La revolta de les emocions, Margalef

La revolta de les emocions, d'aquesta manera podria resumir en poques paraules el cap de setmana a Margalef. L'escalada té la gran virtut de saber aflorar diversos sentiments, a vegades
contradictoris, en un curt espai de temps. Ara recordo en Met quan deia que per a ell el bloc era com el jaco per al yonkee, quina gran veritat.

Margalef està de moda, un cap de setmana com el darrer et pots trobar austríacs, francesos, espanyols i lolos, molts lolos. El dissabte vaig tenir la possibilitat de veure el que uns anys enredera havia sigut un dels primers referents en el món de l'escalada, Iker Pou. Aquell mateix que ja farà alguns anys marcava un red point a la mítica Action Direct - fanàtic salt de monodit - aquest dissabte escalfava els seus immensos braços al nostre costat. El diumenge a les espadelles, que encara està més de moda, veiem la Daila Ojeada escalfant amb un 7c+ tremendu amb una acompanyant que marejava de tanta sensualitat.

Lolos i loles al racó de les Espadelles

Tornant a les emocions, als sentiments, als fets, a tot allò intangible - diguis sinapsis neuronals - que ens fa humans.

L'alegria. Dos setmanes sense entrenaments i el meu cos comença a reaccionar i és llavors quan et preguntes que està passant. Escalfes en aquell 6b que tan t'havia costat mesos enredera i ara levites per aquells grans forats. Proves a vista el 6b+ del costat, i arribes a dalt de la R sense quasi immutar-te, caus dius quelcom groller i xapes la R. Arribes a baix i proclames a tothom que ha arribat el moment d'escalar, avui no repetiré cap via, avui vull provar-ho tot.

La inconsciència. Després de l'intent a Chachi qui Chapi 7a, i ja en van tres, i veure que et demana repeticions i no en tens ganes, fas l'animal dient que vols enfrontar-te a tot. En Sergi munta El Espinazo del Diablo 7a+, i em cedix el privilegi. Saltes, taloneges i llances el braç dret contra un invertit lateral, xapes i saltes a un bidit amb esquerra i les cames volen - bua quina sensació - intentes blocar amb esquerra i tornar a posar els peus a la paret i de cop i volta tot es fa merescudament dolent. El pas més complicat de la via es la tercera xapa, cal fer una travessia quasi romàntica per un parell de romos i blocar amb dreta per poder xapar amb esquerra. La cara de la Montse ho diu tot, aquest tiu s'em va a baix, després de no més de 5 segons infinits aconsegueixo xapar. El cansament es tal que em salten les llàgrimes, faig un parell de xapes mes i el cos es divorsia de la ment i rebutja qualsevol ordre lògica, cal baixar ara o prendré mal de veritat. Em pensava que em podia menjar el món i el món se'm va empassar.

Sergi a la secció central del Espinazo del Diablo

La tristor. Diumenge també vull escalar a vista, a les espadelles tot està a rebentar i el 7a Que passa Neng ha exhaurit tots els tiquets per aquell dia. Ens cal conformar-nos amb les vies de més a l'esquerra del sector dret. Escalfem directament amb un 6b+, no surt a vista però em sento pletòric. Mig encadeno el 6c del costat a vista pero finalment arriba la garrotada. Em poso amb un 6b+ del costat i el cap comença a fallar estrepitosament, tots els seguros estan psicològicament lluny, molt lluny. La via es fa eterna, difícil i em trenca, em sento trist.

La felicitat. Última hora de diumenge, ens desplacem al principi de les espadelles. Allà aprendré que és la felicitat, la felicitat de no encadenar però de volar com mai i sentir-te realizat, a vegades la felicitat és més a prop del que un es pot pensar. La via un 6c+ de resistència, dur i amb uns alejes tremendos, fins i tot amb un escalèstric de dues cintes al pas més compromès. Encaro la quarta xapa, està a uns tres metres i per davant tinc una sessió de bidits de tres o quatre passos força durs, em quedo a un pam de la cinta i avall, torno a provar-ho i avall, torno a provar-ho i avall, torn.ho a provar-ho i avall ...... uff. Torn-ho a provar-ho i aconsegueixo llançar el braç per agafar la cinta, no tinc forces ni per pujar, no podré blocar això és el final i avall fent un crit d'horror, em sento feliç.

Jo al tram delicat de bidits, foto S.B

De tornada i amb la panxa plena, quedo esmorteït al darrera de la furgoneta i m'adormo en un són profund, crec que vaig somiar que escalava, que escalava com mai.