A recer del vent, La Cova dels Bombers

Avui calia una mica d'imaginació per trobar un bon lloc per escalar si no volies que el vent et tombés literalment els teus encadenes. A primera hora del matí el Llúis i un servidor desistíem del viatge a Masriudoms per fer un canvi estratègic a la Cova dels Bombers, desploms amb coliflors i a recer del vent.

Tot enfilant les punyeteres corbes del garraf i a gas fondo com a copi del Llúis ens trobem a dues toies que volien passar el dia fent 6a i 6b al Pas de la Mala Dona, qui si no en Jordi i l'Oriol. Ens convencen i fem una ullada a la ventolera que fa al peu de via del Pas de la Mala Dona. Veient el parcal i que la Naia - gos de color negre de presència imponent però un tros de pa - podria anar a parar a la mar per un cop de vent - sense pescadors al voltant per tirar un salva vides - fem enrrera i fem via a la Cova dels Bombers.

Per aquell que no hi hagi estat mai, aquest sector destila certa similitud amb les parets de Kalymnos. Degotalls, coliflors, mocs i un conjunt heterogeni de formes en una cova d'uns 15 metres d'alçada. L'únic problema que té aquest sector és el nombre de vies, poc més de una desena, i el grau, mínim 7a.

El Lluis ens recomana molt, pero que molt, Cetaci un 7a+ preciós. Via una mica de pila i una mica de bloc pero assequible pel seu grau. Uns primers passos molt bonics de moviments acrobàtics sobre degotalls de totes les formes i un pas de bidit cabró amb llançament estàtic - o dinàmic - que t'enganxa a la última part de la via amb les forces ja minvades.

Com que l'Oriol encara em recorda el munt de vies que va muntar-me mesos endarrere quan començava a escalar reclama el seu dret a cuixa i m'empaita per que li posi les cintes. Jo com que soc una mica esbojarrat cedeixo ràpidament davant de tanta majestuositat. Cetaci és una via d'aquelles que podries etiquetar amb tres estrelles, si vas amb el grau ajustat com jo la pots muntar perfectament i si tens una mica de bloqueig fins i tot es encadenable. Com sempre els primers pegues són força irracionals i mancats de pragmatisme poden portar a conclusions equivocades, baixo cansat però amb molta feina per pulir amb alguns passos de la via.

L'Oriol, el Jordi i jo li fem un total de tres pegues cadascú, i com el Lluís diria si s'hagués d'apostar per algú aquest seria l'Oriol, fa dos pegues molt bons i li va de molt poc d'endur-se el seu primer 7a+. Realment impressionant la seva tornada, amb quatre dies s'ha posat les piles i escala encara molt més suau que abans, em trec el barret nano.

Oriol a la part de dalt de Cetaci

El Llúis ens munta Kriatura, un 7a de desplom força dur que li permet preparar l'atac a Epicentro Kraneal 7b+/7c. Avui però no es el seu dia, els pegues del dia anterior a Gelida el portaven una mica tocat físicament, i aquestes vies d'avui no són justament d'aquelles que et permetin dubtar. Si dubtes la cagues.

Com que encara no n'hem tingut prou i aprofitant que Kriatura te les cintes posades, l'Oriol i jo mateix li fem un pegue a veure que tal pinta aquesta via. Ufff ...... sabeu aquells moments en que els braços ja no s'inflen, quan les mans s'obren en canal, quan els ulls et salten de la por que estàs passant .... doncs això es el que em passa i pateixo com un fill de pxxx per acabar exclamant que això de l'escalada es un cony d'infern a vegades.

Oriol mirant un dels passos a kriatura, el Lluís mirant l'Oriol i la Naia mirant l'autor de la foto

A mitja tarda, i amb un cansament horrible que recorre els nostres cossos de dalt a baix enfilem el camí de tornada. Un cop al cotxe encenem la radio i sentim que la fi del món a planejat de forma perillosa pel nostre país provocant les mil i una destrosses, posant un esglai a la boca de molta gent ...... reflexiono i penso : el proper cop l'encadeno, així de cru.

L'escalada t'abraça fins deixar-te exhaust.