La dolçor de la derrota

Era la cirereta, aquell pastis calia acabar-lo d'adornar amb un bon final. L'intent no havia sigut del tot erràtic, no era perfecte però crec que m'ajudava a entendre a mi mateix aquell vendaval d'emocions. El fet es repetia de forma reiterativa en aquell breu i acotat temps. Tenia un regust amargament dolç.

Titànic, amb un cansament de mil dimonis i fos vaig tancar el diumenge al 7b de l'esquerra de la Bugs 7a. Boníssima i amb pas puta, però d'una violència preciosa. Al segon pegue queia escupit pel cantu moll que va deixar-me la ma sense poder de fricció, ja quan estava tot fet. Tot es repetia, tot tornava. Com si fessis zoom en un fractal es re dibuixava la mal volguda figura del fracas.

Amb l'Edu el diumenge al matí havíem tornat cap el Muscle també pesa 7b, projecte ancestral de l'Edu que el tenia amargat. Ara a les batalletes que ens xiulàvem a les orelles de forma irònica no només hi havia la mítica Pedrosaurio també calia afegir ara el Muscle. El Manu ja tornava a gronxar-se a l'estàtica de l'Angie, jo no sabia molt be on caure mort.

Vaig aprofitar les cintes del Muscle i al segon pegue queia per deshidratació a la placa de dalt, les regles se'm feien mantega i el ritme frenètic amb el que sucava el magnesi semblava no ser suficient. Cagun la puta vaig etzibar només caure. N'estic fins els pebrots vaig dir seguidament. Estava irritadament cansat de caure on no havia de caure.

L'Edu ho va intentar però no s'en va sortir, tenia apamada la via i sempre queia una vegada darrera l'altre al mateix pas. Anava també un xic cansat després de 3 dies escalant.

Qui va fer bons els pronòstics vas ser el Manu, es va endur el projecte que havíem muntat el dia anterior. Angie 7c. Una llarga lesió a l'espatlla l'havien tingut apartat del grau i aquesta poder era la millor manera de retornar a recuperar les bones sensacions. Va fotre un bon crit al arribar a la cadena. Ben fet Bou !!

Fèlix a Angie, Fotografia de Manuel Velázquez.

La via va tenir mes pretendents. El dissabte m'hi vaig barallar fins a l'extenuació, i tan el Joel com el Fèlix van intentar-ho de forma reiterativa el diumenge. Tots semblàvem interioritzar el missatge : no et deixa respirar, no s'hi val a badar ni una sola vegada !!

A Montgrony també ens varem trobar amb en Sergi, la Montse acompanyats del Ricard i del Quiso i la Cuca. Ells també varen ser víctimes del forn de la Vena, el dissabte varen apretar a córrer a prendre quelcom fresc per tornar mes tard a per la Tormenta. Via que li té el cocu perforat a més d'algú.

Tan l'Edu com jo mateix ja veníem a Montgrony d'una bona i soferta diada assolellada al Pas de la Maladona. Estàvem curtits d'aquest anticicló. El divendres varem fer una visita al sector nou del Pas, la idea era provar la Brams 7b+ - 7b+/7c per alguns. L'Edu la tenia travessada i en Lluis me'n havia explicat meravelles. No volia deixar l'oportunitat de provar-la.

A diferencia de la pilosa ATP del dimecres, aquesta era rabiosa com ella sola i d'una intensitat formidable, tres passos separats per tres resposos. Curta ? crec que no, al final la cosa s'en anava als 20 metres.

Després d'escalfar en un 6b+ i un 7a de la seva esquerra ens posem directament a la feina. Necessito un parell de pegues per trobar els mecanismes/mètodes per fer els tres passos. Finalment crec que tinc la resolució de la equació del tipus a x + y + z = encadene.

M'assegura l'Oriol - l'Edu jau prenent el sol. Soluciono x, soluciono y i caic ja acabant amb la resolució de la z. Em cagu en tot, crido i baixo amb els pebrots inflats. Penso i reflexiono, aquesta setmana serà antològica. Però la via es boníssima.

Mai la derrota havia tingut un gust tant dolç.