Bendita Vendetta

Dissabte amb una calor inhumana d'aquelles que t'exprimeixen el cervell i et fan suar fins a tenir que remar vaig poder marcar un punt vermell especial. D'aquells que no et deixen indiferent. Vendetta 7c, sector la Xina a la Riba.

Allà ens varem topar amb un tal Jordi que també s'enduia minuts abans la Jocs de Llit 7c. Ja ho deiem aquella calda era inhumana i les regletes s'escapaven com bistecs en una renió de gossos. Una setmana abans vaig caure amb la R a la cara i aquest cop quasi també, finalment vaig optar per no xapar l'escalestric a la R i tot i perdre les ulleres en el moviment vaig xapar la R.

No hi ha molta història, tres dies força espaiats, una via molt al meu estil. Bloc sobre cantu generós i morfologicament parlant més assequible pels alts. Merci Julia per gastar els teus dies de descans assegurant al petit yayu.

Potser ha sigut la cirereta d'un gran agost - d'encadenes clar - on sembla que finalment el grau de 7b comença a solidifcar-se en la meva raquítica piràmide. Sis 7bs, un 7b+ i un 7c en aquest més d'agost.

Avui per celebrar el tema hem anat a Sadernes, a fer quilometres a vista com aquell que diu. Jo he acabat fet pols i els encadenes han sigut força més tènues : Fernando Gando 7a a vista, Silenci 7a caic a la R, 100% Mambo 7b les passo putes a les ultimes tres xapes, Calandra 7a+ ja no m'aguanto.

Salut i bloc.

Guilleumes, clatellades a vista.

Agobiat amb tanta calor, amb massa feina per fer i amb poques ganes de fer-la prenc la decisió de deixar-me endur una mica per d'esdevenir. Decisió dificilment acomodable si la comparteixes amb segons qui. Sort que vaig aturar el pla inicial de fer una via amb catxarros, una visita a vista a les Guilleumes ja semblava prou engrescador.

Baixem per la canal com dos cabres embogides/perseguides fins arribar a peu de via, des d'allà divisem la Colònia Puig i el pany de paret imponent que atrau les nostres mirades.

Comença a cantar els graus de la paret principal, potser una mica massa durs per intentar-los a vista. Acabem de cargolar una mica la caminada i anem a espetegar al pany de paret següent, roca blanquinosa amb una panxa inter mitja i placa final. Vies de 30 metres o més - la meva corda de 70 i pocs metres quasi fa curt.

Nomes en sabem que els graus van de menys a mes. Pero aixo no ens fa tirar endarrere. Avui és el meu torn, em toca posar cintes.

Fem la primera via que queda més a l'esquerra, entrada de diedre fàcil i un pas de bloc duret. Caic intentant anar a buscar els bidit amb esquerra, el pas es certament bloquejador. Després la via discorre per la placa i un empetitit diedre, sense voler-ho quasi em salto un parabolt. El diviso quan el tinc a l'altura de les cames i quan ja començava a maleir alguna distància inapropiada per a mi. El Jordi al seu torn resol al límit el pas de bloc pero acaba sortint i s'ensuma que l'encadena a vista, pero al tram de la placa cau de forma incomprensible uns 8 metres i d'esquena. Ja tenim la clatellada del dia. Més endavant al mateix diedre romo on jo havia passat un ratpenat l'intentarà mossegar. Grau aproximat 6c+.

Seguim per la via de la dreta, inici més bloquero pero que es resolt gràcies a l'altura. Seguit per passos llargs i alguna xapa amb aire. Entrant al sostre trobo un pas dur, molt dur. A vista caic intentant fer un creuament sobre dos romos. M'el miro un parell de cops i decideixo no passar-hi mes temps. Pas de dinàmic per sortir del sostre i després una placa excepcional, i quan dic excepcional és EXCEPCIONAL. Grau aproximat 7b.

Ara fem la de la més a la dreta, fina fina com ella sola. I amb dos passos extremadament tendinitics sobre preses planes i romes a l'entrada del sostre fins trobar dos forats com deu mana, i allà el tomàquet de veritat. Un pas galàctic que només puc quasi resoldre una sola vegada. Grau aproximat 7b+ o més.

De tornada fem la canal ja mig a les fosques, inquietant.

Serrallonga Baby

Arribem deu anys tard nois, això ja està tot sobat., alguns sectors més que altres. Definitivament sembla que em perdut el primer tren.

Ara feia dies que no ens hi deixavem caure, les altes temperatures ens n'havien allunyat. I ara davant d'una baixada general de les temperatures i la sempre calida presencia d'en Mckey ens va fer tornar-hi.

L'Alberto s'hi va estrenar, alguns anys escalant i no havia tastat aquesta roca. El bou - si segueix apretant d'aquesta forma no hi haurà qui el pari - s'endú al segon intent la Coco Loco 7a+.

El dissabte acompanyat del Barril i en Mckey haviem fet un escalfament al desconegut sector Bisagra, una mica d'ombra i molta xafogor per adonar-me que no tinc ni puta idea d'escalar amb degotalls/xorreres. Un 6b+ i un 6c d'aquells que et fan apretar.

Sort que portava la feina mig feta i només era questió de seguir el guió escrit, m'enduc ara si la Cafè con Leche 7b. Al segón intent del dia caic estupidament anant a buscar el bidit salvador, a la tercera ja no perdono. Merci pel mètode Lluis, aixi tot és molt més fàcil.

Amb una ressaca espesa propiciada per una ingestió d'una lassanya de dimensions descomunals regada amb una mica de cervesa i una mica de paxaran anem allargant el dia, vull visitar la Gran Bóveda. Aconsellat pel Mckey provo Tu que siempre nos esperas 7c. La trobo DURÍSSIMA. No se si es que vaig cansat pero no puc fer més que anar de xapa a xapa i tinc molts problemes per sortir del sostre. Els primers tres passos de bloc els trobo exegaradment durs, l'Alberto pacient m'aguanta durant quasi una hora les mil i una caigudes on el xapa a xapa ja no funciona.

Tornem tard cap al poble, amb una sensació de cansament molt acusat. Son les 9 del vespre i finalment trobem la Julia. Diu que porta 2 hores per tots els sectors de Rodellar a veure si ens trobava, contenta m'explica que a Cavallers ha fet el tercer red point de la CRIS 7c. Felicitats Boua !!! Anem tots tres cap al Kalandraka i alla acabem de passar la jornada fent una manduca un pel menys agoserada que la del dia anterior.

El Diuemenge fem peregrinatge al sector el Camino per escalfar una mica i fer-nos un lloc més tard cap al sector les Surgencias. El sol encara està a sobre la Sayonara per tan em dedico a esperar i filmar una mica les escalades de l'Alberto, Silvia i Julia a la Coco Loco. Finalment entra l'ombra i provo Sayonara Baby 7c. Pas de remar al principi per sortir del sostre i passet a l'inici, 30 metres de cantu/PC i finalment un pas de bloc duret. Surt tot a la primera exepte el pas de baix, avui no manxo. La via es realment bonica, pero treu foc durant tot el dia i tenir una cua de "bichos" al darrera esperant que acabis no ajuda gens a poder gaudir-la. I tot i no tenir més de dos anys de vida, esta sobadíssima de peus.

Next weekend, may be

Fissures i glòria

A Veagdes la gloria esta més aprop del que et penses, a vegades prendre riscos és l'opció. A vegades .... els ocells fan cagarades !!!!

Visita fanàtica a Cavallers amb la Julia, el Javi i l'Ori. La Julia encadena i es treu presió de sobre - pero com cony t'aguantes d'alla !!! - i treballa projectes només aptes per a qui sap escalar. Jo segueixo amb la tonica dels ultims 15 dies i segueixo encadenant. Aquest cop sota el paradigma del moviment de fissures, per deu quins viots !!!

Ingravids el video, noves motivacions

Caps de setmana de pujar i baixar escales, de gravar, pujar la momieta i tornar a baixar, agafar el cotxe passar per barcelona i acabar el mini-stage a

sant llorenç. Finalment encadenaments, nous graus, noves vies i sobre tot molt poca presió, gaudint a cada pas, a cada dinàmic i destrossant les pells

amb aquesta humitat. Pegues tetrics d'ultima hora amb vols sobre la boira .... i al voltant d'aixo cuinant el video de la skyline entre la Momia i la Momieta.

Aqui en teniu un boci.

Ingravids, skyline from Pau Freixes on Vimeo.

Fil conductor

Va anar a parar al meu cotxe ara farà tot just un any llarg, extret d'una bossa de cassets del Pijuan. Segons em va dir, la seva cosina li havia regalat de forma voluntària el seu arsenal de música analògica. Jo, com aquell qui posa la ma dins d'una bossa que ofusca el seu contingut, en vaig extreure un casset del Bruce Springsteen. No n'era un devot, però coneixia una mica la seva discografia. Aquell títol era a bones i primeres desconegut.

Potser va ser en una de les múltiples anades i vingudes a Margalef amb el Pijuan, la Montse i el Sergi, no ho acabo de recordar. La qüestió es que va anar a parar de pet a dins del reproductor del meu cotxe, i avui encara hi és.

Molts dels que m'heu acompanyat al llarg de tanta carretera l'heu escoltat, i potser molts de vosaltres n'heu quedat sobresatorats. El Miguel fins i tot va començar a fer circular algun rumor sobre possibles tortures psicològiques que implicaven el meu cotxe i els acords de la guitarra acústica del Bruce .... tan si val, jo sabia que tothom es mereix certs moments d'intimitat.

A mesura que vaig anar escoltant aquell casset el temps va anar circulant de forma unidireccional, els records es van anar impregnant a cada cançó . Fent d'ell un fil conductor de grans i bons moments, però també de més tristos.

Es una situació força semblant amb els Eagles, on un casset del ja mític Hotel California va anar sonant sense pausa al llarg d'un viatge per la costa sud de França amb la meva família. Recordo perfectament com va ser un dels primer contactes salvatges amb els ordinadors. La meva mare va maleir que em deixes durant les vacances un portàtil Toshiba - model 486 amb no més de 16 MB de Ram - on vaig restar hores i hores per programar un joc de naus amb un ja caducat Pascal. Els nois que ja feien els seus primers snippets amb assembler em tenien astorat i meravellat, jo els hi seguia el pas tan ràpid com podia.

El vaig escoltar el dia que tornava sol de Siurana, quan la Mandragora ens va fotre aquella clatellada. O be tornant del Pas de la Maladona d'una escalada amagada a la pneumòloga que va tractar-me de l'última lesió. I d'aquesta manera molts moments ...

El diumenge tornant del Bruc i desconeixent que havia perdut les claus de casa i de la feina, el vaig tornar a escoltar. Sempre m'inspira, em fa sentir còmode i m'ajuda a donar forma als meus pensaments : i fins aquí havia d'arribar tot plegat ?

Jo passant de frenada a un bloc de Cavallers, foto Aleix.

Tan entrenar, tanta pressió psicològica només m'han portat a perdre l'essència del que va enganxar-me a l'escalada. Jo només volia fugir i allà vaig trobar-hi un nou mon, que m'omplia de bat a bat. Tardes d'estiu tibant com un cabró en qualsevol grau, superant les pors .... i ara què ? Ara res, tot s'ha omplert de merda fins dalt.

Fins avui no he trobat les ressenyes del disc del Bruce que tan he escoltat, The Ghost of Tom Joad. El Bruce, com si volgues fer de Cappote, va fer un homenatge descriptiu d'un episodi desconegut per mi, com molts de la història de l'Amèrica del Nord. La tragèdia del crack del 29 no només s'endugué per davant la vida grans homes-porc de negoci, també una ja maltractada ma d'obra del camp era obligada a emigrar a California i deixar-se esclavitzar de nou. Bruce inspirat per la novel·la John Steinbeck li dedicava la cançó que dona el nom a l'àlbum.

Quin volum ocupen les nostres divagacions comparats amb la humiliant omnipotència que practiquen els poderosos contra els dèbils ? Tot depen de quin pot mirem.

La meva germana Maria dedicant part del seu temps a estar al costat dels "dèbils".

Del Franken a Ventosa

Saltava de pedra en pedra, intentant guaitar el proper moviment. El calçat no era l'idoni, cinc dies abans amb una llum tènue de mitjanit i seguint el frontal d'ella com aquell que navega a l'ombra del far ja vaig caure de quatre potes a l'aigua. No volia tornar a patir una llarga caminada amb els mitjons i peus mullats.

Quatre dies a pa i aigua sota l'atenta mirada d'aquella placa m'havien donat temps per recordar, teníem quasi tot el temps del món.

La placa del Vermell a Ventosa.

Quin canvi mes visceral aquell, feia no menys de 24 hores que estava prenent una Hefeweizen al bar de la Qua-qua i ara em trobava enlairant la mirada sota la placa del Vermell a Ventosa i Clavell.

M'explica el Lluís que aquest brevatge era utilitzat com a nutrient principal per algun outsider de St. Benet en moltes de les seves visites al Franken en les èpoques mes caloroses, buscant en ella la poció de la marmita que tan be li va anar a Astèrix i Obèlix. I no era per menys, aquí al Franken tot es posava complicat de bones a primeres, i calia estar preparat per apretar des d'un bon principi.

Els dies allà, a l'Alemanya menys anglosaxona, van anar passant un rere l'altre sota una temperatura incomprensible. A vegades varem dubtar si havíem posat rumb a la Bavaria o a la Costa Blanca. Però allò no va alterar excessivament els plans, nomes ens va caldre posar una mica mes de dosi de piscina.

A la població de Betzenstein a partir de les sis de la tarda per dos miserables euros podies gaudir de l'aigua, els trampolins i una dutxa al costat d'una bona colla d'alemanys de totes mesures i colors. Era el fi de festa que ens guardava després de dures o no tan dures jornades a la roca.

Vaig tenir l'oportunitat de llegir la biografia de Wolfgang Güllich, com a mínim els passatges més importants de la seva vida, durant aquesta primera part del meu petit periple. Una vida que semblava que s'hagués mastegat a l'ombra dels sectors del Frankenjura, configurant d'aquesta manera una forma de vida terriblement allunyada de la metropolis. Potser allò el va ajudar a resguardar-se dels canvis generacionals que les seves escalades, conjuntament amb altres com Kurt Albert, estaven fracturant aquell esport. Era potser la humilitat el que va caracteritzar aquell home ?

Action Direct, amb el Rodri a un 8a+ del costat.

Ara puc recordar algun fragment del llibre, on parla exactament de la fisonomia de la via al Frankenjura : em preparo per lluitar durant 60 segons, es el temps que separa l'inici i el final d'una via. Durant aquest temps no pots parar.

Més o menys relatava d'aquesta forma i adequadament el que suposava escalar aquí al Franken, apretar molt durant un espai curt de temps.

Amb el Lluís, el Jordi i l'Edu varem decidir fer el viatge d'una sola tirada. Sortíem a les 8 del matí de Mollet del Valles i arribarem a Plech a les 4 de la matinada. Ho recordaré sempre, sobretot el que significa conduir una autocaravana les ultimes 4 hores de trajecte amb l'estomac i una grip incipient glopejant-me a cada kilometre. Crec que no vaig ser l'únic que en va sortir afectat.

Acompanyats per les juganeres Naia i Sashi varem recórrer un miserable 1% dels sectors del Franken, provant vies i més vies. Alguns amb més talent que altres però deixant sempre un regust dolç als llavis de provar vies boníssimes.

Vies de bloc o de resistència curta sota marcats desploms ens demanaven una vegada darrera l'altre el màxim de nosaltres. Vies com Testrecke 8+/9- a Betzensteiner Sportkletterwand, Ensafter 8+ i Damphhamer 8 - aquestes equipades per Kurt Albert - a WeiBenstein marcaven de forma accentuada aquesta dicotomia, el bloc dur o la resistència curta sobre bons forats.

Jo mateix a un 8+/9- de bloc de Grobe Watch.

A la paret de Grobe Watch però varem trobar el racó més característic d'aquestes terres. Envoltats d'un llarg i tapit bosc on una gran roca s'alçava enmig d'ell. Allà a pocs metres de l'entrada del bosc si amagava un altre petit gran sector. Vies com Abgestaubt 8+/9- o Krieg und Frieden 9- recorrien de forma sinuosa Caveman 9+.

Lluís posant un punt vermell a l'exigent Krieg und Frieden.

Com si féssim un pas endarrere, al Vierte Dimension a prop del poble de Krottense tornava a escoltar les mateixes veus conegudes fent passos cap a nosaltres. Apareixien de forma espontània el Rodri i la Eli acompanyats també d'una amiga. Tots buscàvem refugi a sota l'ombra d'aquell immens bosc, i per que no dir-ho : un sector proper a la ja mítica Action Direct 11 o la històrica WallStreet 11-.

Aquí ens va sorprendre l'escalada, més de bidits petits a l'estil de Montserrat Nord. Vies com Lass Die Sonne Rein 8-, Nagut 8 o Alles ist gut, was man gerneyut 8+ ens varen tenir apretant tota la tarda, alguns amb més sort que altres.

No volia jutjar ni els graus ni fer una pròpia funció bijectiva que m'ajudes a mi i a la meva autoestima a entendre els graus de dificultat. Al final el més lògic i encertat era viure en aquella nova escala. Deixar-se emportar per tot això, amb les seves alegries i frustracions.

Orang Utan 8+/9- from Pau Freixes on Vimeo.

Tinc una estona més d'aquest temps quasi inesgotable, abans d'un nou irònic i intangible sopar aprofito per tornar-la a guaitar. Es immensa, 45 metres quasi inacabables. Pensava que les dues hores de pujada amb una carrega de 20 kilos a l'esquena i més de 1000 kilòmetres amb avio m'haurien deixat més baldat. De fet pensava que el granit m'escopiria amb aquelles inapreciables rugositats. No havia estat del tot d'aquesta manera.

Al matí varem poder escalfar amb Como Mola 6c. Una veritable passada, moviments ràpids sobre laterals de peus i mans que feien ballar el cos darrera de cada metre. Baixava exultant i inspirat, era un regal difícil de descriure. Al seu costat a uns metres mes a l'esquerra s'erigia De Mataró Nen 7b. Al tercer toc i tornant a resoldre el pas dur quasi on sight - encara soc un mal alumne de l'optimització - li vaig posar el punt vermell. Exultant als últims metres fins i tot aquell dinàmic ara el podia fer en estàtic.

Tenia tres dies més per endavant i una tenda a peu de via, em calia triar. Finalment em vaig decidir per Bajame una estrella 7c+ - alguns diuen 7c i altres 8a. Com sempre i sense estar aterroritzat pel grau vaig montar-la amb mes pena que gloria, les cintes i serien un temps inesgotable per les meves forces.

Tres dies de treball i el toc que vaig estar més aprop van ser dos preses a la sortida del crux, allà vaig fallar quan no hauria d'haver fallat. Vaig tenir que improvisar una sortida del segon sostret mitjançant una pujada de peus amb bloqueig sobre fissura amb esquerra i anar a parar a una ínfima regleta per poder fer el rebot a la fissura. Alla no podia xapar i necessitava fer un rebot mes, alguns vols de 7 o 8 metres amb el dinàmic de l'assegurador. Si sortia d'alla m'esperaven dos rugositats de dretes que m'ajudaven a sortir del crux, quan vaig estar més aprop de l'estrella vaig caure al no trobar el peu sobre aquella infima placa.

Després d'allò les caigudes ja es van anar esglaonant cintes avall, ni el transcurs d'aquell immens temps varen poder recuperar aquell cansament intern que sentia.