Ahir a la nit, tard. Baixant per Via Laietana en direcció al pis del centre vaig tenir l'oportunitat d'observar com els canvis s'han abalançat sobre el barri de Sant Pere. El pis comprat a finals de la dècada dels 90 per ajudar a commutar de forma suau les mil i un vingudes del poble a la capital per feina de la meva mare, ha esdevingut per a mi com una segona vivenda. Ara farà ja uns deu anys llargs va servir per allotjar-me, va ser on vaig acomodar-me de forma independent. Més endavant quan vaig tornar al Penedès es convertiria també en el pis on anava a dinar i fer la migdiada, un lloc distant i tranquil que m'ajudava a partir i relaxar les llargues jornades de treball a l'anomenat 22@.
Aprofitant que volia cercar un bar obert per comprar un paquet de cigarrets, vici al que he tornat de forma temporal, vaig poder observar de forma més clara com les coses estan canviant aqui en aquest barri.
Al bar regentat antigament per uns andalusos on s'hi apalancaven els quinquis del barri ara hi tenia un grup de paquistanis occidentalitzats, els quinquis fumadors de xocolata havien mutat a magrebins fumadors de xocolata que ara comparteixen diàlegs inintel·ligibles amb els que tenen l'estomac més dur.
Al carrer paral·lel a Mónec, un d'aquells que uneix Sant Pere més alt amb Sant Pere més baix els comerços seguien oberts a les tantes de la nit, amb les bosses de brossa ajagudes a cada portal i amb tot de infants jugant a pilota. Hi ha vida, però una forma de vida certament diferent a la de la Barcelona de fa 10 anys. Just abans en el carreró que porta al Palau de la Música ja havia tingut l'oportunitat de veure tot un corriol de Japos que en sortien, tots ells vestits per la ocasió, aliens a la intensa olor a merda que despren aquest lloc. I 2 minuts abans podia veure els gemecs d'un turista probablement alemany que portava la seva dona tota ensangonada a fer alguna denuncia. Els canvis sempre són violents, per imperceptible que estigui aquesta violència.
Aquest fet no era gens circumstancial, la majoria de gent jove i arreglada de la zona eren turistes que omplien algunes de les zones il·luminades del barri. Majoritàriament dones amb els pits grossos, faldilla curta i de bon veure. Potser m'hauria d'haver deixat la motxilla, la roba bruta i les espardenyes i haver fet una visita a algun dels bars del centre. Mai se sap.
Els veïns de Rodellar segurament han tingut una percepció força semblant. En aquesta última dècada la fisonomia, les formes i tot el materialisme que envolta els escaladors segurament ha canviat.
A vegades penso que a mi, i a molts de nosaltres ens aniria be una mica de mutabilitat.
A vegades penso que a mi, i a molts de nosaltres ens aniria be una mica de mutabilitat.