Varietats

Les pells estan tocades, una ungla del dit està presa del pànic. M'havia promés cuidar una mica els tendons de tanta presa roma i donar un respir als meus soferts colzes ... m'inclinava a pensar que poder em feia falta un descans.

No podia ser que despres de dues setmanes del final de cicle anés tan carregat. Com m'explico a mi mateix que aquest any, tot i endolçir una mica els meus entrenaments desobeint al sensei i maximitzant alguns descansos o minimitzant algunes series la cosa anés tant apretada ..... en fi, qui no té un all té una ceba.

Per exemple, dissabte passat tot i la setmana de descans arribava a peu de l'agulla del senglar mutilat, feia el 6b esperpèntic per montar la Rush 7c amb més pena que gloria. Ningú hauria donat un ral per mi. Coses de la vida al primer pegue i flutant com mai arribava a la R. Vaig anar concentrat des de baix fins dalt, executant de forma mecànica un darrera de l'altre els 50 i picu passos de la via. Que dura i que bona que és. Potser el més dur que he encadenat mai. Aquell dia ja no vaig poder fer res més, l'esgotament es va tornar crònic.

L'endemà una visita ràpida a Siurana, amb els dits tocats però amb moltes ganes de desafiar el fred i la incipient pluja. Com diu el Brascó a la guia nova "la regleta que petita i fanàtica" i en el cas que ens ocupa, la Crema 7c+, aqui la regleta és infima de veritat !!. Vaig estar penjat més d'una hora resolent un darrera l'altre els diferents passos de la via, fins topar-me a les ultimes preses. Com diria algú, factible pero mai fàcil, una questío de treball al que poder no hi estic avesat. El temps dirà.

Dos dies despres visita a Margalef, amb moltíssimes ganes de provar Espiedre 7c. Via de pila, una mica desplomada que recorre un esperó galàctic de color negre. Amb un pati que t'enamora. Quasi 40 metracos de pura resistencia amb un pas psicodèlic a la quarta xapa. Esgotat - paraula recorrent - el dimarts m'hi vaig arrossegar força. Al següent dia emprenyat amb mi mateix queia per dues vegades consecutives a la última cinta de la via amb els braços inflats com a porres, justament a la 50 de moviments i poc. Marxava content, no havia sortit per poc i m'havia jugat el físic a la quarta. Rotllo kamikaze.



I dos dies després, més canya. Aquest cop anem a la que hauria de ser una escola de visita obligada. Sant Benet. On el grau no existeix i on la via pren nom. En el meu cas volia tastar La Polonesa 7b+. A veure què es cou.

Resitencia curta sense descans, sobre un recorregut quasi delirant sobre preses bones de dreta i romos d'esquerra amb xapatges infernals. Es questió de gustos pero jo la vaig trobar una MOLT BONA via, de les que et fant apretar les dents i de les que no et deixen respirar. De les que costen d'encadenar. Tan el dissabte com el diumenge acabaria caient/agafant a la cinta de l'últim pas. Aquell xapatge sobre una barana roma no el tenia gens clar. Caldrà prendre paciencia i esperar a la següent oportunitat.