dilluns, 28 de juny del 2010

Mutabilitat

A vegades no t'adones de l'arrelament que tens a un lloc fins que no en perceps els canvis. Fins que les coses desapareixen o be canvien substancialment no n'ets conscient de l'existència d'un abans i un després.

Ahir a la nit, tard. Baixant per Via Laietana en direcció al pis del centre vaig tenir l'oportunitat d'observar com els canvis s'han abalançat sobre el barri de Sant Pere. El pis comprat a finals de la dècada dels 90 per ajudar a commutar de forma suau les mil i un vingudes del poble a la capital per feina de la meva mare, ha esdevingut per a mi com una segona vivenda. Ara farà ja uns deu anys llargs va servir per allotjar-me, va ser on vaig acomodar-me de forma independent. Més endavant quan vaig tornar al Penedès es convertiria també en el pis on anava a dinar i fer la migdiada, un lloc distant i tranquil que m'ajudava a partir i relaxar les llargues jornades de treball a l'anomenat 22@.

Aprofitant que volia cercar un bar obert per comprar un paquet de cigarrets, vici al que he tornat de forma temporal, vaig poder observar de forma més clara com les coses estan canviant aqui en aquest barri.

Al bar regentat antigament per uns andalusos on s'hi apalancaven els quinquis del barri ara hi tenia un grup de paquistanis occidentalitzats, els quinquis fumadors de xocolata havien mutat a magrebins fumadors de xocolata que ara comparteixen diàlegs inintel·ligibles amb els que tenen l'estomac més dur.

Al carrer paral·lel a Mónec, un d'aquells que uneix Sant Pere més alt amb Sant Pere més baix els comerços seguien oberts a les tantes de la nit, amb les bosses de brossa ajagudes a cada portal i amb tot de infants jugant a pilota. Hi ha vida, però una forma de vida certament diferent a la de la Barcelona de fa 10 anys. Just abans en el carreró que porta al Palau de la Música ja havia tingut l'oportunitat de veure tot un corriol de Japos que en sortien, tots ells vestits per la ocasió, aliens a la intensa olor a merda que despren aquest lloc. I 2 minuts abans podia veure els gemecs d'un turista probablement alemany que portava la seva dona tota ensangonada a fer alguna denuncia. Els canvis sempre són violents, per imperceptible que estigui aquesta violència.

Aquest fet no era gens circumstancial, la majoria de gent jove i arreglada de la zona eren turistes que omplien algunes de les zones il·luminades del barri. Majoritàriament dones amb els pits grossos, faldilla curta i de bon veure. Potser m'hauria d'haver deixat la motxilla, la roba bruta i les espardenyes i haver fet una visita a algun dels bars del centre. Mai se sap.

Els veïns de Rodellar segurament han tingut una percepció força semblant. En aquesta última dècada la fisonomia, les formes i tot el materialisme que envolta els escaladors segurament ha canviat.

A vegades penso que a mi, i a molts de nosaltres ens aniria be una mica de mutabilitat.

dilluns, 21 de juny del 2010

Tornem a la bretxa

Tornava a tenir els ulls com taronges, intentava dominar una i altre vegada la taquicàrdia respiració, el meu cervell generava tones i tones d'adrenalina .... seguia tirant amunt i cada cop ho veia mes factible, no se'm podia escapar. A dos parabolts del final vaig llegir malament un més dels innumerables passos tècnics d'aquell viot de 35 metres i vaig caure. Amb els braços inflats com botifarres vaig mirar avall i vaig pensar Això és el necessitava sentir altre cop, escalar a vista i anar a mort es una puta passada. Em vaig quedar a 5 miserables metres de la reunió del segon llarg del Problema de la Gula 7a+, el que hauria pogut ser el primer 7a+ a vista posant cintes. Un premi massa petit prenguen en consideració que el premi gros ja l'havia tingut escalant, la brutal sensació de sentir-se lliure.



Martin projectant les vies de Mont-Ral en el seu imaginari... foto Marina

Han sigut dos mesos de treball sobre la Vianant, 20 pegues. Una tortura psicològica per a mi, i després de caure ja anant a buscar els bidits salvadors tot s'havia convertit en un maleïda dicotomia, o encadenava o ho feia pitjor. Necessitava treure'm aquest mal rotllo.

Quan el Miguel i la seva colla van plantejar-me l'oportunitat d'anar amb ells a passar un cap de setmana per la serra de Prades com en els millors temps no ho vaig dubtar ni un moment. O potser si ?. Escalades fanàtiques per l'escola de Mont-Ral, i ara si tatxant part del pany de paret de la Calipso. Riures amb vinatxo del mercadona a ultima hora de la nit al isolat refugi de Mont-Ral...buf quin bon rotllo !!!!

I com si tornes a tenir 15 anys el temps es va aturar, fent del diumenge un llarg i espaiat dia que et permet esgarrapar-ne tots els minuts. Bany de migdia al riu de la Riba amb la colla i escalada pausada però fanàtica a Penya Roja.


Remullada al riu que mai portava aigua... foto Marina.

L'Àlex em pregunta : i que vols dir amb aixo de sentir-te lliure escalant? i jo li responc : "Es una sensació estranya, escoltes un interruptor al teu cap i quan el pitgen ja no pots parar" ... i aixi em va passar amb la El món màgic del màgic Bruffi 7a, tornava aquella brutal sensació de viure a deu mil quilometres de tota civilització i executant una lluita individualista contra tu mateix, consumint fins a l'ultim ale de força. Eureka a vista posant cintes.

Als segons llargs de 6c+ o 7b o 7a de les vies de la Riba la mateixa sensació, vies de 40 metres on tu sol lluites de forma tirànica amb cada un dels moviments ultra tècnics que et persegueixen a cada metre. Empotraments de genoll a 30 metres del terra sobre calcari, talons, vectors indescriptibles ...... escalar a vista es una puta passada, una puta barbaritat.


Segon llarg aeri i tècnic a la Riba .. foto Helena.


A l'Alex, el Martin, el Miguel, la Helena, la Marina y el Javi els ensenyo el poc que apres i el molt que m'han transmès. E ensenyo les vies que m'han deixat petjada durant aquests curts anys de la meva vida d'escalador, que ara em semblen una eternitat.

La Directa Reus 6b+ que vaig encadenar amb el Lluis, La Directíssima 6a+ que en Llopart em va mostrar com la primera via que et posava els braços com mangueres, el 6a+ aquell de la travessia que un dia el Jordi em va ensenyar com a millor via per escalfar .. A Mont-Ral ja havien tastat La Calipso 6c, Requiem por un Volvo 6c+, Eslava 6b+.














I segurament algun dia ells ensenyaran aquestes vies a altres companys, fent que aquestes perdurin una mica més en l'imaginari col.lectiu. I es sobin una mica més :)




diumenge, 6 de juny del 2010

Ens fem grans, danys col·laterals

No parlava d'edat, parlava de forma metaforica per referir-nos a la nosatra capacitat de vuere ara les coses d'una altre manera. Des de mirar les distàncies a les xapes amb els ulls més vius a badar menys entre dinàmics, son els danys col·laterals de treballar una via com la Vianant.

El Vianant, tal com el veig i l'imagino

Aquest cap de setmana s'ha estrangolat per la meitat, el dissabte dos pegues boníssims pero fent quasi innamobile el xapatge/parada del pas de bloc. Deixem encintada la via i esperem un diumenge plujos, que per mala o bona sort ens ajuda a dirigir les nostres atencions a la - avui nomes - inòspita Montserrat. Segon 7b al second go, via sense nom de placa i romus amb pas aleatori a dalt, mal anomenada num. 45. I treballa agònic - posant cintes - a ultima hora del dia a la Vox Populi, llastima que no va caure per molt poc - mai mhavia sabut tant greu no trobar aquella cleca.

dijous, 3 de juny del 2010

De aquí a l'infinit

Esperant el dia que es pugui integrar aquesta gran derivada.


Foto Juanjo Bow. Pas de dinàmic a la Vianant 7c/7c+.