Animes incompreses per Margalef.

La roca estava seca, les linies es mantenien moribundes i el magnesi havia desaparegut, quedant només un rastre més humil i menys culpidor.... les Espadelles estaven isolades en un mar de pedres i boira, la tempesta tocava retirada i la gent s'havia quedat a casa.

Una humitat va recargolar-se de forma infinita dins els nostres cossos, fent-se ubiqua a dits, esquena i mans. Extenen-se de forma ininterrumpuda als mosquetons, aprells d'assegurar i altres estris quotidians. Potser exagero, la cosa no era tan aterradora, pero no queda del tot malament i posa epica a la historia.

Amb mes pena que gloria i acomodats en la victoria permanet, varem visitar les Espadelles, una altre batalla, segurament una altre batalla per guanyar. El vent estava de part nostra. Els timbals varen aturdir les parets anunciant la nostra arribada, i amb un compas atronador varem escalfar de forma infinita ... maleït  siga Felix son les tres de la tarda i encara estem escalfant !!!!

Com si d'una pedra a la sabata es tractés, o millor dit al ronyo. La primera colleja ens la va donar la Sudoku 7c. Arrancada de bidits petits amb pas llarg, cerca un monodit i un parell de creuats fins al segon monodit. Per acabar fent un pass llarg fins al cantu salvador. No se si va faltar molt o va faltar poc, l'únic que recordo es que vaig acabar amb la cua entre cames.

Al costat el Lluis i el Felix s'enduien la Drakulin 7a+, i el Ramon es quedava a les portes de l'encadene. Per la seva part el Manu feia un bon toc a la Maligna 7c+, i el Joel feia el nenaza passant el dia enviant missatges amb el mobil.

Al bar, i despres de ni despedirnos del Lluis i la Naia com a bons amics, amb una birra/cafe amb llet tot es veia d'un altre color. Que si el cantu tal, qui el cantu pascual, que si casi la trec ..... memories d'una sepia.

Ens varem donar una altre oportunitat al Culample 4, calia aprofitar que la plebe estava a casa per fer-nos amos i senyors del sector. Escalfant amb un 7a facilet per posar una vena als ulls i montar una de les millors vies de Margalef, Wisky Compadre 7c ( a la guia nova de 7b+, pero que demanem entre tots una rectificació publica a la plaça de la vila  amb l'alcalde present de la més que necessaria recotació a 8a/8a+)

La muntem amb mes gloria que pena, pero serà el Manu qui caigui un cop ja tenia el pas dur de la penultima cinta superat, i el Joel fara finalment un paper digne caient dos cops al pas. Jo per la meva part prefereixo no informar de l'infumable paper representat.

Per la seva part en Felix i el Ramon començaran a escalfar a les 11 del mati i acabaran d'escalfar a les 5 de la tarda. No fare comentaris al respecte.

Ni amb ulleres 3d varem veure els cantus

Terra trucant a feivalor.....

De cop i volta els patrons hivernals son substituïts gradualment per la generosa i elàstica jornada lumínica, creixent cap al seu màxim zenit ampliem orgàsmicament els dies d'escalada. Dies de molta roca i poca "blogada", quan el cos et demana escalar no pots parar. Dies eterns, benvinguts.

Els calendaris van quadrant i els projectes d'estiu s'hi estampen de forma inamovible, cal començar a posar-se en forma. Treballar els punts febles. La pila esdevé, el bloc i la resistència es treballen a copia de sang i la suor. Quan el grau es torna inflexible i el cap et juga males passades buscant aquella mirada compassiva per tornar als forats de Margalef cal dir-se A poc a poc, bow. A poc a poc .....

Tot està per fer

El tema de Calders estava mig premeditat, feia dos anys que no hi treia com qui diu el cap i sabia que en algun moment m'hi hauria de posar. Algun moment hauria d'aprendre a escalar a aquella escola. Algun moment hauria de poder compartir moments amb els companys més avesats a aquell entorn.

A cada jornada, a la tornada el discurs victimista i més nenaza - stop trolls - s'amagava un xic més. Des del primer dia vaig comprendre i fer-me meva la idea que allò s'havia de prendre com un procés necessari, on calia habituar-me dia darrera dia, via darrera via a la gestualitat dels moviments, a la eficiencia i a la pura coreografia Calderenca.

Tardes amb en MBI, el Jordi, el Lluis o be el Felipe el Lolo. Tot començava amb un escalfament premeditat : enderrocs 6b i la dels Xais 6b+ per passar-me seguidament a les series descontrolades a la de la Terra 7b/7b+ i finalitzant les forces a la Radicals LLiures 7c/7c+. Amb algun tast introductori a la Gravetat Zero 7c/7c+.

Crec que no va ser fins a l'últim dia d'aquest primer stage on ja vaig escoltar el meu cos parlant la mateixa llengua que la roca de Calders. Vaig flipar com flutava per la Bestia Parda 7a+ posant cintes o com feia quasi sense despentinar-me a la més que "asediada" de la Terra. I com finalment la Radicals s'aprova una mica més .... pero de moment només una mica més.

Un primer stage, esperant un segon assalt després del descans de setmana santa.

Braços lactats, la compressió del dèbil.

El difícil camí del pupil descontrolat no només passa per Calders, un cop oberta la temporada a Rodellar ja ens hi hem deixat caure dos llargs caps de setmana. Aquí la idea es retrobar el camí de la pila sobre el desplom i seguir jugant amb parets que guarden similituds calderenques com Egocentrismo o be Aquest any si.

Com si d'un plat de llenties es tractes, es repetia el mateix discurs. Cal fer espai al caparró per aprendre a escalar, cal prendre mesures/mètriques noves a la compressió entre el braç i la cama. Cal baixar el nivell de lactació en 3,2 1 !!!!

Allà comencem a provar i sentir que graus que farà un any a Rodellar estaven a les antípodes comencen a apropar-se tímidament. I tot i no emportar-me la Trilogia - EL Sici, Aquest any si, Soldados de Salamina 7b+ - com els bows del Joel i el Wey, com a mínim m'emportava el primer dels capítols, després d'un asedio descontrolat. I fornicava passos a la cruel i fanàtica Pequeño Mateo 7b+ - amb un bloc de 6C tranquil·lament - o deixava amb bon gust de boca la Nanuk 7c.

Qui no plora no mama

Entre tant masoquisme algun viatge a Margalef per donar vidilla a la llibreta d'encadenes, ni que siguin SOFT sempre ajuden a fer passar millor la pedra per la gola.

Finalment i quasi sense despentinar-me m'apuntava Antològica 7c - potser millor de 7b+/7c - o feia posant cintes - provada anys endarrere quan era foll- Fenoman 7b, que una decotació de 7b+ a 7b no seria pas creadora d'una controvèrsia.

Seguirem informant des de l'òrbita marciana, feivalor.

Dard enverinat

Un somriure càlid, dolç i probablement irreal havia sortit d'aquella irradiant i inabastable mirada. Aquell curt i enumerable espai que mi separaven s'esmicolava de forma pronunciada fins fer-se infinit. Amb els ulls clucs, amb el cafè a la ma feia filigranes mentals, deixava que la irracionalitat s'apoderes de la inalterable realitat. Calia ser franc, i només trobava l'engany a cada cantonada.

Cabrioles, salts acrobàtics i corredisses .... la patacada estava servida. Calia revertir aquell efímer i poc pragmàtic discurs. La constància del funambulisme, que camina amb peus de plom sobre una línia infinita era digne d'admirar.

En el fons aquestes són les coses que t'enfonsen més enllà de la merda. Però cal quantificar-les i qualificar-les deixant l'auto flagel·lació de la forma més ràpida possible. Per sort els esdeveniments no són immutables en el temps, som - per sort - mestres i posseïdors del destí.

Buff, quanta palla per exclamar que la Yarak 7c+ va tombar-me al segon assalt. Com aquell que et dona una mica de vidilla a la primera per estomacar-te de valent seguidament. El Marginao estava mullat i era una excusa perfecte per no enfrontar-me a les llunyanies dels ancoratges, a la Yarak tot estava mes apropet. Fins i tot en un primer toc semblava que tot podria sortir. Falç miratge, en una tarda vaig recular de forma estrepitosa a cada toc. Perdent la noció dels tres segments que disparaven el grau de la via. Un somriure en forma de fissura recorria tres parabolts, poc més de 12 passos que s'anaven difuminant proporcionalment a cada intent, a cada minut que passava.

Era divendres, i tan el Lluis com jo estàvem rebentats. Teníem per davant encara tot un cap de setmana que intentaríem passar de la millor manera.

Bidits, bitidts i més bidits. Sort d'aquell 6a que s'utilitzava de catalitzador a les vies superiors del Cabernet. El Jordi, l'Oriol, el Lluis, el Joel, el Ramon, l'Edu i jo mateix l'utilitzaríem d'ase dels cops, bramant queixes i paraules grolleres per desfogar les nostres alegries i penes. Potser l'Edu n'estava fins els pebrots, però no tenia molta queixa a la que agafar-se. El noi s'enduia finalment Califato Coach 7b i el Joel amb el seu inalterable somriure - només interromput pel robatori de galetes de xocolata - feia a vista Gresca 7b+. El Jordi començava a gaudir dels bidits, i llàstima que ja l'agafés massa cansat a les vies d'última hora pq segurament les coses haurien anat d'una altre manera. En definitiva un dissabte de molts metres i bidits recorreguts.

El Cabernet i un servidor, Foto Jordi C.

El diumenge per canviar una mica d'espectacle, i fer un gir de 360 graus varem decidir anar al Laboratori. Allà hi havia una via molt fanàtica a la dreta de Zona 30, un 7b+ d'aquells que cal manxar-li sense parar - de bramar. Dinàmic, volades de peus, bloquejos ràpids, algun xapatge tens i un final d'equilibris amb passos llargs sobre preses no tan bones. Una via que cal fer. Sort de l'encadenament del Joel i el més que digne pegue del Lluis, que farien menys eixuta la tarda del grup.

Joel assegurat pel Lluis al Laboratori.

Val més tard que mai

L'Edu restava quasi immortal. Amb aquella gestualitat típica. S'ho mirava i bufava. De fet no li estaven facilitant les coses. Tan el Manu com el Joel li llançaven dards enverinats des de sota mateix. Ell com si sentis ploure, responia amb iròniques i punxegudes respostes.

Jo m'ho mirava de lluny, les mans em suaven. Estava un xic nerviós. Sort d'aquell somriure que m'havia deixat glaçat el mateix dissabte al sol del Cavernet, que aixoplugava tanta hormona masculina i feia quasi delirant la visita a les Finestres.

Finalment l'Edu va arribar a cadena i sense esperar ni un sol moment vaig posar-me els peus de gat. Només trepitjar l'esperó d'entrada vaig aïllar-me completament del món. Vaig anar xapant una darrera l'altre les xapes de la Montgronyeta 7b+. Vaig passar el primer tram fins l'invertit d'esquerra. Vaig agafar la regle lateral mes fort que mai, i pujant el peu esquerra al lloc adequat vaig anar a buscar el lateral. De forma dinàmica el cantu d'esquerres va aparèixer afablement. Cinc minuts després ja bramava a la cadena. Finalment havia deixat de caure, finalment havia retrobat el camí del Redpoint.

Al terra, tot es va omplir de somriures de complicitat.

Un canvi necessari.

M'estic tornant un vell i clàssic dièsel. Havia passat del clàssic calentar, apretar i arrossegar-se al : calentar, calentar i calentar. Ara necessitava tres o quatre pegues per escalfar els motors, i després d'això encara en tenia tres o quatre més on el cos se sentia plàcidament descansat. El Diumenge, si no vaig errat van ser una bona colla de metres : 6b+, 6c, 7b, 7b, 7b+, 7b+ i 7c.

També havia canviat el discurs respecte el descans. Ara massa descans : mata, desactiva i et deixa literalment destrossat. Cinc dies sense fotre ni brot i el dissabte estava que m'arrossegava per tot arreu : 6c+, 7a, 7b ... res encadenat i cardat cap a la furgo.

Val més tard que mai.

Escalfant i caient anant a R a la Pitus i Flautes, Fotografia Manuel Velazquez

Varietats

Les pells estan tocades, una ungla del dit està presa del pànic. M'havia promés cuidar una mica els tendons de tanta presa roma i donar un respir als meus soferts colzes ... m'inclinava a pensar que poder em feia falta un descans.

No podia ser que despres de dues setmanes del final de cicle anés tan carregat. Com m'explico a mi mateix que aquest any, tot i endolçir una mica els meus entrenaments desobeint al sensei i maximitzant alguns descansos o minimitzant algunes series la cosa anés tant apretada ..... en fi, qui no té un all té una ceba.

Per exemple, dissabte passat tot i la setmana de descans arribava a peu de l'agulla del senglar mutilat, feia el 6b esperpèntic per montar la Rush 7c amb més pena que gloria. Ningú hauria donat un ral per mi. Coses de la vida al primer pegue i flutant com mai arribava a la R. Vaig anar concentrat des de baix fins dalt, executant de forma mecànica un darrera de l'altre els 50 i picu passos de la via. Que dura i que bona que és. Potser el més dur que he encadenat mai. Aquell dia ja no vaig poder fer res més, l'esgotament es va tornar crònic.

L'endemà una visita ràpida a Siurana, amb els dits tocats però amb moltes ganes de desafiar el fred i la incipient pluja. Com diu el Brascó a la guia nova "la regleta que petita i fanàtica" i en el cas que ens ocupa, la Crema 7c+, aqui la regleta és infima de veritat !!. Vaig estar penjat més d'una hora resolent un darrera l'altre els diferents passos de la via, fins topar-me a les ultimes preses. Com diria algú, factible pero mai fàcil, una questío de treball al que poder no hi estic avesat. El temps dirà.

Dos dies despres visita a Margalef, amb moltíssimes ganes de provar Espiedre 7c. Via de pila, una mica desplomada que recorre un esperó galàctic de color negre. Amb un pati que t'enamora. Quasi 40 metracos de pura resistencia amb un pas psicodèlic a la quarta xapa. Esgotat - paraula recorrent - el dimarts m'hi vaig arrossegar força. Al següent dia emprenyat amb mi mateix queia per dues vegades consecutives a la última cinta de la via amb els braços inflats com a porres, justament a la 50 de moviments i poc. Marxava content, no havia sortit per poc i m'havia jugat el físic a la quarta. Rotllo kamikaze.



I dos dies després, més canya. Aquest cop anem a la que hauria de ser una escola de visita obligada. Sant Benet. On el grau no existeix i on la via pren nom. En el meu cas volia tastar La Polonesa 7b+. A veure què es cou.

Resitencia curta sense descans, sobre un recorregut quasi delirant sobre preses bones de dreta i romos d'esquerra amb xapatges infernals. Es questió de gustos pero jo la vaig trobar una MOLT BONA via, de les que et fant apretar les dents i de les que no et deixen respirar. De les que costen d'encadenar. Tan el dissabte com el diumenge acabaria caient/agafant a la cinta de l'últim pas. Aquell xapatge sobre una barana roma no el tenia gens clar. Caldrà prendre paciencia i esperar a la següent oportunitat.

The derrotados tour

Despres d'un any amb Los Foragidos tornen a rular per la carretera Los Derrotados. Amb la carratera per davant, varen estar fugint de les tempestes i del public agressiu a Bruixes i Cornudella del Montsant per acabar pillant a la insòlita plaça de MasRiudoms.

Fidels als seus origens, van fallar un darrera l'altre. Albert baixista d'estètica Death Metal, Camíl ex bateria dels hipiosos MaldeQueixal, Julia cantant cosmopolita vinguda de tot arreu i d'enlloc i el flautista ornitorrinc Pau. Narco ranxerres a la Xorrera Gran 7b+ i totes les notes discordants. Marxen contents amb la llibreta buida pero amb la Xepa mes gran.

A la nit essició dels dos igualadins, ara ja ex The derrotados. La cantant i el flautista incorporan Juantxu Bou que toca les maraques i fan una visita inesperada a Margalef. Lloc original d'on sorgiren Los Foragidos.

Aquest cop fan una visita galàctica a Culample4 - també conegut com Cumple4, dislèxia del flautista. Sota un public humorístic i d'arrels sebadallenques o terrasenques - total es el mateix. Aquest cop afinen amb Batmovil 7a, Fanàtic 7a+, i Mas vale ser freak que maricon de playa 6c. Pero punxen fatal a la P.G.B 7b+.

La petita Rambla de Margalef.

Les mans s'obrien i m'era impossible recuperar quelcom. Estava exhaust. Vaig mirar a baix intentant seguir l'estela de la corda. Per un moment vaig pensar que podia passar por. Una, dues, tres .... però ja a la quarta la corda es tornava a perdre paret endins. Tornava a veure la corda alguns metres més enllà. Quans en debia portar ? 30 com a mínim. La Julia es veia petita, molt petita i jo estava alla dalt, encara quedaven 10 metres per arribar a R. Tot plegat era força impressionant.

Uns 20 graus de desplom quasi continuats, uns primers set o 8 metres de 6a per arribar a la primera feixa - es poden estalviar però va d'allò més bé per assegurar . Després 10 metres amb les xapes una mica distants, els cantus força romus i desplom. Arribes destrossat al primer repos. Seguidament un tram de diedre desplomat però molt més assequible, aquí però les mans ja s'obren com qui no vol la cosa.... un altre repòs i uns 8 passos molt dinàmics on passes 2 xapes més per acabar en un semi repòs per encarar el tram de bombo i placa de dalt, dinàmic amb inici precari sobre lateral per anar a petar a un cantu boníssim i xapar la penúltima cinta. Última cinta dramàtica a quasi 40 metres d'alçada amb passos sobre cantus dolents per aterrissar si pots a la bona i xapar, si ho fas la tens.

Califato Coach un 7b que per mi sembla un monstre. Caldrà esperar

Doctrina de xoc

Calia trencar aquesta dinàmica fustigadora d'alguna manera. Per alguna raó que no acabava de comprendre les últimes escalades havien generat un negativisme impropi de la meva visió més poètica de l'escalada.

El fred no només s'havia instal.lat a les conques de la serra de Prades o el Montsant, també havia fet forat a la meva fe. El monodit de Pitus i Flautes m'empaitava a cada mal son i un discurs negativista s'organitzava i axiomatitzava en la meva ment. Estas acabat nanu, el trastorn bipolar incrustat a la vida de l'escalador s'ha quedat a viure a l'extrem inferior de l'eix d'abscisses. Estava embogint - encara més - i calia fer quelcom per parar aquesta dinàmica sadomasoquista que em portava al costat més fosc.

Setmana de relax total, parada dels entrenaments per evitar malmetre més el dit, total dedicació a la feina, bons àpats i el més important no pensar en l'escalada. Vaig aconseguir tots els propòsits excepte l'últim, vaig recaure degut als impressionants vídeos que va passar-me el Miguel.

Amb la Julia anúlem la visita a les Finestres per motius contraposats, ella esta mes forta que el vinagre i els 4 pegues a la Rush l'han deixat extanuat, per la meva part escalar a visata es el que m'hauria d'anar més be, haig de veure com evoluciona el dit quan el posem en combat. Deixem a en Sergi i la Montse que domestiquin el vent a les Espadelles, nosaltres fem via cap el Camí de l'Ermita: sense vent, amb molt de sol i moltes vies per escalar a vista.

I una darrera de l'altre flutem com dos bous a les millors vies del sector, posant un punt vermell i a vista a Jugant Get 6c, Jirs prodigo 6c, Kagate Kid 7a i caient anant a R Ermiñano 7a, i deixant només la mala sort per a Seca i Meca 6c on a la fissura em quedo amb el cantu a la ma i prefereixo tirar de cinta.

A la nit trobem una somrient Montse que ens explica que ha tatxat a la segona el projecte a les espadelles, Que passa Neng 7a. El Sergi per la seva part arrossega una gastroenteritis i només revifa amb el gol de Pedro a mig capvespre.

El diumenge veient que el sol també s'apodera dels petits congosts de Margalef decidim fer visita a un sector nou, Can Regino. Allà seguim escalant a vista i ens enduem El Diedre de la Figuera 6c+ i Regino 7a. Conjuntament amb Morir de Pie 6c les millors del sector.

Jo mateix a Regino, foto Sergi.

Brutal la sensació de tornar a sentir-se útil a la paret, quan el teu cos i la teva ment s'uneixen i només dediquen la seva atenció a cada pas, sense badar i amb ritme, aprofitant els reposos, recuperant a tot arreu i utilitzant l'extensió fins a la mort. Llarga vida a l'escalada !!!!

Ja no ens alimenten molles

.... volem el pa sencer. Magic Festival, Margalef. Foto Júlia.

Gloria i Infern, les antipodes a Margalef

Érem conscients del mal tracte que els nostres fornits cossos havien rebut la setmana anterior a cap d'any, les brutalitats mes inimaginables s'havien fet present en forma de series i mes series. Tancàvem un altre mesocicle d'entrenament abans d'acabar l'any. Miràvem atònits altre cop el full d'exercicis i una frase profètica ens somreia i alertava de quina seria el nostre rendiment : "No te comeras nada !!!, descanso"

Inconscients i sords davant de tanta realitat varem cavalcar cap a terres talibanes, Margalefistan. El Sergi, la Montse, la Julia i un servidor.

El dia 31, cap d'any. A la furgoneta la Montse comença a treure tot tipus de marisc, un darrera de l'altre : navalles, petxines, gambes, musclos, Llamàntol .... Cuinats amb alegria i estima ens omplen la panxa. Aguantem fins quarts d'una de la matinada i deixem caure els nostres cossos dins de la furgoneta arrecerats de la gèlida nit. Les hores passen i el cafè d'última hora fa acte de presencia, fent massa llarga la nit. Acompanyo la Julia amb el seu jet lag i dediquem poc més de 4 o 5 hores al descans obligat.

Àpat de cap d'any

L'endemà fem una visita al sector de Can Torxa on s'ens apunta el Jordi, el vent magnifica la sensació de fred. La Julia i la Montse encadenant els novells propòsits d'any nou, jo no puc ni escalfar tranquil·lament. El fred, el cansament i la poca clarividència m'obliguen a patir en algun 6b+ ..... A la tarda ens movem cap a Can Verdures, allà estarem a raser d'aquest maleït vent. Una llum s'entreveu davant de tanta foscor i el somriure de Carn d'Olla 7a m'accelera el pols, apreto les dents com sempre i de forma quasi miraculosa arribo a R posant cintes, comencem l'any amb nou grau a vista en el dia de més cansament acumulat !!!

Júlia i Montse encadenant els seus projectes

Llàstima de la bronca amb el sherif, pq si no el dia hauria estat perfecte.

L'endemà un cop apresa la lliçó fem via camp a través fins a les Espadelles. Una magnifica caminada de 30 minuts fent ziga zaga per esbarzers i un sota bosc tupit de trampes mortals ens ajuden a aixecar els ànims.

Amb la Julia seguim les directrius bàsiques, no apretar massa. Escalfem correctament en un 6b i un 6a+, per gaudir posteriorment a la fàcil però màgica Iler Krack 7a. Via de fissura, aèria i passet de tibar al sostre final. Realment d'uns moviments genials !!!!!

Veient que la cosa va com anell al dit aprofito que el Roger i el Ricard tenen muntat Draculin 7a+ ( 7b encobert com una casa ), per passar-les putes. Quatre cintes hiper intenses de monodits i bidits i després aguantar la pila fins a la R sota una placa semidesplomada i de pocs peus. La Julia ni la prova, i ben fet que fa, les forces les guarda per Franja de Ponent 7a. - another 7a on sight !!!

Julia a la feixa de Franja de Ponent

El Diumenge i com a ultim dia d'escalada anem a Finestres, allà estarem a raser del vent i el fred es podrà aguantar. I aquí la cago literalment elegint el projecte, mentre el Sergi encara a hores d'ara es llepa dels dits de la bonica Montgronyeta 7b+ jo em poso radio salil al meu dit - i per extensió tendó - per curar-me del trauma de l'entrada de Pitus i Flautes 7b. Quina llàstima pq a ultima hora del dia faré un tastet de la Montgronyeta i la deixaré amb dues caigudes i molta solvència .... haurà d'esperar.

Sector dret de les Finestres

Al mal temps bons encadenaments

Una fina pluja queia damunt del meu anorac, observava la Julia com patia massa a la primera via del dia. Era dissabte i el mal temps no ens podia jugar aquella mala passada, per endavant teníem masses hores i projectes com per fer-nos trontollar els objectius; metòdicament estudiats nits endarrere amb la sang als braços de tantes series al plafó.

No volia escoltar un crit dels nostres companys que ens fes pensar en en deixar d'escalar, vaig tornar a mirar a la Julia i seguia posant cintes, com aquell que creu que per a ell no val cosa. Per sort el temps va ser anecdòtic, el dia va cambiar del sol a la pluja però sense afectar a les nostres idees.

Sabia el que calia fer i ho portava anotat a dins meu, calentar i encadenar vells projectes. Primer va ser el Free Pendó 6b+ per passar després per la immillorable via de continuïtat El Somiatruites 6b+. D'allà vaig baixar eufòric, per primer cop en molts mesos no notava de forma pragmàtica els entrenaments als meus biceps.

Podia tibar i el meu cap funcionava com mai. Amb la Julia ens varem moure al primer gran projecte del dia Chachi qui chapi, 7a. Vaig posar-m'hi i no vaig parar de trepar com un boig. Xapant les cintes a l'altura del pit i descansant i recuperant com si res des de qualsevol bidit. Al final a l'últim moviment la força em va trair i vaig caure. Cap problema, desprès que la Julia s'endugues al Flash la via vaig donar-me un segon intent i aquest cop va caure, no fallant a l'últim dinàmic i encadenant una de les millors vies de continuïtat d'aquest grau que he pogut tastar.

Foto de Ioulietta Zindrou.

Amb en Sergi ho varem dir, ara feia un any que havíem estat per Margalef. Ara feia un any que havia provat l'Espinazo del Diablo 7a+. Era un bon moment de donar-li una altre oportunitat. Amb la Julia ens varem moure alguns metres mes enllà de Can Torxa. El mal temps i la pluja ja no amenaçava però feia
un fred que calava els ossos.

La Julia de forma reiterada va intentar muntar la via però la va tombar una i altre vegada el pas de bloc de la segona a la tercera cinta, certament una mica psicològic i de mal caure. Em va cedir el privilegi i vaig anar recordant tots els passos a mesura que els meus dits s'anaven acartronant per les gèlides temperatures.

A les 5 passades vaig decidir tirar la corda i intentar posar un punt vermell a la via, mesos endarrere m'hauria arraulit però incomprensiblement vaig tibar-li com mai, fins que les meves forces van dir prou. Massa aviat per poder encadenar-la però amb un somriure d'orella a orella per poder deixar aquest vell projecte tan aprop.

Foto de Ioulietta Zindrou.

Cansats i exhausts tota la tropa ens varem dirigir al poble, per intentar sopar quelcom i fer nit al Refugi. Llarga nit, aclucar l'ull intentant no escoltar els rítmics roncs dels meus veïns de llitera.

Al matí un cruiximent general havia impregnat el meu cos i el de molts altres, recordant que el dia anterior s'havia tibat com mai.

La idea del diumenge era provar Instint Animal 7b, al sector de cala Marta. Amb la Julia varem escalfar amb Hornimans 6b+, que de forma encoberta amagava una llarg i cru camí ple de monodits. Un cop varem tenir el projecte equipat corda avall i cap a dalt. Quatre moviments agònics entre la segona i la quarta xapa composats de monodits i bidits dolents avisaven que avui no era ni el dia ni el moment adequat per intentar encadenar-la, a partir de la quarta xapa continuitat de bona presa que es feia sense problemes.

La Julia un pel desencoratjada per tal com s'estava esdevenint el dia va provar un dels 7as de mes a l'esquerra, on la va sorprendre un xàfec constant fins a la R. Va baixar i seguint les ordres del seu cos i de les nostres supliques va omplir la motxilla per donar un llarg i calorós adéu a tanta penúria meteorològica.

La revolta de les emocions, Margalef

La revolta de les emocions, d'aquesta manera podria resumir en poques paraules el cap de setmana a Margalef. L'escalada té la gran virtut de saber aflorar diversos sentiments, a vegades
contradictoris, en un curt espai de temps. Ara recordo en Met quan deia que per a ell el bloc era com el jaco per al yonkee, quina gran veritat.

Margalef està de moda, un cap de setmana com el darrer et pots trobar austríacs, francesos, espanyols i lolos, molts lolos. El dissabte vaig tenir la possibilitat de veure el que uns anys enredera havia sigut un dels primers referents en el món de l'escalada, Iker Pou. Aquell mateix que ja farà alguns anys marcava un red point a la mítica Action Direct - fanàtic salt de monodit - aquest dissabte escalfava els seus immensos braços al nostre costat. El diumenge a les espadelles, que encara està més de moda, veiem la Daila Ojeada escalfant amb un 7c+ tremendu amb una acompanyant que marejava de tanta sensualitat.

Lolos i loles al racó de les Espadelles

Tornant a les emocions, als sentiments, als fets, a tot allò intangible - diguis sinapsis neuronals - que ens fa humans.

L'alegria. Dos setmanes sense entrenaments i el meu cos comença a reaccionar i és llavors quan et preguntes que està passant. Escalfes en aquell 6b que tan t'havia costat mesos enredera i ara levites per aquells grans forats. Proves a vista el 6b+ del costat, i arribes a dalt de la R sense quasi immutar-te, caus dius quelcom groller i xapes la R. Arribes a baix i proclames a tothom que ha arribat el moment d'escalar, avui no repetiré cap via, avui vull provar-ho tot.

La inconsciència. Després de l'intent a Chachi qui Chapi 7a, i ja en van tres, i veure que et demana repeticions i no en tens ganes, fas l'animal dient que vols enfrontar-te a tot. En Sergi munta El Espinazo del Diablo 7a+, i em cedix el privilegi. Saltes, taloneges i llances el braç dret contra un invertit lateral, xapes i saltes a un bidit amb esquerra i les cames volen - bua quina sensació - intentes blocar amb esquerra i tornar a posar els peus a la paret i de cop i volta tot es fa merescudament dolent. El pas més complicat de la via es la tercera xapa, cal fer una travessia quasi romàntica per un parell de romos i blocar amb dreta per poder xapar amb esquerra. La cara de la Montse ho diu tot, aquest tiu s'em va a baix, després de no més de 5 segons infinits aconsegueixo xapar. El cansament es tal que em salten les llàgrimes, faig un parell de xapes mes i el cos es divorsia de la ment i rebutja qualsevol ordre lògica, cal baixar ara o prendré mal de veritat. Em pensava que em podia menjar el món i el món se'm va empassar.

Sergi a la secció central del Espinazo del Diablo

La tristor. Diumenge també vull escalar a vista, a les espadelles tot està a rebentar i el 7a Que passa Neng ha exhaurit tots els tiquets per aquell dia. Ens cal conformar-nos amb les vies de més a l'esquerra del sector dret. Escalfem directament amb un 6b+, no surt a vista però em sento pletòric. Mig encadeno el 6c del costat a vista pero finalment arriba la garrotada. Em poso amb un 6b+ del costat i el cap comença a fallar estrepitosament, tots els seguros estan psicològicament lluny, molt lluny. La via es fa eterna, difícil i em trenca, em sento trist.

La felicitat. Última hora de diumenge, ens desplacem al principi de les espadelles. Allà aprendré que és la felicitat, la felicitat de no encadenar però de volar com mai i sentir-te realizat, a vegades la felicitat és més a prop del que un es pot pensar. La via un 6c+ de resistència, dur i amb uns alejes tremendos, fins i tot amb un escalèstric de dues cintes al pas més compromès. Encaro la quarta xapa, està a uns tres metres i per davant tinc una sessió de bidits de tres o quatre passos força durs, em quedo a un pam de la cinta i avall, torno a provar-ho i avall, torno a provar-ho i avall, torn.ho a provar-ho i avall ...... uff. Torn-ho a provar-ho i aconsegueixo llançar el braç per agafar la cinta, no tinc forces ni per pujar, no podré blocar això és el final i avall fent un crit d'horror, em sento feliç.

Jo al tram delicat de bidits, foto S.B

De tornada i amb la panxa plena, quedo esmorteït al darrera de la furgoneta i m'adormo en un són profund, crec que vaig somiar que escalava, que escalava com mai.