dimecres, 25 de febrer del 2009

Mr. 7as a huevo

Avui amb el LLuis a Can Jorba un nou 7a a huevo com diu ell, Arpia 7a+. Ahir amb el Jordi a Pas de la Maladona amb Neska Polita. Cullons si soc mister 7a a huevo. Porto ja massa temps que no acabo de donar el pas al grau de 7a, sempre falla el mateix : una mica de pila i enllaçar els passos !!

El Lluís via Facebook ja m'ha fet mig la llista de deures pendents, a veure que podem tatxar aquest més de març

  • Rei del Mambo 7a+ : A Vilanova de Meia, la Cúpula. Via de resistència, desplomada i amb cantu gros. Només té un pas de llançament que el fa especialment complicat. Li he fet un parell de pegues
  • Bestia Parda 7a : A Calders, curta i intensa. Sortida amb taloneig per evitar la porta i aguantar un parell de passos de regletes, despres pila. Li he fotut quatre pegues
  • Cetaci 7a+ : Cova dels Bombers, arribo al pas de bidit sense esmerçar quasi esforcços, desplomada amb cantu fins el pas de bidit, pero el tinc més que resolt i he caigut dos vegades un cop tinc la barana. Uns quants pegues
  • Chachi qui chapi 7a : Margalef. Resitència pura i dura, no té cap pas de bloc. Encara no se perque no la vaig repetir la ultima vegada. Uns quants pegues
  • Ka No 7a : Gelida, Reistencia i algun passet de bloc a baix i dalt. Un altre que encara no se com es que no la tinc encadenada. Masses pegues
  • Arpia 7a+ : Can Jorba, adquirida a la col.lecció avui mateix. Curta i intensa, un pas reboton al mig pero solucionat. Un parell de pegues un dia
  • Neska Polita 7a : Pas de la Maladona, poder el mes cabro de tots. 10 metres de desplom i final de bidits. Un parell de pegues un dia
  • No m'enganyis més 7a+ : Aroblí, pas de bloc al mig pero relativament fàcil comparat amb altres vies del mateix grau. Tres pegues un dia
  • Hawai 7a : Coll de la Barraca, tecnica amb pas inhuma a baix de tot i amb pas de bloc a dalt. Masses pegues.
  • Que la força t'acompanyi 7a : Dura pero encadenable, es l'únic 7a que recordo que no he tret un dels passos. Un pegue
  • Viatge a Venus 7a : Més facil que la força t'acompanyi, jugar amb les xorreres i fer molta bicicleta. Un pegue
  • Iker Crack 7a : Margalef, el mes facil que he tingut a les mans el vaig enganxar despres de tres dies escalant i no va caure per poc !!!!
  • Te de Roca 7a : Vermell del Xincarró, dos passo de bloc i buala feta. Masses pegues
Espero que aixo sigui com el 6c, tres mesos deixant-los a huevo i de cop i volta varen començar a caure tots :). Prometo que a la que caiguin dos o tres projectes d'aquests començare a arrosegar-me pels 7bs.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Allò que sembla ingestionable a primera vista

Vaig estar 10 anys jugant a futbol semi professional i mai vaig tenir cap problema físic important. Quan alguns dels meus companys queien jornada darrera jornada per diverses tipologies d'afectacions físiques relacionades amb la praxis continuada de l'esport, un menda només patia els dolors i blaus que produeixen les puntades dels contraris en els camps de sorra - que no és poc.

Vaig tornar de Kalymnos amb una lleugera molèstia a l'esquena, darrera de l'omoplat dret sentia com xisclava algun enllaç muscular a mesura que escalava. Després del cap de setmana a Albarracín i d'alguns lanzes de més, aquesta petita simptomatologia es va desplegar amb més intensitat que mai.

Després d'una setmana quasi parat vaig intentar escalar aquest divendres passat a Gelida, escalfant amb un 6a+ de la dreta que encara no tenia encadenat vaig tornar a notar les punxades. Tot i això vaig continuar. Al 6b+ del costat la cosa ja va anar a pitjor i entre xapa i xapa anava cridant de dolor, unes punxades que em feien gemegar com un nen petit. Al vespre, un cop a casa vaig decidir que era el moment de començar a tractar de forma seriosa aquesta incipient lesió amb Voltaren.

L'endemà al matí havia quedat amb en Sergi, la Montse, el Paco i la Anna per anar a escalar a Mont-Ral. Vaig llevar-me relativament be, el dolor havia s'havia reduït eufemísticament a danys acceptables. Calia però ser prudents.

Un cop vaig plantar-me davant de les parets, vaig seguir un recorregut ascendent en els graus, impropi de mi. Vaig escalfar de forma continuada en un 4+, un V, i un 6a ..... el mal semblava que havia desaparegut. Volia tibar un xic més, i aprofitant que el paco deixava semi montada Por a Volar 6a+, li fotia un pegue per veure com es comportava el meu cos. Vaig sentir alre cop les punxades, una darrera de l'altre en cada moviment pels 20 metres continuats de forats de la via. No se si això seria l'excusa perfecte, però un cansament va recórrer de dalt a baix del meu estat d'ànim.

Com que soc cabut com una mala cosa, i gestiono pèssimament les situacions que són de lògica absoluta - segurament un Vulcanià no s'hauria deixat endur per les emocions - vaig tirar-me de dret al suïcidi físic, vaig seguir escalant i pujant de graus però sense encadenar res.

Avui havia quedat per escalar a Montserrat i no m'he pogut llevar, un dolor horrorós que anava del pit fins a darrera l'esquena m'han deixat tombat, només l'escalfo de les mantes i de les 3 hores llargues de dormir extres l'han mitigat. Sóc conscient que l'ombra de la lesió deambula pel meu voltant.

dimecres, 18 de febrer del 2009

Kalymnos, tal i com està el Panorama ....

Dilluns ens aixequem tard, els dos dies d'escalada a Kalymnos ja comencen a passar factura i avui es preveu que serà un dia dur, molt dur. La idea era anar a la Grande Grotta, volia provar la famosa Trela 7a.

Després de l'esmorzar proteínic i que ens ha de permetre aguantar fins al capvespre agafem el cotxe i enfilem cap a l'aparcament del sector de la Grande Grotta, a no més de 5 minuts dels apartaments. Des del mateix camí que porta a la Grande Grotta també es poden aconseguir el sectors Spartakus, Jurassik Park i Panorama.

L'aproximació de 20 minuts amb un desnivell pronunciat ens serveix d'escalfament i per alguns de nosaltres per treure el fetge per la boca. Arribem i ens trobem un panorama certament desolador per un parell de raons. Moltes de les xorreres de la Grande Grotta estan completament xopes, en especial tota l'entrada de Trella. Però be aixo ja havia sigut la tònica habitual. El gran problema recau en el munt de merda de cabra que hi ha al sector, que barrejat amb l'aigua el converteix en un lloc certament poc higiènic. No vulguis imaginar que es agafar la corda amb les dents ....

Però Kalymnos és una illa amb molts recursos, i vist el panorama fem un canvi estratègic de sector per visitar el sector Panorama, just al costat de la Grande Grotta. Com els altres dies dividim els equips entre Montse i Sergi, i Pijuan i un servidor.


Grande Grotta i a la dreta el sector Panorama.

Per començar a escalfar i veure com responen els nostres cossos ens posem a una via aparentment assequible.

Uncle Ernie 6b : A la part dreta del sector, d'entrada fina i amb alguns alejes considerables. Petites xurreres barrejades amb alguns bolets. Molt bona però un pel psicològica, em cal un segon pegue per encadenar-la. En Pijuan que no va gaire fi de coco - i qui ho va ? -l'acaba fent de segon. Especial menció a la part final amb un xorreron impressionant tipus Roxy la Palmera. Molt recomanable.

Ens movem cap a l'esquerra i anem a buscar alguna via musical

Carpe Diem 6b : Més fàcil que l'anterior però molt més dinàmica, ametrallada de xapes i festival de xorreres petites, amb peus boníssims. Surt a vista, molt recomanable.


Montse a Carpe Diem

En Sergi i la Montse m'han deixat muntat el projecte d'avui Joggle & Toggle, anem a veure que passa

Joggle & Toggle 6c+ : Primeres tres xapes desplomades on cal encarar ràpid amb els moviments al llarg de tres bolets per després apretar a la sortideta, un parell de xapes més i repos sense mans. Un cop allà seguir una xorrera mastodòntica i sortir-ne al final per arribar a la R amb algun cantu petit. Surt al Flash després d'una lluita infernal.

Baixo esbufegant i flipant, el meu primer 6c+ al flash i realment he anat al límit total, xapant la R amb els braços totalment inflats. Veient el tema dono per bo el dia i no cremo més cartutxos, encara ens queden 5 dies d'escalada per endavant i val la pena reservar esforços.




Montse a la sortida de Joggle & Toggle

dimarts, 17 de febrer del 2009

Albarracín, request to call for pictures

Aprofitant que els col.legues són una colla de japonesos amb potència, aquí teniu una selecció de les millors fotografies d'Albarracín


Un 6b o 6b+ que varem provar el diumenge, m'hi vaig deixar una part del dit



Ultima hora de dissabte, provant algun 6b o 6b+


L'Oriol tibant en un 6a+, despres del llançament. Aquest si que va caure


Elva a un 5+ el dissabte


L'Oriol a un putu tsunami, 6a. Jo també em vaig tirar endarrera !!

Lluís escalfant a un magnific 5, on estan els cantus per la mor de deu !!

dilluns, 16 de febrer del 2009

Albarracín, quelcom més que fer bloc

Poso els peus sobre el fred terra del pis, es la primera sensació del dia que tinc i és estranyament coneguda. Escolto el meu cos, tinc l'esquena fumuda. Avui tenia la primera classe del segon semestre el màster, no hi he pogut anar.

M'aixeco, i veig que el Jordi ha comprat cafè. Com cada matí regiro pels pocs estris de cuina cercant quelcom que s'adapti a la mida de la cafetera per poder fer-lo servir de recipient. M'assec al menjador, les llums estan apagades, m'encenc un cigarret i entre glops de cafè començo a pensar en les últimes 48 hores....

Divendres, sortia alterat de la feina, tenia el cotxe mal aparcat més enllà de les luxoses cases de Pedralbes. A les tres havíem quedat amb en Lluís i la Martina per marxar cap Albarracín, abans peró aprofitava per passar a buscar l'Elva per la facultat d'econòmiques. Aprofito el viatge fins Torrelavit per explicar-li les aventures per Grècia i fer-li veure com d'insultantment petits són els meus avançaments amb el vocabulari grec...

Albarracín és a quasi 5 hores de cotxe, un xic mes si el mitjà de transport es una vella i confortable auto-caravana. El viatge es torna certament peculiar, conversa a tres bandes amb en Jordi i el Lluís portant el comandament de la tripulació, destinació la meca del bloc Albarracín.


A les 8 del vespre passades i després de divisar la transparent Teruel arribem a Albarracín, toponímia aràbica. Mes tard i ja amb algunes birres al cos s'ajuntaran el Paco, la Montse, l'Anna i l'Oriol. Farem petar la xerrada parlant dels projectes, de com serà el bloc i d'infinitat de coses. Sortim del bar El Molino del Gato uns una mica més tocats que els altres per fer jeure els nostres nerviosos cossos a l'auto-caravana, la Naia ens hi espera vigilant les capces de galetes i llaminadures varies.

Em dutxo, feia quasi tres dies que no podia gaudir de l'aigua calenta. Aprofito per treure la tireta del dit, encara està molt viva millor que deixem la ferida oberta perquè respiri. Són quasi la 1, però no vull atabalar-me.

Baixo les escales i agafo el camí cap a la facultat, no porto jaqueta i sembla que la temperatura és ideal per anar amb un jersei. Pico la targeta del metro i m'assec al primer seient buit que trobo, una mica més de temps per reflexionar i deixar-me emportar per allò que ens fa ser humans.

El dissabte al matí al pàrquing del poble d'Albarracín el sol sortia amb una força inusitada. Varem passar dels graus negatius del vespre anterior a la quinzena de graus positius. Abans de fer camí cap a la catedral del bloc varem omplir les nostres bosses amb pa, coques i croissants de la mística fleca del poble, amagada a primera vista però fàcil de reconèixer per la heterogènia cua que s'hi forma a primera hora del matí. Nadius i gent jove esperen pacientment.

Estic una mica excitat, tot es nou. Porto carregat un crashpad a l'esquena, uns peus de gat, una mica de magnesi i el plumes - que no hauré d'utilitzar. En Lluís guia l'expedició pels Pinares de Rodeno, es la quinzena vegada que el visita. El bosc és extremadament agradable, els pins es distribueixen de forma aleatòria deixant veure un sota bosc increïblement net. Els blocs semblen néixer de forma espontània formant illes paradisíaques, la gent es concentra al mig de les illes i es reparteix de forma esporàdica per la multitud de projectes inversemblants que recorren les mil i una morfologies de cada roca.



La tropa Montse, Oriol, Paco, Jordi, Anna, Martina, Lluis, Elva i Naia.

Llancem els matalassos tunejats sobre la primera roca que trobem i escalfem. L'agradable tacte de la roca aranísca sembla congeniar-se amb la temperatura. Comencem a gaudir de la duresa del bloc.

El bloc és dur, molt dur. L'art que l'envolta necessita d'una barreja de força, psicologia i flexibilitat que el fan diferent a l'escalada esportiva tradicional. Abans del migdia tinc l'oportunitat d'encadenar un parell de 6a i algun 6a+, són durs i les sortides són tremendament agòniques. Els teus braços emprenen la difícil missió de desafiar la gravetat sota condicions pèssimes, fent-se seus ridícules regletes.

Al migdia fem un canvi de sector i aprofitem per fer un most, entrepans de tonyina, espàrrecs, pastanagues i quelcom més. Això ens hauria d'ajudar a recuperar quelcom d'energia.

Com diu la Martina, el Lluís es feliç amb quatre pedres repartides pel bosc. Busca porter i jo estic jaient a la clariana, em reincorporo per veure quins projectes el persegueixen. Estàtic sobre dos forats desplomats, taló i llançament dinàmic a la sortida del bloc amb braç esquerra, ajuntar mans, pujar el taló i sortir. Graduació ? 7a. Un parell de pegues i quasi el treu, jo aprofito que altres marcians del bloc s'hi ajunten per provar quelcom més relaxat.

Amb l'Oriol, en Paco i jo mateix provem un dels 6a que hi ha per allà. Bloqueig amb dreta, esquerra i llançament. Surt a la tercera.


Encadenar un bloc es converteix en quelcom molt agradable, foto Elva

Les hores passen i el sol sembla no tenir limit, encara escalfa. El cansament però fa presència, la gent desfila i necessita descansar.

El Lluís que no te aturador encara vol provar un 7a que hi ha prop del pàrquing, el segueixo com un sherpa i aprofito per relaxar-me, es hora de gaudir veient com escalen els altres i portejar el crashpad cap aquí i cap allà fins que el sol desapareix darrera d'alguna serralada.

Baixo a Verdaguer, a aquestes hores el metro està bastant buit. Camino mentres escolto This is a Life, observant mestresses de casa i alguns joves al passadís que interconnecta la línia groga amb la blava. Torno a entrar al metro i aquest cop no m'assec....

Dissabte a la nit varem poder sopar de forma més o menys correcta a un dels bars que hi ha al poble d'Albarracín. Vaig tenir la possibilitat de provar les famoses Migues, veure alguns gots de vi i riure amb l'Oriol, el Paco i el Lluís que els tenia a tocar de taula.

Dos dies i ja ens estem tornant costumistes, a la nit tornem a visitar el bar Molino del Gato, aquest cop sembla que la cervesa discorre amb més felicitat i facilitat. La gent va abandonant el local, i sempre quedem els mateixos parlant de tot i de res, deixant que tot flueixi de forma fàcil i agradable. Cercant de forma natural punts en comú.

Ens llevem el diumenge passades les nou del matí. Tinc el cap una mica emboirat, l'esquena i la calor no m'han deixat dormir be. Em sento extremadament feble. Ni un bon esmorzar, un bon té i una aspirina efervescent semblen ser suficients per despertar-me d'aquesta catarsi. El dia es preveu tranquil, molt tranquil.

Els altres estan molt fanàtics. En Jordi està pletòric, en Lluís vol apretar com mai, l'Oriol sembla un nen petit .... l'Elva aprofita les pausades i pacients doctrines del Jordi per pujar els seus primers blocs, la Martina gaudeix de la lectura del diari sota un altre sol aclaparador. Jo descanso i aprofito per no fer res.



El cercle màgic del bloc, foto Elva.

A les tres de la tarda tornem a guardar els crashpads a l'auto-caravana i comencem a fer el recorregut invers al de divendres, tenim moltes hores per endavant i molta xarrera. Molts de nosaltres voldríem que això no s'acabés mai, per poder gaudir una mica més de la felicitat, de gaudir del viure per viure.

Propera parada Palau Reial ... enfilo cap a l'edifici de treball. Com cada dia trec la targeta de la motxilla i obro la porta de la feina. Veig els companys ja acomodats davant dels ordinadors, em pregunto : que hauran fet aquest cap de setmana ?

dimecres, 11 de febrer del 2009

Visita al sector Odissey

El diumenge ens aixequem amb la moral alta, el dissabte a Ghost Kitchen la cosa havia anat rodada. La nit anterior després de l'habitual partida de botifarra - soc un perdedor nat - havíem decidit que visitaríem el sector Odissey, hi havia graus per tot i el més important estava al sol tot el dia.

Odissey és un sector diferent als altres, les vies són bastant més curtes - al voltant dels 20 metres - i normalment les entrades a reunions guarden algun present, diguis pas de bloc i apretada final. En total varem estar-hi un parell de cops, en Sergi s'en va convertir fan total. Jo no tan, tot té una explicació.

Per començar a escalfar varem començar el dia amb vies de grau baix :

Circe 6b : Via ajustadíssima pel grau, primera part molt assequible i pas duret un parell de cintes abans d'arribar a R, després aguantar la pila. Surt a vista però treien foc pels queixals, qui avisa no es traïdor em deia la paret.

La Montse i el Sergi han escalfat a la via veïna, i em diuen que també està un pel ajustada al grau però que es deixa fer

Femio 6a+ : Bastant semblant a la veïna Circe però un xic més fàcil. Després de patir amb la via anterior la trobo bastant més relaxada. Surt a vista.

En Pijoan i jo ens donem per escalfats i anem a veure si podem encadenar quelcom més dur, a veure que passa. Aprofitem que en Sergi ha encadenat Ítaca per fotra-li un pegue

Itaca 6c+ : La descripció ja parla per si sola, via tècnica amb una excel·lent seqüència. Traduït al context de la via : dos passos de bloc abans d'arribar a la R on cal apretar les dents i fer pinça on és impossible fer pinça. Vaja que després d'arribar a R i veient com les gasta decideixo deixar-la estar.

Aprofitant que el sol arriba amb tota la seva esplendor i el vent sembla que hagi minvat - cosa estranya - fem un most i una petita migdiada abans d'encarar altres projectes.

En Sergi i la Montse marxen a la part esquerra a provar entre d'altres la famosa Satyros, nosaltres decidim cercar el famós marc de foto a la via Fouska.

Fouska 7a : En Pijuan i jo ens la mirem i bocabadats davant del cantu que té i el desplom pensem - no lògicament es clar - que aquest serà el nostre primer 7a. Primeres dos xapes de desplom que et posen a to però amb molt de cantu, de cop s'acaba el cantu i tot es roma, cal fer un llançament a un lateral que llegir a vista es com una mica impossible, després aguantar dos xapes mes i intentar - per dir-ho d'alguna manera - xapar l'última xapa abans de la R. Recomanació de la guia, saltar-se l'últim seguro. Veient el parcal decidim deixar el projecte.


Jo mateix fent el burro baixant de Fouska

Com que el Sergi ja fa dies que deixa anar la cantarella que vol tornar a Odissey ens deixem enganyar i tornem a visitar el sector, és el sisé dia escalant i estem una mica cansats. El dia anterior a Arhi ja varem repetir vies de grau màxim, per tan aprofitem que ara ja tenim pocs pegues per dia per fer un dia monotemàtic a Odissey

Dionysos 7a : Primeres quatre xapes de forat, cantu i continuïtat. Si memoritzes els passos es torna una feina relativament senzilla - al tantu amb els cantus mullats. Després tens un descans sense mans per encarar les ultimes 4 xapes sota desplom, un pas de bloc aguantar el tipus i ja ets sota la R, un cop allà t'arriba la bufetada. Has de remuntar d'una orella bona a un cantu estúpidament petit i des d'alla intentar xapar la R. Li fotem tres pegues, i a l'últim de tot caic amb la R als nassos, noooooo un altre cop noooooo !!! En Pijuan té la mateixa fortuna que jo.


Pijuan després del descans i encarant la part desplomada

Tornem a casa derrotats i per tal d'engreixar els nostres tísics sentiments decidim fer una visita al caos de Pothia. Allà tenim preparat el shauarma de torn on podrem gaudir-lo veient passar els nadius de la illa un i altre cop pel mateix punt fent cabrioles amb la motocicleta.


Som uns privilegiats, menjar i diversió per 2 euros

dimarts, 10 de febrer del 2009

Cagun la mar salada, Cetaci

Dos dies després de tornar de kalymnos ja tinc el mono d'escalada, truca el Lluís i diu que avui dimarts van a l'Atalaia amb l'Oriol, que Cetaci de la Cova dels Bombers haurà d'esperar a demà. Buff jo vull anar-hi avui ! La Montse en un acte d'altruisme diu que la vol provar i que m'acompanya.

A la una surto com un esperitat del curro i m'apalanco al cotxe, porto una són de mil dimonis, 48 hores després de kalymnos i una nit anterior una mica guerrera m'han deixat tocat. No se si tinc més cafeïna que sang a les meves venes. Ronda per aqui ronda per allà, pillo la C-32 com un coet i a les 13:45 arribo al parking del Pic del Martell.

La Montse i xuxos varis ja m'esperen, jo només porto un arnes i un parell de peus de gat. De camí a la cova trobem una col.lega del roco que esta fent una partida de cartes amb algú més. Eps noia, campana ? no tiu que estic de vacances. Ens veiem al roco aquesta tarda ? bufff ara vaig a barallar-me amb els meus deures, el dijous segur que ens veiem.

A les 2 i poc ja estem a peu de Cetaci 7a+, ..... que maca. Faig un primer pegue per recordar-,la i montar-la. Passo el pas de tridit de dalt de tot cabró pel forro i baixo, els instints ja faran la feina mes endavant.

La Montse la prova i s'arrossega per la via, surt una mica desconcertada però amb tanta xorrera i desplom no si val a badar cal tenir-la ben apresa per no sortir rebentat.

Segón pegue, i arribo al pas de tridit fresc com una rosa. Pillo el bidit sense rebot i amb estàtic, apreto les dents i pujo canyes, pillo canto dret puta amb la dreta i acabo d'aixecar-me i estàticament llanço el braç a la barana roma sense arribar al conto bo, uffff uffff, rectifico i intento arribar al canto i caic ...... cagun la mar salada ja la tenia !!!

Tercer pegue, i arribo al pas de tridit fresc. Llançament descaradament dolent amb dinàmic al bidit i caic .... ai ai ai

Quart pegue, i arribo al pas de tridit fresc. Faig el boig i bloquejo directament amb el cantu puta de la dreta - ja tenim una segona versió per sortir del pas. Recoloco peus i pillo el tridit esquerra, bloquejo en estàtic i arribo a la barana roma i no toco el canto bo, uff ufff, rectifico peus, rectifico mans i caic ..... cagun la mar salada !!!

Son les 5 de la tarda, 2 hores quatre pegues i ja n'estic fins els nassos. El finde vaig a fer bloc a Albarracin. Si es que no hi ha manera.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Els millors 6c del món

Diuen alguns rumors que a Kalymnos hi ha els millors 6c del món, i si això és cert aquest estan situats al sector de Ghost Kitchen. Tal vegada aquesta afirmació pugui ser un xic maximalista, però us puc assegurar que aquest sector no hauria deixat a ningú indiferent, bé això crec :P

Només arribar a Kalymnos varem decidir gastar el primer dia en aquest magnific sector, era el més allunyat dels que volíem visitar i calia aprofitar que teníem el cotxe de lloguer. Més endavant i enamorats de la morfologia d'aquella roca el tornaríem a visitar esperant que alguns dels degotalls principals s'haguessin assecat. Missió impossible amb el tamany que tenen i la quantitat d'aigua que es filtre en aquestes dates.

El sector de Ghost Kitchen està separat en tres zones, la de la dreta formada per vies de forats i continuïtat i verticals. La zona central formada per una placa semi desplomada d'on neixen de forma aleatòria degotalls que formen bolets amb una semblança extraordinària a fantasmes que intenten sortir del pany de la paret. I finalment la zona de la dreta amb vies de slab. Nosaltres varem visitar els tres sectors en els dos dies que varem ser-hi, només el mullader d'algunes de les vies centrals i les costums locals d'encendre foc a primera hora del matí ens varen deixar un regust amarg de boca.

Panoràmica del sector central i esquerra de Ghost Kitchen, es poden observar algunes zones mullades

Varem començar fent un tast a les vies més fàcils del sector central per tal d'escalfar amb condicions i essent cauts davant de 8 dies d'escalada.

Talon 6a - Via de slab que trenca la dinàmica del sector, de passets finets fins a la última cinta on cal fer al final un pas d'equilibri i intentar no caure de lloros al xapar la R. Prescindible, surt a vista amb més problemes dels previstos

Achilles 5c+ - Semblant a la via anterior i evidentment prescindible, excepte si el que es vol es senzillament desentumir els cossos de les hores d'avió del dia anterior. Surt a vista.

Veient que aquestes vies surten una mica dels nostres plans inicials en Pijuan i jo decidim fotre'ns de cap a la joia de la corona del sector central.

Dafni 6c+ - Via semi desplomada, amb dos descansos sense mans sobre bolets gengants que agrairem enormement. Entre bolets, passos força llargs entre xorreres i petits degotalls i amb els paravolts una mica allunyats. Faig un primer pegue per muntar-la i veure com les gasten aquí, realment és una via molt maca, però dura. En un segon pegue i després d'un exercici titànic de força i psicologia l'encadeno, brutal.


Montse a la part mes delicada entre descansos de Dafni.

Totes les altres vies estan molt mullades i en Sergi i la Montse ens diuen que les vies del sector esquerra són impressionants de bones. Ens movem i anem a veure com les gasten.

Joy in the garden 6a+ - Forat, forat, forat ...... i despres de mil forats la R. Impressionant dels millolrs 6a que he fet a la meva vida, un 10 de via. Surt a vista.

Resista 6c - Ja m'avisen que aquesta és la millor del sector esquerra, i realment tenen raó. Tota la via es una seqüència de ma-peu sobre forats immensos amb un descans d'empotrament de genoll en un forat encara més gran, flotu i surt a vista.


Sergi a Resista aprofitant el descans d'empotrament de genoll.

Per tal d'intentar fer algunes de les vies mullades del sector central tornem a repetir cinc dies mes tard. Ens trobem que una de les vies ja es pot fer, no sense arriscar-se a topar-se amb alguna xorrera mullada.

Totenhansel 6c+ - Pas finet a l'entrada i després festival de xorreres fins arribar al descans mes obvi de la via a dos xapes de la R. Em recorda a Viatge a Venus de Montgrony en alguns trams per més apaivagada. Cal dir també que està metrallada de paravolts, propi d'algunes vies de Kalymnos. Surt al flash després de cinc dies d'escalada i força al límit tot i ser molt més fàcil que Dafni.


Pijuan al descans anterior a xapar la R de Totenhansel.

Parasitos 6a+ - Via de slab al sector dret, prescindible surt a vista.


Marxem un pel decebuts de no poder provar alguna via més, fins i tot haig d'abandonar un malló a Remember Wadi Run 6c al topar-se amb la xorrera principal totalment impracticable. Potser no seran els millors 6cs del món però son senzillament increïbles, visita imprescindible !

dissabte, 7 de febrer del 2009

Αντίο Kalymnos

Després d'una setmana a la illa de Kalymnos, de dissabte a dissabte, i escrivint aquestes línies en un hotel d'Atenes penso sobre el que ha sigut aquesta última setmana de la meva vida.

El despertador sonava a les 9 del matí. Després d'una nit humida als freds apartaments d'arran de platja de Kalymnos els nostres ossos i musculs s'escalfaven amb el primer café del dia fet de forma artesanal. Ompliem les ampolles d'aigua a la font i amb un micro cotxe llogat enfliavem cap a algun dels sectors de la illa. Si el vent no bufava podíem despullar els nostres cossos a la claror del sol i escalfar-nos amb la vintena de graus de mitjana a la illa, el mal temps semblava haver-se quedat a terres catalanes.

Dia darrera dia varem esmerçar els nostres esforços en multitud de projectes, de graus variats però de vies rarament dolentes. Varem emocionar-nos amb els talonejos sobre els degotalls a Panorama, dels cantus amistosos que ens oferien les roques d'Odissey, dels bolets que ens permetien descansar a les parets de la Ghost Kitchen, de la por a les vies impressionants a Spartakus .... varem escalar sense pensar en res més que en escalar, fins a la extenuació total.

Escalar 7 dies seguits sense cap descans ens va ensenyar que l'ésser racional està composat d'emocions antagòniques que viuen i moren de forma natural al pas del temps i al pas del cansament, fluctuant com una ona sinusoïdal. Fent de l'escalada l'aliment de l'ànima.

M'hauria agradat poder compartir cada moment d'aquest viatge amb vosaltres, fer-vos saber com he patit amb la Kastor, com vaig emocionar-me encadenant Daphne, com vaig plorar per no encadenar el meu primer 7a a Odissey.

Estic en deute, els propers dies aniré actualitzant el blog amb tot el material fotogràfic, encadenes i fracassos que ens enduem de més a la maleta, salut bous.

Sergi, Montse, Pijuan i amb el seu permís un servidor.