Αντίο Kalymnos

Després d'una setmana a la illa de Kalymnos, de dissabte a dissabte, i escrivint aquestes línies en un hotel d'Atenes penso sobre el que ha sigut aquesta última setmana de la meva vida.

El despertador sonava a les 9 del matí. Després d'una nit humida als freds apartaments d'arran de platja de Kalymnos els nostres ossos i musculs s'escalfaven amb el primer café del dia fet de forma artesanal. Ompliem les ampolles d'aigua a la font i amb un micro cotxe llogat enfliavem cap a algun dels sectors de la illa. Si el vent no bufava podíem despullar els nostres cossos a la claror del sol i escalfar-nos amb la vintena de graus de mitjana a la illa, el mal temps semblava haver-se quedat a terres catalanes.

Dia darrera dia varem esmerçar els nostres esforços en multitud de projectes, de graus variats però de vies rarament dolentes. Varem emocionar-nos amb els talonejos sobre els degotalls a Panorama, dels cantus amistosos que ens oferien les roques d'Odissey, dels bolets que ens permetien descansar a les parets de la Ghost Kitchen, de la por a les vies impressionants a Spartakus .... varem escalar sense pensar en res més que en escalar, fins a la extenuació total.

Escalar 7 dies seguits sense cap descans ens va ensenyar que l'ésser racional està composat d'emocions antagòniques que viuen i moren de forma natural al pas del temps i al pas del cansament, fluctuant com una ona sinusoïdal. Fent de l'escalada l'aliment de l'ànima.

M'hauria agradat poder compartir cada moment d'aquest viatge amb vosaltres, fer-vos saber com he patit amb la Kastor, com vaig emocionar-me encadenant Daphne, com vaig plorar per no encadenar el meu primer 7a a Odissey.

Estic en deute, els propers dies aniré actualitzant el blog amb tot el material fotogràfic, encadenes i fracassos que ens enduem de més a la maleta, salut bous.

Sergi, Montse, Pijuan i amb el seu permís un servidor.