Diumenge a la tarda, em sento extenuat i els meus braços són dos membres inherts i pesats. Després de la matinal a Subirats com a punt final de tres dies intensos d'escalada repartits entre els últims quatre dies, el meu cos ha dit prou. La migdiada obligada ha fet aflorar fins a límits insospitables el meu cansament.

Dijous passat varem fer cap a les Paparres, magnific sector calcari d'Olesa de Montserrat amb cantu i desplom per tombar a qualsevol. En Lluís em recomana que concentri els meus esforços a la via anomenada Albert 6C+, i durant tota la tarda i per un total de 4 pegues gastaré totes les meves forces a encadenar-la. És una via d'uns 20 metres amb un primer tram molt desplomat, amb molt de cantu i un petit pas de bloc a la secció central per sortir finalment a la placa. A cada pujada li vaig trobant la sintonia, aprenc i memoritzo els moviments de la part de desplom, però a cada una de les pujades arribo inflat a la part central i no aconsegueixo fer el pas de bloc sense descansar. A les quatre de la tarda intento fer el que serà l'últim pegue del dia, encaro els primers 10 metres de desplom amb força normalitat i ritme per afrontar el pas clau amb garanties, però inevitablement caic altre cop al pas clau. No em queda mes remei que deixar-la com a projecte pendent. Realment una pena.

En Lluís i en Salva apreten les dents a Eric 7b+/7c, una via encara més desplomada i amb una primera secció molt dura, un cop surts del desplom tens una lluita psicològica amb els seguros a la quinta punyeta. En Lluís li fot tres bons pegues i és realment impressionant com enllaça els diferents passos del primer tram. Pero es veu que avui no és el dia d'encadenar ni per a mi ni per a ell, i l'ha de deixar com un projecte pendent.

Dissabte, encara arrossegant el cansament de dijous quedem amb en Lluís a les 8 del matí a Torrelavit per agafar el cotxe i anar a visitar la majestuosa escola de Montgrony, anem al sector La Vena.

A Montgrony ens trobem en Sergi i la Montse, han fet nit a l'aparcament i com a bons companys ja m'estan reservant el meu projecte, l'espantaocells 6c+.

Si no has escalat mai a Montgrony, i concretament a la Vena, el primer cop pilles com un cabró. El desplom, els degotalls i el tipus de via poden acabar amb tu rapidament. Sobretot si no tens un grau de 7a ben assentat. Això és el que m'ha passat a mi, i tot i tenir moltes ganes d'encadenar les dues pujades a l'espantaocells m'han deixat cruixit. Es una via maquíssima però realment dura, crec que potser és el 6c+ més dur que he tastat fins ara. Combina la tècnica, la força bruta i uns xapatges una mica llunyants. La via discorre inicialment per un semidiedre desplomat per acabar en una part menys desplomada i més fàcil. Tot i la derrota crec que es una via boníssima.

Jo mateix a l'espantaocells, foto P.F.

En Lluís i en Sergi també aprofiten el dia per provar un parell de 7b+. Abans pero en Lluís escalfa, per dir-ho finament, amb la via Que la força t'acompanyi 7a. I l'encadena al segón pegue despres d'una lluita infernal, amb creuament de passos inclosos, a la part final. Més tard al seu projecte del dia esmercerà esforços a la via Tormenta Cerebral 7b+, a la part mes dreta del sector la Vena. Una via curta i explosiva que en Lluís intenta ecadenar amb tres pujades diferents, realment la deixa molt a prop però les successives pujades el deixen, crec, baldat i extenuat.

Lluís a Tormenta Cerebral

En Sergi obtindrà la mateixa sort que nosaltres pero de forma més dramatica, en els tres intents a la via Canyes i Marro 7b+ caurà amb la cadena a la cara. Realment molt mala fortuna.

Sergi a Canyes i Marro, foto P.F.

A les 6 de la tarda toquem retirada i fem via cap a Riudebitlles, demà al matí vull fer una miatinal a Subirats a veure si encadeno quelcom, en Piju m'espera.

Despres de dormir unes 10 hores m'aixeco a les 8 del matí amb el cos destrossat. Unes galetes, una mica de txocolata i un cafè seràn el meu esmorzar per enfrontar-me al projecte del dia, Instint Bàsic 6c+/7a, a priori el més fàcil de tots tres i força regalat.

A la una del migdia havia fet un total de cinc pegues a la via, els tres primers havia intentat superar el pas clau de la via per l'esquerra i amb travessia cap a la dreta per cercar el bolu màgic on fer el llançament al cantu salvador. Estava equivocat, era molt millor encarar-la directament per la dreta. En Piju m'ho demostra encadenant-la al tercer pegue però jo, i el meu cos destrossat, no soc capaç de resoldre la via de forma continua, cada cop que la intento caic al mateix pas. Marxo només amb la il.lusió de l'encadenament d'en Piju, i de veure que en quatre dies he sigut capaç de fer mes de 11 pegues a vies que són el meu grau límit, serà aquesta una petita victoria amagada davant de tanta amarga derrota ?

A tibar-li bous. Un servidor es retira al plafó fins al poper cap de setmana.