Pels foranis que només visitem Rodellar en èpoques seques la temporada s'acaba, aquest cap de setmana els degotalls de Les Ventanas no deixaven de plorar la marxa dels escaladors - no se sap si d'alegria o de tristor. De fet només els sectors mes soterrats quedaven encara arraulits de tanta aigua : Aquest Any Si, Egocentrismo i Boulder del John i Surgencias - quan podre fer la Coliseum ?.
Amb el Lluís i el Jordi varem fer parada divendres a Bruixes per intentar tancar projectes per alguns i remenar la perdiu per d'altres, al final però molts de nosaltres varem acumular més cansament als nostres avantbraços que no punts vermells.
Fent un salt al timetable de l'entrenament vaig pensar que 72 hores de descans serien una bona vacuna i la millor manera de donar la benvinguda a la física escalda que predomina a Bruixes i Rodellar. Ignorant de mi, no només la mala coneixença del meu cos si no de la meva ment em tombarien una i altre vegada a Pasta sin Agua 7a+. Pas de de pinça sobre xorrera petita amb ma esquerra i moviment acrobàtic de peus per engaltar la xorrera per dalt amb esquerra d'on es rebota al cantu salvador. Ni el Lolo que va posar-me amablement la cinta va poder obviar els crits involuntaris que foll de mi esbufegava a cada caiguda. Certament la jornada ja havia sigut d'un inici trepidant, encastat al pas de bloc de Derribos arias 7b+.
Fent via cap a Rodellar vaig pensar que poder una força misteriosa podria alçar-se de la foscor i m'ajudaria a levitar entre tanta xorrera i pas de bloc. Equivocat anava i els inicis del dia del dissabte a les Ventanas varen ser força inadmissibles. Per sort va sonar la flauta tot pinçant el que creia que era in-pinçable, i al tercer pegue queia l'únic fruit de la jornada i del dia Lorien and the wailers 7a+.
El diumenge amb el sopar encara a l'estomac varem intentar, si es pot dir intentar, escalar una mica al sector Aquest Any si. Curiosament buit d'escaladors i sec com una mala cosa. Allà em vaig poder arrossegar física i psicològicament per Tragaldabas 7a. El Lluís però va poder fer el descobriment del dia un xic més amunt, una joia de via que no hauria de passar desapercebuda com a futurible pel proper viatge a Rodellar Soldados de Salamina 7b+.
Rodellar bon vent i barca nova, fins la propera.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Somnis aterradors
Si us digues que els somnis no són altre cosa que un reflex de les nostres realitats alimentades per elucubracions impossibles no ho posarieu en dubte. A la gent com nosaltres que fanatitza les escalades també patim els deliris de sommiar en situacions que ajuden a compendre la realitat, tot i que cal saber destriar-la.
Divendres passat recordo que vaig despertar-me esglaiat, amb una suor freda que baixava front avall a casa els meus pares. Un cúmul de frustracions m'havien portat a una crisis irreal però que m'ensenyaven que per dins meu quelcom m'estava eixugant psicològicament parlant. La cosa va anar d'aquesta manera : "Vaig intentar posar-me els peus de gat i per qüestions encara intractables aquests estaven plens d'una massa de goma que m'impedien entaforar-hi els meus peus, la gent reia i jo amablement els deia que probablement havia fet la bossa massa ràpida. Que m'hauria deixat els peus de gat bons a casa ..... vaig seguir buscant per dins de la motxila i finalment van aparèixer uns peus que semblaven tenir les mides i el buit corresponent on entrar-hi els peus. Vaig aixecar-me i provant de fer el vuit a la corda veia que quelcom fallava, no hi havia manera de fer el vuit, la gent seguia rient i es preguntava si era veritat que era ja una persona experimentada en el noble art de l'escalada ..... vaig provar-ho una i un altre vegada fins al final aconseguir fer el vuit. Vaig preguntar si estava ben assegurat i en aquell moment vaig adonar-me que la corda no era més que un simple llençol !!!!!!!! Cony !!! vaig remugar, amb aquesta corda no m'estranya que em fos tan dificl fer un vuit !!!! ....... per art de màgia aquella conversa es va esvair i la via es va fer realitat davant dels meus ulls. Ella hem deia que no era gaire complicada i que probablement no em costaria gaire arribar a la primera xapa - força amunt es clar. La vaig mirar i per desconcert meu vaig veure que el primer tram discorria pel vidre d'una finestra i la primera xapa apareixia al final d'aquesta subjecte al marc de la finestra. Vaig pensar que això era una broma, que no podia ser !!!!! A la que vaig intentar començar a escalar es va fer de fosc i els meus companys van observar-me que era millor plegar, un altre dia tindria l'oportunitat de desplegar les meves capacitats com escalador.
De nentres marxava amb el cap cot vaig observar a la llunyania com un estrany omplia la seva motxilla amb les meves pertinences i d'on queia amb un esglai un mosquetó, vaig córrer i vaig fer-li saber al pinxu que aquell era el meu material !!!! Ell mig com qui no sap per qui va la cosa - crec que era argentí - va dir-me que ok que potser s'havia equivocat. Va deixar el material i va apretar a córrer, en aquell moment vaig vociferar un crit que deia Sé qui ets, ets amic de ***** *****. Era increïble, quina jornada mes nefasta i vaig pensar que ja només faltaria que m'haguessin fotut el portàtil que havia deixat descuidadament a peu de via a 300 metres d'allà. Vaig arribar i una suor freda va recórrer el meu cos, algú havia sostret el portàtil de la bossa fent encara més dramàtic tot aquell dia."
Avui aprofitant que un constipat m'ha deixat baldat al llit he tornat a fer una migdiada de campionat, podeu imaginar que he somiat ?
Divendres passat recordo que vaig despertar-me esglaiat, amb una suor freda que baixava front avall a casa els meus pares. Un cúmul de frustracions m'havien portat a una crisis irreal però que m'ensenyaven que per dins meu quelcom m'estava eixugant psicològicament parlant. La cosa va anar d'aquesta manera : "Vaig intentar posar-me els peus de gat i per qüestions encara intractables aquests estaven plens d'una massa de goma que m'impedien entaforar-hi els meus peus, la gent reia i jo amablement els deia que probablement havia fet la bossa massa ràpida. Que m'hauria deixat els peus de gat bons a casa ..... vaig seguir buscant per dins de la motxila i finalment van aparèixer uns peus que semblaven tenir les mides i el buit corresponent on entrar-hi els peus. Vaig aixecar-me i provant de fer el vuit a la corda veia que quelcom fallava, no hi havia manera de fer el vuit, la gent seguia rient i es preguntava si era veritat que era ja una persona experimentada en el noble art de l'escalada ..... vaig provar-ho una i un altre vegada fins al final aconseguir fer el vuit. Vaig preguntar si estava ben assegurat i en aquell moment vaig adonar-me que la corda no era més que un simple llençol !!!!!!!! Cony !!! vaig remugar, amb aquesta corda no m'estranya que em fos tan dificl fer un vuit !!!! ....... per art de màgia aquella conversa es va esvair i la via es va fer realitat davant dels meus ulls. Ella hem deia que no era gaire complicada i que probablement no em costaria gaire arribar a la primera xapa - força amunt es clar. La vaig mirar i per desconcert meu vaig veure que el primer tram discorria pel vidre d'una finestra i la primera xapa apareixia al final d'aquesta subjecte al marc de la finestra. Vaig pensar que això era una broma, que no podia ser !!!!! A la que vaig intentar començar a escalar es va fer de fosc i els meus companys van observar-me que era millor plegar, un altre dia tindria l'oportunitat de desplegar les meves capacitats com escalador.
De nentres marxava amb el cap cot vaig observar a la llunyania com un estrany omplia la seva motxilla amb les meves pertinences i d'on queia amb un esglai un mosquetó, vaig córrer i vaig fer-li saber al pinxu que aquell era el meu material !!!! Ell mig com qui no sap per qui va la cosa - crec que era argentí - va dir-me que ok que potser s'havia equivocat. Va deixar el material i va apretar a córrer, en aquell moment vaig vociferar un crit que deia Sé qui ets, ets amic de ***** *****. Era increïble, quina jornada mes nefasta i vaig pensar que ja només faltaria que m'haguessin fotut el portàtil que havia deixat descuidadament a peu de via a 300 metres d'allà. Vaig arribar i una suor freda va recórrer el meu cos, algú havia sostret el portàtil de la bossa fent encara més dramàtic tot aquell dia."
Avui aprofitant que un constipat m'ha deixat baldat al llit he tornat a fer una migdiada de campionat, podeu imaginar que he somiat ?
dimarts, 13 d’octubre del 2009
On està el fanatisme ?
Els meus post ja no són el que eren, a part de perdre el poc glamur que destil·laven les antigues narracions d'assalts a vells projectes ara les meves cròniques desapassionades són d'un magre que espanten. Avui m'ha caigut a les meves mans el post de la Julia sobre la no culminació del seu encadenament a Mogli i m'ha deixat glaçat. M'he vist temps enllà d'un diumenge qualsevol fanàticament escrivint les meves cròniques sobre les aventures i desventures a la paret, m'he revisat interiorment i he trobat a faltar quelcom, quelcom que he perdut aquests mesos.
Podria fer un post titulat : No m'aguanten les pells, els entrenaments m'estan petant, Bruixes s'hem fa gran .... però seria sortir per petaneres i no afrontar la realitat. Vaig poc motivat a la roca, aquest és un fet indubtable. Però fem un resum de les sensacions experimentades aquests últims tres dies viscuts pel congost de Terradets.
Amb en Salva, la Julia i un servidor varem fer vida al sector de La Selva de Camarasa, sota una temperatura agradable i amb tacte de la roca realment "estupendu". El sector es petit però amaga bons tresors. No massa massificat per la seva agradable aproximació - mitja hora llarga amb un bon desnivell de pujada o baixada segons el camí elegit - i amb vies des de 6a+ fins a 8a. Per persuasions femenines i vacil·lacions masculines varem gaudir-ne el dissabte i el dilluns.
Per escalfar aquest dissabte ens varem posar a Passión de Talibanes 6b+ d'on en Salva i jo mateix varem baixar-ne amb els braços ben lactats, presagi de la fatiga crònica que arrosseguem alguns i les poques hores de son dels altres. La via són quasi 30 metres de continuïtat només trencada per dos grans descansos que són d'agrair, amb un tacte molt agradable i gens polida - com la majoria de les vies. Aprofitem més tard per provar Eduardo Manostijeras 6c d'on en surto amb un vol de 6 metres al trencar-se un petit degotall i amb la sensació de ser un mal destre amb ells.
La Julia obsessionada munta Mogli 7b+ i decideixo compartir objectius - evitant d'aquesta manera treballar els meus propis projectes. Faig un pegue força digne i amb un parell de descansos em planto a la R. El pas de bloc l'he trobat extremadament estrany i tot arquejar fins a extenuar-me de les regletes plàstiques no n'acabo de treure l'aigua clara. Baixo i em queda un regust agredolç a la boca, el regust de no tenir la valentia o confiança de no assumir el possible fracas de no encadenar la via.
Julia a la part inicial de Mogli
La meva auto-complaença m'impedeix tornar a provar Mogli i m'encaparro en provar Akela 7b+ recomanat per l'Albert, on tot el grau es concentre en el pas de bloc de bidit romu d'esquerres i lateral mitjanament cabró de dretes per fer un llançament dinàmic al forat salvador, no trec el pas de bloc i baixo de la cinta estàtica.
Per acabar la jornada caic al crunx del Rei Louie 6b+, els braços ja no responen i les meves dots - insignificants - com a escalador han entrat en declivi total.
El diumenge havia de ser un gran dia, volíem estrenar la temporada de Bruixes i encadenar un dels objectius - irreals ¿? - que m'havia plantejat per aquest Novembre - tot i ser Octubre. Tan el Salva com jo provem Jam Session 7b/b+ i en sortim una mica escaldats. A mi psicològicament m'esgota moltíssim els passos de regletes de dalt, amb els paravolts massa allunyats per a la meva delicada psicologia i amb una calor horrorosa a darrera del clatell. Baixo i decideixo que avui això es per a mi incadenable.
Acostumo a ser una persona una mica masoquista i posar foc sobre el foc. El Lluis, Mackey, Jordi i companyia estan entretinguts amb Occident 7c i li faig un intent de primer per veure quin peu gasta la via. Arribo amb més pena que gloria a la penúltima xapa - cota de 7b ? - i allà només puc resoldre els passos mitjançant un parell de tibades de cinta fins arribar a la R. Baixo i encara escolto l'eco del mestre fustigador demanant que s'indiqui a l'escalador que ho ha fet molt malament.
Lluís a Occident
El Dilluns fem un remake de la Selva per tal d'acontentar les obsessions d'uns i les poques ganes de trepar dels altres, provem per escalfar ?????? 6a+ i baixem altre cop amb els braços embotifarrats. Mes tard amb en Salva baixarem el llisto i provarem Reina d'Africa 7a i ni un ni l'altre el podrem encadenar a vista, queden les cintes posades i la corda passada esperant que algú la desmunti a última hora.
Decideixo meditar una estona i m'assec a vora la pedra tot mirant com la Julia s'acarnissa amb Mogli i uns Viguetans proven Bagherra 8a+. Veig com un d'ells encara els passos d'una forma pausada, lenta però amb habilitat, imprimint força però descansant, agafant aire i esbufegant quan toca ..... aquests moviments m'inspiren i concloc una vegada més que no se escalar, que tinc un ridícul sentit del ritme.
A última hora i un gest que potser serà el que més m'haurà impactat de les meves experiències del cap de setmana decideixo tirar la corda a terra i tornar a provar Reina Africa 7a. Tinc molt poques possibilitats d'encadenar però el simple fet de fer un pegue digne a ultima hora del dia i l'últim dia dels tres pot produir-me una certa dolçor. Arribo a cadena i baixo content, no l'he encadenat però he sabut escalar una mica millor.
Podria fer un post titulat : No m'aguanten les pells, els entrenaments m'estan petant, Bruixes s'hem fa gran .... però seria sortir per petaneres i no afrontar la realitat. Vaig poc motivat a la roca, aquest és un fet indubtable. Però fem un resum de les sensacions experimentades aquests últims tres dies viscuts pel congost de Terradets.
Amb en Salva, la Julia i un servidor varem fer vida al sector de La Selva de Camarasa, sota una temperatura agradable i amb tacte de la roca realment "estupendu". El sector es petit però amaga bons tresors. No massa massificat per la seva agradable aproximació - mitja hora llarga amb un bon desnivell de pujada o baixada segons el camí elegit - i amb vies des de 6a+ fins a 8a. Per persuasions femenines i vacil·lacions masculines varem gaudir-ne el dissabte i el dilluns.
Per escalfar aquest dissabte ens varem posar a Passión de Talibanes 6b+ d'on en Salva i jo mateix varem baixar-ne amb els braços ben lactats, presagi de la fatiga crònica que arrosseguem alguns i les poques hores de son dels altres. La via són quasi 30 metres de continuïtat només trencada per dos grans descansos que són d'agrair, amb un tacte molt agradable i gens polida - com la majoria de les vies. Aprofitem més tard per provar Eduardo Manostijeras 6c d'on en surto amb un vol de 6 metres al trencar-se un petit degotall i amb la sensació de ser un mal destre amb ells.
La Julia obsessionada munta Mogli 7b+ i decideixo compartir objectius - evitant d'aquesta manera treballar els meus propis projectes. Faig un pegue força digne i amb un parell de descansos em planto a la R. El pas de bloc l'he trobat extremadament estrany i tot arquejar fins a extenuar-me de les regletes plàstiques no n'acabo de treure l'aigua clara. Baixo i em queda un regust agredolç a la boca, el regust de no tenir la valentia o confiança de no assumir el possible fracas de no encadenar la via.
Julia a la part inicial de MogliLa meva auto-complaença m'impedeix tornar a provar Mogli i m'encaparro en provar Akela 7b+ recomanat per l'Albert, on tot el grau es concentre en el pas de bloc de bidit romu d'esquerres i lateral mitjanament cabró de dretes per fer un llançament dinàmic al forat salvador, no trec el pas de bloc i baixo de la cinta estàtica.
Per acabar la jornada caic al crunx del Rei Louie 6b+, els braços ja no responen i les meves dots - insignificants - com a escalador han entrat en declivi total.
El diumenge havia de ser un gran dia, volíem estrenar la temporada de Bruixes i encadenar un dels objectius - irreals ¿? - que m'havia plantejat per aquest Novembre - tot i ser Octubre. Tan el Salva com jo provem Jam Session 7b/b+ i en sortim una mica escaldats. A mi psicològicament m'esgota moltíssim els passos de regletes de dalt, amb els paravolts massa allunyats per a la meva delicada psicologia i amb una calor horrorosa a darrera del clatell. Baixo i decideixo que avui això es per a mi incadenable.
Acostumo a ser una persona una mica masoquista i posar foc sobre el foc. El Lluis, Mackey, Jordi i companyia estan entretinguts amb Occident 7c i li faig un intent de primer per veure quin peu gasta la via. Arribo amb més pena que gloria a la penúltima xapa - cota de 7b ? - i allà només puc resoldre els passos mitjançant un parell de tibades de cinta fins arribar a la R. Baixo i encara escolto l'eco del mestre fustigador demanant que s'indiqui a l'escalador que ho ha fet molt malament.
Lluís a OccidentEl Dilluns fem un remake de la Selva per tal d'acontentar les obsessions d'uns i les poques ganes de trepar dels altres, provem per escalfar ?????? 6a+ i baixem altre cop amb els braços embotifarrats. Mes tard amb en Salva baixarem el llisto i provarem Reina d'Africa 7a i ni un ni l'altre el podrem encadenar a vista, queden les cintes posades i la corda passada esperant que algú la desmunti a última hora.
Decideixo meditar una estona i m'assec a vora la pedra tot mirant com la Julia s'acarnissa amb Mogli i uns Viguetans proven Bagherra 8a+. Veig com un d'ells encara els passos d'una forma pausada, lenta però amb habilitat, imprimint força però descansant, agafant aire i esbufegant quan toca ..... aquests moviments m'inspiren i concloc una vegada més que no se escalar, que tinc un ridícul sentit del ritme.
A última hora i un gest que potser serà el que més m'haurà impactat de les meves experiències del cap de setmana decideixo tirar la corda a terra i tornar a provar Reina Africa 7a. Tinc molt poques possibilitats d'encadenar però el simple fet de fer un pegue digne a ultima hora del dia i l'últim dia dels tres pot produir-me una certa dolçor. Arribo a cadena i baixo content, no l'he encadenat però he sabut escalar una mica millor.
dilluns, 5 d’octubre del 2009
Ballant el mambo per Vilanova
Tinc les pells destrossades, la sessió d'entrenament del boulder m'ha estirat les pells de forma tortuosa. Posa't esparadrap ! m'alertava una veu que m'acompanyarà els propers mesos. Sortosament la inflamació del braç era muscular i no una primera tendinitis, després de la matxacada a Vilanova de Meia del dissabte creia que la meva "sort" envers les lesions del tipus tendinitic s'havia acabat en un obrir i tancar d'ulls.
El dissabte per un canvi de plans varem tenir que fer dues cordades diferents, en Jordi i l'Oriol gaudien de la bonica Somni de Quimfer i en Cullas i un servidor - mode cotxe escombra - s'entossudien amb la Migranya profunda. Com si d'una cursa es tractes fèiem els trams de dos en dos, els sis llargs en hora i mitja i els braços com botifarres.
Això de la via llarga es realment un art, un art que no domino i que posa nerviós. No vaig ser capaç de projectar més de dos o tres moviments per endavant al llarg de 6c i les faldilles de ferro - mosquetons - aplicaven un factor multiplicador a l'energia potencial que metre a metre
anava guanyant.
Però aquest no era l'objectiu final del dia, volia tornar a provar la Rei del Mambo 7a+/b per veure si podia posar-li un punt vermell. Les sensacions no eren bones i el cansament generalitzat m'impedirien encadenar-la. Sort que l'equip que complementa a l'individu es va portar millor, l'Oriol i en Jordi encadenaven la via i obligava a pagar cervesa i patates al bar de sempre al lloc de sempre. La propera la pago jo.
El dissabte per un canvi de plans varem tenir que fer dues cordades diferents, en Jordi i l'Oriol gaudien de la bonica Somni de Quimfer i en Cullas i un servidor - mode cotxe escombra - s'entossudien amb la Migranya profunda. Com si d'una cursa es tractes fèiem els trams de dos en dos, els sis llargs en hora i mitja i els braços com botifarres.
Això de la via llarga es realment un art, un art que no domino i que posa nerviós. No vaig ser capaç de projectar més de dos o tres moviments per endavant al llarg de 6c i les faldilles de ferro - mosquetons - aplicaven un factor multiplicador a l'energia potencial que metre a metre
anava guanyant.
Però aquest no era l'objectiu final del dia, volia tornar a provar la Rei del Mambo 7a+/b per veure si podia posar-li un punt vermell. Les sensacions no eren bones i el cansament generalitzat m'impedirien encadenar-la. Sort que l'equip que complementa a l'individu es va portar millor, l'Oriol i en Jordi encadenaven la via i obligava a pagar cervesa i patates al bar de sempre al lloc de sempre. La propera la pago jo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)