I al final va caure

En Jordi i jo ens miràvem un a l'altre. Tot i fer el pas de forma diferent al final ens era impossible fer nostra la barana salvadora de la via. En poc temps arribarien l'Oriol i en Lluís i ja ens imaginàvem la pregunta. Què ha caigut la Cetaci ? Buff calla calla que ja portem tres pegues i estem fins als ous del pas de dalt.

Per si de cas només arribar ja varem bramar la mala notícia, la corda seguia passada i no pensavem dedicar gaires més esforços, un pegue més i prou. Esperem que l'Oriol que acaba d'arribar escalfi amb el primer tram i es miri el pas de bloc de dalt de tot, un cop baix la tornarem a provar.

Enfilo una mica menys nerviós la via, abans els nervis m'han traït i havia caigut amb el pas quasi resolt. Agafo l'últim degotall on faig el pertinent empotrament per xapar i llançar-me al tridit. Remunto peus com ja ho faig habitualment per cercar la regleta roma d'espatlla, aixeco el cos i llanço la ma dreta a la barana. Els dits es tornen a quedar a una de les rugositats sense agafar el foradet bo de la dreta. És igual penso, llanço la ma esquerra a la part esquerra de la barana, roma altre cop. Rectifico ràpidament i agafo el forat bo d'esquerra. Buaaa ja ho tinc bous, ja ho tinc. Surto pitant del desplom fent una ultima embranzida al triangle bo final, aixeco els peus, reubico el cos i surto cap a R. Ja esta nanus, ja està !!! cullons aquesta si que ha costat.

Oriol a Cetaci abans d'encarar els passos més durs

Baixo contentíssim, la via s'ho val. El pas de bloc es dur, està a dalt de tot i no es trivial resoldre'l. Ni llançaments ni res, amb estàtic és el millor. La ment es dilueix entre tanta felicitat i baixo les ànsies per fer una llarga sessió fotogràfica des d'una panoràmica oportuna.

Potser l'únic gust agredolç de la jornada ha sigut no poder treure el meu primer 7a al flash Josulai Lama. Per un error de veterania he fallat en el xapatge de la cinta abans de R un cop passat tot el tomàquet.

Destacar també l'encadenament del Jordi de Kriatura 7a, una via dura com ella sola. L'Oriol ha encadenat Josulai Lama per segon cop mentre en Lluís ha seguit la seva lluita amb Epicentre Craneal 7b+ per provar posteriorment una nova via al sector Babymat y el manu de Balmat 7a+.

Lluís a Epicentre Craneal

Jordi a Kriatura

Arquejar mola mogollon

Fa un temps ençà quan un encara era un pardalet en això de l'escalada, escoltava un vell i savi amic amant com pocs de la corda i els peus de gat. A les seves converses sempre sortia el mot arquejar, i jo molt ingnorant no li vaig deturar mai cap conversa per preguntar-li que nassos volia dir aquell mot. Aquest amic savi acostumava a fer camí de casa seva a la feina fent-se seves totes les rugositats que la natura i la sintètica li oferien. Jo també ho intentava però no li veia la gracia a aquell joc.

Resulta que l'altre dia a la Riba, el primer de tots, amb en Lluís feia els primers intents a Amanece que no es poco i entre tanta regleta sobre placa semi desplomada modificava el gest d'agafar la presa, fent un pont amb els meus dits i permeten-me imprimir molta més força sobre la presa i desgastant menys. A Rodellar entre la tercera i quarta cinta mentres esbufegava a Steils Geil al boulder del Jon apressava la tercera barra fent el mateix gest. Avui a Chapas Negras abusava de forma orgàsmica d'aquell gest.

Cony, ja està el que feia el meu company amb les rugositats de la vida diaria era arquejar !!!! si ho hagués conegut abans potser no m'hauria caigut a Vegeterians !!!

Ara bé, tot i el descobriment el dijous passat em quedava de pasto de moniato al no poder engalomar l'Amanece, tres pegues i tocada de diana. A Margalef el tema de l'arqueig tampoc es prodiga i com que el cançament també es confesa enamorat de la meva persona aprofito per tancar vells projectes. Grans vies de sisé grau que cal provar i no deixar l'oportunitat d'encadenar : La Magrana 6b+, Murcielagus 6b+, Freekando 6b a Margalef i com no la via num 12 6c - altre cop sense noms - de Gelida.

Estilson 7a+ a Can Verdures tampoc no es una d'aquelles vies on l'arqueig si necessiti, més aviat una dosi de força pura ens seria de més ajuda. Aprofito que visc de renda d'encadenes i pujo a la via del costat per treure algunes instantànies de l'encadene al límit del Lluís.

Al final l'os si que era dur de rosegar.

Si Calders és el plafó pels del Bages Gelida ho és pels Penedesencs. Tardes de fanatisme a l'estiu amb el sol al clatell tibant i suant com mesells a les vies de més a la dreta. Aquest cop però amb companyia de nous fanàtics de la roca, en Mika bretó de pura cepa i en Miky madrileny adoptat per Barcelona.

La idea era fer una jornada de pila sobre graus baixos, però per coses de la vida els objectius es varen modificar sobre la marxa. Veient que aquell 6b que tant m'havia costat queia de forma fàcil, que no s'inflaven els braços en el V+ i que ni n'immutava muntant la primera via del dia, decidia atacar una de les espines més mal parides que tenia clavada ben endins. La Ka No, 7a per alguns, 7a+ pels altres feia temps que la tenia pendent. A l'últim intent havia caigut blocant del tridit de dalt de tot amb l'encadene a tocar dels nassos però que s'havia resistit per no posar morru i fer el xapatge passat el tridit.

Aquest cop però el tema semblava pintar be, tot i no tenir les cintes posades, vaig encarar la sortida millor que mai i al primer pas vaig sentir-me molt fort. Arribada al descans sense mans que aprofito com mai, sortida cap al sostre i sorpresa porto les cintes al revés i en un dels passos no podia treure la cinta amb la ma esquerra, esbufegs i més esbufegs fins canviar de posició i aconseguir treure la cinta per xapar posteriorment. Això va desgastar-me moltíssim, el següent pas a la barana esquerra va ser apoteòsic i fins que no vaig decidir que ho ara ho mai no el vaig poder fer. Descans sobre la barana de quasi cinc minuts deixant que circules un altre cop l'aire sobre els meus inflats avantbraços per encarar el pas de bloc de dalt, un cop superat sabia que em tornaria a torbar amb el pas de tridit, que faria ara ? Arribo al pas de tridit força cardat i igual que l'altre vegada intento fer el xapatge sense fer un pas més. Aquest cop però sense tenir la cinta posada. Poso la cinta i noto com les meves forces s'esmicolen de forma incontrolada, començo a estirar corda i penso que això acabarà amb una hòstia de les que fan història. Finalment i quasi sense creurem-ho faig el xapatge i em llanço al cantu salvador, penso : seré doblement idiota pq no ho he fet abans. Em relaxo i encadeno. Buf això si que es treure'm una espina de sobre.

Jo mateix a l'entrada de Ka No, foto Miky