dilluns, 28 de juny del 2010

Mutabilitat

A vegades no t'adones de l'arrelament que tens a un lloc fins que no en perceps els canvis. Fins que les coses desapareixen o be canvien substancialment no n'ets conscient de l'existència d'un abans i un després.

Ahir a la nit, tard. Baixant per Via Laietana en direcció al pis del centre vaig tenir l'oportunitat d'observar com els canvis s'han abalançat sobre el barri de Sant Pere. El pis comprat a finals de la dècada dels 90 per ajudar a commutar de forma suau les mil i un vingudes del poble a la capital per feina de la meva mare, ha esdevingut per a mi com una segona vivenda. Ara farà ja uns deu anys llargs va servir per allotjar-me, va ser on vaig acomodar-me de forma independent. Més endavant quan vaig tornar al Penedès es convertiria també en el pis on anava a dinar i fer la migdiada, un lloc distant i tranquil que m'ajudava a partir i relaxar les llargues jornades de treball a l'anomenat 22@.

Aprofitant que volia cercar un bar obert per comprar un paquet de cigarrets, vici al que he tornat de forma temporal, vaig poder observar de forma més clara com les coses estan canviant aqui en aquest barri.

Al bar regentat antigament per uns andalusos on s'hi apalancaven els quinquis del barri ara hi tenia un grup de paquistanis occidentalitzats, els quinquis fumadors de xocolata havien mutat a magrebins fumadors de xocolata que ara comparteixen diàlegs inintel·ligibles amb els que tenen l'estomac més dur.

Al carrer paral·lel a Mónec, un d'aquells que uneix Sant Pere més alt amb Sant Pere més baix els comerços seguien oberts a les tantes de la nit, amb les bosses de brossa ajagudes a cada portal i amb tot de infants jugant a pilota. Hi ha vida, però una forma de vida certament diferent a la de la Barcelona de fa 10 anys. Just abans en el carreró que porta al Palau de la Música ja havia tingut l'oportunitat de veure tot un corriol de Japos que en sortien, tots ells vestits per la ocasió, aliens a la intensa olor a merda que despren aquest lloc. I 2 minuts abans podia veure els gemecs d'un turista probablement alemany que portava la seva dona tota ensangonada a fer alguna denuncia. Els canvis sempre són violents, per imperceptible que estigui aquesta violència.

Aquest fet no era gens circumstancial, la majoria de gent jove i arreglada de la zona eren turistes que omplien algunes de les zones il·luminades del barri. Majoritàriament dones amb els pits grossos, faldilla curta i de bon veure. Potser m'hauria d'haver deixat la motxilla, la roba bruta i les espardenyes i haver fet una visita a algun dels bars del centre. Mai se sap.

Els veïns de Rodellar segurament han tingut una percepció força semblant. En aquesta última dècada la fisonomia, les formes i tot el materialisme que envolta els escaladors segurament ha canviat.

A vegades penso que a mi, i a molts de nosaltres ens aniria be una mica de mutabilitat.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Ostres Pau, totalment d'acord. A vegades aquesta sensació de canvis ens fa sentir estranys.
Estupendo la redacció del post, as always. Avui puc posar algu perquè no parles d'escalada jijijiji
De fet, la mutabilitat també és una forma d'escalar a la vida...
Una abraçada
Martina, mutable 100 %.

Pau ha dit...

Quina enveja que em fas Martina amb aquesta capacitat camaleonica d'adaptar-te al medi !!!! Merci pel teu comentari, una abraçada ben forta.

PD : cuidaré al teu marit i la teva gossa al franken. O em cuidaran ells a mi :)

Anònim ha dit...

Pau, sorprens amb aquesta bena literària. Interessant.

Sergi

Pau ha dit...

@Sergi es el recurs dels debils d'avantbraços, salut bou

Anònim ha dit...

rEncara que mai escric, sempre et llegeixo. T'haig de dir que últimament et noto diferent; vull dir amb més profunditat, inclós més sentit, suposo que ja saps què dic, pe`ro m'agrada, molt. Records nano, a tu i als teus, escaladors/dores fanàtics de la roca! ( merda noi!! d'aki a 20 dies nos nanem a Kalimnos i jo aquí escribint amb una sola mà, doncs l'altre ta invàlida amb un possible pronòstic de fisura a l'òs i luxació xunga, inundat de bassament i no se veu a la ràdio... ) què hi farem tú...

Recors i petons a tots!!!!
A veure si em traieu aquest noi de casa que emboxeix!!!! lo serguei vull dir, es pensa que d'aqui al diumenge el podré assegurar... va llest.

I dissabte a la mani eh?

Montse.

Anònim ha dit...

Jo men recordo del trasllat, les escles estretes del tu pis franc. espero que també hagin mutat. Salut oriol

Pau ha dit...

Ei Montse, merci pel teu comentari. Tranquila segur que et recuperaras rapida i podras seguir resseguint les linies que mes t'agraden.

Al Sergi t'el treure quan torni del Franken, de moment estic aqui apretant les dents al maxim.

Una abraçada.