Amor a primera vista

Divendres a la tarda quan el sol ja no apreta els xais apareixen per Calders. En Lluís ha marxat de forma ràpida perseguit per la Naia per obligacions no subjectes a l'escalada, l'Oriol i jo esmercem els últims esforços a l'última via del dia Ansia per pujar 7a. Encara riu de la meva última criaturada.

Algú ha vist els meus peus de gat ? L'Oriol i en Lluís es miren, veuen que a l'últim xapatge de Barruts m'ha relliscat el peu. El noi sense peus gat aixeca el cap i em mira. Perdona, crec que per equivocació m'he posat els peus de gat teus, ara baixo i te'ls torno. Perdona nanu.

L'Oriol em pregunta el perquè de tot plegat, quin és l'objectiu de tot plegat. Jo li responc que senzillament que l'escalada per a mi es quelcom més que diversió, és un repte diari de superació personal. Tota la meva vida he actuat de la mateixa manera amb les coses que més m'han importat, les he lluitat fins sortir-ne victoriós o derrotat. L'escalada és una d'aquestes coses.

Dimarts passat amb en Par i en Salva tornàvem de Margalef, tres dies abrasadors al sector de les Espadelles només concorregut per una petita munió d'escaladors que semblen no tenir ocupació fixa. Als avantbraços m'emporto un munt de vies, alguna caiguda anant a R a Que passa Neng 7a, i a la llibreta Beta de boira 7a, a part d'un bon grapat de sisens a vista.

Volia descansar el dimecres però un email inesperat del Lluís sobre un possible intent a la via Panxa del Bou 7b/7b+ em feien desplegar les ales per fer via cap a Montserrat. Un primer pegue de primer al meu primer 7b/7b+ per veure que encara tinc lluny aquest grau, però amb la felicitat de veure com el LLuís s'enduia al limit la via fent fonedís l'abisme que havia vist en la seva forma després de la parada inusual per setmana santa.

Sort que el dijous el vaig passar fent el gandul. Tot i el cafè al migdia al bar Anna del Bruc amb el MacKey i en Pep la cosa no va anar a més, els vaig deixar fent camí cap a la Desdentegada mentres jo enfilava amb el cotxe cap a Barcelona a gaudir d'una bona migdiada.

Divendres ja li estàvem cardant hosties de les bones als avantbraços a Calders. Fanatisme en estat pur i inconsciència individual escenificada en un primer pegue a Exàmen Final 7b, sortida paranoica amb vol aeri. No m'hi sento gens malament en aquest grau. Tot i que la via no exemplifica de forma clar la gravetat del grau. Pas dur i poca cosa més. Sort que l'Oriol - que sempre toca de peus a terra - encadena Barruts 7a i en Lluís es torna a endur al tercer pegue Exàmen final. Perquè si no marxo amb les mans buides. A vegades els encadenes dels amics te'ls fas teus.

A casa els meus pares sempre que arribo d'escalar flipen. Normalment la ració de sopar es triple i si ningú no em para els peus buido la nevera. Uff quina gana. Saps que passa que demà tinc un compromís amb un potencial amor platònic Amanece que no es poco 7a+.

Despres d'escalfar amb la pendent La Daga i el Punyal 6b, tiro la corda i encaro per baix el meu primer pegue a Amanece que no es poco. Dansa vertical sobre una placa semi desplomada, resistència sobre cantu gros al principi i tècnica de regletes al final. Les emocions es disparan a cada pas, fent d'aquesta via el somni de qualsevol escalador amb ganes de superació personal. Avui però la famosa pila farà figa al segon pegue i m'hauré de conformar amb la dolçor que m'ha deixat als braços esperant que a les properes setmanes la torni a visitar. De moment només hi podré somiar.