Terra trucant a feivalor.....

De cop i volta els patrons hivernals son substituïts gradualment per la generosa i elàstica jornada lumínica, creixent cap al seu màxim zenit ampliem orgàsmicament els dies d'escalada. Dies de molta roca i poca "blogada", quan el cos et demana escalar no pots parar. Dies eterns, benvinguts.

Els calendaris van quadrant i els projectes d'estiu s'hi estampen de forma inamovible, cal començar a posar-se en forma. Treballar els punts febles. La pila esdevé, el bloc i la resistència es treballen a copia de sang i la suor. Quan el grau es torna inflexible i el cap et juga males passades buscant aquella mirada compassiva per tornar als forats de Margalef cal dir-se A poc a poc, bow. A poc a poc .....

Tot està per fer

El tema de Calders estava mig premeditat, feia dos anys que no hi treia com qui diu el cap i sabia que en algun moment m'hi hauria de posar. Algun moment hauria d'aprendre a escalar a aquella escola. Algun moment hauria de poder compartir moments amb els companys més avesats a aquell entorn.

A cada jornada, a la tornada el discurs victimista i més nenaza - stop trolls - s'amagava un xic més. Des del primer dia vaig comprendre i fer-me meva la idea que allò s'havia de prendre com un procés necessari, on calia habituar-me dia darrera dia, via darrera via a la gestualitat dels moviments, a la eficiencia i a la pura coreografia Calderenca.

Tardes amb en MBI, el Jordi, el Lluis o be el Felipe el Lolo. Tot començava amb un escalfament premeditat : enderrocs 6b i la dels Xais 6b+ per passar-me seguidament a les series descontrolades a la de la Terra 7b/7b+ i finalitzant les forces a la Radicals LLiures 7c/7c+. Amb algun tast introductori a la Gravetat Zero 7c/7c+.

Crec que no va ser fins a l'últim dia d'aquest primer stage on ja vaig escoltar el meu cos parlant la mateixa llengua que la roca de Calders. Vaig flipar com flutava per la Bestia Parda 7a+ posant cintes o com feia quasi sense despentinar-me a la més que "asediada" de la Terra. I com finalment la Radicals s'aprova una mica més .... pero de moment només una mica més.

Un primer stage, esperant un segon assalt després del descans de setmana santa.

Braços lactats, la compressió del dèbil.

El difícil camí del pupil descontrolat no només passa per Calders, un cop oberta la temporada a Rodellar ja ens hi hem deixat caure dos llargs caps de setmana. Aquí la idea es retrobar el camí de la pila sobre el desplom i seguir jugant amb parets que guarden similituds calderenques com Egocentrismo o be Aquest any si.

Com si d'un plat de llenties es tractes, es repetia el mateix discurs. Cal fer espai al caparró per aprendre a escalar, cal prendre mesures/mètriques noves a la compressió entre el braç i la cama. Cal baixar el nivell de lactació en 3,2 1 !!!!

Allà comencem a provar i sentir que graus que farà un any a Rodellar estaven a les antípodes comencen a apropar-se tímidament. I tot i no emportar-me la Trilogia - EL Sici, Aquest any si, Soldados de Salamina 7b+ - com els bows del Joel i el Wey, com a mínim m'emportava el primer dels capítols, després d'un asedio descontrolat. I fornicava passos a la cruel i fanàtica Pequeño Mateo 7b+ - amb un bloc de 6C tranquil·lament - o deixava amb bon gust de boca la Nanuk 7c.

Qui no plora no mama

Entre tant masoquisme algun viatge a Margalef per donar vidilla a la llibreta d'encadenes, ni que siguin SOFT sempre ajuden a fer passar millor la pedra per la gola.

Finalment i quasi sense despentinar-me m'apuntava Antològica 7c - potser millor de 7b+/7c - o feia posant cintes - provada anys endarrere quan era foll- Fenoman 7b, que una decotació de 7b+ a 7b no seria pas creadora d'una controvèrsia.

Seguirem informant des de l'òrbita marciana, feivalor.

Suggerències a les Surgencias

Un diumenge qualsevol a les 7 de la tarda tornant per la profunda i imponent gorja a Rodellar. Una airet fresc ens segueix de forma perpetua pel fatigós camí de tornada. Anem deixant endarrere els diferents sectors tot visualitzant les mil i una taques de magnesi. Les parets resten finalment en descans. Estem fatigats, els plans per tornar a una hora prudent han tornat a fallar. Ens ho prenem amb calma, no paga la pena córrer ara.

Tres dies per Rodellar i la fatiga és enorme. Després de les clatellades a la Soldados de Salamina 7b+ del divendres amb l'Eduard varem fer un canvi de plans. No sabíem si la mala nit del dia anterior ens havia absorbit tota capacitat de bloqueig, pero el que si teníem clar era que calia canviar d'objectius. Això ens va portar a les Surgéncias.

A la paret de la Iron-Man 7b+ - antic 7c - i toca l'ombra i l'aire fresc s'accentua de forma notòria. Un recomanació del Joel ens porta a provar El Bicho 7b+, primer llarg d'un 8b quasi executat als nostres ulls per un Japo molt pero que molt educat. Bona gent.

Les Surgéncias al fons del riu.

Em sorpren gratament veure que a Rodellar també hi ha vies "fàcils", que no han patit el procés de decotació a la que semblen inmersos els mutants del vuité grau que coneixen de forma milimetrada les vies més "fàcils". Si ens agrada apretar, pero de tant en tant també va be per a la psicologia personal trobar vies que es deixen fer.

Eduard al "crux" de dalt del Bicho.

Després de dos caigudes el dissabte a la part dels degotalls de dalt de tot, el diumenge posem un un punt vermell tan l'Eduard com jo. Felicitats nanu pel teu primer 7b+. La Julia que s'apuntarà fanaticament al grup el dissabte a la nit, i aprofita per encadenar Coco Loco 7a+. Business pendents que la tenia una mica loca.

Com ús deia, a vegades una mica de vidilla ja va be. I si no pregunteu al Jordi o al Lluis que va passar-me a la Terrorismo el dimecres passat. Vaig caure de forma fatídica al invertit de dalt, quan ja tenia el redpoint al sarró. Per sort o per desgràcia el Lluis només em va gravar un pèssim tercer intent, on psicològicament i físicament ja no m'aguantava.

Encadenus interruptus from Pau Freixes on Vimeo.

Serrallonga Baby

Arribem deu anys tard nois, això ja està tot sobat., alguns sectors més que altres. Definitivament sembla que em perdut el primer tren.

Ara feia dies que no ens hi deixavem caure, les altes temperatures ens n'havien allunyat. I ara davant d'una baixada general de les temperatures i la sempre calida presencia d'en Mckey ens va fer tornar-hi.

L'Alberto s'hi va estrenar, alguns anys escalant i no havia tastat aquesta roca. El bou - si segueix apretant d'aquesta forma no hi haurà qui el pari - s'endú al segon intent la Coco Loco 7a+.

El dissabte acompanyat del Barril i en Mckey haviem fet un escalfament al desconegut sector Bisagra, una mica d'ombra i molta xafogor per adonar-me que no tinc ni puta idea d'escalar amb degotalls/xorreres. Un 6b+ i un 6c d'aquells que et fan apretar.

Sort que portava la feina mig feta i només era questió de seguir el guió escrit, m'enduc ara si la Cafè con Leche 7b. Al segón intent del dia caic estupidament anant a buscar el bidit salvador, a la tercera ja no perdono. Merci pel mètode Lluis, aixi tot és molt més fàcil.

Amb una ressaca espesa propiciada per una ingestió d'una lassanya de dimensions descomunals regada amb una mica de cervesa i una mica de paxaran anem allargant el dia, vull visitar la Gran Bóveda. Aconsellat pel Mckey provo Tu que siempre nos esperas 7c. La trobo DURÍSSIMA. No se si es que vaig cansat pero no puc fer més que anar de xapa a xapa i tinc molts problemes per sortir del sostre. Els primers tres passos de bloc els trobo exegaradment durs, l'Alberto pacient m'aguanta durant quasi una hora les mil i una caigudes on el xapa a xapa ja no funciona.

Tornem tard cap al poble, amb una sensació de cansament molt acusat. Son les 9 del vespre i finalment trobem la Julia. Diu que porta 2 hores per tots els sectors de Rodellar a veure si ens trobava, contenta m'explica que a Cavallers ha fet el tercer red point de la CRIS 7c. Felicitats Boua !!! Anem tots tres cap al Kalandraka i alla acabem de passar la jornada fent una manduca un pel menys agoserada que la del dia anterior.

El Diuemenge fem peregrinatge al sector el Camino per escalfar una mica i fer-nos un lloc més tard cap al sector les Surgencias. El sol encara està a sobre la Sayonara per tan em dedico a esperar i filmar una mica les escalades de l'Alberto, Silvia i Julia a la Coco Loco. Finalment entra l'ombra i provo Sayonara Baby 7c. Pas de remar al principi per sortir del sostre i passet a l'inici, 30 metres de cantu/PC i finalment un pas de bloc duret. Surt tot a la primera exepte el pas de baix, avui no manxo. La via es realment bonica, pero treu foc durant tot el dia i tenir una cua de "bichos" al darrera esperant que acabis no ajuda gens a poder gaudir-la. I tot i no tenir més de dos anys de vida, esta sobadíssima de peus.

Next weekend, may be

Mutabilitat

A vegades no t'adones de l'arrelament que tens a un lloc fins que no en perceps els canvis. Fins que les coses desapareixen o be canvien substancialment no n'ets conscient de l'existència d'un abans i un després.

Ahir a la nit, tard. Baixant per Via Laietana en direcció al pis del centre vaig tenir l'oportunitat d'observar com els canvis s'han abalançat sobre el barri de Sant Pere. El pis comprat a finals de la dècada dels 90 per ajudar a commutar de forma suau les mil i un vingudes del poble a la capital per feina de la meva mare, ha esdevingut per a mi com una segona vivenda. Ara farà ja uns deu anys llargs va servir per allotjar-me, va ser on vaig acomodar-me de forma independent. Més endavant quan vaig tornar al Penedès es convertiria també en el pis on anava a dinar i fer la migdiada, un lloc distant i tranquil que m'ajudava a partir i relaxar les llargues jornades de treball a l'anomenat 22@.

Aprofitant que volia cercar un bar obert per comprar un paquet de cigarrets, vici al que he tornat de forma temporal, vaig poder observar de forma més clara com les coses estan canviant aqui en aquest barri.

Al bar regentat antigament per uns andalusos on s'hi apalancaven els quinquis del barri ara hi tenia un grup de paquistanis occidentalitzats, els quinquis fumadors de xocolata havien mutat a magrebins fumadors de xocolata que ara comparteixen diàlegs inintel·ligibles amb els que tenen l'estomac més dur.

Al carrer paral·lel a Mónec, un d'aquells que uneix Sant Pere més alt amb Sant Pere més baix els comerços seguien oberts a les tantes de la nit, amb les bosses de brossa ajagudes a cada portal i amb tot de infants jugant a pilota. Hi ha vida, però una forma de vida certament diferent a la de la Barcelona de fa 10 anys. Just abans en el carreró que porta al Palau de la Música ja havia tingut l'oportunitat de veure tot un corriol de Japos que en sortien, tots ells vestits per la ocasió, aliens a la intensa olor a merda que despren aquest lloc. I 2 minuts abans podia veure els gemecs d'un turista probablement alemany que portava la seva dona tota ensangonada a fer alguna denuncia. Els canvis sempre són violents, per imperceptible que estigui aquesta violència.

Aquest fet no era gens circumstancial, la majoria de gent jove i arreglada de la zona eren turistes que omplien algunes de les zones il·luminades del barri. Majoritàriament dones amb els pits grossos, faldilla curta i de bon veure. Potser m'hauria d'haver deixat la motxilla, la roba bruta i les espardenyes i haver fet una visita a algun dels bars del centre. Mai se sap.

Els veïns de Rodellar segurament han tingut una percepció força semblant. En aquesta última dècada la fisonomia, les formes i tot el materialisme que envolta els escaladors segurament ha canviat.

A vegades penso que a mi, i a molts de nosaltres ens aniria be una mica de mutabilitat.

La famila bosquiman per Rodellar

Algún titular havia de posar bous. Tot el sant diumenge foten la conya amb el Edu i la Julia sobre les propietats miraculoses de unes suposades pastilles per aprimar m'han donat la idea de bosquiman - era d'aquesta forma Edu ?. La segona part ja té més a veure amb l'escalada. Un altre cop i amb majúscules RODELLAR, dos dies fanàtics i egocèntrics entre el desplom del boulder del John i el desplom de Egocentrimos. A part d'una visita fugaç el diumenge al camino no ens hem mogut d'allà.

I això que tots anàvem mes petats que que el cavall del dolent, jo el divendres pegues fanàtics amb en Mckey a la Vendetta, al tercer engalomant l'últim dinàmic però abandonant per falta de dignitat i fe. La Julia amb un altre meso cicle a sobre. I l'Edu, doncs l'Edu venent aparells pel cor, que també cansa cony.

Al Ego s'ha fet el que s'ha pogut i el que s'ha volgut, ens emportem a la butxaca la Porque 7a+. De pas ultra fanàtic - llegeix bloc aqui - i de posar-li carinyu a la R. I el diumenge també apuntem la nena petita del sector de 8 a 14 7a. Entre una i l'altre gastem un parell de pegues -dignes ? - a la Pequeño Pablo 7b sense discussió i que de aquí poc tindrà la fama de ser la via més polida de l'Univers conegut.

Per cert l'Edu ens el van facturar el Lluis i en Jordi que ja portaven 3 dies marejant la perdiu per Rodellar, i tatxant vies per qui i per allà.

Jo a la part final de la Pequeño Pablo, foto Julia

La INSERSO per Rodellar

Avui repassant les fotos pensava que poder no n'hi havia per tan, a primer cop d'ull vaig pensar que no valien una merda. Però encara hi havia quelcom "ensenyable".

Com havia arribat a la penosa situació de convertir-me en part integrant del grup com escalador a fotògraf oficial era fàcil d'explicar : Una Lumbàlgia d'última hora m'havia deixat fora a de la convocatòria.

Cal dir però que probablement i a favor meu - be per alguns jugarà en contra aquesta irracionalitat - la dita lumbàlgia va aparèixer per culpa de la multitud de "saques" voluntaris que vaig propiciar a la meva ja refotuda esquena el dimecres passat a la Vianant. Qui sap si això no va salvar-me de representar un refotut estat de forma lamentable.

Júlia, Sergi i Lluís, tres en un.

Be la qüestió es que en Sergi, Montse, Josep i Julia es van fer un fart d'escalar - alguns més que els altres . Acompanyats en alguns moments pel Mackey - alies Bou Major - i en Lluís. Aquests últims només en tinc noticies seves de la lluita encertada/desencertada a la Soldados de Salamina 7b+ al sector Vaso Comunicante - alguna noticia més LLuis ?.

Lluís a la preciosa Soldados de Salamina

La Julia va apretar de valent a la Juan y Fran se nos van, a la Porque i a la Caprichos de Lujuria. I per les noticies que en tinc n'ha tornat envalantonada per passar-hi alguns dies.

El Sergi de mentres va fent rutina, on sembla que el 7a+ a vista s'hagi convertit en la seva rutina habitual. La Montse per la seva part apreta en algunes vies de segon i es queixa de la ja massa obstinada ingratitud dels desploms de Rodellar - cal posar-hi fe i valor.

En Josep, tècnic com una mala cosa, pasa bones i males estones. Bones mentres els braços l'aguanten i dolentes quan se li obren les mans a la Roxy la Palmera. Ni el bassal de sang a peu de via el va fer tirar endarrere.




Jo per la meva part el diumenge encara vaig poder trepar una mica, amb molt males sensacions - hi ha empatx d'ibruprofè ? - i amb moltes ganes de tornar amb més energia i forces.

Tancat per mullader

Pels foranis que només visitem Rodellar en èpoques seques la temporada s'acaba, aquest cap de setmana els degotalls de Les Ventanas no deixaven de plorar la marxa dels escaladors - no se sap si d'alegria o de tristor. De fet només els sectors mes soterrats quedaven encara arraulits de tanta aigua : Aquest Any Si, Egocentrismo i Boulder del John i Surgencias - quan podre fer la Coliseum ?.

Amb el Lluís i el Jordi varem fer parada divendres a Bruixes per intentar tancar projectes per alguns i remenar la perdiu per d'altres, al final però molts de nosaltres varem acumular més cansament als nostres avantbraços que no punts vermells.

Fent un salt al timetable de l'entrenament vaig pensar que 72 hores de descans serien una bona vacuna i la millor manera de donar la benvinguda a la física escalda que predomina a Bruixes i Rodellar. Ignorant de mi, no només la mala coneixença del meu cos si no de la meva ment em tombarien una i altre vegada a Pasta sin Agua 7a+. Pas de de pinça sobre xorrera petita amb ma esquerra i moviment acrobàtic de peus per engaltar la xorrera per dalt amb esquerra d'on es rebota al cantu salvador. Ni el Lolo que va posar-me amablement la cinta va poder obviar els crits involuntaris que foll de mi esbufegava a cada caiguda. Certament la jornada ja havia sigut d'un inici trepidant, encastat al pas de bloc de Derribos arias 7b+.

Fent via cap a Rodellar vaig pensar que poder una força misteriosa podria alçar-se de la foscor i m'ajudaria a levitar entre tanta xorrera i pas de bloc. Equivocat anava i els inicis del dia del dissabte a les Ventanas varen ser força inadmissibles. Per sort va sonar la flauta tot pinçant el que creia que era in-pinçable, i al tercer pegue queia l'únic fruit de la jornada i del dia Lorien and the wailers 7a+.

El diumenge amb el sopar encara a l'estomac varem intentar, si es pot dir intentar, escalar una mica al sector Aquest Any si. Curiosament buit d'escaladors i sec com una mala cosa. Allà em vaig poder arrossegar física i psicològicament per Tragaldabas 7a. El Lluís però va poder fer el descobriment del dia un xic més amunt, una joia de via que no hauria de passar desapercebuda com a futurible pel proper viatge a Rodellar Soldados de Salamina 7b+.

Rodellar bon vent i barca nova, fins la propera.

El principi de l'eternitat, Rodellar

La rutina habitual s'ha trencat a mil bocins, l'ombra del patró temporal cap de setmana escalar i entre setmana a treballar ha relliscat precipici avall. En conseqüència el temps constant a l'ull de l'observador ha esdevingut etern per a mi.

Rodellar, Margalef, Siurana, Raco de Missa, Coll de la Barraca han passat per davant dels meus ulls en mil i una formes diferents. Acompanyades d'en Salva, d'en Piju i el Bernat o bé d'en Yasku han fet que aquests últims 7 dies de la meva vida hagi estat carregat de fanatisme, cansament i felicitat.

El dimarts passat just deixar la feina m'ajeia a la furgoneta del Salva per passar tres dies a Rodellar, aprofitant que encara no era setmana santa i el temple dels lolos estaria semi desert d'escaladors. De camí feia comptes amb en Salva, justament aquella mateixa setmana de feia dos anys endarrere havia començat a escalar. Encara recordo com en Salva em va fer pujar el meu primer cinquè al sector el Camino. No en recordo el nom, però si la petjada que va deixar als meus braços.

El dimecres a primera hora varem deixar el nou parking per a furgonetes a l'entrada del poble per passar una primera jornada que resultaria ser francament exitosa. Deixant endarrere el sector el Camino fem via cap al sector Criminal Tango, tenia feina pendent :

* Roxy la palmera 6b+ : Una de les millors vies per aquest grau, com diuen per la blogosfera val la pena només pels últims 3 metres sobre una xorrera impressionant. La fem per escalfar i cau de forma majestuosa. Es nota que porto dies descansant.

Imatge de la via Roxy y la palmera.

Agafem els petates i fem un canvi de sector, em sento molt fort i no vull deixar passar l'oportunitat d'apretar al màxim. Fem via cap les Ventanas del Mascún :

* Bis a bis 7a : A la dreta de tot del sector. Pas de bloc a un quart de via i després remar sobre cantu inhumà. Tres pegues i al tercer cau el meu primer 7a. Després de fer volar els peus al pas de bloc i quan en Salva ja no donava un duro per mi arrisco al màxim i arribo a la cadena extasiat

Escalador anònim a Bis a bis.

* Juan y Fran se nos van 7a+ : Molt més dura que la seva veïna Bis a bis, tram inicial fàcil fins a un descans sense mans al costat d'una xorrera per després sortir-ne a ple desplom i aguantar dos passos fatídics. La trobo massa dura per mi, fins i tot per ser un 7a+.

Dijous fem canvi de sector i visitem Prince sans rire, volem aprofitar la seva presumpta orientació sud pel matí i escalfar una miqueta. La jornada anterior però passarà factura, escalar Rodellar no surt gratuït pels bíceps.

* El enano de siberia 6b+ : Via que discorre per xorreres varies fins a un petit sostre on cal sortir-ne per la dreta i tantejar amb valor un aleje força inhumà fins la R. La primera via del dia i el coco ja juga males passades, surto derrotat. Ara bé la via no deixa de ser boníssima.

* Dimes y diretes 6c : Via de desplom al costat mateix de l'anterior, física i una mica dura pel grau. Cal aguantar la pila i l'arribada a la R que et deixa infladot. Cansat psicologicament m'acabo penjant de la primera cinta del desplom.

Veient el parcal i que la cosa no fa pinta de millorar acompanyo al Salva al sector Egocentrismo, vol provar Pequeño Pablo i jo aprofito per fer-li un tope rope a veure que passa.

* Pequeño Pablo 7a+/7b : Inici bloquero i pulit fins a la tercera xapa, a partir d'alla remades impresionants fins a la R. Em sobrepassa emocionalment i físicament.

El Salva sota mateix de Pequeño Pablo.

L'última jornada fem una visita al Delfin per darrera per fer dues vies noves i tornar a atacar una de les vies que ens havien quedat a la primera jornada

A la dreta del Delfin hi ha dos noves vies interessants.

* El Beduino 6c : Via de placa just al costat del Delfín, amb algunes remades i amb sorpresa al tram final. La lluito fins al final i surt a vista.

* Tu aki no has venido a escalar 6b+ : Via veïna a l'anterior, molt semblant però un pel més relaxada, molt maca. Tot i el cansament acumulat segueixo lluitant i també surt a vista.

* Juan y Fran se nos van 7a+ : La torno a provar i segueixo creien que és massa dura per mi, la part del desplom em tomba físicament. El Salva després de múltiples pegues tampoc la treu.

Definitivament sempre que surto a escalar uns dies pateixo la regla següent : un dia bo i un dia dolent. A les 6 de la tarda agafem la furgoneta i tirem milles cap al Penedès, el 7a i el 6c a vista em deixen un bon gust de boca. L'eternitat comença amb bon peu.