Tinc les pells destrossades, la sessió d'entrenament del boulder m'ha estirat les pells de forma tortuosa. Posa't esparadrap ! m'alertava una veu que m'acompanyarà els propers mesos. Sortosament la inflamació del braç era muscular i no una primera tendinitis, després de la matxacada a Vilanova de Meia del dissabte creia que la meva "sort" envers les lesions del tipus tendinitic s'havia acabat en un obrir i tancar d'ulls.
El dissabte per un canvi de plans varem tenir que fer dues cordades diferents, en Jordi i l'Oriol gaudien de la bonica Somni de Quimfer i en Cullas i un servidor - mode cotxe escombra - s'entossudien amb la Migranya profunda. Com si d'una cursa es tractes fèiem els trams de dos en dos, els sis llargs en hora i mitja i els braços com botifarres.
Això de la via llarga es realment un art, un art que no domino i que posa nerviós. No vaig ser capaç de projectar més de dos o tres moviments per endavant al llarg de 6c i les faldilles de ferro - mosquetons - aplicaven un factor multiplicador a l'energia potencial que metre a metre
anava guanyant.
Però aquest no era l'objectiu final del dia, volia tornar a provar la Rei del Mambo 7a+/b per veure si podia posar-li un punt vermell. Les sensacions no eren bones i el cansament generalitzat m'impedirien encadenar-la. Sort que l'equip que complementa a l'individu es va portar millor, l'Oriol i en Jordi encadenaven la via i obligava a pagar cervesa i patates al bar de sempre al lloc de sempre. La propera la pago jo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
el que la sigue la consigue
Però pia una mica la Migranya, no? ;)
Publica un comentari a l'entrada