Dard enverinat

Un somriure càlid, dolç i probablement irreal havia sortit d'aquella irradiant i inabastable mirada. Aquell curt i enumerable espai que mi separaven s'esmicolava de forma pronunciada fins fer-se infinit. Amb els ulls clucs, amb el cafè a la ma feia filigranes mentals, deixava que la irracionalitat s'apoderes de la inalterable realitat. Calia ser franc, i només trobava l'engany a cada cantonada.

Cabrioles, salts acrobàtics i corredisses .... la patacada estava servida. Calia revertir aquell efímer i poc pragmàtic discurs. La constància del funambulisme, que camina amb peus de plom sobre una línia infinita era digne d'admirar.

En el fons aquestes són les coses que t'enfonsen més enllà de la merda. Però cal quantificar-les i qualificar-les deixant l'auto flagel·lació de la forma més ràpida possible. Per sort els esdeveniments no són immutables en el temps, som - per sort - mestres i posseïdors del destí.

Buff, quanta palla per exclamar que la Yarak 7c+ va tombar-me al segon assalt. Com aquell que et dona una mica de vidilla a la primera per estomacar-te de valent seguidament. El Marginao estava mullat i era una excusa perfecte per no enfrontar-me a les llunyanies dels ancoratges, a la Yarak tot estava mes apropet. Fins i tot en un primer toc semblava que tot podria sortir. Falç miratge, en una tarda vaig recular de forma estrepitosa a cada toc. Perdent la noció dels tres segments que disparaven el grau de la via. Un somriure en forma de fissura recorria tres parabolts, poc més de 12 passos que s'anaven difuminant proporcionalment a cada intent, a cada minut que passava.

Era divendres, i tan el Lluis com jo estàvem rebentats. Teníem per davant encara tot un cap de setmana que intentaríem passar de la millor manera.

Bidits, bitidts i més bidits. Sort d'aquell 6a que s'utilitzava de catalitzador a les vies superiors del Cabernet. El Jordi, l'Oriol, el Lluis, el Joel, el Ramon, l'Edu i jo mateix l'utilitzaríem d'ase dels cops, bramant queixes i paraules grolleres per desfogar les nostres alegries i penes. Potser l'Edu n'estava fins els pebrots, però no tenia molta queixa a la que agafar-se. El noi s'enduia finalment Califato Coach 7b i el Joel amb el seu inalterable somriure - només interromput pel robatori de galetes de xocolata - feia a vista Gresca 7b+. El Jordi començava a gaudir dels bidits, i llàstima que ja l'agafés massa cansat a les vies d'última hora pq segurament les coses haurien anat d'una altre manera. En definitiva un dissabte de molts metres i bidits recorreguts.

El Cabernet i un servidor, Foto Jordi C.

El diumenge per canviar una mica d'espectacle, i fer un gir de 360 graus varem decidir anar al Laboratori. Allà hi havia una via molt fanàtica a la dreta de Zona 30, un 7b+ d'aquells que cal manxar-li sense parar - de bramar. Dinàmic, volades de peus, bloquejos ràpids, algun xapatge tens i un final d'equilibris amb passos llargs sobre preses no tan bones. Una via que cal fer. Sort de l'encadenament del Joel i el més que digne pegue del Lluis, que farien menys eixuta la tarda del grup.

Joel assegurat pel Lluis al Laboratori.

STOP !!

Sense actuar premeditadament d'una forma egoista envers el inequívoc discurs de l'ambigua realitat de les reserves de petroli existents ..... aquests quatre dies he recorregut un total de 946 kilòmetres. Que ha rascat a la butxaca dels col.legues - i la meva - uns 75 euros de benzina.

De fet si el diumenge ens haguéssim quedat a Calders provant alguna animalada ja m'hauria estat bé. Però algú apretava per tornar a la Batcova a tatxar els deures pendents que havíem deixat el dia anterior. Mala pensada. Santa Linya el diumenge ja filtrava de forma exagerada, s'havia passat de la humitat exagerada a la indubtable viscositat de l'aigua. Pla B, el Futbolín, que per coses de la vida ja era ben sec.

Dijous varem inaugurar la carretada de kilòmetres amb una visita de cortesia al Coll de la Barraca, que per local que sigui des de BCN la hora i mitja no te la treu ningú. Sort que varem engalomar la Kiowa 7b+ i seguim d'aquesta manera fent coixí en aquest grau. La via tanca poder la meva exitosa i ràpida temporada al Coll fins a proper avis.

Divendres a la nit i amb total impunitat el Ricard m'apreta per anar a Gelida, només cal que posi o escrigui el nom de La Boca plena de Sika 8a i ja s'ha guanyat el meu cor. Divendres m'aixeco a les sis i poc de la matinada a st Pere per poder ser aviat a la feina. A dos quarts de quatre m'esperen a la Font Freda. Ja vaig rebentadíssim.

Escalfem amb el 6b+ de la dreta i directes a la feina. El Ricard ja la tenia provada, va motivadíssim i extremadament suelto. Un parell de grapades i cau fent el moviment dur de la via., a la primera i a la segona vegada. Llàstima perquè després de caure li surt el moviment de forma fàcil. No tardarà a posar-li un punt vermell.

Jo per la meva part, aprofito i em fa un màster en forma de flash i encadeno fins a la tercera cinta. Passos físics sense peus, un lanze de regle, posicions laterals ... brutal una passada, m'encanta !!!!. Paro i a partir d'aquí anem fent tots els passos de forma mes o menys fàcil fins el pas de bloc - diuen que és de pila però amb poc menys de 30 moviments alguna garrotada hi ha d'haver. Costa posicionar els peus per pillar la primera merda, però finalment surt. Un parell de pegues i acabo destrossat .... però habemus project, que és del que es tractava.

La Batcova.

Dissabte el Joel m'apreta per anar a Santa Linya, el Edu està en plan nenaza i es queda a casa a jugar a la Wii. Dos hores de cotxe i ens plantem a la Batcova. Allà hi trobem el Ville, la Júlia i el Philip. La frase del dia és el "pilla pilla" ... el Joel i jo ens concentrem amb Assaltinbankis 7b+. 30 metracus de desplom, amb un primer tram de menys cantu del que voldríem. Tres pegues i cap a casa amb la cua entre cames.

Dissabte a la nit a casa, el Lluis ha tornat de Dubai fanàtic. M'apreta i fem plans per anar a fer un tast a algun projecte per la propera temporada a Calders. Finalment s'apunten l'Edu i el Joel. Calders està moll, tan moll que les prediccions diuen que fins d'aquí dues setmanes mínim no val la pena tornar-hi a treure el cap .... el Joel apretà per anar a Santa Linya. Jo m'arrugo i segueixo els plans de la majoria. Si cal morir ho farem amb les botes posades.

PD : com podeu llegir, aquí tothom apreta.

Regletes, degotalls, romus i la inocua eternitat

Amb els dits adolorits vaig picant les tecles. Intento trobar un moment d'excitació, un moment d'adrenalina, quelcom que recordi al passat més recent. No hi ha manera, la gestualitat de la rutina s'ha tornat automàtica. La impremta és massa recent, només el pas de les hores m'ajudarà a diluir els records. Només la transformació del fanatisme en cansament ajudarà a reordenar els meus pensaments, definitivament els dilluns s'estan tornant eterns.

Diumenge, assegut a peu de via. El sol m'està fustigant de valent. Observo el Joel com fa de pare, observo l'Edu com esbufega amb Ulls de Neptú L2 7a+. Observo el Manu com ironitza sobre els comentaris en calent de l'escalador ... tot ho veig de reull. A dins meu interioritzo el discurs de l'últim pegue .... li torno a fotre o no ? .... pregunta recurrent que en el meu cas s'està cada cop més decantant per la vesant més fanàtica ... a muerte !!. Trenta minuts més tard cauré al pas de Titular 7b+. Estic terriblement esgotat.

Però recapitulem, on va començar tot plegat ?

Divendres, sortida al Coll de la Barraca. Escola odiada i estimada. Formadora d'escaladors del Penedès, de joves i no tant joves. Exigent, de regleta franca o de romus/picats amb mala llet.

Finalment quedo amb l'Oriol, fa quasi un any que no ens veiem. Més tard s'apuntaran el Lluís i el Jordi.

Escalfem una mica a la ja mítica i més que repetida Si te dicen que caí 6a+, per anar ja de pet a la mítica i per mi desconeguda Hanki Panki 7b, el projecte de l'Oriol. La munta amb solvència i em dedica un Flash - aquest cop per sort no és enemigo. La via té dues parts separades, una primera placa de regleta que per mi podria ser un bon 6c i una segona part, de poc més de 15 moviments que li donen el grau. Separades ambdues parts per un sostre on cal entrar-hi via monodit romo. Anant al Flash caic amb el monodit i flipo bastant amb els posteriors moviments, els trobo molt dinàmics, de peus terriblement febles i de molta potencia sobre una barreja de cantells bons i dolents .... joder amb el 7b.

L'Oriol fa un segon toc i la clava, la clava tan que fa la via volant. Felicitats nanu pel teu primer 7b homologat - per mi homologadíssim i hardíssim. En el meu torn arribo al sostre i no recordo cap peu, l'única opció es anar fent dinàmics per tots els cantus bons i saltar-me les merdes, i aixi vaig fent fins a la R. Arribo extenuat i amb la sensació d'haver escalat molt malament, pero amb un bon encadenament sota el braç. La via es indiscutiblement boníssima i exigent, no apte com a primer 7b.

En Jordi al 7a+/7c del Solarium.

Pugem més tard al Solàrium, allà trobem en Jordi fent un pegue magnific a una de les vies estrelles de l'escola, Kiowa 7b+. Cau de forma incomprensible ja a l'últim cantell de la via, per deu !!! Al seu torn el Lluís que ja comença a tenir l'escola quasi totalment tatxada segueix fent pegues fanàtics als 7a+/7c que queden a l'esquerra de la Kiowa. I aquest cop no es una / efímera. El pas de bloc d'entrada podria voltar el 6C+, molt més dur per exemple que el pas de baix de la Viatge Imaginari 7b+. Jo per la meva part faré un parell de tientus a la Kiowa.

La Kiowa té dues seccions molt diferenciades. Una primera part que s'esmuny per una placa tècnica i física, de regletes laterals i peus únics amb un aleje final que el fas amb un previ ma/peu, un timonazo de la cama dreta i un doble lanze amb la ma dreta. Extraodinari. Després tens un repòs sense mans i el pas final. Un invertit sobre una xorrera roma i petiteta, un minilanze a una patata dolenta, xapes amb una esquerra bona i el tomaquet final. Bidit negatiu que el treballes amb empotrament - quin mal que carda - i pujades de canyes per anar a un lateral amb esquerres no massa bo, per acabar-ho d'adobar dos passos més tràgics anant a R.

La via és complerta, exigent i boníssima. A mi em quedarà pendent per una nova visita. Segur que nhi haurà una altre. I com deiem amb el Lluis i el Jordi, aquestes vies t'ajuden a progressar com a persona i com escalador per fer front als reptes més estridents.

El cap de setmana però tot just havia començat, el dissabte marxàvem amb l'Edu i el Joel cap a Montgrony. Destinació Angie. Més tard s'unirien de forma bipartita el Lluis, la Martina amb la Marta i finalment el Manu.

Jo estava cansat, la jornada al coll m'havia deixat els avantbraços molt carregats, no em notava gens fi. Només escalfar al tipic 6b+ i l'intent per segona vegada posant cintes de Daltabaix 7b només m'ajudaven a ressaltar el que semblava quasi innegable : el cansament.

Acompanyo el Lluís a Aromes de Montgrony 7c+, per un moment dubto de si acompanyar-lo al projecte o bé seguir el guió original. El Lluís es força més baix que jo, el primer pas de l'Aromes em tortura la psique com assegurador, els llançaments que li etziba al pas de l'entrada fan que hagi d'estar al 110% assegurant. El cul i les cames xiulen cada cop que passen a ras de terra. Omet el pas i segueix treballant la via, després de 30 minuts de barallar-se amb la via treu tots els passos i encadena de segon des del pas d'espatlla fins la R. Ja tenim un altre fanàtic amb projecte a Montgrony.

Lluís a Aromes de Montgrony, Foto Martina.

Jo per la meva part decideixo tornar al guió original i sense esperar res de bo m'enduc la Daltabaix. Oxigen i ànims per enfrontar-me al projecte de veritat Angie 7c. El Joel l'ha muntat i l'ha encadenat de forma SOBRADA I INSULTANT, felicitats BOW !!!! no dubto un moment quan em diu que em deixi les cintes.

Jo mateix a Angie, foto per Manu Velazquez.

Faig un primer toc, força dolent. Em canso estúpidament i caic justament quan encarava el pas de travessia a dalt. El Joel m'alerta que hi ha una altre forma de fer el pas, ma dreta a dalt i esquerra intercanvies cap a un lateral per fer un dinàmic al lateral bo de la travessia. El veig molt més factible i menys agressiu. Descanso 20 minuts i torno a pujar, aquest cop faig tota la primera part flotant, no em canso gens, arribo al descans amb el power al 100% i a mil de motivació. Faig els passets sobre romos que et porten al pas de forma fàcil i quasi volant. I quan estic fent el pas amb el nou mètode l'esguerro al quedar-me a pocs centímetres del lateral salvador !!! Maleïda via !!! que bona que és !!!

S'està fent de nit i em trobo assegurant a l'últim tope-rope per pillar pila del LLuís, està plovent i asseguro des de sota de l'arbre. Estem malalts de fanatisme.

El diumenge s'aixeca radiant, amb una temperatura extremadament càlida. La destinació aquest cop és el Clot de l'Espasa, volem cantus romus i grau apretat !!! Faig la caminata des de baix de tot fins a peu de via, 40 minuts que m'ajuden a obrir els pulmons. Em trobo un altre cop emmalaltit de tan de fanatisme. Escalfem en un parell de 6bs d'aquells que quasi que et tomben. Cony de romus.

Pujada del grup cap al Clot, tots a fer cardio !!!

I li fotu a vista posant cintes a la Kamorra 7a+ - per mi petit 7b - apreto com sempre, vaig cridant a cada pas i durant els 30 i pico metracos gaudeixo del subidon. Vaig drogat d'oxigen. A dues cintes de la R em salto el cantu/lateral que feia més ame el pas a la penúltima cinta, caic mentres feia un dinàmic al bidit del costat del parabolt. Caic, crido i respiro. Que bona, pero que bona que és la via!!!!

El Manu per la seva part monta i deixa amb només una caiguda una obra mestre anomenada Titular 7b+ - que s'acosta al 7c tranquilament. Un primer pegue avista molt dolent em deixa la psique tan rebregada que no puc més amb la meva ànima, li dic al Joel que ja en tinc prou - amb unes 4 o 5 caigudes a tota la via - pero m'exigeix que seguexi amunt. Arribo a dalt a la R, baixo, fumo i penso si li haig de tornar a fotre.

Sense cap tipus de contemplació, apretant i exprimint al cervell li foto. Al pas de la segona a la tercera cinta estic a punt d'anar a terra, m'acabo aguantant per convicció. Vaig a mil, segueixo tirant amunt i al final la via m'acaba tombant per extenuació total. ESTIC ESGOTAT !!!!

Val més tard que mai

L'Edu restava quasi immortal. Amb aquella gestualitat típica. S'ho mirava i bufava. De fet no li estaven facilitant les coses. Tan el Manu com el Joel li llançaven dards enverinats des de sota mateix. Ell com si sentis ploure, responia amb iròniques i punxegudes respostes.

Jo m'ho mirava de lluny, les mans em suaven. Estava un xic nerviós. Sort d'aquell somriure que m'havia deixat glaçat el mateix dissabte al sol del Cavernet, que aixoplugava tanta hormona masculina i feia quasi delirant la visita a les Finestres.

Finalment l'Edu va arribar a cadena i sense esperar ni un sol moment vaig posar-me els peus de gat. Només trepitjar l'esperó d'entrada vaig aïllar-me completament del món. Vaig anar xapant una darrera l'altre les xapes de la Montgronyeta 7b+. Vaig passar el primer tram fins l'invertit d'esquerra. Vaig agafar la regle lateral mes fort que mai, i pujant el peu esquerra al lloc adequat vaig anar a buscar el lateral. De forma dinàmica el cantu d'esquerres va aparèixer afablement. Cinc minuts després ja bramava a la cadena. Finalment havia deixat de caure, finalment havia retrobat el camí del Redpoint.

Al terra, tot es va omplir de somriures de complicitat.

Un canvi necessari.

M'estic tornant un vell i clàssic dièsel. Havia passat del clàssic calentar, apretar i arrossegar-se al : calentar, calentar i calentar. Ara necessitava tres o quatre pegues per escalfar els motors, i després d'això encara en tenia tres o quatre més on el cos se sentia plàcidament descansat. El Diumenge, si no vaig errat van ser una bona colla de metres : 6b+, 6c, 7b, 7b, 7b+, 7b+ i 7c.

També havia canviat el discurs respecte el descans. Ara massa descans : mata, desactiva i et deixa literalment destrossat. Cinc dies sense fotre ni brot i el dissabte estava que m'arrossegava per tot arreu : 6c+, 7a, 7b ... res encadenat i cardat cap a la furgo.

Val més tard que mai.

Escalfant i caient anant a R a la Pitus i Flautes, Fotografia Manuel Velazquez

La dolçor de la derrota

Era la cirereta, aquell pastis calia acabar-lo d'adornar amb un bon final. L'intent no havia sigut del tot erràtic, no era perfecte però crec que m'ajudava a entendre a mi mateix aquell vendaval d'emocions. El fet es repetia de forma reiterativa en aquell breu i acotat temps. Tenia un regust amargament dolç.

Titànic, amb un cansament de mil dimonis i fos vaig tancar el diumenge al 7b de l'esquerra de la Bugs 7a. Boníssima i amb pas puta, però d'una violència preciosa. Al segon pegue queia escupit pel cantu moll que va deixar-me la ma sense poder de fricció, ja quan estava tot fet. Tot es repetia, tot tornava. Com si fessis zoom en un fractal es re dibuixava la mal volguda figura del fracas.

Amb l'Edu el diumenge al matí havíem tornat cap el Muscle també pesa 7b, projecte ancestral de l'Edu que el tenia amargat. Ara a les batalletes que ens xiulàvem a les orelles de forma irònica no només hi havia la mítica Pedrosaurio també calia afegir ara el Muscle. El Manu ja tornava a gronxar-se a l'estàtica de l'Angie, jo no sabia molt be on caure mort.

Vaig aprofitar les cintes del Muscle i al segon pegue queia per deshidratació a la placa de dalt, les regles se'm feien mantega i el ritme frenètic amb el que sucava el magnesi semblava no ser suficient. Cagun la puta vaig etzibar només caure. N'estic fins els pebrots vaig dir seguidament. Estava irritadament cansat de caure on no havia de caure.

L'Edu ho va intentar però no s'en va sortir, tenia apamada la via i sempre queia una vegada darrera l'altre al mateix pas. Anava també un xic cansat després de 3 dies escalant.

Qui va fer bons els pronòstics vas ser el Manu, es va endur el projecte que havíem muntat el dia anterior. Angie 7c. Una llarga lesió a l'espatlla l'havien tingut apartat del grau i aquesta poder era la millor manera de retornar a recuperar les bones sensacions. Va fotre un bon crit al arribar a la cadena. Ben fet Bou !!

Fèlix a Angie, Fotografia de Manuel Velázquez.

La via va tenir mes pretendents. El dissabte m'hi vaig barallar fins a l'extenuació, i tan el Joel com el Fèlix van intentar-ho de forma reiterativa el diumenge. Tots semblàvem interioritzar el missatge : no et deixa respirar, no s'hi val a badar ni una sola vegada !!

A Montgrony també ens varem trobar amb en Sergi, la Montse acompanyats del Ricard i del Quiso i la Cuca. Ells també varen ser víctimes del forn de la Vena, el dissabte varen apretar a córrer a prendre quelcom fresc per tornar mes tard a per la Tormenta. Via que li té el cocu perforat a més d'algú.

Tan l'Edu com jo mateix ja veníem a Montgrony d'una bona i soferta diada assolellada al Pas de la Maladona. Estàvem curtits d'aquest anticicló. El divendres varem fer una visita al sector nou del Pas, la idea era provar la Brams 7b+ - 7b+/7c per alguns. L'Edu la tenia travessada i en Lluis me'n havia explicat meravelles. No volia deixar l'oportunitat de provar-la.

A diferencia de la pilosa ATP del dimecres, aquesta era rabiosa com ella sola i d'una intensitat formidable, tres passos separats per tres resposos. Curta ? crec que no, al final la cosa s'en anava als 20 metres.

Després d'escalfar en un 6b+ i un 7a de la seva esquerra ens posem directament a la feina. Necessito un parell de pegues per trobar els mecanismes/mètodes per fer els tres passos. Finalment crec que tinc la resolució de la equació del tipus a x + y + z = encadene.

M'assegura l'Oriol - l'Edu jau prenent el sol. Soluciono x, soluciono y i caic ja acabant amb la resolució de la z. Em cagu en tot, crido i baixo amb els pebrots inflats. Penso i reflexiono, aquesta setmana serà antològica. Però la via es boníssima.

Mai la derrota havia tingut un gust tant dolç.

Remake vendetta and others ²

Dimecres, fa un sol increïble. El fred sembla que ha marxat. He quedat amb el Piju a les 9 del matí a Vall d'Hebron. L'Edu s'ha despenjat a última hora amb un SMS a les 5 del matí tocades - bous no m'envieu missatges a aquestes hores que em trenqueu el son !!!.

Amb el Piju tot es torna més lent, el ritme frenètic barceloní queda atenuat ràpidament. Parlem de dones, de dones i de dones. Com sempre, amb ell, cal fer una parada tècnica que implica manduca. A casa la seva avia, a Vilafranca, també ens espera el Blai.

El següent punt de parada ATP, bé més aviat MasRiudoms. Deixem el cotxe al poble i fem una caminada dedicada a treballar una mica el cardio. Tan el Blai com el Piju queden atordits al veure aquella covassa. Amb un cel implacablement blau, i una temperatura d'escàndol ens aproximem a peu de via. Res a veure amb els caps de setmana. Alguna cordada local o algun Franćes retirat i molta xorrera/xarrera sota una tranquil·litat absoluta.

Per escalfar ens posem al tomàquet, muntu ATP 7c - 7b+/7c per gustos i graus no ens barallarem. Només arrancar, a la quarta cinta, foto la caiguda del dia. Anem be. Arribo a R sense mirar massa els passos. Ja vaig més inflat que el Popeye.

El Piju i el Blai escalfen a la veïna Iu Forn 6c+ - 6b+ per gustos i graus no ens barallarem. S'inflen com una mala cosa i el Blai es troba totalment desactivat avui.

Un gos s'aproxima i roba la bossa del menjar, jo el persegueixo i recupero unes restes. Desprès sabrem que ja havia fet una visita i s'havia cruspit l'entrepà de fuet del Blai.

Segon pegue, arribo a la travessia i caic. M'ho miro i veig que els peus no anaven aixins, anaven aixans. Com hipoteco els pegues. Igualment segueixo fins dalt, arribo a la ultima xapa i paro. Recordo altre cop els moviments anant a R.

El Blai prova el 7a bloquero de la dreta, és el seu estil. Però avui no té l'hiudràulica afinada. El Piju fa una migdiada al sol que el deixa exageradament des estressat.

Tercer pegue i floto, floto tant que sembla que escali be i tot. Arribo a la ultima xapa, vaig tan fort que m'aixeco molt més del que hauria de fer-ho. Agafo la última xorrera per la part de dalt i ja massa roma, busco el monodit o pla d'esquerres i no el trobo. Penso, rebusco i al final el trobo, el tinc a l'altura de la cintura !!!! a la que vull rectificar caic. S'ha de ser pallús.

Descans i tertulia, no més de 10 minuts.

Quart pegue, ja no floto tant però vaig recuperant. Faig la travessia i començo a fer figa. Tot i això encara queda una mica de honor. Total, que arribo a la última cinta amb un esforç massa titànic - vaig cardat, molt cardat - intento descansar dels dos últims forats, no recupero una merda però tiro endavant. Aquest cop agafo la xorrera pel lloc correcta, agafo el monodit o pla que ara queda al lloc adequat, i ja anant a buscar el llavi m'estimbo. Algú ha apagat el boto del power.

Regust agredolç, per haver-ho donant tot i per cagar-la tant inhumanament. Ara ja puc dir que vaig caure dos vegades anant a R.

Cap de setmana fanàtic.

Fanatisme amb l'Edu, el Joel, el Ramón, el Lluís i el Manu. Dissabte apretant les dents al Dard, posant-nos en mode vintage i el diumenge fent anar els bistecs a Masriudoms.

El Marginao, aqui no val a badar.

Quin fart de volar que em vaig fotre, em va posar l'esquena a lloc.

El bou Joel posant pel fotògraf a El Marginao.

L'Edu a la primera part de l'ATP.

Jo mateix a la R de l'ATP, va quedar com a deures.

La Naia i les seves amistats.

Totes les fotografies són de Manuel Velazquez, podeu trobar-lo al seu flickr