Per tant i intentant corregir el de l'any anterior en aquest faré un repas ràpid dels moments més importants de l'any, dels bons i dels dolents. Sort dels posts - que han degenerat - que m'ajudaran a contextualitzar amb realitat els successos.
La realitat i la ficció.
A principis d'aquest 2010 recordo com amb la Julia varem començar a freqüentar l'Agulla del senglar. Dies endarrera havia fet el meu primer 7a a vista, però també m'enduia la primera lesió derivada de l'escalada que em passaria factura al llarg dels primers dos o tres mesos de l'any 2010.
Ella tenia entre cella i cella fer la Rush 7c. Jo no, però la línia em motivava i creia que podia fer-la. Res més lluny que la realitat i un parell de pegues per veure que fins a finals d'aquest any no l'he pogut fer. Una cosa és que et surtin els passos i l'altre ben diferent es que els puguis enllaçar tots amb una mica de dignitat. Ha tingut que passar quasi un any.
Sang, suor i el que faci falta.
Els finals d'hivern i principis de primavera estan quasi reservats exclusivament al cansament crònic dels entrenaments, fent una ullada al blog veig que no paro de somicar sobre la constant tortura a la que és sotmesa el meu cos. Series, series i series. Va ser una època de molt volum, l'antítesi total dels entrenaments d'aquest any, basats en la resistència curta i el bloc.
Aquesta tipologia d'entrenaments va canviar la forma d'encarar les vies, i vaig passar de la inflo dels avantbraços a saber dosificar i descansar a dins de la via. Potser el canvi més notori que un percep al iniciar-se en el món dels entrenaments.
El 7b, es segueix resistint.
Molt bla, bla bla. Però el 7b com a grau es seguia resistint, a Kalymnos ens varem menjar els mocs i a part d'alguns 7as i una bona estada - amb el Lluís, la Julietta i la Julia - la llibreta seguia quasi buida.
Seguíem freqüentant de forma fanàtica Margalef, Montserrat i les contrades del Montsant, o feiem romeries cap a Rodellar. El grau a vista i el grau treballat era quasi el mateix. Anaven caient els primers 7a+ amb facilitat però poca cosa més.
Un error d'estratègia.
Potser una de les cagades que reflecteixen més bé un dels meus gran problemes, la psicologia. El fet d'enfrontar-me a la derrota parcial per poder encarar la victòria es a dia d'avui potser encara un dels meus punts febles. Vaig endinsar-me a l'estiu deixant passar l'oportunitat d'encadenar El Vianant 7c+. Després de caure dues vegades anant a buscar els bidits salvadors.
Ara bé, com a valor positiu n'extrec una conclusió inequívoca. Encadenar una via d'un grau determinat no és més que una fita puntual, és la suma de molts d'aquests treballs els que ens ajuden a interioritzar i fer-nos nostre una forma d'escalar o de ser.
El Franken, adaptar-se o morir.
L'estiu s'iniciava amb molts canvis a la vista, no només pel viatge al Frankenjura amb el Jordi, l'Edu i el Lluís. Em sentia defraudat amb mi mateix. El concepte de l'escalada s'estava viciant i cada cop odiava més la perversió d'un mateix, i com un es pot recargolar en la misèria de l'egolatria. Era una qüestió d'adptar-se o morir.
Potser el viatge al Franken va ser l'inici de vuere les coses d'un altre forma, on un senzillament es va adaptar al lloc i no esperant a que el lloc s'adaptes a un mateix.
Alguna cosa està canviant.
Estava en ple estiu i tenia molt de temps per escalar. Van començar a caure vies amb l'Alberto com a company de cordada, una darrera de l'altre. No Ho se, Amor Suprem, Café con Leche, Massa Kumba, ...
També les estades entre setmana amb la Júlia a Sant Llorenç començaven a donar fruits i queia el primer 7b+, S'hi ha d'anar. Una via fàcil pel grau però que vaig encadenar al limit.
Vendetta, el primer.
Amb la Vendetta va passar el que havia de passar, que finalment va caure el primer 7c. Una via molt del meu estil : placa, pas de bloc i descans. No sense abans caure anant a R.
Últim cicle de lany, tot es va confirmant.
S'iniciava el final de l'estiu i el principi de la tardor, i em sentia més fort que mai. Vaig seguir encadenant a Tres Ponts, a Rodellar i altres contrades. A la tardor vaig començar a emportar-me els meus primers 7a+ a vista. Ara resultava que era un grau còmode per mi, era aquell grau on un se sent segur, on un gaudeix de l'escalada a vista en totes les seves característiques.
A sigut un any de dos contrastos ben diferenciats, un primer íntimament lligat al treball fosc i dur d'aguantar la motivació sense encadenar res i un segon on he recollit més fruits. Sense passar per alt el pas de repensar l'escalada i l'individu.
Curiosament però arribo a aquestes ultimes dates de lany amb moltes i motes ganes de .... descansar. Per tant una de les meves fites per l'any vienent es retrobar la motivació pura i deixar el masoquisme per altres moments, amb aixo tot serà molt més fàcil.
