diumenge, 1 de novembre del 2009

No s'hi val a badar

Segueixo sense treure l'aigua clara a la f(x) del red point. Una malgama de variables que es comporten exponencialment - factors negatius - i altres logaritmicament - factors positius - apareixen borrosament en el meu subconscient anunciant que el punt d'equilibri o les zones de menys variació són incertes pero reals, tot es una qüestió de probabilitats amb marges d'error inclòs.

Qui bada la caga, qui no ha caigut anant a R per haver fet un encreuament que no tocava ? Evidentment tots, ara bé aquest però només és el vestigi del que anys endarrere havia sigut el pa de cada dia de molts de nosaltres. Badant entre bústia i bústia, badant mirant com de lluny estava la xapa de dalt, badant pensant com de lluny estàvem deixant la xapa de baix, badant pensant com agafar aquell cantu...... badant com badocs per perdre una vegada i altre les possibilitats d'encadenar.

Qui potser m'ha ensenyat més sobre l'art de superar l'embadaliment ha sigut un dels meus mestres, que mentres escalava xapava i no pas a la inversa. Però tenir un bon mestre no es garantia de tenir bons alumnes, encara queda molt de camí per recórrer.


En Yasku volant a 7b+ sense nom, foto Julia


Mentres assegurava a la Julia al seu segon 7a de la jornada un company del Penedès i jo comentàvem quines sensacions ens havia deixat la No ho se 7b - de gamma alta - a les nostres pells.

M'alertava que les havia passat putes als alejes de dalt. Vaig pensar que potser no n'hi havia per tant, de fet en cap moment havia dubtat en seguir pujant i xapar la ultima cinta i la R. Vaig repassar mentalment el segon pegue i vaig pensar que potser tot estava molt més aprop del que jo no volia veure. Llançament tenaç al cantu salvador a la 4 cinta evitant la caiguda a la figuera pel pels i experiència similar uns metres mes amunt quan cal remar dels romos per anar a un bec..... mesos endarrera això hauria sigut impensable.

Avui després d'encadenar Alta Mar 6c+, el Jordi - el bomber - m'ha dit que calia saber apreciar aquesta colla de detalls, aquests que simple vista poden passar desapercebuts i que ens haurien d'ajudar a veure amb més bona gratitud les nostres escalades, sobretot quan lluitem contra gegants de 2 caps deu vegades mes grans que tu.


Jo mateix al tram intermig d'Alta Mar, foto Miguel

3 comentaris:

TRanki ha dit...

heheh...bow, bones reflexions.

Potser un dels "plaers" de encadenar, i d'escalar "centrat" és quan oblides les cintes i la corda i et concentres A MORT en acabar la via.

Darrerament me n'he adonat que aquests "estats", en estils com el PSICOBLOC són més facilment assolibles ( previ rodatge) que anant amb corda, i t'asseguroq ue el plaer de la separació cos ment ( o unió cos ment, no sé...) és fins i tot MOLT MËS GRAN...un tripi vaja...

Tot és un camí de millora..., el dolent és anar enrrera...un petit pas amunt és, sense cap dubte, una millora...no?

deeeeeew bowwww, a tibar-li!

Pau ha dit...

Totalment d'acord Tranki, i cada cop tinc la sensació que puc concentarme més en escalar, i aixo em fa sentir molt feliç.

Psicoblog, per poc que pugui aquesta propera primavera m'hi escapare alguns dies

Anònim ha dit...

friki!!! haviat acabrem de muntar el bulder "el sosotret"!! nomes faltara donari uns quants toms(per agafar força) i vindre a fer la "no ho se" amb tu que també hi tinc ganes. Oriol