Pels foranis que només visitem Rodellar en èpoques seques la temporada s'acaba, aquest cap de setmana els degotalls de Les Ventanas no deixaven de plorar la marxa dels escaladors - no se sap si d'alegria o de tristor. De fet només els sectors mes soterrats quedaven encara arraulits de tanta aigua : Aquest Any Si, Egocentrismo i Boulder del John i Surgencias - quan podre fer la Coliseum ?.
Amb el Lluís i el Jordi varem fer parada divendres a Bruixes per intentar tancar projectes per alguns i remenar la perdiu per d'altres, al final però molts de nosaltres varem acumular més cansament als nostres avantbraços que no punts vermells.
Fent un salt al timetable de l'entrenament vaig pensar que 72 hores de descans serien una bona vacuna i la millor manera de donar la benvinguda a la física escalda que predomina a Bruixes i Rodellar. Ignorant de mi, no només la mala coneixença del meu cos si no de la meva ment em tombarien una i altre vegada a Pasta sin Agua 7a+. Pas de de pinça sobre xorrera petita amb ma esquerra i moviment acrobàtic de peus per engaltar la xorrera per dalt amb esquerra d'on es rebota al cantu salvador. Ni el Lolo que va posar-me amablement la cinta va poder obviar els crits involuntaris que foll de mi esbufegava a cada caiguda. Certament la jornada ja havia sigut d'un inici trepidant, encastat al pas de bloc de Derribos arias 7b+.
Fent via cap a Rodellar vaig pensar que poder una força misteriosa podria alçar-se de la foscor i m'ajudaria a levitar entre tanta xorrera i pas de bloc. Equivocat anava i els inicis del dia del dissabte a les Ventanas varen ser força inadmissibles. Per sort va sonar la flauta tot pinçant el que creia que era in-pinçable, i al tercer pegue queia l'únic fruit de la jornada i del dia Lorien and the wailers 7a+.
El diumenge amb el sopar encara a l'estomac varem intentar, si es pot dir intentar, escalar una mica al sector Aquest Any si. Curiosament buit d'escaladors i sec com una mala cosa. Allà em vaig poder arrossegar física i psicològicament per Tragaldabas 7a. El Lluís però va poder fer el descobriment del dia un xic més amunt, una joia de via que no hauria de passar desapercebuda com a futurible pel proper viatge a Rodellar Soldados de Salamina 7b+.
Rodellar bon vent i barca nova, fins la propera.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bruixes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bruixes. Mostrar tots els missatges
dilluns, 26 d’octubre del 2009
dimarts, 13 d’octubre del 2009
On està el fanatisme ?
Els meus post ja no són el que eren, a part de perdre el poc glamur que destil·laven les antigues narracions d'assalts a vells projectes ara les meves cròniques desapassionades són d'un magre que espanten. Avui m'ha caigut a les meves mans el post de la Julia sobre la no culminació del seu encadenament a Mogli i m'ha deixat glaçat. M'he vist temps enllà d'un diumenge qualsevol fanàticament escrivint les meves cròniques sobre les aventures i desventures a la paret, m'he revisat interiorment i he trobat a faltar quelcom, quelcom que he perdut aquests mesos.
Podria fer un post titulat : No m'aguanten les pells, els entrenaments m'estan petant, Bruixes s'hem fa gran .... però seria sortir per petaneres i no afrontar la realitat. Vaig poc motivat a la roca, aquest és un fet indubtable. Però fem un resum de les sensacions experimentades aquests últims tres dies viscuts pel congost de Terradets.
Amb en Salva, la Julia i un servidor varem fer vida al sector de La Selva de Camarasa, sota una temperatura agradable i amb tacte de la roca realment "estupendu". El sector es petit però amaga bons tresors. No massa massificat per la seva agradable aproximació - mitja hora llarga amb un bon desnivell de pujada o baixada segons el camí elegit - i amb vies des de 6a+ fins a 8a. Per persuasions femenines i vacil·lacions masculines varem gaudir-ne el dissabte i el dilluns.
Per escalfar aquest dissabte ens varem posar a Passión de Talibanes 6b+ d'on en Salva i jo mateix varem baixar-ne amb els braços ben lactats, presagi de la fatiga crònica que arrosseguem alguns i les poques hores de son dels altres. La via són quasi 30 metres de continuïtat només trencada per dos grans descansos que són d'agrair, amb un tacte molt agradable i gens polida - com la majoria de les vies. Aprofitem més tard per provar Eduardo Manostijeras 6c d'on en surto amb un vol de 6 metres al trencar-se un petit degotall i amb la sensació de ser un mal destre amb ells.
La Julia obsessionada munta Mogli 7b+ i decideixo compartir objectius - evitant d'aquesta manera treballar els meus propis projectes. Faig un pegue força digne i amb un parell de descansos em planto a la R. El pas de bloc l'he trobat extremadament estrany i tot arquejar fins a extenuar-me de les regletes plàstiques no n'acabo de treure l'aigua clara. Baixo i em queda un regust agredolç a la boca, el regust de no tenir la valentia o confiança de no assumir el possible fracas de no encadenar la via.
Julia a la part inicial de Mogli
La meva auto-complaença m'impedeix tornar a provar Mogli i m'encaparro en provar Akela 7b+ recomanat per l'Albert, on tot el grau es concentre en el pas de bloc de bidit romu d'esquerres i lateral mitjanament cabró de dretes per fer un llançament dinàmic al forat salvador, no trec el pas de bloc i baixo de la cinta estàtica.
Per acabar la jornada caic al crunx del Rei Louie 6b+, els braços ja no responen i les meves dots - insignificants - com a escalador han entrat en declivi total.
El diumenge havia de ser un gran dia, volíem estrenar la temporada de Bruixes i encadenar un dels objectius - irreals ¿? - que m'havia plantejat per aquest Novembre - tot i ser Octubre. Tan el Salva com jo provem Jam Session 7b/b+ i en sortim una mica escaldats. A mi psicològicament m'esgota moltíssim els passos de regletes de dalt, amb els paravolts massa allunyats per a la meva delicada psicologia i amb una calor horrorosa a darrera del clatell. Baixo i decideixo que avui això es per a mi incadenable.
Acostumo a ser una persona una mica masoquista i posar foc sobre el foc. El Lluis, Mackey, Jordi i companyia estan entretinguts amb Occident 7c i li faig un intent de primer per veure quin peu gasta la via. Arribo amb més pena que gloria a la penúltima xapa - cota de 7b ? - i allà només puc resoldre els passos mitjançant un parell de tibades de cinta fins arribar a la R. Baixo i encara escolto l'eco del mestre fustigador demanant que s'indiqui a l'escalador que ho ha fet molt malament.
Lluís a Occident
El Dilluns fem un remake de la Selva per tal d'acontentar les obsessions d'uns i les poques ganes de trepar dels altres, provem per escalfar ?????? 6a+ i baixem altre cop amb els braços embotifarrats. Mes tard amb en Salva baixarem el llisto i provarem Reina d'Africa 7a i ni un ni l'altre el podrem encadenar a vista, queden les cintes posades i la corda passada esperant que algú la desmunti a última hora.
Decideixo meditar una estona i m'assec a vora la pedra tot mirant com la Julia s'acarnissa amb Mogli i uns Viguetans proven Bagherra 8a+. Veig com un d'ells encara els passos d'una forma pausada, lenta però amb habilitat, imprimint força però descansant, agafant aire i esbufegant quan toca ..... aquests moviments m'inspiren i concloc una vegada més que no se escalar, que tinc un ridícul sentit del ritme.
A última hora i un gest que potser serà el que més m'haurà impactat de les meves experiències del cap de setmana decideixo tirar la corda a terra i tornar a provar Reina Africa 7a. Tinc molt poques possibilitats d'encadenar però el simple fet de fer un pegue digne a ultima hora del dia i l'últim dia dels tres pot produir-me una certa dolçor. Arribo a cadena i baixo content, no l'he encadenat però he sabut escalar una mica millor.
Podria fer un post titulat : No m'aguanten les pells, els entrenaments m'estan petant, Bruixes s'hem fa gran .... però seria sortir per petaneres i no afrontar la realitat. Vaig poc motivat a la roca, aquest és un fet indubtable. Però fem un resum de les sensacions experimentades aquests últims tres dies viscuts pel congost de Terradets.
Amb en Salva, la Julia i un servidor varem fer vida al sector de La Selva de Camarasa, sota una temperatura agradable i amb tacte de la roca realment "estupendu". El sector es petit però amaga bons tresors. No massa massificat per la seva agradable aproximació - mitja hora llarga amb un bon desnivell de pujada o baixada segons el camí elegit - i amb vies des de 6a+ fins a 8a. Per persuasions femenines i vacil·lacions masculines varem gaudir-ne el dissabte i el dilluns.
Per escalfar aquest dissabte ens varem posar a Passión de Talibanes 6b+ d'on en Salva i jo mateix varem baixar-ne amb els braços ben lactats, presagi de la fatiga crònica que arrosseguem alguns i les poques hores de son dels altres. La via són quasi 30 metres de continuïtat només trencada per dos grans descansos que són d'agrair, amb un tacte molt agradable i gens polida - com la majoria de les vies. Aprofitem més tard per provar Eduardo Manostijeras 6c d'on en surto amb un vol de 6 metres al trencar-se un petit degotall i amb la sensació de ser un mal destre amb ells.
La Julia obsessionada munta Mogli 7b+ i decideixo compartir objectius - evitant d'aquesta manera treballar els meus propis projectes. Faig un pegue força digne i amb un parell de descansos em planto a la R. El pas de bloc l'he trobat extremadament estrany i tot arquejar fins a extenuar-me de les regletes plàstiques no n'acabo de treure l'aigua clara. Baixo i em queda un regust agredolç a la boca, el regust de no tenir la valentia o confiança de no assumir el possible fracas de no encadenar la via.
Julia a la part inicial de MogliLa meva auto-complaença m'impedeix tornar a provar Mogli i m'encaparro en provar Akela 7b+ recomanat per l'Albert, on tot el grau es concentre en el pas de bloc de bidit romu d'esquerres i lateral mitjanament cabró de dretes per fer un llançament dinàmic al forat salvador, no trec el pas de bloc i baixo de la cinta estàtica.
Per acabar la jornada caic al crunx del Rei Louie 6b+, els braços ja no responen i les meves dots - insignificants - com a escalador han entrat en declivi total.
El diumenge havia de ser un gran dia, volíem estrenar la temporada de Bruixes i encadenar un dels objectius - irreals ¿? - que m'havia plantejat per aquest Novembre - tot i ser Octubre. Tan el Salva com jo provem Jam Session 7b/b+ i en sortim una mica escaldats. A mi psicològicament m'esgota moltíssim els passos de regletes de dalt, amb els paravolts massa allunyats per a la meva delicada psicologia i amb una calor horrorosa a darrera del clatell. Baixo i decideixo que avui això es per a mi incadenable.
Acostumo a ser una persona una mica masoquista i posar foc sobre el foc. El Lluis, Mackey, Jordi i companyia estan entretinguts amb Occident 7c i li faig un intent de primer per veure quin peu gasta la via. Arribo amb més pena que gloria a la penúltima xapa - cota de 7b ? - i allà només puc resoldre els passos mitjançant un parell de tibades de cinta fins arribar a la R. Baixo i encara escolto l'eco del mestre fustigador demanant que s'indiqui a l'escalador que ho ha fet molt malament.
Lluís a OccidentEl Dilluns fem un remake de la Selva per tal d'acontentar les obsessions d'uns i les poques ganes de trepar dels altres, provem per escalfar ?????? 6a+ i baixem altre cop amb els braços embotifarrats. Mes tard amb en Salva baixarem el llisto i provarem Reina d'Africa 7a i ni un ni l'altre el podrem encadenar a vista, queden les cintes posades i la corda passada esperant que algú la desmunti a última hora.
Decideixo meditar una estona i m'assec a vora la pedra tot mirant com la Julia s'acarnissa amb Mogli i uns Viguetans proven Bagherra 8a+. Veig com un d'ells encara els passos d'una forma pausada, lenta però amb habilitat, imprimint força però descansant, agafant aire i esbufegant quan toca ..... aquests moviments m'inspiren i concloc una vegada més que no se escalar, que tinc un ridícul sentit del ritme.
A última hora i un gest que potser serà el que més m'haurà impactat de les meves experiències del cap de setmana decideixo tirar la corda a terra i tornar a provar Reina Africa 7a. Tinc molt poques possibilitats d'encadenar però el simple fet de fer un pegue digne a ultima hora del dia i l'últim dia dels tres pot produir-me una certa dolçor. Arribo a cadena i baixo content, no l'he encadenat però he sabut escalar una mica millor.
dimarts, 17 de març del 2009
Fissura automobilística al quadrant nord oest de Catalunya
Divendres al matí sortim del petit i inhumà pis de Gràcia com uns cohets, amb la son darrera de les orelles i amb l'estomac buit. El despertador ? la mandra ? el què no és semànticament important. Cal passar per Torrelavit i arribar a una hora prudent a Benabarre, per escalar una mica. Ja fa masses dies que no trepo i en tinc ganes. El problema : el cansament perpetu que sembla que portem tots acumulats.
Dues hores i un centenar de quilometres al darrera per arribar a Benabarre, abans em tingut temps de dubtar de masses carreteres, de parlar sobre el desgovern i escoltar els Negu Gorriak sobre una vella cinta de casset. Són quasi les quatre de la tarda i pica un sol de cullons. S'ha passat del cru hivern a la primavera amb un tancar i obrir d'ulls. L'Elva m'ensenya el sector El Molíno, obert no fa massa temps i que a primera vista sembla força interessant.
Baixem i em trobo que el sector es una barreja de picats amb natural, amb vies de bloc, força llargues i físiques, massa físiques per a dos escaladors empanats. No és el que més m'hauria agradat però no hi ha on més triar.
Per escalfar ens posem a Nuit de Bruixas V+, que la repetiré fins un total de 3 vegades entre una cosa i altre, repetint un i altre cop el petit pas de bloc que tomba a l'Elva. Sort que el cantu pla que el segueix fins a l'arribada a R es fa fàcil i fins i tot preciós. Quina llàstima aquesta pols que s'acumula com si d'una estanteria de llibres es tractes, si es barreja amb la suor del sol pot esdevenir quelcom poc confiable.
"Apretem" una mica més el grau i ens posem a Stop Kazikes 6b+. La munto força intranquil, de fet les tremolors del meu cos són ja un símptoma evident de la poca fe que tinc en mi mateix. A primera vista sembla molt física i els braços es posen enseguida com botifarres, baixo força descontent i descanso una miqueta per fer-li un segon pegue. A la segon flotu i l'encadeno , somrient a cada pas amb la mirada només pendent del que faré al proper moviment.
Se'ns fa tard i decidim plegar veles. La jornada no ha sigut gaire fructífera i el cansament acumulat fa forat entre l'expedició. Fem nit a Areny on se'ns acoplen la Martina i el Lluís.
Una altre nit terrible, ja fa massa dies que no dormo bé i això no és bo pel cos. Poso la cafetera en marxa i deixo que l'olor del cafè de bon matí i l'ambient m'abracin per uns moments. Mala sort, la Martina i el Lluís ja estan a fora per portar-nos cap a Boi a esquiar.
Feia 8 anys llargs que no esquiava, i resulta que això és com la bicicleta. Durant més de cinc hores fem el ritual de pujar amb els telecadires i baixar pista avall. Verda, blava o vermella qualsevol color sembla idoni per practicar les meves dubtoses arts amb l'esquí.
Carda un sol de mil dimonis, li dic al Lluís que sóc immune al sol. Resultat, el meu rostre canvia de color de forma agosarada cap a un vermell de gamba més típic de l'estiu.
Cansats de tanta esquiada, esperem l'arribada del mestre Makey amb les seves dues filles a Areny, tot preparant una cassola de macarrons de proporcions desproporcionades. Digne d'aliment d'una tropa de maquis famèlics. Hi ha maquis encara a Areny ? De dinosaures si que varen tenir-ne.
Diumenge ens llevem amb agulletes. Acabem de posar els macarrons sobrants en unes improvisades carmanyoles i emplatem les dotzenes de talls de llom arrebossat. La frase del dia : No deixis de menjar avui el que no saps segur que menjaràs demà.
Fem via cap a Bruixes resseguint les novíssimes carreteres adequades per que el nostres estimat rei Borbó pugui esquiar a Vaqueria Baret. En sentit invers fem un tall al Principat, com una fissura al quadrant nord oest.
Una paret, dues, tres .... desenes de parets encloten el pantà de Terradets, fent d'aquest indret un lloc inoblidable a la vista. Un cop arribes al sector t'adones que aquest es un altre univers, un univers desconegut per tu. Una gran paret d'una trentena de metres corbada cap a l'interior que forma un desplom màgic. De la part alta de la paret neixen xorreres que baixen marcant el pas més inaudit de l'aigua, impregnades de magnesi especulen sobre multitud de vies. Els Bous i les Boues ja estàn treballant, atiats pels seus asseguradors lluiten de forma irreverent contra la gravetat. La duresa de la batalla és inimaginable.
El grau a Bruixes s'estira massa amunt, mires una via 7b, en mires un altre 7c, i mires les tres seguents i no baixa de 8a. El Lluis i el Makey han vingut a fer tientos a Occident 7c, jo per la meva part començaré escalfant amb les vies de l'esquerra. Bloqueres, pulides i per que no dir-ho no gaire bones.
Provem Chasquilla. 6a de bloc amb un principi relliscós. Després es deixa fer. Com si fos premonitori em calen un parell de tientos per deixar-la encadenada. Per déu quan feia que no em treia un 6a a primer pegue.
Resseguim la paret i ens posem a la seva veina Bordi na 6c/6c+ i tornem a trobar-nos amb un pas de bloc entre la primera i segona xapa, agonicament intento fer el pas però acaba per resistir-se, faig trampa i segueixo sense problemes - més dels previstos - fins a la R. Donem per finiquitada la nostra visita a les vies de l'esquerra.
El Lluís i el Makey estan fent pegues de segon a la Occident, la via és un espectacle. Una primera part d'uns 10 metres d'una xorrera que cal encarar amb tècnica i una mica de morro. Vas a parar a un forat a l'esquerra on tens el primer repos - baixada de voltes - per encarar el següent tram de 2 xapes fins al principi del desplom fort. El desplom es una seqüencia de remades sobre cantu gros fins acabar abans del primer pas de bloc. Bloques amb esquerra, pujes la dreta al forat del costat, cerques una regleta d'espatlla força dolenta per acabar remant d'un monodit, fins aquí 7b segons el Lluis. Després d'això tens un parell de passos mes, bloqueig amb el genoll per agafar una mini xorrera amb pinça per acabar xapant i finalment el pas més dur de tots abans de la R, del qual poca cosa us podré explicar.
Com que mai abans havia tingut un 7c muntat a huevo com aquest, li foto un top rop, Que no és propi de mi. Surto força airós del primer recorregut de la xorrera, i abans del desplom més agònic haig de descansar per tenir botifarres en comptes de braços. Faig la part del desplom i descanso a bans del pas del monodit, i amb certa destresa puc fer el pas. Un cop allà dalt, decideixo que això es suficient, les dues xapes abans de la R hauran d'esperar una mica.
Dues hores i un centenar de quilometres al darrera per arribar a Benabarre, abans em tingut temps de dubtar de masses carreteres, de parlar sobre el desgovern i escoltar els Negu Gorriak sobre una vella cinta de casset. Són quasi les quatre de la tarda i pica un sol de cullons. S'ha passat del cru hivern a la primavera amb un tancar i obrir d'ulls. L'Elva m'ensenya el sector El Molíno, obert no fa massa temps i que a primera vista sembla força interessant.
Baixem i em trobo que el sector es una barreja de picats amb natural, amb vies de bloc, força llargues i físiques, massa físiques per a dos escaladors empanats. No és el que més m'hauria agradat però no hi ha on més triar.
Per escalfar ens posem a Nuit de Bruixas V+, que la repetiré fins un total de 3 vegades entre una cosa i altre, repetint un i altre cop el petit pas de bloc que tomba a l'Elva. Sort que el cantu pla que el segueix fins a l'arribada a R es fa fàcil i fins i tot preciós. Quina llàstima aquesta pols que s'acumula com si d'una estanteria de llibres es tractes, si es barreja amb la suor del sol pot esdevenir quelcom poc confiable.
"Apretem" una mica més el grau i ens posem a Stop Kazikes 6b+. La munto força intranquil, de fet les tremolors del meu cos són ja un símptoma evident de la poca fe que tinc en mi mateix. A primera vista sembla molt física i els braços es posen enseguida com botifarres, baixo força descontent i descanso una miqueta per fer-li un segon pegue. A la segon flotu i l'encadeno , somrient a cada pas amb la mirada només pendent del que faré al proper moviment.
Se'ns fa tard i decidim plegar veles. La jornada no ha sigut gaire fructífera i el cansament acumulat fa forat entre l'expedició. Fem nit a Areny on se'ns acoplen la Martina i el Lluís.
Una altre nit terrible, ja fa massa dies que no dormo bé i això no és bo pel cos. Poso la cafetera en marxa i deixo que l'olor del cafè de bon matí i l'ambient m'abracin per uns moments. Mala sort, la Martina i el Lluís ja estan a fora per portar-nos cap a Boi a esquiar.
Feia 8 anys llargs que no esquiava, i resulta que això és com la bicicleta. Durant més de cinc hores fem el ritual de pujar amb els telecadires i baixar pista avall. Verda, blava o vermella qualsevol color sembla idoni per practicar les meves dubtoses arts amb l'esquí.
Jo mateix intentant esquiar, foto Martina-
Carda un sol de mil dimonis, li dic al Lluís que sóc immune al sol. Resultat, el meu rostre canvia de color de forma agosarada cap a un vermell de gamba més típic de l'estiu.
Cansats de tanta esquiada, esperem l'arribada del mestre Makey amb les seves dues filles a Areny, tot preparant una cassola de macarrons de proporcions desproporcionades. Digne d'aliment d'una tropa de maquis famèlics. Hi ha maquis encara a Areny ? De dinosaures si que varen tenir-ne.
Diumenge ens llevem amb agulletes. Acabem de posar els macarrons sobrants en unes improvisades carmanyoles i emplatem les dotzenes de talls de llom arrebossat. La frase del dia : No deixis de menjar avui el que no saps segur que menjaràs demà.
Fem via cap a Bruixes resseguint les novíssimes carreteres adequades per que el nostres estimat rei Borbó pugui esquiar a Vaqueria Baret. En sentit invers fem un tall al Principat, com una fissura al quadrant nord oest.
Una paret, dues, tres .... desenes de parets encloten el pantà de Terradets, fent d'aquest indret un lloc inoblidable a la vista. Un cop arribes al sector t'adones que aquest es un altre univers, un univers desconegut per tu. Una gran paret d'una trentena de metres corbada cap a l'interior que forma un desplom màgic. De la part alta de la paret neixen xorreres que baixen marcant el pas més inaudit de l'aigua, impregnades de magnesi especulen sobre multitud de vies. Els Bous i les Boues ja estàn treballant, atiats pels seus asseguradors lluiten de forma irreverent contra la gravetat. La duresa de la batalla és inimaginable.
Bruixes i bruixetes, foto Martina.
El grau a Bruixes s'estira massa amunt, mires una via 7b, en mires un altre 7c, i mires les tres seguents i no baixa de 8a. El Lluis i el Makey han vingut a fer tientos a Occident 7c, jo per la meva part començaré escalfant amb les vies de l'esquerra. Bloqueres, pulides i per que no dir-ho no gaire bones.
Provem Chasquilla. 6a de bloc amb un principi relliscós. Després es deixa fer. Com si fos premonitori em calen un parell de tientos per deixar-la encadenada. Per déu quan feia que no em treia un 6a a primer pegue.
Resseguim la paret i ens posem a la seva veina Bordi na 6c/6c+ i tornem a trobar-nos amb un pas de bloc entre la primera i segona xapa, agonicament intento fer el pas però acaba per resistir-se, faig trampa i segueixo sense problemes - més dels previstos - fins a la R. Donem per finiquitada la nostra visita a les vies de l'esquerra.
El Lluís i el Makey estan fent pegues de segon a la Occident, la via és un espectacle. Una primera part d'uns 10 metres d'una xorrera que cal encarar amb tècnica i una mica de morro. Vas a parar a un forat a l'esquerra on tens el primer repos - baixada de voltes - per encarar el següent tram de 2 xapes fins al principi del desplom fort. El desplom es una seqüencia de remades sobre cantu gros fins acabar abans del primer pas de bloc. Bloques amb esquerra, pujes la dreta al forat del costat, cerques una regleta d'espatlla força dolenta per acabar remant d'un monodit, fins aquí 7b segons el Lluis. Després d'això tens un parell de passos mes, bloqueig amb el genoll per agafar una mini xorrera amb pinça per acabar xapant i finalment el pas més dur de tots abans de la R, del qual poca cosa us podré explicar.
Lluís a la primera part d'Occident, foto Martina.
Com que mai abans havia tingut un 7c muntat a huevo com aquest, li foto un top rop, Que no és propi de mi. Surto força airós del primer recorregut de la xorrera, i abans del desplom més agònic haig de descansar per tenir botifarres en comptes de braços. Faig la part del desplom i descanso a bans del pas del monodit, i amb certa destresa puc fer el pas. Un cop allà dalt, decideixo que això es suficient, les dues xapes abans de la R hauran d'esperar una mica.
Jo mateix després de baixar d'Occident i amb cara vermella del dia anterior, foto Martina
Descansats i amb la panxa plena - macarrons, llibrets de llom, pa amb tomàquet i galetes Noguerenques - fem camí de tornada, somiant en el proper cop que visitaré Bruixes. Abans d'arribar al final de les vies li faig una ullada a una d'elles, Jam Session 7b. Tu seràs la següent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)