Albarracín, quelcom més que fer bloc

Poso els peus sobre el fred terra del pis, es la primera sensació del dia que tinc i és estranyament coneguda. Escolto el meu cos, tinc l'esquena fumuda. Avui tenia la primera classe del segon semestre el màster, no hi he pogut anar.

M'aixeco, i veig que el Jordi ha comprat cafè. Com cada matí regiro pels pocs estris de cuina cercant quelcom que s'adapti a la mida de la cafetera per poder fer-lo servir de recipient. M'assec al menjador, les llums estan apagades, m'encenc un cigarret i entre glops de cafè començo a pensar en les últimes 48 hores....

Divendres, sortia alterat de la feina, tenia el cotxe mal aparcat més enllà de les luxoses cases de Pedralbes. A les tres havíem quedat amb en Lluís i la Martina per marxar cap Albarracín, abans peró aprofitava per passar a buscar l'Elva per la facultat d'econòmiques. Aprofito el viatge fins Torrelavit per explicar-li les aventures per Grècia i fer-li veure com d'insultantment petits són els meus avançaments amb el vocabulari grec...

Albarracín és a quasi 5 hores de cotxe, un xic mes si el mitjà de transport es una vella i confortable auto-caravana. El viatge es torna certament peculiar, conversa a tres bandes amb en Jordi i el Lluís portant el comandament de la tripulació, destinació la meca del bloc Albarracín.

A les 8 del vespre passades i després de divisar la transparent Teruel arribem a Albarracín, toponímia aràbica. Mes tard i ja amb algunes birres al cos s'ajuntaran el Paco, la Montse, l'Anna i l'Oriol. Farem petar la xerrada parlant dels projectes, de com serà el bloc i d'infinitat de coses. Sortim del bar El Molino del Gato uns una mica més tocats que els altres per fer jeure els nostres nerviosos cossos a l'auto-caravana, la Naia ens hi espera vigilant les capces de galetes i llaminadures varies.

Em dutxo, feia quasi tres dies que no podia gaudir de l'aigua calenta. Aprofito per treure la tireta del dit, encara està molt viva millor que deixem la ferida oberta perquè respiri. Són quasi la 1, però no vull atabalar-me.

Baixo les escales i agafo el camí cap a la facultat, no porto jaqueta i sembla que la temperatura és ideal per anar amb un jersei. Pico la targeta del metro i m'assec al primer seient buit que trobo, una mica més de temps per reflexionar i deixar-me emportar per allò que ens fa ser humans.

El dissabte al matí al pàrquing del poble d'Albarracín el sol sortia amb una força inusitada. Varem passar dels graus negatius del vespre anterior a la quinzena de graus positius. Abans de fer camí cap a la catedral del bloc varem omplir les nostres bosses amb pa, coques i croissants de la mística fleca del poble, amagada a primera vista però fàcil de reconèixer per la heterogènia cua que s'hi forma a primera hora del matí. Nadius i gent jove esperen pacientment.

Estic una mica excitat, tot es nou. Porto carregat un crashpad a l'esquena, uns peus de gat, una mica de magnesi i el plumes - que no hauré d'utilitzar. En Lluís guia l'expedició pels Pinares de Rodeno, es la quinzena vegada que el visita. El bosc és extremadament agradable, els pins es distribueixen de forma aleatòria deixant veure un sota bosc increïblement net. Els blocs semblen néixer de forma espontània formant illes paradisíaques, la gent es concentra al mig de les illes i es reparteix de forma esporàdica per la multitud de projectes inversemblants que recorren les mil i una morfologies de cada roca.

La tropa Montse, Oriol, Paco, Jordi, Anna, Martina, Lluis, Elva i Naia.

Llancem els matalassos tunejats sobre la primera roca que trobem i escalfem. L'agradable tacte de la roca aranísca sembla congeniar-se amb la temperatura. Comencem a gaudir de la duresa del bloc.

El bloc és dur, molt dur. L'art que l'envolta necessita d'una barreja de força, psicologia i flexibilitat que el fan diferent a l'escalada esportiva tradicional. Abans del migdia tinc l'oportunitat d'encadenar un parell de 6a i algun 6a+, són durs i les sortides són tremendament agòniques. Els teus braços emprenen la difícil missió de desafiar la gravetat sota condicions pèssimes, fent-se seus ridícules regletes.

Al migdia fem un canvi de sector i aprofitem per fer un most, entrepans de tonyina, espàrrecs, pastanagues i quelcom més. Això ens hauria d'ajudar a recuperar quelcom d'energia.

Com diu la Martina, el Lluís es feliç amb quatre pedres repartides pel bosc. Busca porter i jo estic jaient a la clariana, em reincorporo per veure quins projectes el persegueixen. Estàtic sobre dos forats desplomats, taló i llançament dinàmic a la sortida del bloc amb braç esquerra, ajuntar mans, pujar el taló i sortir. Graduació ? 7a. Un parell de pegues i quasi el treu, jo aprofito que altres marcians del bloc s'hi ajunten per provar quelcom més relaxat.

Amb l'Oriol, en Paco i jo mateix provem un dels 6a que hi ha per allà. Bloqueig amb dreta, esquerra i llançament. Surt a la tercera.

Encadenar un bloc es converteix en quelcom molt agradable, foto Elva

Les hores passen i el sol sembla no tenir limit, encara escalfa. El cansament però fa presència, la gent desfila i necessita descansar.

El Lluís que no te aturador encara vol provar un 7a que hi ha prop del pàrquing, el segueixo com un sherpa i aprofito per relaxar-me, es hora de gaudir veient com escalen els altres i portejar el crashpad cap aquí i cap allà fins que el sol desapareix darrera d'alguna serralada.

Baixo a Verdaguer, a aquestes hores el metro està bastant buit. Camino mentres escolto This is a Life, observant mestresses de casa i alguns joves al passadís que interconnecta la línia groga amb la blava. Torno a entrar al metro i aquest cop no m'assec....

Dissabte a la nit varem poder sopar de forma més o menys correcta a un dels bars que hi ha al poble d'Albarracín. Vaig tenir la possibilitat de provar les famoses Migues, veure alguns gots de vi i riure amb l'Oriol, el Paco i el Lluís que els tenia a tocar de taula.

Dos dies i ja ens estem tornant costumistes, a la nit tornem a visitar el bar Molino del Gato, aquest cop sembla que la cervesa discorre amb més felicitat i facilitat. La gent va abandonant el local, i sempre quedem els mateixos parlant de tot i de res, deixant que tot flueixi de forma fàcil i agradable. Cercant de forma natural punts en comú.

Ens llevem el diumenge passades les nou del matí. Tinc el cap una mica emboirat, l'esquena i la calor no m'han deixat dormir be. Em sento extremadament feble. Ni un bon esmorzar, un bon té i una aspirina efervescent semblen ser suficients per despertar-me d'aquesta catarsi. El dia es preveu tranquil, molt tranquil.

Els altres estan molt fanàtics. En Jordi està pletòric, en Lluís vol apretar com mai, l'Oriol sembla un nen petit .... l'Elva aprofita les pausades i pacients doctrines del Jordi per pujar els seus primers blocs, la Martina gaudeix de la lectura del diari sota un altre sol aclaparador. Jo descanso i aprofito per no fer res.

El cercle màgic del bloc, foto Elva.

A les tres de la tarda tornem a guardar els crashpads a l'auto-caravana i comencem a fer el recorregut invers al de divendres, tenim moltes hores per endavant i molta xarrera. Molts de nosaltres voldríem que això no s'acabés mai, per poder gaudir una mica més de la felicitat, de gaudir del viure per viure.

Propera parada Palau Reial ... enfilo cap a l'edifici de treball. Com cada dia trec la targeta de la motxilla i obro la porta de la feina. Veig els companys ja acomodats davant dels ordinadors, em pregunto : que hauran fet aquest cap de setmana ?