t'ajuden a interioritzar el que es cou per aquí. Seguim el dia fent un parell de pegues fanàtics a Aznar Mort 7b. El Lluís després de superar el pas llarg amb un lanze del tipus Krieg und Frieden cau anant a cadena. Per la meva part el pas de baix executat via mono-pinça em surt relativament més assequible, tot i aixo pillo després. La via et deixa literalment Mort.

Seguim el dia fent un pegue de reconeixement a la Cargolaire 7b, sortida de sostre molt semblant a la Bestia Parda i després tres passos de bloc força atòmics. Pujada de canyes i lanzes estratosfèrics. Segueix la via cap a un esperó una mica suïcida on no xapes fins tenir el cantu més humà. Dura.

Acabo el dia fent/intentant a vista un 7a de l'esquerra de Aznar Mort, m'equivoco i llanço sobre un romu magnesiat fins a l'extenuació. El "bo" era el següent. Resultat, zero patatero.

El dissabte encara estava tocat de l'atronadora sessió de bloc al Cargolaire, semblava que un camió m'hagués passat per sobre. Però el futur immediat passava pel Coll de la Barraca, calia passar pàgina.

Degut a compromisos familiars varis, jo fotia un bot del llit a les 7 i poc del matí. Calia estar a les 9 a peu de via per fer una bona matinal, aquest cop també amb el Lluís. Més tard - molt més tard - apareixeran el Cristian i el Ruben.

Escalfem al tipic 6a+/6b per posar-nos directament a un 7b a l'esquerra de l'Essencia Vital, pas de bloc d'inici i després regleteig amb passos psicodèlics fins a la R. Al segon pegue caic a dalt, al pas. Vaig fregit.

Amb el Lluís muntem una via que no fa ningú al costat de la Kiowa, a la guia està de 7a+ pero els dos acceptem que ronda el 7b+ i de bloc. Pas de bloc a sota duríssim - segons el Lluis 6c+ o 7a de bloc. A mi no em surt i al Lluis li queda poc. Despres la via durant 4 xapes no et deixa respirar, amb peus precaris vas tirant de regletes. Queda pendent.

Acabo la jornada intentant arrossegar-me fins a casa els meus pares, no estic ni per conduir. No m'aguanto els pets.

I aquest any com ha anat....

Es difícil valorar un any sencer sense caure de forma fatídica en una valoració triomfalista o derrotista, es díficl ser curós i intentar aglutinar en una mateixa direcció tants i tants sentiments.

Per tant i intentant corregir el de l'any anterior en aquest faré un repas ràpid dels moments més importants de l'any, dels bons i dels dolents. Sort dels posts - que han degenerat - que m'ajudaran a contextualitzar amb realitat els successos.

La realitat i la ficció.

A principis d'aquest 2010 recordo com amb la Julia varem començar a freqüentar l'Agulla del senglar. Dies endarrera havia fet el meu primer 7a a vista, però també m'enduia la primera lesió derivada de l'escalada que em passaria factura al llarg dels primers dos o tres mesos de l'any 2010.

Ella tenia entre cella i cella fer la Rush 7c. Jo no, però la línia em motivava i creia que podia fer-la. Res més lluny que la realitat i un parell de pegues per veure que fins a finals d'aquest any no l'he pogut fer. Una cosa és que et surtin els passos i l'altre ben diferent es que els puguis enllaçar tots amb una mica de dignitat. Ha tingut que passar quasi un any.

Sang, suor i el que faci falta.

Els finals d'hivern i principis de primavera estan quasi reservats exclusivament al cansament crònic dels entrenaments, fent una ullada al blog veig que no paro de somicar sobre la constant tortura a la que és sotmesa el meu cos. Series, series i series. Va ser una època de molt volum, l'antítesi total dels entrenaments d'aquest any, basats en la resistència curta i el bloc.

Aquesta tipologia d'entrenaments va canviar la forma d'encarar les vies, i vaig passar de la inflo dels avantbraços a saber dosificar i descansar a dins de la via. Potser el canvi més notori que un percep al iniciar-se en el món dels entrenaments.

El 7b, es segueix resistint.

Molt bla, bla bla. Però el 7b com a grau es seguia resistint, a Kalymnos ens varem menjar els mocs i a part d'alguns 7as i una bona estada - amb el Lluís, la Julietta i la Julia - la llibreta seguia quasi buida.

Seguíem freqüentant de forma fanàtica Margalef, Montserrat i les contrades del Montsant, o feiem romeries cap a Rodellar. El grau a vista i el grau treballat era quasi el mateix. Anaven caient els primers 7a+ amb facilitat però poca cosa més.

Un error d'estratègia.

Potser una de les cagades que reflecteixen més bé un dels meus gran problemes, la psicologia. El fet d'enfrontar-me a la derrota parcial per poder encarar la victòria es a dia d'avui potser encara un dels meus punts febles. Vaig endinsar-me a l'estiu deixant passar l'oportunitat d'encadenar El Vianant 7c+. Després de caure dues vegades anant a buscar els bidits salvadors.

Ara bé, com a valor positiu n'extrec una conclusió inequívoca. Encadenar una via d'un grau determinat no és més que una fita puntual, és la suma de molts d'aquests treballs els que ens ajuden a interioritzar i fer-nos nostre una forma d'escalar o de ser.

El Franken, adaptar-se o morir.

L'estiu s'iniciava amb molts canvis a la vista, no només pel viatge al Frankenjura amb el Jordi, l'Edu i el Lluís. Em sentia defraudat amb mi mateix. El concepte de l'escalada s'estava viciant i cada cop odiava més la perversió d'un mateix, i com un es pot recargolar en la misèria de l'egolatria. Era una qüestió d'adptar-se o morir.

Potser el viatge al Franken va ser l'inici de vuere les coses d'un altre forma, on un senzillament es va adaptar al lloc i no esperant a que el lloc s'adaptes a un mateix.

Alguna cosa està canviant.

Estava en ple estiu i tenia molt de temps per escalar. Van començar a caure vies amb l'Alberto com a company de cordada, una darrera de l'altre. No Ho se, Amor Suprem, Café con Leche, Massa Kumba, ...

També les estades entre setmana amb la Júlia a Sant Llorenç començaven a donar fruits i queia el primer 7b+, S'hi ha d'anar. Una via fàcil pel grau però que vaig encadenar al limit.

Vendetta, el primer.

Amb la Vendetta va passar el que havia de passar, que finalment va caure el primer 7c. Una via molt del meu estil : placa, pas de bloc i descans. No sense abans caure anant a R.

Últim cicle de lany, tot es va confirmant.

S'iniciava el final de l'estiu i el principi de la tardor, i em sentia més fort que mai. Vaig seguir encadenant a Tres Ponts, a Rodellar i altres contrades. A la tardor vaig començar a emportar-me els meus primers 7a+ a vista. Ara resultava que era un grau còmode per mi, era aquell grau on un se sent segur, on un gaudeix de l'escalada a vista en totes les seves característiques.

A sigut un any de dos contrastos ben diferenciats, un primer íntimament lligat al treball fosc i dur d'aguantar la motivació sense encadenar res i un segon on he recollit més fruits. Sense passar per alt el pas de repensar l'escalada i l'individu.

Curiosament però arribo a aquestes ultimes dates de lany amb moltes i motes ganes de .... descansar. Per tant una de les meves fites per l'any vienent es retrobar la motivació pura i deixar el masoquisme per altres moments, amb aixo tot serà molt més fàcil.

Varietats

Les pells estan tocades, una ungla del dit està presa del pànic. M'havia promés cuidar una mica els tendons de tanta presa roma i donar un respir als meus soferts colzes ... m'inclinava a pensar que poder em feia falta un descans.

No podia ser que despres de dues setmanes del final de cicle anés tan carregat. Com m'explico a mi mateix que aquest any, tot i endolçir una mica els meus entrenaments desobeint al sensei i maximitzant alguns descansos o minimitzant algunes series la cosa anés tant apretada ..... en fi, qui no té un all té una ceba.

Per exemple, dissabte passat tot i la setmana de descans arribava a peu de l'agulla del senglar mutilat, feia el 6b esperpèntic per montar la Rush 7c amb més pena que gloria. Ningú hauria donat un ral per mi. Coses de la vida al primer pegue i flutant com mai arribava a la R. Vaig anar concentrat des de baix fins dalt, executant de forma mecànica un darrera de l'altre els 50 i picu passos de la via. Que dura i que bona que és. Potser el més dur que he encadenat mai. Aquell dia ja no vaig poder fer res més, l'esgotament es va tornar crònic.

L'endemà una visita ràpida a Siurana, amb els dits tocats però amb moltes ganes de desafiar el fred i la incipient pluja. Com diu el Brascó a la guia nova "la regleta que petita i fanàtica" i en el cas que ens ocupa, la Crema 7c+, aqui la regleta és infima de veritat !!. Vaig estar penjat més d'una hora resolent un darrera l'altre els diferents passos de la via, fins topar-me a les ultimes preses. Com diria algú, factible pero mai fàcil, una questío de treball al que poder no hi estic avesat. El temps dirà.

Dos dies despres visita a Margalef, amb moltíssimes ganes de provar Espiedre 7c. Via de pila, una mica desplomada que recorre un esperó galàctic de color negre. Amb un pati que t'enamora. Quasi 40 metracos de pura resistencia amb un pas psicodèlic a la quarta xapa. Esgotat - paraula recorrent - el dimarts m'hi vaig arrossegar força. Al següent dia emprenyat amb mi mateix queia per dues vegades consecutives a la última cinta de la via amb els braços inflats com a porres, justament a la 50 de moviments i poc. Marxava content, no havia sortit per poc i m'havia jugat el físic a la quarta. Rotllo kamikaze.



I dos dies després, més canya. Aquest cop anem a la que hauria de ser una escola de visita obligada. Sant Benet. On el grau no existeix i on la via pren nom. En el meu cas volia tastar La Polonesa 7b+. A veure què es cou.

Resitencia curta sense descans, sobre un recorregut quasi delirant sobre preses bones de dreta i romos d'esquerra amb xapatges infernals. Es questió de gustos pero jo la vaig trobar una MOLT BONA via, de les que et fant apretar les dents i de les que no et deixen respirar. De les que costen d'encadenar. Tan el dissabte com el diumenge acabaria caient/agafant a la cinta de l'últim pas. Aquell xapatge sobre una barana roma no el tenia gens clar. Caldrà prendre paciencia i esperar a la següent oportunitat.