Del Franken a Ventosa

Saltava de pedra en pedra, intentant guaitar el proper moviment. El calçat no era l'idoni, cinc dies abans amb una llum tènue de mitjanit i seguint el frontal d'ella com aquell que navega a l'ombra del far ja vaig caure de quatre potes a l'aigua. No volia tornar a patir una llarga caminada amb els mitjons i peus mullats.

Quatre dies a pa i aigua sota l'atenta mirada d'aquella placa m'havien donat temps per recordar, teníem quasi tot el temps del món.

La placa del Vermell a Ventosa.

Quin canvi mes visceral aquell, feia no menys de 24 hores que estava prenent una Hefeweizen al bar de la Qua-qua i ara em trobava enlairant la mirada sota la placa del Vermell a Ventosa i Clavell.

M'explica el Lluís que aquest brevatge era utilitzat com a nutrient principal per algun outsider de St. Benet en moltes de les seves visites al Franken en les èpoques mes caloroses, buscant en ella la poció de la marmita que tan be li va anar a Astèrix i Obèlix. I no era per menys, aquí al Franken tot es posava complicat de bones a primeres, i calia estar preparat per apretar des d'un bon principi.

Els dies allà, a l'Alemanya menys anglosaxona, van anar passant un rere l'altre sota una temperatura incomprensible. A vegades varem dubtar si havíem posat rumb a la Bavaria o a la Costa Blanca. Però allò no va alterar excessivament els plans, nomes ens va caldre posar una mica mes de dosi de piscina.

A la població de Betzenstein a partir de les sis de la tarda per dos miserables euros podies gaudir de l'aigua, els trampolins i una dutxa al costat d'una bona colla d'alemanys de totes mesures i colors. Era el fi de festa que ens guardava després de dures o no tan dures jornades a la roca.

Vaig tenir l'oportunitat de llegir la biografia de Wolfgang Güllich, com a mínim els passatges més importants de la seva vida, durant aquesta primera part del meu petit periple. Una vida que semblava que s'hagués mastegat a l'ombra dels sectors del Frankenjura, configurant d'aquesta manera una forma de vida terriblement allunyada de la metropolis. Potser allò el va ajudar a resguardar-se dels canvis generacionals que les seves escalades, conjuntament amb altres com Kurt Albert, estaven fracturant aquell esport. Era potser la humilitat el que va caracteritzar aquell home ?

Action Direct, amb el Rodri a un 8a+ del costat.

Ara puc recordar algun fragment del llibre, on parla exactament de la fisonomia de la via al Frankenjura : em preparo per lluitar durant 60 segons, es el temps que separa l'inici i el final d'una via. Durant aquest temps no pots parar.

Més o menys relatava d'aquesta forma i adequadament el que suposava escalar aquí al Franken, apretar molt durant un espai curt de temps.

Amb el Lluís, el Jordi i l'Edu varem decidir fer el viatge d'una sola tirada. Sortíem a les 8 del matí de Mollet del Valles i arribarem a Plech a les 4 de la matinada. Ho recordaré sempre, sobretot el que significa conduir una autocaravana les ultimes 4 hores de trajecte amb l'estomac i una grip incipient glopejant-me a cada kilometre. Crec que no vaig ser l'únic que en va sortir afectat.

Acompanyats per les juganeres Naia i Sashi varem recórrer un miserable 1% dels sectors del Franken, provant vies i més vies. Alguns amb més talent que altres però deixant sempre un regust dolç als llavis de provar vies boníssimes.

Vies de bloc o de resistència curta sota marcats desploms ens demanaven una vegada darrera l'altre el màxim de nosaltres. Vies com Testrecke 8+/9- a Betzensteiner Sportkletterwand, Ensafter 8+ i Damphhamer 8 - aquestes equipades per Kurt Albert - a WeiBenstein marcaven de forma accentuada aquesta dicotomia, el bloc dur o la resistència curta sobre bons forats.

Jo mateix a un 8+/9- de bloc de Grobe Watch.

A la paret de Grobe Watch però varem trobar el racó més característic d'aquestes terres. Envoltats d'un llarg i tapit bosc on una gran roca s'alçava enmig d'ell. Allà a pocs metres de l'entrada del bosc si amagava un altre petit gran sector. Vies com Abgestaubt 8+/9- o Krieg und Frieden 9- recorrien de forma sinuosa Caveman 9+.

Lluís posant un punt vermell a l'exigent Krieg und Frieden.

Com si féssim un pas endarrere, al Vierte Dimension a prop del poble de Krottense tornava a escoltar les mateixes veus conegudes fent passos cap a nosaltres. Apareixien de forma espontània el Rodri i la Eli acompanyats també d'una amiga. Tots buscàvem refugi a sota l'ombra d'aquell immens bosc, i per que no dir-ho : un sector proper a la ja mítica Action Direct 11 o la històrica WallStreet 11-.

Aquí ens va sorprendre l'escalada, més de bidits petits a l'estil de Montserrat Nord. Vies com Lass Die Sonne Rein 8-, Nagut 8 o Alles ist gut, was man gerneyut 8+ ens varen tenir apretant tota la tarda, alguns amb més sort que altres.

No volia jutjar ni els graus ni fer una pròpia funció bijectiva que m'ajudes a mi i a la meva autoestima a entendre els graus de dificultat. Al final el més lògic i encertat era viure en aquella nova escala. Deixar-se emportar per tot això, amb les seves alegries i frustracions.

Orang Utan 8+/9- from Pau Freixes on Vimeo.

Tinc una estona més d'aquest temps quasi inesgotable, abans d'un nou irònic i intangible sopar aprofito per tornar-la a guaitar. Es immensa, 45 metres quasi inacabables. Pensava que les dues hores de pujada amb una carrega de 20 kilos a l'esquena i més de 1000 kilòmetres amb avio m'haurien deixat més baldat. De fet pensava que el granit m'escopiria amb aquelles inapreciables rugositats. No havia estat del tot d'aquesta manera.

Al matí varem poder escalfar amb Como Mola 6c. Una veritable passada, moviments ràpids sobre laterals de peus i mans que feien ballar el cos darrera de cada metre. Baixava exultant i inspirat, era un regal difícil de descriure. Al seu costat a uns metres mes a l'esquerra s'erigia De Mataró Nen 7b. Al tercer toc i tornant a resoldre el pas dur quasi on sight - encara soc un mal alumne de l'optimització - li vaig posar el punt vermell. Exultant als últims metres fins i tot aquell dinàmic ara el podia fer en estàtic.

Tenia tres dies més per endavant i una tenda a peu de via, em calia triar. Finalment em vaig decidir per Bajame una estrella 7c+ - alguns diuen 7c i altres 8a. Com sempre i sense estar aterroritzat pel grau vaig montar-la amb mes pena que gloria, les cintes i serien un temps inesgotable per les meves forces.

Tres dies de treball i el toc que vaig estar més aprop van ser dos preses a la sortida del crux, allà vaig fallar quan no hauria d'haver fallat. Vaig tenir que improvisar una sortida del segon sostret mitjançant una pujada de peus amb bloqueig sobre fissura amb esquerra i anar a parar a una ínfima regleta per poder fer el rebot a la fissura. Alla no podia xapar i necessitava fer un rebot mes, alguns vols de 7 o 8 metres amb el dinàmic de l'assegurador. Si sortia d'alla m'esperaven dos rugositats de dretes que m'ajudaven a sortir del crux, quan vaig estar més aprop de l'estrella vaig caure al no trobar el peu sobre aquella infima placa.

Després d'allò les caigudes ja es van anar esglaonant cintes avall, ni el transcurs d'aquell immens temps varen poder recuperar aquell cansament intern que sentia.