Tornem a la bretxa

Tornava a tenir els ulls com taronges, intentava dominar una i altre vegada la taquicàrdia respiració, el meu cervell generava tones i tones d'adrenalina .... seguia tirant amunt i cada cop ho veia mes factible, no se'm podia escapar. A dos parabolts del final vaig llegir malament un més dels innumerables passos tècnics d'aquell viot de 35 metres i vaig caure. Amb els braços inflats com botifarres vaig mirar avall i vaig pensar Això és el necessitava sentir altre cop, escalar a vista i anar a mort es una puta passada. Em vaig quedar a 5 miserables metres de la reunió del segon llarg del Problema de la Gula 7a+, el que hauria pogut ser el primer 7a+ a vista posant cintes. Un premi massa petit prenguen en consideració que el premi gros ja l'havia tingut escalant, la brutal sensació de sentir-se lliure.

Martin projectant les vies de Mont-Ral en el seu imaginari... foto Marina

Han sigut dos mesos de treball sobre la Vianant, 20 pegues. Una tortura psicològica per a mi, i després de caure ja anant a buscar els bidits salvadors tot s'havia convertit en un maleïda dicotomia, o encadenava o ho feia pitjor. Necessitava treure'm aquest mal rotllo.

Quan el Miguel i la seva colla van plantejar-me l'oportunitat d'anar amb ells a passar un cap de setmana per la serra de Prades com en els millors temps no ho vaig dubtar ni un moment. O potser si ?. Escalades fanàtiques per l'escola de Mont-Ral, i ara si tatxant part del pany de paret de la Calipso. Riures amb vinatxo del mercadona a ultima hora de la nit al isolat refugi de Mont-Ral...buf quin bon rotllo !!!!

I com si tornes a tenir 15 anys el temps es va aturar, fent del diumenge un llarg i espaiat dia que et permet esgarrapar-ne tots els minuts. Bany de migdia al riu de la Riba amb la colla i escalada pausada però fanàtica a Penya Roja.

Remullada al riu que mai portava aigua... foto Marina.

L'Àlex em pregunta : i que vols dir amb aixo de sentir-te lliure escalant? i jo li responc : "Es una sensació estranya, escoltes un interruptor al teu cap i quan el pitgen ja no pots parar" ... i aixi em va passar amb la El món màgic del màgic Bruffi 7a, tornava aquella brutal sensació de viure a deu mil quilometres de tota civilització i executant una lluita individualista contra tu mateix, consumint fins a l'ultim ale de força. Eureka a vista posant cintes.

Als segons llargs de 6c+ o 7b o 7a de les vies de la Riba la mateixa sensació, vies de 40 metres on tu sol lluites de forma tirànica amb cada un dels moviments ultra tècnics que et persegueixen a cada metre. Empotraments de genoll a 30 metres del terra sobre calcari, talons, vectors indescriptibles ...... escalar a vista es una puta passada, una puta barbaritat.

Segon llarg aeri i tècnic a la Riba .. foto Helena.

A l'Alex, el Martin, el Miguel, la Helena, la Marina y el Javi els ensenyo el poc que apres i el molt que m'han transmès. E ensenyo les vies que m'han deixat petjada durant aquests curts anys de la meva vida d'escalador, que ara em semblen una eternitat.

La Directa Reus 6b+ que vaig encadenar amb el Lluis, La Directíssima 6a+ que en Llopart em va mostrar com la primera via que et posava els braços com mangueres, el 6a+ aquell de la travessia que un dia el Jordi em va ensenyar com a millor via per escalfar .. A Mont-Ral ja havien tastat La Calipso 6c, Requiem por un Volvo 6c+, Eslava 6b+.

I segurament algun dia ells ensenyaran aquestes vies a altres companys, fent que aquestes perdurin una mica més en l'imaginari col.lectiu. I es sobin una mica més :)