Divendres al matí sortim del petit i inhumà pis de Gràcia com uns cohets, amb la son darrera de les orelles i amb l'estomac buit. El despertador ? la mandra ? el què no és semànticament important. Cal passar per Torrelavit i arribar a una hora prudent a Benabarre, per escalar una mica. Ja fa masses dies que no trepo i en tinc ganes. El problema : el cansament perpetu que sembla que portem tots acumulats.
Dues hores i un centenar de quilometres al darrera per arribar a Benabarre, abans em tingut temps de dubtar de masses carreteres, de parlar sobre el desgovern i escoltar els Negu Gorriak sobre una vella cinta de casset. Són quasi les quatre de la tarda i pica un sol de cullons. S'ha passat del cru hivern a la primavera amb un tancar i obrir d'ulls. L'Elva m'ensenya el sector
El Molíno, obert no fa massa temps i que a primera vista sembla força interessant.
Baixem i em trobo que el sector es una barreja de picats amb natural, amb vies de bloc, força llargues i físiques, massa físiques per a dos escaladors empanats. No és el que més m'hauria agradat però no hi ha on més triar.
Per escalfar ens posem a
Nuit de Bruixas V+, que la repetiré fins un total de 3 vegades entre una cosa i altre, repetint un i altre cop el petit pas de bloc que tomba a l'Elva. Sort que el cantu pla que el segueix fins a l'arribada a R es fa fàcil i fins i tot preciós. Quina llàstima aquesta pols que s'acumula com si d'una estanteria de llibres es tractes, si es barreja amb la suor del sol pot esdevenir quelcom poc confiable.
"Apretem" una mica més el grau i ens posem a
Stop Kazikes 6b+. La munto força intranquil, de fet les tremolors del meu cos són ja un símptoma evident de la poca fe que tinc en mi mateix. A primera vista sembla molt física i els braços es posen enseguida com botifarres, baixo força descontent i descanso una miqueta per fer-li un segon pegue. A la segon
flotu i l'encadeno , somrient a cada pas amb la mirada només pendent del que faré al proper moviment.
Se'ns fa tard i decidim plegar veles. La jornada no ha sigut gaire fructífera i el cansament acumulat fa forat entre l'expedició. Fem nit a Areny on se'ns acoplen la Martina i el Lluís.
Una altre nit terrible, ja fa massa dies que no dormo bé i això no és bo pel cos. Poso la cafetera en marxa i deixo que l'olor del cafè de bon matí i l'ambient m'abracin per uns moments. Mala sort, la Martina i el Lluís ja estan a fora per portar-nos cap a Boi a esquiar.
Feia 8 anys llargs que no esquiava, i resulta que això és com la bicicleta. Durant més de cinc hores fem el ritual de pujar amb els telecadires i baixar pista avall. Verda, blava o vermella qualsevol color sembla idoni per practicar les meves dubtoses arts amb l'esquí.
Jo mateix intentant esquiar, foto Martina-
Carda un sol de mil dimonis, li dic al Lluís que sóc immune al sol. Resultat, el meu rostre canvia de color de forma agosarada cap a un vermell de gamba més típic de l'estiu.
Cansats de tanta esquiada, esperem l'arribada del mestre Makey amb les seves dues filles a Areny, tot preparant una cassola de macarrons de proporcions desproporcionades. Digne d'aliment d'una tropa de maquis famèlics. Hi ha maquis encara a Areny ? De dinosaures si que varen tenir-ne.
Diumenge ens llevem amb agulletes. Acabem de posar els macarrons sobrants en unes improvisades carmanyoles i emplatem les dotzenes de talls de llom arrebossat. La frase del dia : No deixis de menjar avui el que no saps segur que menjaràs demà.
Fem via cap a Bruixes resseguint les novíssimes carreteres adequades per que el
nostres estimat rei Borbó pugui esquiar a Vaqueria Baret. En sentit invers fem un tall al Principat, com una fissura al quadrant nord oest.
Una paret, dues, tres .... desenes de parets encloten el pantà de Terradets, fent d'aquest indret un lloc inoblidable a la vista. Un cop arribes al sector t'adones que aquest es un altre univers, un univers desconegut per tu. Una gran paret d'una trentena de metres corbada cap a l'interior que forma un desplom màgic. De la part alta de la paret neixen xorreres que baixen marcant el pas més inaudit de l'aigua, impregnades de magnesi especulen sobre multitud de vies. Els Bous i les Boues ja estàn treballant, atiats pels seus asseguradors lluiten de forma irreverent contra la gravetat. La duresa de la batalla és inimaginable.
Bruixes i bruixetes, foto Martina.
El grau a Bruixes s'estira massa amunt, mires una via 7b, en mires un altre 7c, i mires les tres seguents i no baixa de 8a. El Lluis i el Makey han vingut a fer tientos a
Occident 7c, jo per la meva part començaré escalfant amb les vies de l'esquerra. Bloqueres, pulides i per que no dir-ho no gaire bones.
Provem
Chasquilla. 6a de bloc amb un principi relliscós. Després es deixa fer. Com si fos premonitori em calen un parell de tientos per deixar-la encadenada. Per déu quan feia que no em treia un 6a a primer pegue.
Resseguim la paret i ens posem a la seva veina
Bordi na 6c/6c+ i tornem a trobar-nos amb un pas de bloc entre la primera i segona xapa, agonicament intento fer el pas però acaba per resistir-se, faig trampa i segueixo sense problemes - més dels previstos - fins a la R. Donem per finiquitada la nostra visita a les vies de l'esquerra.
El Lluís i el Makey estan fent pegues de segon a la Occident, la via és un espectacle. Una primera part d'uns 10 metres d'una xorrera que cal encarar amb tècnica i una mica de morro. Vas a parar a un forat a l'esquerra on tens el primer repos - baixada de voltes - per encarar el següent tram de 2 xapes fins al principi del desplom fort. El desplom es una seqüencia de remades sobre cantu gros fins acabar abans del primer pas de bloc. Bloques amb esquerra, pujes la dreta al forat del costat, cerques una regleta d'espatlla força dolenta per acabar remant d'un monodit, fins aquí 7b segons el Lluis. Després d'això tens un parell de passos mes, bloqueig amb el genoll per agafar una mini xorrera amb pinça per acabar xapant i finalment el pas més dur de tots abans de la R, del qual poca cosa us podré explicar.
Lluís a la primera part d'Occident, foto Martina.
Com que mai abans havia tingut un 7c muntat a huevo com aquest, li foto un top rop, Que no és propi de mi. Surto força airós del primer recorregut de la xorrera, i abans del desplom més agònic haig de descansar per tenir botifarres en comptes de braços. Faig la part del desplom i descanso a bans del pas del monodit, i amb certa destresa puc fer el pas. Un cop allà dalt, decideixo que això es suficient, les dues xapes abans de la R hauran d'esperar una mica.
Jo mateix després de baixar d'Occident i amb cara vermella del dia anterior, foto Martina
Descansats i amb la panxa plena - macarrons, llibrets de llom, pa amb tomàquet i galetes Noguerenques - fem camí de tornada, somiant en el proper cop que visitaré Bruixes. Abans d'arribar al final de les vies li faig una ullada a una d'elles,
Jam Session 7b. Tu seràs la següent.
Oriol a Colla de Pencus 7a
