dilluns, 24 de novembre del 2008

Hawai, la dimensió desconeguda.

Dissabte i com ja va essent habitual vaig sortir a escalar amb el fiera del Lluís, l'objectiu era molt clar fer una repassada a la dura escola de Font Rubí, anomenada localment pel Coll de la Barraca. Hi ha molta rumorolgia sobre aquesta escola, que si el grau esta massa apretat, que si les vies son uns maleïts inferns, que si els seguros estan a quinta forca - ara si Sergi - etc .... de fet l'únic que puc dir d'aquesta escola es que es potser el millor que hi ha al Penedès.

Ja fa dies que estic apretant molt el limit del meu cos, no fa n'hi un any que vaig encadenar el meu primer 6b, no fa ni un parell de mesos que vaig encadenar el meu primer 6c i a cada sortida m'encaparro amb algun 7a, i aquest cop no podia ser una exepció. Amb unes agulletes terribles dels dos dies de plafó, i ja portem quasi 2 mesos, em poso com objeciu una via de anomenada Hawai.

La Hawai és un dels 7a típics i històrics del Coll de la Barraca, 20 metres de via amb dos passos de bloc, un a 5 metres del terra entre la tercera i quarta xapa i l'últim a sota la cadena que pot estar al voltant del 6c i 6c+. El demés no pot anar mes enllà del 6b o 6b+. Tinc forces amics que porten ja alguns anys foten-li pegues i encara no l'han encadenat, en Lluís mateix em comenta que ell va necessitar més de 10 intents en mes de 5 dies diferents per apuntar-se un punt vermell.

Com que sóc una mica brutu escalfo muntant la via, al baixar en trec dues conclusions : una que es una via duríssima i segon que la puc encadenar. He tret els dos passos de bloc. El primer a 5 metres de terra implica fer una pujada de canyes a l'altura de la panxa per desfer-se d'un petit gran sostre i anar a cercar amb tota la calma del mon - per no perdre l'equilibri - un invertit precari que t'ha d'ajudar a rebotar a cercar el cantu salvador. El segon pas t'arriba quan estàs exhaust però que pots relaxar mitjançant un descans previ, cal blocar amb un invertit pujar peus fer un rebot a un bidit precari i llançar-te a un lateral força bo.



Jo mateix afrontant el pas clau de la Hawai

Descanso mitja horeta i li torno a fotre un pegue, nerviós perquè crec - equivocadament - que puc treure el meu primer 7a encaro el primer pas clau després de la tercera xapa i caic de forma previsible, descanso i trec el pas - hòstia quina mala llet. Faig el cor fot i em dic que no passa res, i em poso com objectiu arribar a la R sense descansar i mastego adrenalina fins el següent pas, l'encar-ho i torno a caure - cagun tot -, descanso i el torno a treure. Projecte fallit altre cop !



Veig que el meu cos esta fent figa, i prefereixo deixar estar el tema, avui segur que no la trec. En Pijoan la prova de segon i certifica que es una via molt mal parida, però aprofita per muntar-me el 7a del costat anomenat Quo Vadis.

Germana de la Hawai la Quo Vadis només té dos passos de bloc i tot el demés no passa del 6a o 6a+. Però aquí ja fracasso estrepitosament, em sento incapaç físicament de passar el pas de bloc del sostre i haig de fer un A0 per poder seguir. Definitivament estic esgotat. Tot i arribar a dalt decideix-ho que aquesta era l'última via que faré avui.

En Lluís certifica que avui no es un gran dia i després de tres intents a Escència Vital 7b+ la deixa per fer alguna prova a la Kiowa. Un altre 7b+ impressionant del sector Solarium del Coll de la Barraca. El cansament però fa presència al seu cos i tampoc no aconsegueix encadenar-la.



Kiowa,7b+ al sector Solarium del Coll.

Abans que sigui fosc enfilem el camí de tornada i fem via cap a Riudebitlles, fem petar la xerrada i fem volar la imaginació amb els encadenes que ens esperen pel proper pont a Montgrony.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Diumenge a la tarda, em sento extenuat i els meus braços són dos membres inherts i pesats. Després de la matinal a Subirats com a punt final de tres dies intensos d'escalada repartits entre els últims quatre dies, el meu cos ha dit prou. La migdiada obligada ha fet aflorar fins a límits insospitables el meu cansament.

Dijous passat varem fer cap a les Paparres, magnific sector calcari d'Olesa de Montserrat amb cantu i desplom per tombar a qualsevol. En Lluís em recomana que concentri els meus esforços a la via anomenada Albert 6C+, i durant tota la tarda i per un total de 4 pegues gastaré totes les meves forces a encadenar-la. És una via d'uns 20 metres amb un primer tram molt desplomat, amb molt de cantu i un petit pas de bloc a la secció central per sortir finalment a la placa. A cada pujada li vaig trobant la sintonia, aprenc i memoritzo els moviments de la part de desplom, però a cada una de les pujades arribo inflat a la part central i no aconsegueixo fer el pas de bloc sense descansar. A les quatre de la tarda intento fer el que serà l'últim pegue del dia, encaro els primers 10 metres de desplom amb força normalitat i ritme per afrontar el pas clau amb garanties, però inevitablement caic altre cop al pas clau. No em queda mes remei que deixar-la com a projecte pendent. Realment una pena.

En Lluís i en Salva apreten les dents a Eric 7b+/7c, una via encara més desplomada i amb una primera secció molt dura, un cop surts del desplom tens una lluita psicològica amb els seguros a la quinta punyeta. En Lluís li fot tres bons pegues i és realment impressionant com enllaça els diferents passos del primer tram. Pero es veu que avui no és el dia d'encadenar ni per a mi ni per a ell, i l'ha de deixar com un projecte pendent.

Dissabte, encara arrossegant el cansament de dijous quedem amb en Lluís a les 8 del matí a Torrelavit per agafar el cotxe i anar a visitar la majestuosa escola de Montgrony, anem al sector La Vena.

A Montgrony ens trobem en Sergi i la Montse, han fet nit a l'aparcament i com a bons companys ja m'estan reservant el meu projecte, l'espantaocells 6c+.

Si no has escalat mai a Montgrony, i concretament a la Vena, el primer cop pilles com un cabró. El desplom, els degotalls i el tipus de via poden acabar amb tu rapidament. Sobretot si no tens un grau de 7a ben assentat. Això és el que m'ha passat a mi, i tot i tenir moltes ganes d'encadenar les dues pujades a l'espantaocells m'han deixat cruixit. Es una via maquíssima però realment dura, crec que potser és el 6c+ més dur que he tastat fins ara. Combina la tècnica, la força bruta i uns xapatges una mica llunyants. La via discorre inicialment per un semidiedre desplomat per acabar en una part menys desplomada i més fàcil. Tot i la derrota crec que es una via boníssima.



Jo mateix a l'espantaocells, foto P.F.

En Lluís i en Sergi també aprofiten el dia per provar un parell de 7b+. Abans pero en Lluís escalfa, per dir-ho finament, amb la via Que la força t'acompanyi 7a. I l'encadena al segón pegue despres d'una lluita infernal, amb creuament de passos inclosos, a la part final. Més tard al seu projecte del dia esmercerà esforços a la via Tormenta Cerebral 7b+, a la part mes dreta del sector la Vena. Una via curta i explosiva que en Lluís intenta ecadenar amb tres pujades diferents, realment la deixa molt a prop però les successives pujades el deixen, crec, baldat i extenuat.
Lluís a Tormenta Cerebral


En Sergi obtindrà la mateixa sort que nosaltres pero de forma més dramatica, en els tres intents a la via Canyes i Marro 7b+ caurà amb la cadena a la cara. Realment molt mala fortuna.


Sergi a Canyes i Marro, foto P.F.


A les 6 de la tarda toquem retirada i fem via cap a Riudebitlles, demà al matí vull fer una miatinal a Subirats a veure si encadeno quelcom, en Piju m'espera.

Despres de dormir unes 10 hores m'aixeco a les 8 del matí amb el cos destrossat. Unes galetes, una mica de txocolata i un cafè seràn el meu esmorzar per enfrontar-me al projecte del dia, Instint Bàsic 6c+/7a, a priori el més fàcil de tots tres i força regalat.

A la una del migdia havia fet un total de cinc pegues a la via, els tres primers havia intentat superar el pas clau de la via per l'esquerra i amb travessia cap a la dreta per cercar el bolu màgic on fer el llançament al cantu salvador. Estava equivocat, era molt millor encarar-la directament per la dreta. En Piju m'ho demostra encadenant-la al tercer pegue però jo, i el meu cos destrossat, no soc capaç de resoldre la via de forma continua, cada cop que la intento caic al mateix pas. Marxo només amb la il.lusió de l'encadenament d'en Piju, i de veure que en quatre dies he sigut capaç de fer mes de 11 pegues a vies que són el meu grau límit, serà aquesta una petita victoria amagada davant de tanta amarga derrota ?

A tibar-li bous. Un servidor es retira al plafó fins al poper cap de setmana.

divendres, 14 de novembre del 2008

I finalment va arribar la continuació

Tot i saber de l'existència d'un nucli reduït d'incondicionals seguidors del meu antic blog, l'aparició d'aquesta segona part no es deguda a la seva perspicaç tossuderia. Feia dies que em voltava pel cap la publicació d'un blog dedicat de forma íntegra a l'escalada, la meva gran afició - desprès de les dones, la cervesa i la programació ( val a dir que sobretot les últimes són les que s'hem donen millor)

El nom del blog va néixer en alguna tarda de diumenge a les parets de Montserrat, al sector de Can Jorba. Allà on en Sergi avorria la perillosa Sikadur i un servidor intentava encadenar alguns dels pocs 6b+ que hi ha per aquella zona, durs com la roca. Fe i valor son aquell recurs més intangible i que només podem apreciar en el moment que ens fan falta, la tècnica i la força sempre els visualitzem i en som coneixedors de la seva mancança en tot moment, però la fe i el valor son recursos efímers però inestimablement necessaris.




Tornaré a parlar de les mítiques vies de Mont-Ral, amb la Ta al capdavant seguida de la mateixa Calipso. Parlaré de les vies encadenades a la Riba i dels projectes pendents al sector Penya Roja. Explicaré les meves vivències al conglomerat de Margalef. Faré esment els meus nous reptes, amb els primers intents seriosos als més que dolços 7a, a la meva nova afició a les vies amb desplom i cantu gros. I el més important, podré parlar de la companyia que fa possible tots aquests petits però grans moments de plaer.



Fe i Valor, l'art de l'escalada.