Val més tard que mai

L'Edu restava quasi immortal. Amb aquella gestualitat típica. S'ho mirava i bufava. De fet no li estaven facilitant les coses. Tan el Manu com el Joel li llançaven dards enverinats des de sota mateix. Ell com si sentis ploure, responia amb iròniques i punxegudes respostes.

Jo m'ho mirava de lluny, les mans em suaven. Estava un xic nerviós. Sort d'aquell somriure que m'havia deixat glaçat el mateix dissabte al sol del Cavernet, que aixoplugava tanta hormona masculina i feia quasi delirant la visita a les Finestres.

Finalment l'Edu va arribar a cadena i sense esperar ni un sol moment vaig posar-me els peus de gat. Només trepitjar l'esperó d'entrada vaig aïllar-me completament del món. Vaig anar xapant una darrera l'altre les xapes de la Montgronyeta 7b+. Vaig passar el primer tram fins l'invertit d'esquerra. Vaig agafar la regle lateral mes fort que mai, i pujant el peu esquerra al lloc adequat vaig anar a buscar el lateral. De forma dinàmica el cantu d'esquerres va aparèixer afablement. Cinc minuts després ja bramava a la cadena. Finalment havia deixat de caure, finalment havia retrobat el camí del Redpoint.

Al terra, tot es va omplir de somriures de complicitat.

Un canvi necessari.

M'estic tornant un vell i clàssic dièsel. Havia passat del clàssic calentar, apretar i arrossegar-se al : calentar, calentar i calentar. Ara necessitava tres o quatre pegues per escalfar els motors, i després d'això encara en tenia tres o quatre més on el cos se sentia plàcidament descansat. El Diumenge, si no vaig errat van ser una bona colla de metres : 6b+, 6c, 7b, 7b, 7b+, 7b+ i 7c.

També havia canviat el discurs respecte el descans. Ara massa descans : mata, desactiva i et deixa literalment destrossat. Cinc dies sense fotre ni brot i el dissabte estava que m'arrossegava per tot arreu : 6c+, 7a, 7b ... res encadenat i cardat cap a la furgo.

Val més tard que mai.

Escalfant i caient anant a R a la Pitus i Flautes, Fotografia Manuel Velazquez